Recordo aquella cara encesa,
o potser no era ben bé així,
però jo la veia amb la llum de tots els colors.
Recordo aquella expressivitat,
aquella mirada profundament dolça
que et convida a engolir plàcidament tanta sublimitat.
Recordo, com no, tu sembles ser la creadora,
l'origen de tot allò que comporta la contemplació
del més espectacular somriure fi.
Sempre recordo el principi del present,
sempre com ara, com sempre…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada