Recordo l'escola

L’escola buida, és dissabte, hi ha un gran silenci, un silenci que jo sempre omplo de veu i d’imatge. Em veig per allí al mig, fent alguna cosa, una de tantes que feia a l’escola. Sempre vaig ser tutor, sempre em vaig quedar a dinar i aquest era un dels grans moments que esperava cada dia, perquè els professors ens posàvem al dia de tot plegat i era molt divertit. Vaig estar a la biblioteca amb una hora extra i també, junt amb un altre company, era encarregat de la vigilància del pati dels nens que es quedaven a dinar. Bé, vaig fer una mica de tot i quan veig una escola, encara que sigui buida, em ve tot a la memòria. Un plaer de records… 

Records de l'escola

Quan escolto la cridòria de la canalla de l’escola del Serrallo sempre m’emociona una mica i em fa reviure el meu col·legi de La Salle de Reus. Allí, i durant 41, anys vaig gaudir d'uns companys excel·lents i d’unes criatures que sempre em van ser una magnífica font d’ensenyaments. Els nens a l’hora del pati són una altra història i jo que era el seu ministre d’assumptes complicats, dono fe de tot allò gairebé impensable que poden arribar a fer. Quan algú feia  alguna malifeta, l’amenaçaven: “Aniràs al professor Pere i veuràs què et passa”, i jo feia la meva justícia cercant sempre la pau i la bona entesa entre tothom. Bona nit!! 

Santa Cecília

Festa grossa, emotiva i molt celebrada al nostre col·legi de La Salle de Reus. Cada classe preparàvem la nostra cançó, els tutors la triàvem i fèiem aprendre la lletra, fins i tot la cantàvem amb la música original, però el toc final el feien els especialistes, professors de música, que en un parell o tres d’assajos la deixaven llesta per a ser escoltada al teatre. Recordar, com no, a l’Andreu Ferré i a la seva germana Teresa, que en tenien la mà trencada, ells ho arrodonien tot i jo els admirava molt per la seva qualitat pedagògica i musical. Grans records, inesborrables… 

Ha traspassat el professor Santi Juncosa

Ha estat un molt bon professor d’Educació física, amb una gran capacitat organitzativa i una habilitat especial per a tractar als seus alumnes. Gran company, d’aquelles persones que sempre procuren fer més fàcil la convivència, va esdevenir una persona excel·lent a qui tothom admirava, considerava i estimava. Vam coincidir molts anys a La Salle de Reus i sempre vam tenir un tracte molt cordial i respectuós, amb algunes anècdotes molt divertides que avui no venen al cas però que guardaré en el mostrari dels bons records d’una persona que valia molt la pena en tots sentits. El meu condol a la família, especialment als seus meravellosos fills, i a tots aquells que l’heu gaudir de prop. Descansa en pau Santi, la mateixa pau que tu donaves sempre. Et trobarem molt a faltar…

Un gran amic

Sovint recordo al germà Lluís, el meu company en la vigilància del pati que fèiem després de dinar. Però jo recordo a l’amic, a l’ésser humà, a l’home tranquil, mediador, bàsicament una molt bona persona. Ell sempre tenia una paraula conciliadora, sense deixar de mantenir un bo i sa sentit de l’humor. Procurava arrancar somriures de tothom i quan et deixava després d’una conversa tenies aquella impressió de què realment eres una persona molt millor, com a revaloritzat. Germà Lluís, sempre en memòria, sempre un exemple com a professor i persona entranyable…

Anem d'excursió

Quart de primària del col·legi La Salle de Reus, anem d’excursió caminant fins l’estació del ferrocarril, allí col·loquem bé a tots els nens al vagó corresponent, alguns mai havien pujat a un tren. Anem a Alcover, a l’Ermita del Remei, per ser exactes, la idea és fer una paella per als acompanyants i fer la representació d’uns quadres de pastorets que hem estat preparant a la meva classe. Els he escrit jo, tot i recordant els de Rovelló i Lluquet, que es representaven al meu poble i que em sabia de memòria perquè hi havia participat. Bé, tot un èxit d’excursió i els quadres de pastorets van quedar tan bé que, després, ho vam fer al teatre del cole...

Records que mai moren

Sempre m’agrada fer un cop d’ull al pati de l’escola del Serrallo. La cridòria de la canalla a l’hora de l’esbarjo gairebé m’emociona una mica, no puc més que aturar-me i observar totes aquelles coses que passen al pati i que possiblement no tothom deu veure amb la meva experiència de més de quaranta anys. Se m’ha dibuixat un somriure, he recordat algun company i alguna de les mil anècdotes que vam viure i gaudir plegats…

Sóc una bona persona?

Sempre he comentat que m’emociona i em fa feliç veure la felicitat quotidiana de la gent que m'envolta… i en general. Aquelles parelles complementàries que s’estimen amb bogeria, aquelles famílies que també ho fan i tiren endavant sense necessitat de trepitjar a ningú, aquells professionals de qualsevol feina que s’ajuden i plegats somriuen per l’èxit col·lectiu… Aquesta és una sensació que em produeix molt de plaer, fins i tot he arribat a pensar que és possible que sigui una bona persona, ja que sempre me n’alegro de la felicitat de tot el meu estimat entorn i més…

L'escola buida

Bé, sense la cridòria dels nens, però jo encara m'aturo a veure els patis de l'escola… alguna fulla groga de morera, més ocells petits i les gavines i els coloms ja viuen amb una certa cordialitat, si més no aparentment, tot i que ara no deuen trobar cap resta dels entrepans de la canalla, però els deu atreure la calma i la tranquil·litat que es respira. L'escola, ha estat la meva meravellosa vida, al costat dels nens i d'altres afortunats professors… 

Recordant al Germà Lluís

Ahir va ser Sant Lluís i jo he recordat al meu entranyable amic Lluís Lázaro, Germà de La Salle i gran persona i professor, però sobretot un extraordinari ésser humà. Vaig tenir la sort de tractar-lo de prop i vaig tenir moltes converses, tant al menjador de professors com a l'hora del pati, on tots dos érem ministres d'assumptes complicats i la canalla acudia a nosaltres cercant un judici just davant de qualsevol problema  que tinguessin. Gran home, bona persona, mediador, prudent, proper, sempre procurant la pau i aclarint els mals entesos. Una abraçada Germà Lluís Lázaro Plumed, descansa en pau al teu ben guanyat cel. 

Tota una vida

Estic mirant un llibre de fotos que les meves companyes Txell i Marga, em van fer quan em vaig jubilar (juny 2010). Hi ha una mica de tot: fotos dels sopars de professors, fotos de les excursions més típiques, al zoo de Barcelona, al Delta de l'Ebre, o a les colònies que vam fer a Tamarit i que van coincidir amb un incendi que ens va tenir a tots els profes passant la nit en blanc, fotos amb els companys, precioses, i per acabar uns petits escrits de comiat dels meus alumnes. El llibre té el meu nom escrit en lletres blau i grana, i es titula "Tota una vida". Molt maco tot, gran record…

La tornada a l'escola

Recordo el primer dia després de les vacances i la meva famosa frase: “Necessito un mes de vacances, per a recuperar-me de les vacances”. Després, llargues seccions de batalletes, on cadascú explicàvem tot allò que es podia explicar, o si més no, era original o divertit. La feina del professor vocacional, implicat i que gaudeix d'aquesta tasca, necessita d'aquestes vacances que, en un principi, poden semblar exagerades, però aquells que sabem el que representa el fet d’estar amb nens tot el dia, ho entenem…

La relació amb els companys

Abans de començar a treballar a La Salle de Reus, on hi vaig ser durant 41 anys, vaig estar uns mesos d'interí a un parell de col·legis de Tortosa, a la Mercè i a un altre que hi havia prop de la catedral. A la Mercè hi havia un director molt recte, molt formalista, molt tal com cal, i a mi em feia una mica de respecte, per allò que sempre he tingut una certa por de no ser a l'alçada, però me'n vaig sortir prou bé i em vaig entregar als nens, com sempre he fet, tant que els company deien que jo no em relacionava gaire amb ells… i potser tenien raó, és un detall que vaig aprendre i que em va servir per al futur, ho vaig tenir molt en compte.

Ministre d'assumptes complicats

Sento sorolls d'escola, cridòria de la canalla, eufòria variada i compartida, on els aguts dels més petits es barregen amb els greus dels de sisè que ja comencen a canviar la veu. Sóc a casa, tinc a tocar el pati de l'escola i cada cop que escolto els nens en el seu esbarjo i llibertat, sense massa condicions, m'emociono una mica i recordo que jo era ministre d'assumptes complicats de l'hora del pati, del meu entrañable col·legi de La Salle de Reus. Una abraçada al cel, on és el germà de La Salle Lluís Plumed, el meu company de pati, un meravellós ésser humà del que vaig aprendre molt.

Un gran oxigen

Amb 76 anys a l'esquena, ja sense la cigarreta a flor de llavi, contemplant la nit serena, prop d'una escola es passeja un avi. Tota una vida xerrant per les aules, amb son bastó (totxomicina) ensenyant a la mà, que només picava a la taula, sense ganes d'espantar… Tota una vida explicant per les classes, tota una vida vivint i jugant amb els nens, tota una vida cercan el bo i millor per la canalla, tota una vida entre companys que m'han fet millor en tot, ells i els nens, han estat un gran oxigen vital.

Nens de segon de primària

Els nens de segon A han guanyat als de segon B, tenen uns set anys i han arribat a la fila eufòrics, gairebé no se n'adonen que ja ha tocat el timbre i han de callar i posar-se rectes i fer bé la fila. Jo tinc hora lliure i, després, passo per la seva classe, la mestra m'explica que estan molt exaltats i em demana ajut o si se m'acut alguna cosa per calmar-los una mica. Li dic que vagi a fer un cafè, els faig seure al terra, els explico alguna història de les marietes, o de les serps, i es calmen i obren els ulls com unes taronges… el partit contra segon B ja és història, torna la mestra.

Companya de classe

Sabia, sabia escoltar i prenia notes d'una forma molt original. Posava una mena de signes i alguna paraula solta pel mig, a simple vista totalment inconnexa. Quan li semblava oportú, ja cap al final, demanava permís per donar la seva opinió, era més aviat una recopilació detallada, adreçant fins i tot allò que s'escapava a la lògica racional dels assistents. Era una molt bona companya, com per a gaudir dels aprenentatges al seu costat...

Dues frases

Als meus companys, tots llicenciats i grans professionals, els sola dir alguna vegada: "Vosaltres sou una autoritat amb la vostra especialitat, però de nens de deu anys, jo en sé més”... i em quedava tan ample, perquè era veritat, encara que només fos per la meva experiència de més de trenta anys. Una altra frase, aquesta ja de molt veterà i carregada de molt bon humor, era: "Tu cerca la resposta als diccionaris, pregunta a tots els doctorats i professors del món i quan vegis que ningú et resol el problema, aleshores, m'ho preguntes a mi"... Després, feia cara de murri i la meva experiència sempre ajudava a solucionar alguns problemes...