Missa de dol

Fa uns dies va traspassar la meva cosina, Teresa Reverté Margalef, i les seves filles han tingut a bé celebrar una missa aquí, a Sant Pere i Sant Pau, que és el lloc on va viure els darrers anys de la seva vida. En aquest barri va exercir de mestra i també era catequista de la parròquia, la qual cosa fa que fos molt coneguda i apreciada. La missa que han concelebrat dos capellans joves, per cert un cantava molt bé amb una veu preciosa, estereofònica, nítida, i l’altre ha fet un sermó on ha plasmat a la perfecció tots els mereixements de la meva cosina. M’ha encantat tot plegat, segur que a la meva cosina, que s’ho mira des del cel, també… 

Hem anat de pobles

Seguim a Peníscola, avui hem anat de pobles. Primer hem visitat Alcalà de Xivert, on ens ha agradat molt l’església de Sant Joan, tant per fora com per dins ja que avui, com és diumenge, hem tingut la sort de què era oberta. Després hem anat a Torreblanca, on també era oberta la seva església de Sant Bartomeu, no tan maca com la d’Alcalà de Xivert, però que també té la seva gràcia i els seus devots. A Alcalà de Xivert ens hem fet una foto on podia posar el cap i quedava vestit de templer, que sembla per aquí campaven d’allò més bé. Bé, ha estat una sortida plàcida i instructiva…

Cigüeñas

Me encantan las cigüeñas, sobretodo cuando las veo en sus nidos, en el campanario de las antiguas iglesias de los pueblos, que con tanta curiosidad solemos visitar siempre. Me gusta observar cómo asoman los pequeños a la espera de que sus padres, por turnos, vayan en busca de comida. Preciosos sus voluminosos nidos y muy agradables los recuerdos de niños, cuando nos hacían creer que los hermanitos los traían las cigüeñas o, en su defecto, los aviones. Las cigüeñas, como los flamencos de mi Delta del Ebro, me relajan, me producen paz interior…

Monestirs

Ens van aconsellar de visitar dos monestirs. L’un era el de Santa Maria de la Valldigna, hem anat aquest matí i ens ha agradat molt, ens ha semblat una barreja d'estils formant un conjunt preciós. Demà potser ens aproparem a veure l’altre, el de Sant Jeroni, que també ens han dit que està forca bé. A la tornada hem passat per Tavernes de Valldigna, que també teníem previst de visitar. Hem fet el recorregut per un camí estret entre tarongers, que ja tenen aquell aspecte entre florit i la conservació d'alguna taronja, poques però encara es veu algun camió recollint-les.

L'esgésia del Serrallo

L'església del Serrallo és petita, coquetona, acollidora. La gent de mar li té un gran respecte y els seus patrons, Sant Pere i la Mare de Déu del Carme, se celebren amb molta devoció i els treuen de processó pel mar. Avui me l'he estat mirant de fora, perquè gairebé sempre roman tancada quan no hi ha cap celebració, i he vist que té una petita creu de formigó on sol haver-hi un parell de coloms... i un, una mica espiritual, pensa que les pregàries d'aquesta molt bona gent pugen al cel…

Una de religió Catòlica...

De les Virtuts, estic instal•lat en l'Esperança, tot i que voldria la Fe dels profetes i el poder econòmic per exercir com cal la Caritat. Del Parenostre em quedo amb allò del demanar perdó i reparar en lo possible les malifetes, perquè nosaltres també perdonem tots aquells que ens han fet mal i ens han volgut ferir. De l'Avemaria ,'agrada el fet d'haver estat triada com a Mare de Déu per la seva bondat i puresa. Dels Pecats Capitals, els que més detesto són la supèrbia i l'enveja... amb d'altres, com la gola i una mica de peresa de tant en tant, convivim una mica millor. Dels Sagraments, Baptisme i Eucaristia a part, em quedo amb la Confirmació com a fet de creença definitiva. Dels Manaments, a part d'estimar Déu per ser principi i final de tota veritat pura, em quedo amb allò d'honrar el pare i la mare.. tampoc m'agrada la cobdícia, aquella que fa dur el cor de les ànimes egoistes. Del Credo Apostòlic, la resurrecció el tercer dia d'entre els morts és la clau, si no... "vana és la nostra fe". Gens malament està també allò de la remissió dels pecats i la vida perdurable. Per acabar, em quedo amb la idea del Perdó de Déu, que sempre perdona si tenim la voluntat ferma de servar dret. Fins i tot als no creients, aquella forma de redreçar-te obrant més sa, els val perfectament. A cops, Déu ens escanya, però difícilment ens ofega...

Habemus Papam

A les 19:07 hores, per la xemeneia, no massa artística, per cert, sortia la fumata blanca, després de la cinquena votació. Les portes de la Capella Sixtina s'obren. S'ha acabat el conclave. S'aproparà al balcó, vestit de blanc. Demanarà l'ajuda de Déu i la pregària de tots els catòlics i, després, impartirà la benedicció "Orbis et Urbe" que, en aquest cas, porta implícita la Indulgència Plenària. És el segon Sant Pare del segle XXI. El Papa triat ha estat l'argentí, arquebisbe de Buenos Aires, Jorge Mario Bergoglio, que exercirà amb el nom de Francisco I, Francesc I per a nosaltres. Màxima emoció quan el cardenal Jean Louis Tauran anunciava el nom del nou pontífex.

Des del primer moment, m'ha causat una immillorable impressió per la seva cara beatífica, plena de tendresa i bonhomia i, a més, mostrant una simpatia en la seva justa mesura, i fent una presentació propera i plena d'amor. Diuen que és químic, que va ser professor de novicis de la Companyia de Jesús (jesuïtes) de la qual en forma part. Diuen, també, que té una preocupació especial pels pobres... Penso que, realment, es farà estimar, ja que té la humilitat suficient demostrada, segons expliquen, en el conclave anterior i tota la força que li donarem tots els catòlics en general i els d'Amèrica llatina en particular. Acabo de llegir que és soci del Sant Lorenzo de Almagra, que és un club de futbol argentí que vesteix de blaugrana com el Barça... ja deia jo que m'ha caigut tan bé ràpidament!

Té 76 anys i és el primer pontífex jesuïta i no europeu. Recull el suport de moderats i progressistes pel seu discurs amb accent social. El seu pare era un ferroviari i la seva mare, mestressa de casa. Tot i que algun cop el van acusar de tenir alguna relació amb la dictadura de Videla, mai no va respondre i ho va fer així, diuen, per no fer el joc a ningú i no perquè tingués res a amagar. Llegint el diari Ara, diuen que el nou Papa és un enemic acèrrim de l'avortament i el matrimoni homosexual. D'aquests diu que "Són la pretensió destructiva del pla de Déu". També l'avortament el qualifica de lamentable, fins i tot quan es tracta d'una violació.

Bé, la tasca encomanada no serà gens fàcil. Termes com família, societat, persona, valors, fe... estan en condició variable i amb crisi generalitzades. Per una banda, en la majoria catòlica de països com Argentina o Brasil, que és molt nombrosa i, a més, amb molta joventut en recerca de l'esperança que no troba en el despropòsit de les inèrcies sense sentit, hi pot tenir un bon suport. Però, per una altra, l'administració del Vaticà, els problemes de pederàstia i una progressiva recuperació de la credibilitat, seran fites importants. Ànim i ens encomanem a Déu tots plegats...

Un dia ple d'emocions

Els 115 cardenals amb dret a vot tenen conclave a partir de les cinc de la tarda. Tancats a la Capella Sextina, començaran les votacions, buscant la col•laboració infal·lible de l'Esperit Sant. Tot fa pensar que en les reunions prèvies han fet una boa feina i, ara, ja aniran amb rapidesa i la cosa anirà molt bé. El nou Sant Pare el tenim a tocar. Li desitjo llum i encert per fer de la millor manera la tasca encomanada... no serà fàcil, cal encomanar-lo a Déu, a ell i a tots nosaltres. A tres quarts de nou, i amb un altre ordre i nivell d'esdeveniments, tenim el Barça davant un repte, diguem-li remuntada, d'aquells que t'enlairen o et fan aterrar fent molt mala cara. No serà gens fàcil desfer-se del Milan per més de dos gols.

Per a la tercera emoció, deixo la nostra caminada habitual, avui amb dia mig clos i ventet que sembla més fresquet i que va cap a l'esclat d'aquests propers dies en què, sembla, hi haurà davallada de temperatures amb pluja, vent, onades guapes, etc. Avui la cosa ha anat de xerrades sobre la "mili" (servei militar), una d'aquelles coses que fèiem abans i que a molts els trencava la seguida dels estudis, la feina o d'altres aspectes de la vida, però això sí... t'havies de fer un home, i sembla que per a aquesta realització no hi havia cap invent millor. Hem parlat de què tots vam ser caporals, i jo els he comentat que vaig ser caporal major d'un departament que anomenàvem Extensió Cultural, i la meva tasca consistia en fer classes als soldats que encara no sabien llegir ni escriure. Els meus companys, que havien servit a la marina, parlaven de ports i vaixells, que si a Cadis (la tacita de plata), que si Cartagena, o els ports gallecs i, com no, de la bodega del vaixell... i tots tres, dels berenadors de prop del quarter de torn, on els soldats de tota mena feien els honors i ens fèiem homes, tant... que ens bevíem, fins i tot, tot allò que encara no havíem viscut.

Pel 324 estan fent la roda de premsa posterior al Consell Executiu. Preocupant, per l'endarreriment de molts dels pagaments de la Generalitat: farmàcies, escoles concertades... Lamentable, també, l'afer de la senyora Camacho amb el Director dels Mossos d'Esquadra. Igualment, sembla que les acusacions del diari El Mundo a Mas i Pujol dient que tenien comptes a Suïssa no són demostrables i el Conseller de la Presidència ho compara amb la Inquisició, on un anònim t'acusava i tu havies de demostrar que eres innocent. Busquen embullar per veure si peta la relació CiU i ERC, als quals els caldrà molt de seny... i paciència. Bé, per llogar-hi cadires, per tot plegat.

Crida a la unitat de l'Església durant la missa que precedeix el conclave d'aquesta tarda. Es preveu la primera fumata... Blanca? Veurem...

Benet XVI

Ahir va ser el darrer dia de febrer i, també, el del pontificat de Benet XVI. El Sant Pare, vellet, amb poca salut i sense massa forces, s'ha anat acomiadant de tothom. Els darrers han estat els cardenals, d'entre els quals en sortirà el seu substitut en el proper conclau. L'horari ha estat dissenyat i pensat amb temps... a les cinc de la tarda ha marxat cap a la residència d'estiu i a les vuit deixarà definitivament les Sandàlies del Pescador. Després, i ja de forma definitiva, es desarà en un convent de clausura i es dedicarà totalment a la pregària i a la meditació. Penso que ha estat un Papa no massa popular, però molt més ferm del que pensen alguns. Li ha tocat viure un temps on la corrupció sembla que ha traspassat, fins i tot, les parets del Vaticà. Amb un majordom fent tripijocs i amb la pederàstia estesa arreu del món, fins i tot als purpurats, no ho ha tingut gens fàcil. Diria que ha intentat fer neteja i que ha deixat establertes algunes bases que podrien ser un bon detergent. Déu vulgui que s'escoltin els seus desigs de pau i bé.

En quinze dies, o abans, se celebrarà el conclave i tindrem nou Sant Pare. Mentre, especulacions de tota mena: que si s'acabarà el món, que començarà un nou tipus d'església, que si això o allò, amb tots els oportuns anunciadors de l'esdevenir, posats en la tasca nefasta de veure qui la diu més grossa. Els cardenals amb dret a vot, ja són gairebé incomunicats i concentrats al màxim per poder fer l'elecció més justa i més santa. Aviat hi haurà fumata blanca i el famós successor de Benet XVI tindrà una gran tasca. Estaria bé que la pugui fer amb llibertat per posar a la pràctica la voluntat de Déu. Tots sabem que es trobarà una església farcida de problemes i amb la credibilitat sota mínims, però també hom sap de la realitat de la situació, així que pot partir perfectament d'un correcte coneixement de les principals problemàtiques de l'església catòlica arreu del món. Benet XVI, un Papa a qui li agrada escriure i ha estat seriós i coherent, encara que no gaire innovador, també li pot donar la seva visió i els consells oportuns que l'ajudin a fer-se allò que en diuen una veritable composició del lloc i pugui obrar en conseqüència des dels inicis del seu pontificat.

Un dels possibles elegits podria ser el nostre Cardenal Martínez Sistach, arquebisbe de Tarragona, primer, i ara Cardenal de Barcelona. És planer, senzill, assequible, proper, inspira confiança i és relativament jove... així que jo ja he votat, llàstima que no sigui un cardenal dels electors. També n'hi ha un parell de color (no recordo mai un Papa d'aquestes característiques), algun més d'espanyol, els italians sempre ben considerats i tots, seriosos i compromesos amb la gloriosa tasca d'elegir al successor de Sant Pere.

Expressions amb el nom de Déu

Déu me'n guard. Déu et guiï. Tot va com Déu vol. Déu dóna faves a qui no té dents. Per Déu! Déu meu senyor! Que sigui el que Déu vulgui. Déu escanya però no ofega. Déu me n'aparti. Déu n'hi do. Tot Déu. Gràcies a Déu. Déu n'hi doret. Déu li'n do. Valga'm Déu. Déu ho faci. Ni Déu. Que Déu  us agafi confessats. Déu  em proveirà. Confia en Déu. Déu  és Pare. El regne de Déu. Déu és al cel. Déu ho vulgui. Déu és amor. El Déu dels profetes. Déu vos salve Maria. Qui com Déu? Com Déu mana. Déu ho sap. Com Déu vol. Déu t'ho pagui. El Déu d'Abraham. Déu Creador. Déu omnipotent. Déu els cria i ells s'ajunten. Ho deixem tot a la mà de Déu. Pregar és parlar amb Déu. No utilitzar el nom de Déu en va. Déu és el camí, la veritat i la vida. Bon Déu. Que Déu t'ho recompensi amb una núvia guapa i rica. El regne de Déu no és d'aquest món. Déu és un pare bo. Els cristians només tenim un Déu. El Pare, el Fill i l'Esperit Sant també són Déu, però només hi ha un Déu (Misteri de la Santíssima Trinitat). A Déu pregant i amb el mall donant. Encomanar-se a Déu és sempre una bona pràctica. Déu ens ajuda per acabar l'esforç amb èxit. Tot i que de vegades no ho sembla, Déu sempre és Amor.

El senyal de la creu

A la platja de Vilanova i la Geltrú era costum, des de temps immemorials, que els pescadors, quan tenien la barca amb els ormeigs, l'anaven empenyent mar endins i, al moment de posar el peu a la coberta, més porucs que no pas creients o bé al revés, posaven el dit gros de la mà dreta a l'aigua salabrosa i feien el senyal de la creu al front, a la cara i al pit pensant en Crist, i així se sentien alliberats dels mals presagis. Molts cristians no tenen cap problema en fer palesa la seva condició al senyar-se al despertar al matí, al sortir de casa, en agafar el cotxe, al començar la feina, un examen, un control, una trobada... tampoc en celebrar un èxit, donant gràcies a Déu per l'encert propi i l'ajut rebut...

Recordo a la meva àvia caminant pel pis de dalt donant gràcies al Nostre Senyor i al Sol ditxós, i fent tot un seguit de senyals de la creu, amb una fe que ratllava la perfecció, almenys era el que jo pensava ple d'admiració. També la meva mare em senyava abans de marxar cap a l'escola, igual que fa ara amb el meu fill Pere cada cop que ens ve a veure. Tinc, també, un respecte especial al que fèiem a casa quan ens queia un tros de pa de la taula... semblava que passava alguna cosa greu, el més proper l'arreplegava i li feia una creu amb el dit, a cops amb el mateix ganivet, alguns ens senyàvem, i l'àvia i la mare deien alguna cosa així com "Doneu-nos-en, senyor". Acostumo a dir en broma que abans hi havia un respecte, però sense broma dic que hi havia més fe...

Nens

Fins i tot Jesús va dir allò de "Deixeu que els nens se m'apropin"... perquè són espontanis, obres de la creació en estat pur, net, únic... Recordo també, de quan era jovenet (jo també vaig tenir vint anys), haver escoltat el sermó d'un missioner a l'església Sant Miquel de La Cava (Deltebre). Tenia el temple ple, joventut, famílies amb nens, forasters, també alguns de la meva edat d'ara... El cas és que la canalla feia molt soroll, s'escapaven dels seus pares i aquell per a ells era un lloc habitual, doncs... es manifestaven tal qual, com a casa, en aquest cas a casa del Pare. Allò que em va sobtar, al mateix temps que em va reconfortar, va ser veure com el mossèn, amb un do de paraula exquisit i un timbre profund i nítid, va dir "Deixeu els nens en pau, ells estan bé, fan pau, són pau". Ho vaig trobar preciós, tot i que més d'algun reconcentrat no entenia res...  Tampoc vull dir que la parròquia sigui el "xiqui park" de la mainada, però si el lloc dels àngels i, aquí a la Terra, el més prop són els nens.

Com a mestre de sempre, he vist nens de tota mena, nens que parlen com els avis, nens matxucats de coneixements que encara no toquen, nens vestits de marca i sense seure a terra perquè els pantalons valen una fortuna, nens amb complexe de superioritat injectat de casa... Preciós, un nen al natural, amb totes les seves facultats humanes per descobrir, per educar... Nens... Nenes...

Decepció

Tot va anar amb molt poca solta, sense solta ni volta, sense cap raó, sense cap ni peus, sense ordre ni concert, sense cap motiu raonable. Al dia següent ja no hi era... no sé si va marxar per la nit o matinada, però ho va fer sense soroll, sense cap estridència, ni comentari, ni comiat. L'estimàvem, almenys els del meu entorn proper. Era lògic i planer i t'aconsellava sempre tocant de peus a terra, i podies confiar, gaudir de l'amistat, d'algú que primer intentarà comprendre't i després t'ajudarà mostrant-te sempre realitats de concòrdia. El veies parlar amb tots, amb atenció, amb disposició, potser es recreava més amb el personal no docent, que també, però es veia content exercint la seva Missió amb la seva parla clara i directa...

Algú va dir que no, que l'Església i La Salle "no casan", i jo puc entendre-ho però, a mi, que mossèn Ramon desaparegués sense dir res em va doldre... Era algú amb qui ja començava a confessar-me, però sense anar al confessionari. En la reflexió, sempre he pensat que no trobo correcta aquesta forma de procedir, però també puc entendre que, de vegades, el silenci pot ser un regal i el no remoure perquès pot ser, fins i tot, edificant. He tingut alguna notícia per amics comuns, sé que no s'ha trobat gaire bé i que és molt estimat a la seva parròquia. Vagi, des d'aquí, tot el meu respecte i consideració...

El dia després

Ha estat una Diada fantàstica, oficialment amb un milió i mig de persones, segurament més, amb senyeres i estelades, joves i avis, famílies senceres vingudes d'arreu de Catalunya, però també d'altres llocs, tots plegats, cantant i demanant amb fermesa llibertat per Catalunya, el dret a l'autodeterminació, la independència... per dir-ho a l'abast de tothom. Ha estat bonic, modèlic, sobretot la imatge donada al món, d'unitat i sentiment, en un comportament exemplar.

Tot ha estat impactant, la gent ha utilitzat la seva llibertat d'expressió per manifestar-se lliurement i ja ningú s'estripa els vestits ni pensa amb els tancs... bé, potser encara en queda algun, però ja no fan por. Molts pensen que aquesta jornada de plena i profunda exclamació de les nostres realitats pot marcar un principi per a una història de Catalunya diferent, la que volem una gran majoria del poble català.

Molta gent està cremada, molts demanen al senyor Mas que es vagi oblidant del Pacte Fiscal i que escolti la veu del poble. He vist a Llach, amb 64 anys i tot il·lusionat, dient que un fenomen que ha aplegat tanta unanimitat vol dir que la cosa va de debò, el poble és sobirà i ha parlat, s'ha expressat amb precisió i claredat... Ara toca als polítics mostrar la seva capacitat, la seva competència i, sobretot, la seva rapidesa. Si no és així, aquesta serà una data més que haurem desaprofitat. Visca Catalunya lliure...d'odi i lladres!!

Festes del barri

Quan ja s'han enllestit gairebé totes les festes d'estiu (Assumpció, Sant Roc, Sant Jaume, Sant Magí...) comença setembre i, el primer cap de setmana, la Plaça de la Farinera es posa guapa i guarnida de paperets de colors i músiques variades. No està gens malament... famílies i amics sopen junts pels voltants de la font i la pista de ball. Molts es retroben i esperen aquestes dates per fer-ho en el que havia estat el seu barri i amb la seva gent. És tendre i bonic, van mudats i es baixen l'olla de casa i nevereta plena, tot i que alguns fan anar la bóta que espremen amb certa gràcia. Solen fer algun àpat comunitari... una paella o una fideuada, o potser musclos (del Delta) com fan últimament, la gent fa cua, plat en mà, i s'ho passa bé fent barri de bona convivència.

El diumenge, el mossèn de l'església Sant Pere del Serrallo fa una missa, aquí al barri, que molts seguim amb devoció i on la Verge La Miraculosa és venerada amb molta estima i respecte. Hi ha jocs per la canalla, gronxadors, elàstics, cavallets... també, a cops, hi fan una xocolatada o una festa amb pallassos. Clar que, últimament, el pressupost ha disminuït i no podrem tenir, no podrem gaudir, de l'habitual orquestra que amenitzava totes les vetllades, fins i tot amb alguna bona vocalista (cantant). També, abans, venien xurros de xocolata i, ara, ja no hi ha xurreria, però continua un bon to festiu, agradable, prou net.

Recordo que un any vaig participar en el campionat d'escacs i vaig quedar segon en una partida que va durar més de tres hores. Ara fan dominó, on participa el meu company Antonio, i jugaran la final, crec, avui dissabte. A la cloenda solien actuar el Diables Voramar, amb molta pólvora i gràcia... "Diables què voleu? Foc!!" és el seu crit de guerra endimoniada, però amb la crisi actual no crec que vinguin aquest any. Fan, també, un partit de futbol de costellada amb gent del barri i s'ho passen pipa. Bé, la cosa acaba amb grups de joves passant per sota les balconades i reclamant que els llencin aigua...

Aniversari

Avui fa vint-i-nou anys que la Teresa i jo ens vam casar... Sí, sí, allò de què vas cap a l’església mudat i la xica de blanc i mossèn Gabriel Zapater et pregunta si la cosa va en serio i tu dius que sí... “quiero” i ella també i, aleshores, petons de tothom, flors, música, fotògrafs... Va estar bé, tot entranyable, i ho recordo amb una tendresa especial. Sense cap tipus de maquinació, vam trencar les normes: vam sortir plegats de casa, la Teresa amb el seu pare de bracet i jo amb ma mare, tots quatre i el meu pare i la seva mare i la resta de família, carretera amunt... vam entrar junts a la parròquia i vam sortir amb bany d’arròs i mostres de felicitats variades... Vam fer la festa al bar del meu padrí, ple de família i amics... ple és ara el meu cap de records de moltes persones que viuran sempre al meu cor: tots els que ja no hi són i que amb la seva presència i participació van acabar fent, elevant, un dia original i diferent a la categoria d’excel·lent.

No, no vam anar a Mallorca, com feia la gent d’aquells temps... nosaltres, a Cadaquès, un dels macos cors de la Costa Brava, pàtria dels “pianos mecànics” i dels poetes de veu ronca i guitarra, mariners, Mediterrània. Després d’uns dies allotjats al Sa Guardà i fent tombs d’observació pels voltants – Port Lligat i territoris Dalí, Roses, Empúries... – vam passar a França, per un parell de poblets on no hi va haver manera de què ens fessin un entrepà amb pa i tomàquet i pernil... el màxim que vam aconseguir va ser que ens el fessin amb mantega, això sí, el jambon era de la montagne. Tant prop que som i tan fàcil que és... algun dia es faran grans!

Som al de Nicanor, fresquets, hem esmorzat com uns senyors, hem deixat la mare amb la família... La Teresa va de tauleta, jo escric... i cada cop que aixeco el cap, dono gràcies a Déu en veure la Teresa d’ara, nena jove, dona, tota una realització, tot un regal al món pels temps. Molts cops la miro quan no mira i encara la veig com sempre i escric poemes dels seus silencis a la llum dels seus somriures. Després de gairebé trenta anys tot sembla com si fos ahir...

 

Eros

La parauleta ve del grec i significa "déu de l'amor". Segons Freud, instint o principi de la vida del qual brolla la libido, en oposició a Thànatos. La libido, també segons Freud, és un impuls fonamental i força creadora de l'energia vital que brolla de l'eros (instint o principi de la vida) i origina i dirigeix les manifestacions de l'impuls sexual. Thànatos o Tanatos o Tànat, era un déu grec, personificació de la mort. Segons Mesíode, és fill de la Nit i germà de la Son (Hipnos).

Tot això em recorda, una mica, quan estudiava allò dels principis del bé i del mal, eternament en lluita, implacables i enemics. Ormuz, el creador del Sol de la Llum i de la Bondat, envoltat sempre de sis ministres que simbolitzaven la santedat, els pensaments nobles, els bons consells, la immortalitat, la generositat i la virtut. Ariman, el geni del mal, envoltat també d'alguns ministres, que són el furor, l'ambició, la venjança, etc. El déu de les tenebres només pensa en combatre a Ormuz... L'home és un soldat més en aquest grandiós combat que no acabarà fins la fi dels segles. Aquesta era la doctrina de Zoroastro (segle VI a. de J.C.).

De tot plegat, em quedo amb el déu de l'amor. Déu és amor. Amor, inclinació o afecció profunda envers una persona. Adhesió intensa i desinteressada a una cosa, a uns principis. Amor és allò del cor, que alguns cops no raona ni el cap, però sempre és la millor raó. És la raó dels sense raó... però sent la millor raó. Segur! Déu és amor!!

Santuari de Nostra Senyora de Montserrat

Veníem de Salomó i, prop d'arribar a Montferri, li dic a la Teresa: "Mira, sembla una Sagrada Família en miniatura". En un tres i no res, érem allí contemplant aquesta obra mestra de l'arquitecte Jujol, deixeble de Gaudí.

És un santuari preciós, una construcció amb tots els ets i uts modernistes, amb l'interior acolorit de vitralls estratègics i alguns acabaments treballats amb ferro, mostrant vegetació i fauna pròpia de l'entorn. Prop, hi ha una cova on es venera una bonica imatge de la Moreneta. Evidentment, tot és tancat però, en tenir portes de vidre, hem pogut fer algunes fotos de l'interior.

Us recomano una visita a Montferri... m'ha sorprès, ha estat tota una troballa. L'art, la fe, el paisatge...a cops es complementen.

Pascua de Resurrecció

Recordo de petit, al meu poble (Deltebre), que la meva àvia agafava una galleda d'aigua del pou i anava ruixant el carrer tot dient: "Ratetes, ratetes, sortiu del forat que Nostre Senyor ha ressuscitat". També és un plaer de reviure la processó de l'Encontre, on la verge Maria i el Sant Crist sortien per carrers diferents i es trobaven a la porta de l'església de Sant Miquel i, aleshores, les campanes esclataven de joia i tots els caçadors del poble llençaven trets a l'aire en senyal de triomf i alegria total...

Són dies de família, de mona, de trobada, de pau. Molts cops ens equivoquem i ens perdonem i tornem a començar, amb intenció de viure una vida menys orada, més nova. Sempre podem millorar, segur...

Divendres Sant

Divendres, dia del crit de l'Antoni Maduell, l'any que va tenir una classe "tremenda". Últim dia lectiu, després... cap de setmana, canvi d'activitats, càrrega de piles. Sant divendres, solia dir jo, en arribar al menjador de l'escola...

Avui és Divendres Sant, tot un dia d'esperança. Recordo que, uns dies abans, sempre explicava als meus alumnes el binomi mort - resurrecció, tot fent esmena al Divendres Sant (mort) i al Diumenge de Pasqua (resurrecció). M'agradava recrear-me en aquesta mena de camí de l'esperança cap a l'èxit... De mica en mica vas comprenent que la vida és això, allò que vas aconseguint de forma decent i a través de l'esforç i la constància... és el que val i et reconforta i reafirma.