Sant dilluns

Dilluns de pluja i trons i fins i tot una mica d’aparell elèctric, per fer aquells llumets que de petit tan m’agradaven i que ara em tenen el cor una mica arronsat. Dilluns plujós, caldrà romandre a casa i variar una mica allò que fem cada dia, potser baixarem al bar que hi ha sota casa i, després, dia de pis, on ja tenim la pràctica del confinament…

Claustrofòbic

Recordo que quan estàvem confinats per la pandèmia, jo solia caminar per dins del pis, feia tombs per les habitacions i, fins i tot, feia exercicis assegut a una cadira que m'ajudaven molt per poder mantenir una certa activitat. De totes maneres quan penso en el confinament, allò de tothom desat a casa, em resulta una mica angoixant i jo que sóc una mica claustrofòbic encara més. Bé, sembla que ja no és tant preocupant… 

Tot el dia a casa

Un dia sense sortir de casa… hem recordat una mica de quan estàvem confinats, he caminat pels passadissos i he fet una mica de gimnàstica de cadira, on es poden fer uns moviments que recomano. Després, el de sempre... llegir, escriure alguna coseta, avui del dia a dia, hem dinat cigrons amb espinacs, hem fet una bona migdiada, hem berenat, partideta de Rummikub, un sudoku... Bé, prou bé i a casa tot els sant dia.

 

Ull!!

Això de la pandèmia sembla que sigui alguna història que t'expliquen per fer-te por i reprimir les teves expectatives, sobretot si no tens cap cas a la família o als amics, sembla com allò dels accidents, que només passen als altres. Bé, dit això, cal prendre totes les mesures sanitàries que ens aconsellen, més que les polítiques, i contribuir de manera efectiva a poder eradicar d'una vegada aquesta lacra tan lamentable. Cal procurar el correcte funcionament individual per poder moure's a nivell col·lectiu amb tota bona llibertat i a gust… 

 

Andar

Andar, he aquí la gracia, la gracia, el juego y el orgullo de hacerlo, sin pararse… Ahora juego a esconderme de la gente, vaya panorama patético, pero es así, así lo aconsejan y yo me pierdo por los espacios no frecuentados, que durante la semana son más fáciles de encontrar, no así los fines de la misma, donde todos los espacios de paseo habitual están súper ocupadísimos...

 

El retorn a la normalitat

Ara, gairebé caldria preguntar, un altre cop, on van els petons i les abraçades que no donem, la tristesa que produeix, només pensar amb la gent que no solament no es podrà abraçar sinó que, fins i tot, no es podran veure físicament, perquè la pandèmia torna a accelerar a pressa feta… De totes maneres, en aquest temps, un recorda l'abraçada tan ferma del pare, la dolcesa infinita de la mare, els petons sonors de l'àvia i les abraçades de la resta de la família i dels amics, quan venia al poble de vacances. Desitjo de tot cor, el retorn a la normalitat, Bon Nadal!!

 

Flores de Atacama

Hasta el desierto de Atacama se llenó de flores, en el año 2015, como consecuencia de una tormenta tropical… Así que no hay que desesperar, pese a las acometidas en cadena de la terrible pandemia que nos acosa con toda crueldad. Cualquier noche puede salir el sol, como dice la canción, un sol que todo lo atempere y tranquilice. A cuidarse amigos, es hora de ser muy honestos y solidarios…

 

Abertura progresiva

Camino por las calles sin voces, los bares cerrados, menos coches y menos alegres y ruidosos. Parece que camino por los silencios, hasta la espectacularidad de los huertos va tomando un cariz decadente, el toque de queda, nos queda tiesos y en casa, calles vacías, son las diez. En algunos bares cerrados venden pan, pero ya no hay circo ni diversión, hay que esperar, pronto habrá terrazas abiertas, habrá abertura progresiva...

 

Unos días en la nieve

Me hace ilusión ver la nieve, ir a verla, ya que por donde yo vivo no cae un copo ni por casualidad... no a esquiar, por supuesto, ya pasó la edad, pero sí me gustaría pasar unos buenos días en un refugio, casa rural, hotel, o lo que gusten, desde donde gozar del paisaje, del fuego de leña, de los caldos oportunos, de las carnes de montaña, de los quesos, incluso de los vinos. A ver si se despeja el ambiente y podemos conseguirlo...

Aves nocturnas

Nunca fuimos aves nocturnas, ahora menos, pernoctamos largo y tendido, es decir, nos acostamos tarde, gozando, pues eso, de la paz de nuestro hogar, en sus mil versiones. Pienso que el confinamiento de diez a seis de la mañana, no nos afecta demasiado, sólo en el pensamiento de aquellos que gozan de la noche y ahora no pueden hacerlo. Bien, que todo sea para bien y que podamos salir pronto de ese infierno inesperado y cruel...

Desats a casa un altre cop?

Romanem a casa, amb la cunyada... ahir va venir el nostre fill Pere a dinar amb nosaltres. Avui diumenge fem macarrons, com quan érem petits i les nostres mares ens els feien boníssims. M'he llevat a quarts de nou, he anat a comprar croissants i dues barretes de pa rústic, així quan les senyores obren l'ull, ja tindran tot l'esmorzar gairebé preparat... després, elles faran el dinar i així, de mica en mica, farem viable aquest estat de preocupació que ja ens torna a tenir gairebé desats a casa, ara i de moment, per les nits, però anem de cara a un altre confinament total...

 

Y nos abrazamos

Mi barrio parece un pesebre vacío... y uno recuerda a todas sus piezas en su sitio, paisaje nevado con aquella belleza blanca que tanto decora los pesebres. Por lo demás, me encanta imaginar a cada uno en su lugar, gozando de una existencia libre de pandemias, gente de paseo, descansando después del trabajo, todo muy abierto, muy activo, muy fácil para la convivencia pacífica. A ver si nos comportamos, lo reducimos y nos normalizamos de una puñetera vez... y nos abrazamos ya.

 

Una paraula amable

Passejar pel desert... bars tancats, restaurants, algunes botigues de sempre també han baixat les persianes. Ara és l'hora de mirar l'aigua de la mar, el vol de les fulles, fins i tot alguna fulla seca, hora de mirar les obres amb els jubilats del barri i criticar a tothom... però sense malícia i amb l'avantatge de què no et sent ningú. És l'hora de cercar una paraula amable i compartir-la amb tothom, allà en el famós banc del si no fos...

Com un poble abandonat

He anat a fer un tomb pel Serrallo, des del Pòsit dels Pescadors fins al cartell del Moll de Costa. Tots els bars i restaurants tancats, poca gent pel passeig, m'ha fet la impressió d'aquelles pel·lícules de l'oest americà, on hi ha un poble abandonat i alguna planta arrencada i arrossegada pel vent, dóna aquella sensació on tot està deixat anar. En tornar cap a casa, només a la fruiteria del pakistanès i a la farmàcia hi ha una mica de vida i, a l’entrar al barri, la solitud i abandó és total, no hi ha ningú, he observat amb una certa tristesa el bar nou que en tant d'encert es guanyava les garrofes i donava a l'entrar un aire nou de festa i relaxament...

 

Reviu l'escola

L'escola torna a la vida, s'anuncia amb músiques, ja hi ha eufòries variades, tot i que encara es veuen una mica continguts. Avui he fet un tomb, a l'hora del pati, m'ha semblat veure menys nens, encara no hi ha cridòria, perquè sembla que els fa por començar el partit de futbol... de moment van xerrant, guardant bé les distàncies, veurem a què dona tot i és normalitza en bé.

 

Se proclama la normalidad

Se proclama la normalidad, aunque parece una normalidad condicional, pero es el tiempo de los regresos a la vida racional, a los horarios, a las comidas más sanas y a los descansos regeneradores pero, como decía antes es una normalidad con una cierta dosis de preocupación, condicional, sometida a la evolución de la pandemia. A la gente le cuesta acudir a los sitios habituales, parece que la distancia pretende alejarte del sentimiento, vamos con mascarilla y tenemos las manos lisas de tanto frotar. Veremos, cómo va eso de la cacareada normalidad condicional… 

 

Primer dinar d'estiu

Dinar familiar... en principi hem decidit no anar a cap restaurant, ens fa una mica de por amb tot això de la Covid 19, possiblement farem una paella a la casa d'algú de nosaltres, i així al menys estarem junts, tot i guardant les mesures de seguretat establertes. Sempre és una il·lusió veure la família reunida, però estem en ple rebrot d'aquest mal bitxo i tens por de tot.... en principi, cap familiar té símptomes de res i no té perquè passar res. Veurem, tinc moltes ganes de veure la família, com més gran em faig més…

        

Rebrote

Parece que los rebrotes van llegando antes de lo previsto, la fase tres ya fue el desmadre, fiestas, playas llenas, sin mascarillas... y ya lo tenemos, nuevos brotes que se aceleran y se multiplican más deprisa de lo esperado. Nosotros pensábamos ir de pueblos y lo hemos olvidado, de momento volveremos al paseo por algún sitio poco concurrido, y para de contar… y como tampoco podemos ir de IMSERSO, pues eso, paseo, la compra semanal y, como mucho, visita al Delta para ver a nuestro hijo que habita en un espacio amplio y poco masificado. Bien, nos adaptaremos, seguro…

      

Quedarse en casa

Salir o no salir, he aquí el dilema… Volver a andar por los pasillos, por la terraza, rellanos, azoteas o escaleras, o salir a hacerlo por las sombras entre los bloques, por el muro de contención del río, evitando las aglomeraciones de plazas y playas concurridas. El rebrote asusta, y más como lo venden ahora... que el virus puede estar en cualquier parte, da igual dónde te sientes o dónde pongas las manos, está en el aire, en cualquier rincón más o menos escondido, más o menos despejado. Al final, si la cosa va creciendo, lo mejor será lo de siempre, quedarse en casa, todo paralizado, y esto es un mal asunto... dicen que va a morir más gente de hambre que del virus maldito…

        

La vida continua

La gavina planeja pel riu, tenen el mar prop, riu i mar… Les orenetes del meu niu venen a deshora, quan veuen que no hi ha gaires moviments, però tenen petits que tiren endavant. Les llisses del Serrallo ja es tornen a veure, els nens i els avis van a portar-los les habituals molles de pa. Les barques surten a pescar i els cormorans esperen l'arribada per menjar. La vida continua, sembla…