Cartes d'amor

En el meu somni et vaig escriure una carta… Sempre m’ha fet il·lusió escriure cartes, són com una recopilació meditada i madura d’un estat d’ànim que va fluint en cada lletra fins quedar gairebé satisfet, perquè tot allò que volies expressar ha quedat clar i net i, fins i tot, ben redactat i a l’abast de la teva sensibilitat, que crec conèixer força bé. Escriure una carta… ara això ja no s’estila, és passat de moda, com molts aspectes romàntics de la nostra existència, una pena. Ara tot és imminent, en viu, en directe…

Si fes una carta d'amor...

Doncs sí, si fes una carta d’amor et parlaria d’aquella sensació que va experimentar el meu cor en veure’t de prop, amb les teves reflexions sempre il·luminades, el teu somriure de complicitat, el teu posat natural, el teu estar convincent, la teva veu, tendra i ferma a la vegada, que omplia de pau i saviesa aquell espai una mica mancat de qualitat. Sí, si fes una carta d’amor, parlaria del despertar dels sentiments, del retorn de l’esperança, de la contemplació de la possible sublimitat de l’existència. Evidentment parlaria de tu, el meu somni fet una realitat…

Ara ja no s'escriuen cartes

No, mai vaig escriure una carta d’amor i, tot i que si vaig fer el servei militar, no tenia núvia ni res semblant, a més era a Barcelona al cuartel de Lepanto que era prop de casa. El que si vaig conèixer i vaig poder llegir, són les que va escriure el meu pare a la mare en el temps de la nostra guerra civil. Eren uns escrits d’una bellesa i sensibilitat natural, que m’han fet entendrir el cor i vaig comprendre allò que em deia la mare, que ella s’havia acabat d'enamorar del tot llegint aquestes cartes tan sanes i plenes de sentiments. Bé, ara ja no s’escriuen cartes, llàstima!