La miro de prop

La miro quan no em mira, m’agrada contemplar-la de prop, la seva naturalitat, les seves maneres, la seva dolcesa. És un plaer veure la seva pulcritud, la seva mirada penetrant que, quan t’arriba al cor, no ha foradat res, només ha anat acaronant tota la teva existència. La miro i aprenc a ser, a veure la vida com una joia a descobrir. La miro i és com aquell que s’extasia contemplant la bellesa natural de la veritat… 

Complex de superioritat

He tingut algun amic que ha fet un mal ús de la seva suposada superioritat intelectual, suposo que és temptador i que no és fàcil posar el fre quan se senten els reis del mambo. Recordo que, de jove i amb els estudis recent acabats, anava al poble i podia xerrar amb la gent i m’esforçava en fer alguns aclariments a qui m’ho demanava. També hi havia aquella gent que sempre ho sap tot, i a aquests els regalava el meu silenci. Aprendre a callar i a parlar oportunament és una de les coses més preuades que es poden fer a la vida. No m’agraden els complexos de cap mena, ni de superioritat ni molt menys d’inferioritat. Salut amics!

El meu espai ets tu

Un petó a les fosques, i un altre amb llum i cafè, la llum dels teus ulls, la llum dels nostres cors. Un tercer petó de sant volem per celebrar la generositat de l’existència, la proclama de l’afinitat de la nostra relació, tan natural sempre. Fem o no fem el que sigui, sols o bé junts, però tenint sempre el nostre espai, que mai és ple si no ens tenim prop. Sovint penso que hem fet una vida a dos basada en realitats indiscutibles d’amor i pau…

La fe dels profetes

M'agradaria tenir la fe dels profetes, el respecte i el sentiment que mostren els participants a les processons de Setmana Santa, especialment per les ciutats andaluses, la solemnitat i l’entrega de tot aquell que, de manera tan espontània i natural, es posa a cantar quan passa davant seu la imatge de Jesús crucificat. Bé, cal dir que vagi el meu respecte i consideració a aquesta i a qualsevol creença, tot i que aquesta m’emociona especialment, com tot allò que es fa per amor…

La millor raó

Avui reparo en la diversitat de matisos que té l’amor, sembla que també hi ha diferents intensitats en les diferents manifestacions. Hi ha sempre una necessitat de veure, de sentir, d’apropar, de gaudir de tot allò que comporta la felicitat d’estimar i de ser estimat. Torno a dir que hi ha un temps per a cada cosa, ara que estic vivint la maduresa d’un amor d’aquells de debò, gaudeixo de la prudència respectuosa del sentiment i, tot i que semblen gestos automàtics, aquests són el producte de les manifestacions de la realitat, d’allò que he tingut a bé nomenar amor de debò. L'amor és sempre la millor raó, diuen els millors experts i dic jo…

Sóc

Sóc la veu sana, guarnida i natural, sincera i entranyable, que clama humilment en el teu cor. Sóc la consciència en la consciència, amb aire refinat, amb posició senzilla i a l’abast de la comprensió natural del sentiment. Sóc allò que sempre he volgut ser, un ésser directe, com un aire que ha esdevingut en brisa suau per penetrar a la recerca de la teva voluntat. Sóc o voldria ser millor, voldria ser com cal…

Aquella veu

Aquella veu de la consciència… La veu de la mare, la mirada còmplice del pare que pren la paraula per reforçar el que ha dit la seva dona i donar encara més fermesa a aquella convicció  que han tingut a bé anomenar la veu de la consciència. La veu del bon amic, aquell que sempre hi és i et diu tot allò que a cops no vols escoltar, però que saps que és la més pura realitat, tot allò que ja era al teu interior…

Meravellosa incandescència

Potser ja està tot dit però no tot vist, encara que sí tot sentit, tant com per quedar-te sempre amb ganes de més. Anem de la mà passejant els silencis, amb els ulls ben oberts, ho mirem tot i, sovint, ens mirem i ens fem un somriure d’agraïment mutu amb extensió a la vida, que ens ha donat una mena d’afinitat establerta en una meravellosa incandescència, que el mateix sol pren com a exemple per acaronar l’amor…

De vegades, penso...

De vegades penso que voldria ser com tu, pensar com tu, parlar com tu, callar com tu, amb els teus silencis que sempre tenen el do de l’oportunitat, la teva prudència, el teu respecte, la teva capacitat… Però jo mai he estat ben servit de paciència, més aviat sempre he tingut aquell rampell de tota la immediatesa adolescent, el meu parlar és menys directe, cercant sempre la bellesa de la paraula, els meus silencis són més llargs perquè mentre callo et penso i mentre et penso et tinc amb mi. En prudència i respecte ens semblen, però no en capacitat, tu en tens més, en general, però ens igualem en estimar…

La capacitat d'estimar

Aquell amor d’ahir que semblava no arribar, aquest amor d’avui que sembla de sempre, fins i tot de quan no existia, aquell amor, aquest amor, l’amor, el de sempre, el mateix que et tria i et transporta a l’estat sublim de l'existència. Si amics, penso, sempre he pensat que, de totes les capacitats de l’ésser humà, la més preuada és possible que sigui la capacitat per estimar de cor…

Recordant Lluís Llach

Recordant a Lluís Llach: ”Si avui parlo d’amor és per dir-vos, potser sense força ni traça, que faré mil cançons amagant veritats sota un joc de paraules”... Però jo diria que tot allò viscut des de la infantesa passant per l’adolescència, la joventut, la maduresa, fins i tot ara que ja sóc al raval de la senectut, he viscut, he sentit, he rebut, he donat sempre plena i sana sinceritat. Sempre he sabut quin era el meu lloc i he procurat estar a l’alçada de la intensitat del moment. Fins i tot en aquells moments en què no en tens mai prou de tot plegat, he gaudit de l’exquisidesa de la més justa proporció…

León Tolstói

Avui he llegit una reflexió de León Tolstói que considero força interessant i la poso a l’abast dels meus amics: “Cuando te traicionan es como si te cortaran los brazos. Puedes perdonarlos, pero no puedes abrazarlos”. Com podeu veure, és un pensament excel·lent i a mi em fa pensar en allò de què és normal que un s’equivoqui, és humà, però qui és capaç de perdonar té un comportament diví: “Errar és humà, perdonar és diví”. Bé, ho he considerat prou interessant. Molt bona i santa nit per a tothom!!

Ella m'escoltava

La conversa amb ella va ser fàcil des del primer dia. Ella em parlava del despertar del seu cor, de la suavitat emocionada dels seus batecs… i jo corresponia amb renovada poesia de la sensibilitat més natural de la realitat. Això no vol dir que no reparés en la bellesa típica i solitària de la flor del penya-segat, que roman allà, immaculada, amb el seu mecanisme de defensa tan aconseguit. Ella m'escoltava i jo... ja l’estimava del tot.

La sufiència

Hi ha persones que hi són per suficients, ho són però no hi van, no tenen aquella aparença de què van de sobrats. A mi m’encanta veure persones preparades que fan de l’entrega i de l'esforç una bandera molt valuosa, tot i la seva intenció de no fer-se notar. Al mateix temps hi ha el típic insuficient, mancat de tota preparació, esforç i voluntat d’actuar de forma positiva que, ple de llana i aparença falsa, malviu de la farsa i de l'engany de forma miserable. Moltes vegades anar de suficient per la vida, no té connotacions negatives, més aviat el contrari, mostren el seu esforç…

Tu sempre hi ets

M’agrada parlar de la meva solitud acompanyada on la música de la pau acarona amb la seva sensibilitat habitual. I, parlant de música, m’encanta la melodia encisadora del bosc amb el vent traient els sons aguts, xocant amb les fulles del pi, i d’altres més greus d’algun ocell que ja no és en temps de festeig. M’agrada parlar de la meva solitud acompanyada perquè mai ho és del tot, tu sempre hi ets i mai sóc sol del tot, sóc, som feliços…

 

Emocions incontrolades

El plorar dels ulls feliços, la felicitat que senten els pares, a l’escoltar el plor del seu fill recent nascut, les llàgrimes de joia d’una mare quan assaboreix el benestar dels seus o les teves llàgrimes interiors, que no ragen pels ulls sinó pel cor enamorat, correspost. Sempre m’han impressionat molt les emocions que ens produeixen les bones fites aconseguides i que esdevenen manifestacions, així de plausibles i tan humides…

Sentiments

Bocabadat, observo els blaus del cel al mar, somio amb els mil somnis d’una nit d’hivern. Penso en els verds del Delta de l’Ebre quan l’arròs encara és lluny d'espigar i va rebent l'adob, ni al mateix temps, ni amb la mateixa quantitat, verds de diferent intensitat, però sempre fascinants, únics, molt especials. Amb gran plaer observo el curs del riu Ebre al seu pas per Deltebre, prop ja del seu final, té la calma de l’abraçada que rep del mar i ho fa amb gran estima i entusiasme, de bon mar…

La emoción de la verdad

Me gusta repetirme y hablarles de lo auténtico, del abrazo que abraza con firmeza, del beso que certifica la maravillosa pureza del sentimiento. Están bien los protocolos, son muy educados, pese a ser fríos, programados, sin alma… Me encanta la emoción de la verdad, ver aquellos ojos que proclaman e invitan, que afirman y desean, que ofrecen la capacidad para dar y recibir. Pues eso, uno siempre adora lo auténtico…

Molt especial

Ella ha dit que sí, ho han dit els seus ulls, el seu somriure de confirmació, d’afinitat, i a més el cor em batega amb la serenor de la pau. Ara només em cal ser a l’alçada d’aquesta confiança, que sembla ben cert que li surt del cor. Avui li diré quatre coses  a cau d’orella, l’agafaré de la mà i anirem a la recerca de l’aroma del bosc, vull, voldria que em veiés com jo la veig, molt especial…

Grans sentiments

Quan la vaig veure, em va semblar com aquella flor a qui no li cal torreta, perquè ella ja porta el marc, l’ambient, el paisatge ben incorporat. Però quan la vaig sentir parlar, amb aquella plena suficiència, amb aquella propietat i, al mateix temps, amb aquell respecte i senzillesa a tots plegats i a ella mateixa, em vaig quedar bocabadat i amb una admiració que esdevindria plenament en grans, emotius i profunds sentiments…