Voldria...

Voldria ser el somriure que el bosc li fa a la pluja,

voldria ser l’aplaudiment que la matinada li fa al sol,

voldria ser el receptor, el que primer gaudeix de la llum dels teus ulls. 

Voldria ser aquella música que tan s’apropa al teu cor, 

voldria ser al teu cor i habitar-lo per sempre més. 

Voldria, voldria voler-te només a tu i del tot, 

voldria ser el teu motiu d’il·lusió somiat,

voldria viure només amb tu el meu desig d’estimar...

 

M'hauria agradat...

A més d'una barca al riu, m'hauria agradat tenir un cavall i una casa de fusta, i una bassa gran amb ànecs i anguiles, i tot això prop sempre de la mare i de l'àvia i de tota aquella gent que ha crescut aquí i s'ha criat a l'aire lliure. Possiblement hagués tingut un hort, un jardí a mà i un galliner amb els animals solts per sota els tarongers… i un gos, és clar, i també un gat…

Qui no...

Voldria ser aquella cosa,
aquella que fa créixer, i florir,
i granar allò que fa ploure,
brot i vida, força i realitat, món.
Voldria ser aquell somriure que calma,
aquell que compensa i posa pau...
Qui no voldria ser solució,
llum en la discòrdia i desencís...
Aquell pit coixí que atén i recull,
i repara, i reconforta...
Braços oberts que fan d'ales en vol,
i aterren, i acaronen la llàgrima
del tracte injust, sense pau ni bé.
Qui no voldria cantar sempre bonic
allò que passa i que ho fos,
vull dir... bonic i veritat.
Voldria ser la calor que tempera,
i equilibra i dóna seny, voldria...
Voldria, qui no, ser la referència,
l'aterratge, allò invisible, contable.
Voldria ser la cordura i el sentit
en el factible desenvolupament de les realitats.
Com no, voldria ser aquell que regala,
aquell que dóna i és feliç així.
Voldria ser un jo millorat, i molt,
per fer possible la intenció del bé.
Voldria, voldria... i qui no, fer del jo un altre tu diví...
i, del món, un habitable paradís de pau i bé.

Experiències

Algú va dir que l'experiència no són les coses que ens passen cada dia i al llarg dels dies del temps, sinó allò que fem amb aquestes coses. En algun moment, la gent mostra el tracte de la vida i s'expressa... tothom parla de la fira segons com li ha anat. Hi ha cops que hom proclama estats d'ànim, allí on menys et podries esperar... Dic tot això perquè avui he anat en bici per l'escullera fins al faret petit, un quilòmetre i mig de carretera que s'endinsa cap al mar entre blocs de formigó. El mar inspira... l'enamorat escriu i pinta, el decebut mostra decepcions al vent i escriu amb sang de cor ferit, vomitives apologies nazis o franquistes, plor d'aquell o aquella que diu que no és feliç i que l'han enganyat un altre cop, crit esperançat que et recorda que darrera dels núvols continua havent un cel molt blau, ulls de cara el mar, tot un clàssic... Avui, me n'ha sorprès un de recent fet amb guix blanc: "Pere, t'estimo des de sempre i fins al final"... directe al cor! A quin Pere no li agradaria un missatge així? Sempre voldria llegir una resposta emocionada de tot aquell que se sent estimat. Potser no cal embrutar parets i fer-ho a cau d'orella, en una nit amb poca lluna i agafats de la mà...

Voldria contemplar...

Voldria contemplar l'enfonsada, l'esllavissada, l'esbaldregada,

l'ensorrament, la desfeta, l'esbaldrec, l'ensulsiada,

el total i definitiu esfondrament per sempre més i més... 

d'aquella llibertat impune, sense càstig, 

delit total, com un nas a la cara d'Anàs.

Voldria que la seva llum fos la foscor, pau de l'indefens, de l'oprimit.

Fóra bo per la raó canviar de presoners, semblant a un manicomi:

n'hi ha molts més a fora que a dins... vull dir de lladres,

d'aquells que s'han begut el vi de tots i ara es beuen el nostre enteniment...

ells no entenen perquè res entenen, res volen comprendre,

res de res, nihilisme total, tot fent de la veritat un nus.

Munió de corruptes tapant-se les vergonyes, catifes que no s'aixequen,

trepitjades només pels peus de sabata de pell cara,

cara dura i freda, sang de transfusió, oxigen trampós,

conreu de silencis, doctrina, butxaca, cartera, banc...

I, de tant en tant, una nova trama que despista l'anterior

i confon la propera... retallada, i la claca aplaudint, i els xiquets xisclant,

i les mares i els pares i els avis perduts per la immensa mar blava...

en busca del seny i de justícia, social, distributiva...

Aniversari de la Teresa

Voldria ser contundent, directe, mortífer.

Voldria envair el món amb crit de suavitat.

Voldria cantar lleuger, fàcil i sincer.

Voldria no amagar realitats.

Voldria no tenir por ni vergonya.

Voldria dir cada cosa pel seu nom.

Voldria anomenar cada detall, cada batec.

Voldria parar el temps per viure.

Voldria presents eterns sense més somnis.

Voldria tempestes sense calma ni pausa.

Voldria llamps certificant l'aterrada.

Voldria sempre aquí el teu somriure fi.

Voldria no haver volgut res més.

Voldria entrar pel forat just.

Voldria instal•lar-me en la plenitud.

Voldria romandre gaudint del moment.

Voldria de voler sempre i veure.

Voldria profund i íntegre el teu dibuix.

Voldria a cada instant l'ombra.

Voldria el tu que has fet en mi.

Voldria, fins i tot, la mica de jo que hi ha en tu.

Voldria donar gràcies al tren de Tarragona.

Voldria valorar aquells ulls de nena.

Voldria... he volgut tantes coses, tantes...

Voldria no voler-ne cap, de cosa, de coses.

Voldria, vull, molts aniversaris amb la Teresa.

Feliç dia!! Sempre progresses adequadament!!

Presagi

De vegades costa dormir però acabes dormint i és curiós... somiant, somnis bonics, sense fumar-te cap cigarreta d'aquelles que diuen provoques al•lucinacions. En tancar els ulls i quedar-te immòbil, veus, vols veure en la foscor, i de forma inconscient allargues el coll per veure millorat el que hi ha al final del túnel. No, no és només un miratge fictici, una il•lusió òptica... penses realment, i fins i tot et sap greu dormir, que el món ha canviat, per a bé, per a normal, per viure millor, amb respecte, amb dignitat. Suïssa només és un país molt alt i molt verd i les Bermudes un lloc de vacances sense caixes no comptables. Es poden aixecar catifes perquè, a sota, no hi ha res per amagar i no cal que calli ningú per por a la rèplica, tothom pot tirar la primera pedra perquè és lliure de pecat... encara que no té, tampoc, a qui tirar-la perquè no hi ha reu, ni perseguits, ni tancs, ni salva-pàtries.

He vist un polític amb les dents prop del pastís de tots... i no mossegava, i els sobres que abans només contenien cartes ara han desaparegut, majoritàriament, perquè la gent utilitza el correu electrònic... i no, no hi ha cap sobre incrustat per la paret, ni plens de cèntims que després no ha vist ningú, diuen. Han tornat els bitllets de 500 € i els pisos de cent metres quadrats, les persones arriben a fi de mes i estalvien per anar a estiuejar a la meva mar... tot perquè hi ha feina i es fa com cal i es cobra amb justícia. He vist un banc que no cobra comissions, ni té fins d'inversió i, a més, no es descapitalitza ni s'ha de reomplir. Tota una sorpresa, que m'ha despertat de joia i immensa felicitat, ha estat veure que tots els nens del món menjaven cada dia, i anaven a l'escola, i els mestres tenien la consideració que mereixen per part de tothom i, a més de deixar-los ensenyar en català, cobraven, fins i tot, les pagues de Nadal i de l'estiu...

He vist, entregats i a casa, els nostres cervells, investigant a les nostres universitats, a gust, en pau i amb pressupost. Els medicaments tornaven a ser totalment gratuïts per als pensionistes, i la sanitat accessible i a l'abast de tothom. Les esglésies romanen obertes dia i nit, no hi ha portes blindades, ni assegurances de robatoris. M'ha sorprès veure que la gent s'escolta i l'oposició no és per sistema, sinó constructiva, i la democràcia no significa dir el que vulguis, sense que ningú et faci cas, tot per amagar la pitjor dictadura... He vist que la pau és llei del món, com diu la cançó... Aleshores, no vull despertar!!

Onomatopeia

Unitat lèxica que, en els seus elements fonètics, evoca una acció imitant-ne el so. L'acció és el cobrament de la meva pensió a través de La Caixa i el so un piticlin que sona al mòbil per informar-te que l'ingrés ha estat executat. És el so característic del missatge, pràctic, ràpid i directe. Aquest mes, la mare i jo ja tenim la paga extra que, com sempre en les mensualitats normals, ho hem cobrat el dia 25. La Teresa ho farà a final de mes, tot i que aquest any tindrà l'extra molt retallada...

Però, de totes maneres, m'ha vingut al cap aquella cançó del Raimon que diu: "Plou, cinc dies que plou, cinc dies que vivim sense sou, i plou, i plou... i no es pot treballar..." Potser no plou, més aviat fa xafogor, amb calima incorporada. La gent no està aturada perquè plou o fa calor. Molta gent viu, malviu, sense feina ni sou... i jo, que pel que sembla cada cop tinc menys enteniment, no comprenc (ningú no comprèn ningú...) que sense producció, ni venda, ni treball, ni nòmina, ni... es pugui apujar la llum, els medicaments, l'aigua... i l'IVA, el tocat i trastocat IVA, com ovella d'on vol munyir tothom.

Sembla que el cinturó, aquell que ens hem d'estrènyer els mateixos de sempre, ara ja arriba al coll, prement l'esòfag, sense pensar que potser no caldria perquè hi ha poc pa per circular... No cal que us digui que voldria mòbils cridaners, amb sons onomatopeics, anunciant que fem feina productiva i que ens la paguen de manera justa i al dia...

Llengua

La "sin hueso", com diria el meu amic Julián. Important en l'articulació dels sons, Llengua bruta és el que li deia a un nen quan havia dit allò de "fill de..." i el que segueix. Molts cops sembla habitual anar-se'n de la llengua per dir alguna cosa que convenia callar. Això passa quan un és fluix de llengua, clar que solen ser víctimes d'aquells que fan estirar la llengua provocant amb habilitat parlar sobre coses que altrament callarien. El mala-llengua, la persona maldient, no està acostumada a mossegar-se-la i, aleshores, va per lliure i a tot gas... ha soltat la "tocina", com dirien al meu poble. No, no es reprimeixen ni que contactin amb una llengua de foc.

Voldria tenir la llengua fàcil, lleugera, oportuna. Sempre he desitjat tenir més agilitat mental per transmetre de forma ràpida i útil el meu consol poètic, la meva oda suau, però intensa, de cor a cors... no pas un boques de llengües diferents. Una llengua viva, la que parlaven els meus avis, la que utilitzàvem per estimar i aprendre, la nostra, la que fem servir per comunicar sentiments. No, no pas la llengua d'un boques, amb una llengua per a cada boca... amb un missatge per a cada llengua i amb una cara per a cada boca. La llengua ha de ser viva i activa. Una llengua morta és aquella que ja no es parla, així que... parlem!!

Empatia

Vol dir estar en el sentir, sofrir... de l'altre. La parauleta es va posar de moda amb l'aparició de la Psicologia Humanista (Maslow, C.Rogers). Posar-se en la pell de l'altre, introduir-se en els sentiments per compartir-los i per a veure allò que l'altre no veu. Tot això requereix gran delicadesa i sensibilitat per no trepitjar els significats. Tant els nens com els joves i, per suposat, els adults tenen el seu món privat de sentiments, motivacions, fantasies... I no volen els judicis ni les valoracions fetes des de fora.

S'ha d'educar la capacitat de valorar i enjudiciar la pròpia experiència des de dintre, des d'on resideix el "lloc de control" de la persona. L'empatia vol ajudar, precisament, a aprendre a interpretar la pròpia experiència, ja que és la pròpia persona qui posseeix, en exclusiva, el seu significat. Com podeu veure, llegir al doctor Martínez Beltrán és un plaer i un regal a la intel·ligència. Deia Rogers: "Quan la persona se n'adona de què se l'ha escoltada en profunditat, se li humitegen els ulls... És com si un presoner tancat en una masmorra o un sepultat viu arribés, per fi, a comunicar-se amb l'exterior. Simplement amb això en té prou per alliberar-se del seu aïllament. Acaba de convertir-se de nou en un ésser humà ("El processo de convertir-se en persona". Editorial Paidós, Barcelona).

Ves per on, voldria empatitzar amb els meus entorns, fent sempre una millor interpretació de la prudència. Voldria obrir més els braços per abraçar més gent, almenys ser al costat en els moments menys bons. Voldria... molts dies prop teu. Empatia total...

Més decepció

El Barça no jugarà la final de la Champions. Avui, el futbol ha estat totalment injust i la decepció encara ha estat més profunda. Però, la vida continua... és dimecres i la Teresa i jo anirem a dinar, després té una formació...

Els amics del barri, blancs la majoria, sembla que intentaven consolar-me, després de l'eliminació del Barça, fent pensar en allò de la prioritat de les persones davant d'altres egos. Està bé... jo també he intentat fer el mateix durant aquests darrers anys en els quals el Barça ha guanyat tretze títols i s'ha exhibit en cada competició.

Queda la Copa del Rei... Voldria pensar que almenys un caurà. De totes maneres, és ara quan sóc del Barça més que mai. Visca el Barça i visca Catalunya!!!

Al costat de la meva mare

La Teresa és a l'escola, la Mercè ha anat a acompanyar el seu pare al metge i jo sóc amb la meva mare... la contemplo embadalit, sense dir res, gairebé amagat, tot i sent a la taula, al seu costat. Observo la degradació d'aquell conjunt harmònic que es resisteix a deixar-se anar, i reclama l'anell i les arracades i busca el seu rellotge i la cadeneta amb la medalla... Encara es vol empolvorar com feia abans, encara vol arreglar coses i fer vestits i fer el dinar, encara vol fer tot i bé, però ja no pot...Vol i no pot i no és conscient de la seva realitat... Alterna absències i arribades, però cada cop té menys clar on és i amb qui és, tot i que, de sobte, hi pot haver una clariana i jo torno a ser el seu fill i Pere el seu nét, encara que, en dos minuts, pregunta on és el meu pare, que fa quatre anys que és mort, o diu que voldria parlar per telèfon amb la seva mare.

La meva mare es gronxa per les diferents fases de la seva vida, amb algun cop de llum i amb confusions cada cop més paleses... Recordo que sempre tenia el cap molt clar: des de casa i amb els ulls tancats, ella sabia perfectament el que jo feia per Reus o Tarragona. Modista autodidacta, emprenedora, molt treballadora i mare exemplar... sempre es feia estimar i posava el cor, a més del muscle. La meva mare té a punt de 95 anys. Voldria estar més a l'alçada d'aquest regal de la providència...

Cap geperut es veu la gepa

...més aviat la biga en ull veí, i una simple palla al propi. Mirant amb bons ulls, també podem veure la palla en el veí i una mica de les nostres bigues. La meitat del món se'n riu de l'altra meitat, que plora o passa indiferent, calla i aplaudeix, i fa el que vol... si més no, el que pot, sense afectacions ni derives dirigides.

Hom voldria dir que ningú ha plorat per culpa nostra, que hem fet fàcil la convivència, que hem tingut l'ego controlat, i que no hem ficat pals a les rodes que van per bons camins. Voldria callar cada cop que no dic res. Voldria parlar de possibilitats, d'entesa, de la superficialitat en el despotisme i la profunditat en la comprensió i la generositat. Voldria més realitat en veure i en veure'ns...

Coloms

Des de la pau del menjador en dissabte, un grup de coloms fan sons de parada nupcial... Femelles que reclamen atenció, amor, tot fent una mena de gemecs, cercant l'afinitat del mascle estarrufat, de cap alt i pit immens, a més de ploma tibada i llampant pel sol...

Viuen pel voltant del pati de l'escola del Serrallo i esperen que passi l'hora de l'esbarjo per aterrar tranquil·lament, com aquell que va al seu mas, on té assegurada alguna reserva, si més no, de pau i de pa... molletes de pa dels entrepans dels nens i nenes del barri.

Voldria fer volar coloms, molts coloms, coloms blancs de la pau. La pau és el camí...

Voldria dir-te

De la felicitat a base de petons de sol.
Dels cors que ballen per les herbes gebrades.
De la rosella, que només li manca perfum.

De la posta de sol farcida d'inferns i colors.
De la tarda freda, pacífica, monòtona.
De l'hivern cru, però recollidor i escalfat i viu.
De la vida bucòlica i descansada i viva.
De la nit clara, quan hi veus en la foscor.
De les pedres rodones, millorades en desgastar-se.
De la veu de l'avi que calla i regala silencis.
De les primaveres eternes de dubtosa credibilitat.
De l'estiu profund que acaba en decepció i plor.
De la tardor, per indeterminada i sense "ovnis".
Voldria dir-te que... encara puc estimar-te.