Puc, vull...

Puc obrir els ulls, pot sortir el sol, és possible que es pugui contemplar la parsimoniosa calma d’una nevada. Puc captar el teu somriure de vida i esperança, si més no somiar-ho, tot i fent plàcida la nit sense gaires estrelles. Puc, vull anar a la platja, aquella veïna del meu amic el bosc, i allí, amb els verds a l’esquerra i els blaus de cel a la dreta, cercar les teves passes, el teu record, la teva veu, la teva olor de sal i sol i net, el teu amor de prop que es fa present en el meu cor. Vull despertar, o potser no… Bona nit amics, vinga, ànim sempre que fa bon temps!! 

Mar i muntanya

No, a la muntanya no hi ha mar, però hi són tots els colors del verd, verds que seran blancs quan a la neu, reina de l’indret, li ve de gust purificar les alçades on les àligues fan els nius, ponen els ous i tenen els preciosos aligots. A la muntanya es troba aquell alè de pau i llibertat que et convida a la reflexió després de la valuosa contemplació de tot l’espectacle natural d’un paisatge exquisit. No, a la muntanya no hi ha mar, però el mar té tots els colors del blau, del blau del cel, de cel blau cel…

Avui, sis pobles...

Pobles de muntanya, simpàtics, empinats, petits, acollidors, amb les seves teulades típiques de pissarra ben inclinades i preparades per a la neu. Bolvir, Ger, All, Bellver de Cerdanya, Talló i Alp. Potser Bellver ja és una mica més gran i l’església de Santa Maria Talló sembla que va ser la catedral més antiga de la Cerdanya. Als altres pobles també esglésies romàniques, com la de Santa Cecília de Bolvir, que data del segle dotze, o la de Santa Coloma de Ger, la de Santa Maria d’All. Hem dinat a Alp al restaurant Cal Padrí, que ens el van recomanar, però no ens ha acabat de fer el pes... bé, però no tant com per tornar. Demà cap a Tarragona, hem fet una molt bona sortida, la recomano de totes totes, m’ha impressionat…

La Molina i Castellar de n'Hug

Tercer dia per aquests meravellosos indrets de muntanya. Després d’esmorzar a l’hotel hem anat cap a La Molina, on ens han rebut dues vaques campant pel carrer, com a l’Índia, sense immutar-se per res. Hem fet un cafè i quatre fotos i hem fet camí a Castellar de n’Hug, una mica més de mitja hora, amb moltes corbes entre muntanyes impressionants i plenes de vaques, cavalls i ovelles, que ens ha fet aturar un parell de vegades per fer fotos. A mi aquests animals en llibertat em tenen el cor robat. Meravellós trajecte on s’arriba a una alçada d’uns 2000 metres i es veuen vistes de somni. Hem dinat a Cal Fanxicó, taula de formatges, taula d’embotits, rovellons i un vi negre que es diu Pere Punyetes, que ha fet molt bon joc. No hem pogut fer postres, cafè directe, prou bo. Bé, un dia sensacional…

Puigcerdà i Llívia

Hem esmorzat a l’hotel i cap allà a les onze hem sortit a fer una mica de ruta, una volta curta perquè tot està molt prop. Hem començat visitant l’Església de Sant Cosme i Sant Damià de Queixans, que està a deu minuts, per a després dirigir-nos a Puigcerdà. Allí hem passat primer per un taller Ford per posar i equilibrar l’aire de les rodes del cotxe perquè ens ha sortit un avís i ens feia por que no fos més greu, tot arreglat. Després ens hem dirigit cap al centre de la població on hem vist la Torre de Santa Maria de Puigcerdà, on està instal·lat el Punt d’Informació, la Biblioteca del Comtat de Cerdanya, l’església de Sant Domènec i, finalment, hem anat a veure l’Estany de Puigcerdà, on hem pogut veure el passeig que hi ha al seu voltant i, fins i tot, algun ànec dins l’aigua. Després ens hem dirigit directament cap a Llívia, on hem arribat quasi a temps de dinar al restaurant L’Esquirol on ja teníem reserva. Després de dinar hem passejat una mica pels carrers de Llívia i hem tornat a agafar el cotxe per anar a conèixer La Guingueta d’Ix, una petita població de la Catalunya Nord per on passa el riu Segre i on hem vist el seu Ajuntament (la Mairie, com diuen els francesos). Finalment, un altre cop dalt del cotxe, hem tornat a l’hotel per descansar una mica. Ara, fins demà que, si no plou massa, intentarem fer una altra ruta…

Ja som a Soriguerola

Hem fet un viatge plàcid i bo, dinaret a Bagà (escudella), després hem passat el túnel del Cadí (gairebé sols) i als voltants de de les tres, ja érem a Soriguerola. Hem descansat una estona i hem baixat a fer un talladet i hem fet un tomb per les casetes tan maques que hi ha per aquí. Ens hem apropat fins a l’església romànica de Sant Miquel i d’allí hem anat a veure el riu d’Alp. Bé, una mena de regadora amb molt poqueta aigua. Els voltants de l’Hotel Fontanals Golf són preciosos i des de la nostra habitació les vistes són espectaculars, és realment impressionant, com un altiplà amb les muntanyes al fons. Molt, molt bonic…

Uns dies de muntanya

Ens n’anem uns dies a Soriguerola, que pertany al municipi de Fontanals de la  Cerdanya, prop de Puigcerdà. Sortirem el dilluns després d'esmorzar i anirem a dinar a un restaurant de Bagà, que està a uns vint minuts de Soriguerola. Estarem a l’hotel Fontanals Golf, de quatre estrelles i de molt bona referència. Bé, ens fa il·lusió aquesta sortida, entre d’altres coses per l'alçada, la temperatura, el paisatge, els bolets i el menjar en general. Per si de cas, portarem roba d’abric i, com sempre, farem fotos que anirem posant cada dia de l’estada. Fins aviat amics!!

Aquella noia

A cops penso amb aquella noia de muntanya… darrera d’una senalla de cireres, es veia fresca i natural com l’aire dels seus matins, nets i sense contaminació. Ella tenia el color rosat del sol a la pell i els llavis amb la mateixa bellesa i intensitat de color de les cireres que acabava de collir. Sempre penso amb aquella noia com una font que brolla d’una roca, on la natura s’ha recreat i lluït…

La blancura de la nit

Cau la nit, la neu, la pau, sembla que tot ve bé per a quedar-se. La nit fosca és blanca i la lluna treu el nas vermell, que ara també vol ser blanc, i s’uneix a la festa. La pau es troba com el peix a l’aigua entre la blancura de la nit, allà a la casa de fusta i pedra, al mig de la muntanya, on veus que les àligues fan el niu en la part més alta, prop ja del cel, on l’aire és molt més net i molt més pur, pur total…

M'agrada...

M’agrada pensar en el mar blau de cel, però sempre prop dels verds de muntanya, aquell verd de l’ull oliva tirant a negre, ulls blaus també, que semblen portar el sol a l’abast de tothom. M’agrada la calma de la tarda, és com si el dia comencés a madurar permetent-se alguna reflexió que el portarà a començar la nit amb capacitat per al relax i la pau total. M’agrada la pau interior perquè, independentment d’on siguis i el que facis, pots gaudir de tot allò que la vida et regala com cal…

La sonrisa del pueblo

Azulea en brillos la montaña, un sol casi primaveral señorea aumentando intensidades. Uno ya sueña con los primeros brotes verdes, en la resurrección de las moreras, de los rosales, o de mis orquídeas que ya casi están a punto de volver a florecer. Las mañanas son frías pero paulatinamente se calienta el día, hay más gente en la calle, la calle que da a la plaza cobra vida, lástima que un poco de lluvia alegraría y haría asomar la sonrisa del pueblo. Mientras, azulea en brillos la montaña, el sol señorea fácil...

Mirar la muntanya

No, no és un parlar per parlar, m'he quedat extasiat mirant la muntanya des de la terrassa de l'hotel, és prop i hi ha diferents tonalitats de verds i diferents alçades d'arbres i herbes. S'escolten sorolls d'esquelles, són ovelles que van muntanya amunt, també al peu de la muntanya hi ha un tancat, on un parell d'eugues també porten esquella, a més a més hi ha un parell de poltres petits, un és molt petit, preciós, de potes llargues i cap de nadó que encara mama… 

Sons de vida

He escoltat soroll d'aigua corrent, el riu Ter neix per aquí prop, baixa cofoi i eixerit degut a les darreres pluges, que per aquí sembla que han estat generoses. He vist vaques en llibertat, són com una mena de debilitat per a mi, m'encanten, sempre m'aturo a veure-les de prop, també he vist ovelles esquilades, sense llana, però igualment campant lliures pels verds propers al seu estable. Són sons de vida de la comarca del Ripollès… 

El río de montaña

Siempre me congratulo pensando en el río de montaña, vivo, nervioso, con la fuerza natural que bendice todos los entornos, el agua vida que baja generosa a los infiernos de la tierra. Aquella piedra grande, que parece que me está esperando, y yo voy y me siento, y mis pies gozan del impacto frío y purificador del líquido elemento. Me espera la casa de madera, la nieve, la montaña en todo su esplendor… 

Soñar en rico

Sabido es que soy de Deltebre, y no lo cambiaría por nada del mundo, pero a veces sueño en la casa de madera en la montaña, muy bien acondicionada. Siempre suelo soñar en rico… buen fuego de buena leña, buena mesa y libros, mejor despensa y, por supuesto, una ventana por donde observar la parsimoniosa caída de la nieve, abundante, generosa, hablar con la luna, escuchar los silencios y la música de las hojas…

El paso de las àguilas

Otra vez la montaña y yo… Un clásico río nervioso, aún sin hielo ni rocío blanco, Vacas sueltas, libres, en un buen campo de mejores pastos. La casa de madera, un buen fuego, zapatillas, libro, sofá, café, una brasa a punto, una carne, un vino tinto, una ventana, totalmente cerrada e indiscreta, para ver el paso de las águilas hacia sus aposentos en el más allá más lejos de la montaña, en la alta y bella cima...

Verds

Sempre presumeixo dels verds del Delta de l'Ebre, la catifa verda, un mar verd de sensacions, d'esperances meravellosament possibles… Però avui hem circulat prop de la serralada Cantàbrica, al País Basc, fins arribar a Sestao, i deu-n'hi-do els verds de muntanya preciosos i de diferents tonalitats. Hi havia estones que em semblava que la muntanya estava recoberta de molsa i, amb el sol, li donava una brillantor d'un verd maragda preciós. Raimon parlava de tots els colors del verd...

La casa de fusta

Fa temps que no parlo de la casa de fusta a la muntanya, envoltada de verds de primavera, prop d'un riu viu i nerviós… M'encanta l'olor de tots els verds del paisatge, l'aire pur, allà on els ocells més potents i experts fan el niu, amagat i molt protegit. Després, a l'hivern, la neu li fa, a tot plegat, un bany de blanc, una neteja de puresa, i tots els colors del verd són ara un nou espectacle on, des de la finestra, un observa com la parsimònia és magnífica, la calma de la nit, la suau pluja blanca, la pau de la muntanya…

Un poble de muntanya

El carrer estret, empinat, llarg i, allà al final, l'església de sempre, com ploguda del cel, i que sembla la culminació d'un pelegrinatge atrevit. Carrer estret, empinat, llarg, pedregós, amb escassa vorera, on la senyora i el seu marit, ja d'una certa edat, pugen com si res... és la pràctica, és allò tan habitual que van arreu del poble amb les cames entrenades i l'esperit jove i sà de viure en un poble de muntanya.