Pura vida

Un camp de blat recent segat ple d’ocells amb la bogeria del festeig, la cridòria és fins i tot agradable. Un tancat amb cavalls solts, estan bonics i semblen ben alimentats, n’hi ha un de negre amb el que m’agradaria fer un passeig pel bosc. Uns cent metres més enllà, hi ha l’alzina centenària on sempre descanso a la seva ombra tan acollidora i generosa. Prop està la font amb una mica de bassa plena de nenúfars amb boniques fulles per on es passegen les granotes, tot i raucant també sons de festeig. Pura vida, pura natura, sublim, genial… 

Des de la finestra de l'hotel

Veig un parell de cases de muntanya, d’aquestes de teulada de pissarra, i la resta de preciosa fusta que li dóna un to càlid i ferm, a més, estan envoltades d’una zona enjardinada on destaquen alguns cactus gegants i arrodonits que són preciosos, també un arbre amb fulles molt marrons, gairebé fosques, que crec que anomenen l’arbre de l’amor. Bé, diria, tot i que no hi entenc gaire, que són cases de persones benestants, tot és net i polit i amb molt bon gust, bonic, molt bonic, una magnífica construcció…

La bellesa dels colors

Com em descansa la vista contemplant els blaus del cel… Em relaxa veure els verds de l’arrossar, de la gespa, sobretot quan és plena de rosada. És tot un plaer veure el romaní florit, el meu hort quan és ple de tarongina, o el cirerer atapeït de flors blanques, que sembla que estigui tot nevat. M’encanta el color groc de la ginesta, em simbolitza llibertat, la mateixa que voldria per tothom. Bonics colors, preciosos, significatius…

Andorra

A vegades em ve de gust fer un viatge a aquesta terra, recordo el seu fred, la seva neu, la seva gent agradable i comercial, les plantacions de tabac i les vaques enraonant al mig de la carretera, com ens vam trobar una vegada que anàvem a Pas de la Casa on, per cert, les cases estaven plenes de plaques de gel que, de tant en tant, anaven caient, fent com una mena de soroll de vidres trencats… Andorra, bona carn, bons paisatges, llacs amb un cert misteri, preciosos verds, sempre val la pena…

Només cal tancar els ulls

A vegades faig algun exercici d'auto relaxació, però sense massa complicacions… és allò de mirar per la finestra i veure com cau la neu que qualla com cal i blanqueja tot de puresa i pulcritud, és allò del cirerer florit que sembla cobert de neu a deshora, és allò de la gespa gairebé emblanquinada de rosada que amb el sol semblen maragdes esmicolades, és allò del tarongeral florit, perfumat per la preciosa tarongina que és visita obligada per gaudir de la pau, és allò de l'alzina i la font amb granotes, el pinar i els esquirols, saltant de branca en branca… Bé, només cal tancar els ulls i fer-te passar les pel·lícules…

De camí a l'alzina

El camí és costerut, de pujada llarga i dura, tot i ser entre arbres que, com a desmaiats, semblen rendir pleitesia a tots els caminants. Un bon sol, impertinent i intermitent, penetra en el fullatge i en l'espai entre arbre i arbre. Aviat arribaré al meu lloc de descans habitual… la meva alzina centenària que roman preciosa i amb les branques estreses, fent palès el seu acolliment incondicional de sempre. Ja sóc aquí...

Viatge a Deltebre

Sempre una il·lusió i un sentiment a flor de pell… Des del pont de la via del tren de l'Ampolla, la meva terra, a l'esquerra un mar cada cop més famolenc i davant meu i a la dreta els arrossars, on ara ja no hi ha verds ni grocs, no fa gaire que han acabat de segar i els tancats alguns ja són plens d'aigua, d'altres encara són visitats per les gavines, fumarells, ibis… algun martinet blanc i altres camallargs que es deixen veure...

L'espectacle del núvols

El cel sempre és bonic de mirar però aquests dies l'espectacle està garantit. Avui anant cap a Deltebre, i jo que vaig de copilot, encara millor, hem pogut veure una varietat preciosa de formes i colors en el núvols que ens ha deixat bocabadats, sobretot a la tornada, quan uns quants núvols molt negres, semblaven solcats per una mena de llengües de foc, com a rius de lava, que semblava disposades a regalimar cap a la terra i fer una nova i original destrossa desconeguda… Per altra banda, mirant una mica més cap a l'esquerra, uns núvols blanquíssims i un cel d'un blau clar precios, com a il·luminat, com a punt per al passeig dels àngels…

Paisajes

Campos de girasoles, olivares de Jaén, mares de trigo de la inmensa llanura castellana, verde alfombra del más hermoso de los deltas, el del Ebro. Campos de maíz interminables y todos los colores del verde en el País Vasco, una pineda con ardillas jugando al escondite o a saltar de rama en rama, un embalse que acompaña los caminos y que el cielo azulea y lo compara con el mar. El mar… él es un paisaje en sí, él es “el paisaje''. Paisajes de ensueño en el amanecer de cada buena esperanza…

Cosas del tiempo

Me gusta ver corretear las hojas, parece que juegan con la brisa, el sol tiene algún problema con las nubes, en catalán decimos algo así como que están encabritadas (núvols a cabretes), parece que podría llover, o solo es la ilusión de la necesidad, pero nada, poco a poco el astro rey se va haciendo paso y ya pasamos otra vez de los treinta grados de temperatura. Pero, en algún sitio con árboles, las hojas corretean empujadas por una maravillosa brisa marina...

El sol és el pintor

Sóc a la roca de pensar, bé, ara més aviat a la roca de somiar, de fer allò del reviure, entre silencis, que només es trenquen davant la remor de les onades… m'agrada l'espai, on la immensitat blava sembla no tenir fi. El mar té blaus de cel i els meus ulls encara veuen les diferents intensitats, el sol sembla el pintor adient que aporta l'art i el color, el mar es un amor...

Verds

Sempre presumeixo dels verds del Delta de l'Ebre, la catifa verda, un mar verd de sensacions, d'esperances meravellosament possibles… Però avui hem circulat prop de la serralada Cantàbrica, al País Basc, fins arribar a Sestao, i deu-n'hi-do els verds de muntanya preciosos i de diferents tonalitats. Hi havia estones que em semblava que la muntanya estava recoberta de molsa i, amb el sol, li donava una brillantor d'un verd maragda preciós. Raimon parlava de tots els colors del verd...

La casa de fusta

Fa temps que no parlo de la casa de fusta a la muntanya, envoltada de verds de primavera, prop d'un riu viu i nerviós… M'encanta l'olor de tots els verds del paisatge, l'aire pur, allà on els ocells més potents i experts fan el niu, amagat i molt protegit. Després, a l'hivern, la neu li fa, a tot plegat, un bany de blanc, una neteja de puresa, i tots els colors del verd són ara un nou espectacle on, des de la finestra, un observa com la parsimònia és magnífica, la calma de la nit, la suau pluja blanca, la pau de la muntanya…

Pluja de muntanya

Mai plou a gust de tots, però jo penso en aquella pluja de muntanya, en aquella casa de fusta amb teulada de pissarra i en aquell soroll de gotes caient damunt de les fulles de l'alzina. Puc llegir un llibre, escriure un poema… mirant per la finestra mentre resto bocabadat veient com les gotes van teclejant damunt dels pètals de les primeres flors de la tan estimada primavera.

El color dels silencis

Sóc un apassionat del color dels meus silencis... Tenen la màgia verda dels arrossars del Delta, el blau amb què el cel tinta l'aigua del mar, el vermell de les roses que encara no són blanques, que encara fan olor, tenen el blanc del cirerer florit que amaga les branques i les fulles i sembla nevat, sembla tota una imatge de desembre tot congelat. El silenci té colors, són les veus amb les que vaig compartir l'entorn, és allò dels meus silencis ben acompanyats...

Gozar del paisaje

Hace tiempo que no les hablo de mi amiga, la encina centenaria, de los caballos sueltos, de las vacas paciendo… Hace tiempo que no voy por el Puente del Diablo, por el bosque que mira al mar y las ardillas juegan a hacer malabares por los troncos de los pinos. Mis paseos ahora son más cortos, más lentos, pero aún recorro los entornos, aún gozo del muy preciado paisaje de mi adorada Tarragona...

Desde la encina

La encina acoge y abraza, casi se espesa y protege de la ligera lluvia que le limpia las hojas. Tengo mi sitio en su rama más baja y, desde allí, observó el paisaje... Veo un cercado de caballos, se les ve tranquilos, tienen agua y alimento, relinchan felices su aparente libertad. Más allá, una pineda, una masía, algunas vacas pastando pacíficamente...