Som a Tarragona

La gent va tornant a casa, de mica en mica cada ovella al seu corral, com a Nadal. Som a casa, a Tarragona, a tocar del Serrallo, el mar també a tocar així com les barques dels pescadors i els iots dels rics. Ens hem portat la mona feta a casa per la Teresa, amb recepta de la sogra i pastada per la potència de les mans del nostre fill. Ho explico així perquè si ja per si sola és boníssima, quan penso que l’han feta ells, encara la trobo millor. Farcida de cabell d’àngel, i amb ous de gallina bullits i guarnits, que fan molt de goig. Avui per sopar, un cafè amb llet i mona…

La mona i el bacallà

Bacallà al pilpil, si més no així ho deia la meva mare, era el dinar típic de Divendres Sant. Abans, evidentment, m’havia fet la mona, la més bonica, la més rodona, la més farcida amb cabell d’àngel, la que tenia més anisets i més confits i també més ous (quatre), perquè sabia que m'agradaven molt, així gelats i menjats amb el contrast de la dolçor de la pasta. Bé, segueixo gaudint d’uns dies al Delta (Deltebre), ara recordo algun ram molt llarg que em van comprar. Recordo a la mare fent virgueries a la cuina. Entranyables i meravellosos records familiars.

Mones de xocolata

Aquests dies he enraonat molt de les mones casolanes de Deltebre, tan bones i especials elles, fetes a casa. Però avui tinc com una mena de desig de xocolata i valgui també una admiració i un respecte a les mones de xocolata de Tarragona... a més de bones, la xocolata és un plaer únic, hi ha creacions i formes artístiques, que val molt la pena de mirar i, a vegades, quan passejo per algun carrer cèntric, em dedico a contemplar els aparadors com aquell que es mira un museu apassionadament…

Dilluns de Pasqua

Dia de la mona, som a Tarragona… la nostra amiga ens ha convidat a dinar a casa seva, celebrem l'aniversari del seu fill gran, és a dir farem un dinaret familiar la mar de a gust i la mar de bé. La Teresa els ha fet una mona i també els portarem una bossa de taronges, que ja són les darreres de la temporada. Recordo que de petit, al poble, anàvem a menjar la mona al Maset, i allò era com una festa grossa, amb les famílies amb els nens, fent jocs i passant-s'ho d'allò més bé. Bona Pasqua i molt bon dia de la mona a tothom!! Demà dia feiner, ja toca, comença l'escola…

Dissabte Sant

Fa uns dies que també camino una mica per la tarda. Després de la migdiada i de passar els petits escrits a la tauleta, baixo una horeta i faig un tomb pel barri, la qual cosa em permet arrodonir el meu exercici diari. A la tornada del passeig, berenem una mica… aquests dies toca un trosset de mona de Deltebre, evidentment, feta per la Teresa i aquest any farcida de cabell d'àngel, i un tallat curt de cafè. Bé, és Dissabte Sant, el barri està calmat, hi ha molta gent de vacances…

Amb cabell d'àngel

Hem fet mones amb la pasta de sempre, però enguany, la nostra l'hem fet farcida de cabell d'àngel, la qual cosa fa que encara sigui més bona, li ha quedat una mica més cuita de lo normal, torradeta, com diem al poble, i a mi, que sóc un fanàtic dels pastissos cruixents, em resulta molt atractiva i temptadora. Encara sort que per a nosaltres només n'hem fet una de petita, per allò de la tradició i el desig, perquè crea vertadera addicció…

Saber lo que comes

Parece ser que en todas partes cuecen habas… He probado las galletas alemanas de mi amigo del bar, son de una receta de su abuela que la guarda como un gran secreto. La receta de la pasta de la mona típica de mi pueblo es una tradición de padres a hijos y siempre tiene el mismo maravilloso sabor, lo mismo pasa con nuestros pastissets, y a mi me encanta lo tradicional, lo hecho en casa, con productos naturales y confeccionado en la cocina de casa. Que uno sepa lo que come, no tiene precio... ¿verdad?

Setmana Santa

Anirem a passar dos o tres dies a Deltebre i, com no es pot perdre la tradició, la Teresa i la cunyada faran pastissets de cabell d'àngel, amb la recepta original de la sogra, i també algunes mones de les nostres, que no tenen res a veure amb les de xocolata que fan per aquí. Ser a Deltebre sempre és un plaer, però fer-ho per Setmana Santa em porta records molt entranyables amb els pares i la resta de la família i els amics. Bé, aniré a caminar una mica pel barri i m'aproparé a veure el riu Ebre, sempre preciós, espectacular, i també els horts dels seus voltants…

Mones a Deltebre

Mones per a tothom, mones de les nostres, amb anissets, "peladilles", ous bullits i la pasta de sempre de les àvies i les mares, ara fins i tot les farcim de cabell d'àngel o de xocolata i també queden boníssimes. M'agrada perquè molta gent del poble les continua fent a casa i en fa una per a cada persona estimada de la família, fent una mena de llangardaixos, perquè algú tingui també l'agradable sorpresa del record. El dilluns de Pasqua, al poble, ens n'anàvem a menjar la mona, primer al Maset i després, ja de més grans, a l'ermita de Mig Camí (Tortosa). Recordo que allí vaig fumar per primera vegada i no em va agradar gens ni mica, a més em va veure la mare i em va fer el sermó. Bon record!!

Plou a Deltebre

Des de l'habitació de dormir observo el meu pi majestuós, a sota encara estàs a cobert i, fins i tot, se sent algun piular tendre de pollet cridant la mare. Força gent pel poble tot i la pluja, paraigües negres, com abans, d'aquells per a dos, tot i això,  gent sense pressa, amb un somriure de vacances ja instal·lat als llavis. La Teresa es a comprar quatre coses, ahir ja van fer pastissets, avui mones...

Anem a Deltebre

Tot i que el Pere i la cunyada treballen, baixarem al poble. El Pere cap allà a les cinc ja queda lliure i Marcel·la també sopa a casa seva, el cas és que és tradicional fer mones amb la nostra recepta casolana, passada de mares a filles, i sobretot pastissets, els pastissets que feia la sogra i que ara fan les filles i dels que no em cansaré de dir que són una autèntica passada. Bé, a part d'això, ser a Deltebre i veure amics i família, la casa dels pares on em vaig criar i on cada racó és una vivència entranyable, és sempre per a mi un plaer immens, una càrrega altament positiva i reparadora...

La Pasqua de l'àvia

Pasqua... recordo l'àvia, ella començava el dia escombrant el carrer, agranant com diem a Deltebre, perquè el Divendres Sant no es podia fer, no fos que durant l'any tinguéssim el carrer ple de formigues… Després de passar l'escombra, la granera com deia ella, ho ruixava tot i cantava allò que a mi m'agradava molt: "Al·leluia, Al·leluia, baixa i puja, ratetes, ratetes, sortiu del forat que el nostre Senyor ja ha ressuscitat", i això ho repetia tota l'estona mentre anava ruixant tot el carrer. I tal dia com demà, dilluns de Pasqua, ens n'anàvem a menjar la mona, de petits al Maset i de més grans a Mig Camí, una ermita molt venerada a Tortosa.

 

Avui, mones...

I després dels pastissets, les mones, a l'estil de Deltebre, sense farcir-les de cabell d'àngel, ni de xocolata, ni res de res, mona amb un bany d'anisets i algun confits de colors, n'han fet de quatre ous i de dos i també alguna en forma de llangardaix, amb ulls de grans de cafè. Aquesta nit les hem provades i tenen l'autèntic sabor de mare, les mones nostres de tota la vida i que tant ens agraden.

 

Hem sopat mona!

Normalment ens mengem la mona de bon matí, amb la llet i, aleshores, passa molt bé, però... la Teresa i jo avui hem fet una excepció, i ens n'hem menjat un bon tros amb un ou, per sopar, i jo hem gaudit com cal. Ara prou, fins l'any vinent, si Déu vol, que en tornarem a fer i, si és possible, ens l'anirem a menjar a Deltebre amb la família. Avui, dia plujós, fosc, trist, tot i això, algunes persones han començat a treballar, tant debò tot vagi bé i puguin fer-ho sense perill per a la seva salut. Ànim sempre a tots!

Ja tenim la mona feta!!

Doncs sí, ja la tenim a punt d'enfornar... La Teresa ha trobat la recepta i ja ha fet la mona nostra de sempre, sense xocolata, amb ous, llet, anís, farina, llimona ratllada, alguna cosa per fer pujar la pasta i una mica de sucre, no gaire, perquè amb l'anís i tot podria resultar massa dolça. No sé si em deixo algun ingredient, però la cosa va per aquí... després per decorar es fiquen peladilles, alguns anissos i ous durs, i ja està. Pot resultar una mica "empalagosa" però és ideal per menjar-la al matí amb la llet, o per berenar a la tarda amb el te, com els anglesos, o amb cafè.

La mona de Pasqua

Això del confinament ens apropa a la cuina, i més encara en aquest temps de la Setmana Santa... una Pasqua sense mona, és menys Pasqua, i sense pastissets de cabell d'àngel, encara menys, així que li he dit a la Teresa, bé, ho he deixat anar, així com aquell que no diu res, però que se li entén tot, i la Teresa que és capaç de treure les ferradures als cavalls corrent, ho ha captat ràpidament, i ha comentat que podríem fer una mona, amb la recepta de la sogra, que és la que en sabia més. Bé, seguiré informant, la cosa promet, de moment la cunyada Marcel·la ha fet pastissets, llàstima que no hi podem anar, però en sol congelar... rebons!

Amenjar-se la mona

De petits ens n’anàvem a menjar la mona al mas dels Bonos i al Maset, on era tot un espectacle veure pares i fills asseguts sota les palmeres per menjar-se la nostra tradicional mona, amb ous i confits, i després jugar, fins i tot a futbol, pel mig del carrer que dóna al riu. Quan ja érem més granets, anàvem a Mig Camí a Tortosa, on hi ha una verge molt venerada, i hi solia anar molta gent. Recordo una vegada, que ma mare va veure com encenia una cigarreta, i va venir pel darrera i en va donar un copet a la mà, i me’l va fer caure... jo tenia onze anys i ma mare sempre prop meu...