Els cambrers

Sempre he tingut una certa admiració i un gran respecte per aquesta professió. N'hi ha de tres tipus: el tímid que s’ha après el protocol i surt del pas sense més, el que sobreactua, que mai m’agraden, i aquell que el temps li ha donat la gracia de saber posar o treure, segons les circumstàncies en què es troba la taula de torn. Hi ha també gent de tota mena, des d’aquells que els tracten com si fossin esclaus, o aquells que els mostren total indiferència. A mi m’agrada valorar-los com cal en el seu treball. Un bon servei és una de les coses que més m’atrauen d’un restaurant, a part de la seva carta i, sobretot, el cuiner, evidentment…

Admiració pels temporers

De petit observava els temporers que venien a Deltebre per les feines de l'arròs, eren valencians i andalusos i, sobretot aquests darrers, és muntaven les seves festes només picant de mans i acompanyant sempre a algú que cantava bé, era bonic de veure, treballar lluny de la família, entre feina i feina, procuraven passar-ho bé, sense gastar cèntims, que guardaven per portar a casa. Alguns es van casar amb noies del poble i van formar unes famílies molt ben felices i es van integrar molt aviat, aprenent ràpid els nostres costums i deixant també mostra de les seves… 

Feines infrahumanes

Arrancar planter d'arròs, fer les garbes i, després, plantar la resta del dia, o segar arròs amb la falç, fer les garbes i agafar el xerrac i posar la garba damunt l'empall… Això es feia a finals d'agost i principis de setembre, tot trepitjant l'aigua i el fang de les terres d'arròs, tirar guano amb una senalla penjada al coll i a grapats anar repartint l'adob per tots els tancats. Eren feines infrahumanes, on la gent sempre acabava patint de l'esquena per la duresa d'aquestes tasques. Era la vida al Delta, ara és una altra història…

Anar a birbar

Tot i ser fill de Deltebre, gairebé mai vaig fer les feines de l'arròs. Una vegada vaig anar uns 15 o 20 dies a birbar perquè necessitava cèntims per fer un curset per treure'm el títol d'instructor elemental, sense el qual no et donaven el títol de mestre. Després vaig anar una setmana, llogat pel meu oncle Benjamí, i ja en sabia una mica, coneixia la jonça, la llengua d'oca, els casaments de d'arròs i mill, l'agram… Recordo que vaig anar sol i ho vaig fer molt bé i ho vaig acabar. Després la meva feina ha consistit en fer classes des de molt jove fins la jubilació als 65 anys. 

Nosaltres no hem de fitxar

Són tres quarts d'una de la matinada, miro per la finestra, és fosc com una gola de llop, només les llums leds de les faroles fan de la plaça una zona de penombres, no passegen ni els gats, els pisos dels voltants tenen els llums apagats, demà és dia de "calçó vell", com diria la meva àvia, és a dir, un dia feiner i cal estar ben  descansats. Bé, nosaltres no trigarem a cercar el llit, tot i que demà ja no hem de fitxar…

Comercial

Gairebé de nen, i de jove quan ja estudiava, vaig passar més d'un estiu treballant per al meu padrí. Era l'encarregat de passar per les botigues del poble, feia del que ara en diuen de comercial i, després, els hi portava la comanda. Recordo, fins i tot, haver anat als Muntells, amb un carro i un ruquet, carregat de taronges i també més coses, que el meu padrí, sempre tenia per vendre. Al final ja era molt conegut i, en general, la gent em tractava molt bé… i a mi m'agradava la feina perquè així ajudava els meus pares.

Canonades noves

Ens estan canviant les canonades d'aigua de tot el bloc de pisos, primer han posat les generals i ara van passant per cada pis per fer la connexió. Sembla que a alguns, com el nostre, es fa en un no res, però d'altres han de fer alguna conducció interna i costa una mica més. Ho han deixat bé i ja ho tenim tot a punt. Ja portem tot el mes de setembre i diuen que l'octubre també se'l passaran per aquí, però costi i valgui, deien els nostres avis, i això feia ja molta falta i a més era molt perillós. Els treballadors molt bé, ràpids i nets…

Els temporers

Recordo les colles de valencians i andalusos que venien a treballar en les feines de l'arròs, l'àvia els feia el menjar, un arròs que feia sempre molt bona olor, amb molts alls i alguna "pesteta" (bitxo). Els recordo divertits i folklòrics, sobretot els andalusos, que sempre tenien algú que cantava bé, i la resta picaven de mans, es feien la seva festa… Un dia parlaven de les sangoneres que s'enganxaven pels dits dels peus, però el que més els molestava eren les cutimanyes, que sembla que mossegaven amb ganes i feien molt de mal, de totes maneras s'ho prenien bé, eren molt divertits.

Hem vist el Pere

A la tornada de Deltebre hem passat per l'Ametlla de Mar per veure al nostre fill a la feina, hem fet una cerveseta amb ell i hem parlat de la feina i d'una mànega que van veure ahir prop de la costa. M'encanta l'olor del mar a l'Ametlla, serà mania meva però em sona a sà, a natural, a descontaminat, potser em sona a Pere i, aleshores, fins i tot tot això es queda curt. És final de temporada i el Pere va una mica cansat, però només li manca una setmaneta i després ja podrà descansar com cal...

Més feines de l'arròs

Avui penso en les garbes, que les treien amb un tiràs o amb un barquet, les garbes havien estat solejades i aleshores es feia la garbera en espera de que vingués la trilladora, el que passava sovint és que si no venia a temps, la garbera s'escalfava i calia desfer-la. Recordo que el meu pare va treballar amb una trilladora i arribava a casa ple de pols i molt cansat. Recordo també, com a feina molt feixuga, anar a tirar guano com es feia abans, amb una senalla penjada al coll i estacat per dins l'arrossar. Bé, afortunadament avui tot és una altra història, molt diferent…

Les feines del conreu de l'arròs

Recordo, de nen, haver anat alguna vegada a donar garbes y, de jove, vaig anar uns quants dies a treure males herbes de l'arròs, vaig aprendre a reconèixer la junça, la llengua d'oca, el mill i, fins i tot, els casaments on s'havia de deixar l'arròs i arrencar el mill. Mai vaig anar a plantar, ni a arrancar planter, ni segar, ni xerracar, potser alguna vegada a tombar garbes i a garbejar, però molt poques vegades, ja que, des de molt jove, feia repàs a casa durant els estius, mentre estudiava magisteri. Abans, les feines del conreu de l'arròs eren realment infrahumanes, ara ja no.

Admiració i respecte

Recordo que, de molt jove, gairebé em feien emocionar les colles de treballadors que venien a La Cava, Per les feines de l'arròs, l'àvia els feia el menjar, si més no, un plat de "calent", que ells es menjaven amb una bona llesca de pa, molts no anaven ni al bar, es tractava de fer la temporada i poder arribar a casa seva amb alguns cèntims. Em feien gràcia, sobretot els andalusos, que del no res i només picant de mans, i amb algun cantant que sempre teníem, es muntaven la seva festa. La meva admiració i respecte a la gent que es guanya la vida honradament.

Respecte per a tothom

Hi ha persones que sembla que es mouen molt però, en realitat, no es treuen la feina de les mans. Això es nota molt amb els treballadors dels bars o dels restaurants… N'hi ha que serveixen una taula i, a la tornada, s'emporten plats i gots d'una altra taula i, amb la mirada i la mà, fan un gest a uns recent vinguts de què els atendrà de seguida. D'altres els veus que es mouen molt, van molt accelerats, però per a cada cosa han de fer un viatge i amb això, doncs, sembla que no es treuen la feina de les mans. De totes formes el meu respecte més sincer per a tothom...

Mis mejores deseos

El marinero que va a la barca, con su cubo de plástico y su botella de agua, camisa azul, con faja y botas de agua… Camionero que se para en el bar asador de carretera, con su toalla en el cuello y su cara de sueño… El profesor con sus gafas de profesor y su cartera llena de exámenes corregidos entra feliz a la clase porque ha de comunicar buenos resultados… Ojalá que el marinero tenga buena pesca, el camionero llegue sano y feliz a su destino y el profesor despierte en sus alumnos la apetencia del saber, el placer de descubrir los conocimientos...

Feina feta!!

Ha trucat en Pere per videotrucada, avui ha estat el darrer dia de la temporada d'estiu, ha estat "durillo", han tingut força gent, perquè ho fan molt bé, i ha fet molta calor, a cops exagerada, i ara per les acaballes alguna tempesta que ha deslluït una bona cloenda. Han acabat cansats però bé, s'han guanyat la vida i ara toca uns dies de relax, un merescut descans que s'ha ben guanyat. Hem vist la Lucca, la seva gosseta que es posa molt contenta quan arriba a casa i comença a moure la cua i a obrir-se de potes de felicitat… Un any més, feina feta, bona feina de tots!!