Un llop de mar

Potser tingui ànima de mariner i m’agrada el vi negre i el seitó, i fins i tot vaig tenir una pipa que, juntament amb la barba blanca, feia la foto de la cançó del mariner: “Amb setanta anys a l’esquena, la pipa sempre a flor de llavi, contemplant la nit serena, vora la mar és passeja un avi…” No, mai he tingut cap relació en allò tan respectable que en diuen un llop  de mar, només una gran admiració, total…

Els arbres de l'escola

El codonyer ha perdut les flors, ara ja són un petit fruit, futur codony preciós i bo. Al costat, un arbre d'aquells que en diuen desmais que, tot i aquest esglai, sempre els he vist una certa elegància complaent. Una mica més enllà, un parell d'oliveres que, al sol, tenen una brillantor i una vitalitat encomiable... després ja comencen les moreres, que ja broten i algunes ja mostren les seves fulles espectaculars. Sempre recordo que, a les meves classes, criàvem cucs de seda i els nens portaven les fulles de morera, al final els donava un capoll a cadascú... i tothom content.

 

Cal retallar la barba

Toca perruqueria, la meva barba blanca, pels efectes de la mascareta, fa coses rares, semblo un home de les neus amb no massa bon aspecte, a més ja fa calor i encara que una mica més llarga sembla que em quedi millor (ho diuen els meus fans, la Teresa i el Pere), és hora de retallar-la una mica, sense exagerar… Mentre, diana a les 10, esmorzar a casa, una mica de passeig pel barri i, a quarts d'una, cap a la nostra veïna Rosa, perruquera, molt maca ella, de bon tracte i molt bones mans, si senyor!

         

Barba de confinament

Tinc barba de confinament, és a dir, una mica més llarga. El fill que també en porta, ell negra, evidentment, i la Teresa em diuen que així em queda millor i si ho diuen ells deu ser ser veritat. Avui la Teresa, amb una pinteta i unes tisores, me l'ha retallada una mica, sobretot pels voltants de la boca, també per sota i pels laterals. Bé, intentarem fer una foto i la penjaré amb l'esperança de no provocar cap desmai ni alteració de l'ordre públic, que ja és prou delicada la situació amb el bitxo…

Dedos mágicos

En la peluquería suelo cortarme el pelo al cero o al cero y medio, y luego me arreglan mi barba de jubiladísimo y tal… La sorpresa es que últimamente me preguntan, al final, si quiero que me laven la cabeza, o sea la cabeza sin pelo. La verdad es que dije que sí y, ¡oh sorpresa!, unos dedos mágicos me hicieron el mejor masaje craneal de mi vida, el mejor y el primero. Ahora ya es habitual… todo un placer.

Sóc un màquina

Avui, festa... i a fi de bé que he aprofitat el temps. He dormit fins les deu del matí. He vist a la Mercè, que ens ha portat panellets... és un angelet de nena. He anat a demanar hora a la perruqueria i m'han donat per les onze. Total que he dormit i he esmorzat... no us diré què ni on perquè, aleshores, sabríeu tantes "coses" com jo, i no pot ser. Després de la "perru", on m'han rapat el cap i la barba al 0,5, he anat al CAP per demanar hora per vacunar-me i he tingut tanta sort que algú s'havia donat de baixa (havia anul•lat la visita) i em podia vacunar al moment. Així que ja estic vacunat contra la senyora grip, que a mi em dóna bon resultat.

La Teresa avui dina a l'escola tot celebrant la castanyada amb els companys i jo estic de Rodríguez. Dubto una mica: Ambra, Amsteleria, Xarxa, Arrosseria... Veurem, ja sabeu que, en moltes coses, jo tinc concedit (autoconcedit) el dret a decidir, i no em serà gens difícil fer-ho. Ara, encara no tinc gana i, depenent d'aquesta, cercarem l'encert i la complaença. Demà, si Déu vol, cap al Berguedà... ja ho tenim tot a punt. El meu "robot" particular ha encès els llums de la intel•ligència i ja ha informat al GPS de tots els centres d'interès que ens resulten atractius. Són quatre dies, tres nits, per les terres de l'avi Joan. T'ho dedico!!

Barba

Dedicada a tots els amics, coneguts, familiars, algun seguidor del bloc, públic en general, mares en particular i gent tota de bona voluntat, sense perill d'infart i amants de l'estètica, a més a més de l'ètica, romàntics, somiadors, seguidors de Bécquer, Don Gustavo Adolfo, a totes les joves sixtines, a més de les catedrals ben conservades, passant, evidentment, per les escoles d'art i harmonia, perquè la posteritat no es quedi només amb els clàssics consagrats, Darwin, Sean Conneri o els barbuts de la típica setmana de gener, però... sobretot a petició de la teacher més teacher de totes les "titxers", us presento, en exclusiva totalment rigorosa i única, per primera vegada a Catalunya... (música d'aparició miraculosa): la meva barba blanquinosa, deixada anar en un principi, fins que el meu fill, expert en barbes de pare, ha deixat la seva empremta. A partir d'ara, podeu riure, amb la benevolència que us caracteritza a tota la gent que he tingut la sort de conèixer. De ben segur que riureu amb mi, no de mi. Gràcies guapos, el temps passa, però sempre us sento a prop. Una abraçada!

La cosa pinta bé...

Som a casa, amb el Pere i les nostres barbes, ell negra i jo d'un gris blanquinós que fa patxoca. Anit me la van arreglar, deixant una mica de galta lliure i el coll arrodonit. Bé, és la primera vegada en la meva vida que porto una barba de més de vint dies i no me la veig malament. Potser a l'estiu, si em fa molta calor, me la trauré, però de moment... la cosa pinta bé.

Com cada diumenge, hem dormit una mica més, hem baixat a fer el talladet i, després, he estat mirant el Madrid - Getafe, que juguen des de les dotze. El Real ha acabat golejant, tot i que la primera part l'han passada sense marcar. El Barça - Osasuna, de Pamplona, es juga aquesta tarda a les set. També a les cinc, crec, es juga la final del campionat mundial de handbol, al Palau Sant Jordi, entre Espanya i Dinamarca, un partidàs, ja que han estat els millors, segur.

El conill és a punt, la taula parada, el Pere i jo a taula, la Teresa acabant de preparar-ho tot. Després de dinar, portarem al nostre fill a l'estació i nosaltres, ara sí, si no plou, anirem a Deltebre... les taronges esperen, el paradís obre el seu Nil cada cop que arribo al Delta. La nostra súper-cuinera fa la seva entrada triomfant, tenim gana, aplaudiment assegurat però, després, comença l'espectacle, pur art, això és una actriu, això és una realitat total cinc.

Espanya ha guanyat el mundial de handbol, plata per a Dinamarca i bronze per a Croàcia. Felicitats, mereixen el reconeixement de tota l'afecció, s'han esforçat amb constància i ho han merescut amb escreix. Acaba el partit al Camp Nou. Ha guanyat el Barça (5-1) amb quatre gols de Messi i un de Pedro. Partit sense història amb molta superioritat dels blaugrana, sobretot després de l'expulsió del seu central, que m'ha semblat legal però molt rigorosa. Som a casa. Hem anat al Delta, tenim taronges... la cosa pinta bé!

L'últim dels barbuts...

Avui és Sant Antoni Abat, un dels barbuts, i sembla, que per celebrar-ho i per portar la contrària a la meteorologia habitual, està fent un dia assolellat, sense gaire vent i gens de fred, per la qual cosa hem pogut fer bici, a les deu com havíem quedat, i amb el Fernando, que també ha pogut venir. Hem fet la ruta inversa: Miracle, Arrabassada, Far, Faret i giravolta cap a casa, talladet i cap a la dutxa.

És dijous, dia 17, i per 17 comença l'any 1714, de trist i lamentable record... Molts expressen el crit independentista tot i relacionant-lo amb el nombre 17, així passa a Can Barça, cada cop que els partits de handbol, futbol, bàsquet, etc. arriben al minut 17 s'escolta el crit de llibertat, tot sil•labejant in-inde-independència.

Parlant de coses serioses, la meva barba ja té gairebé una setmana i les puntes blanquinoses sembla que van adquirint més suavitat, s'estan arrodonint, sobretot la barbeta i els laterals del bigoti i, al mateix temps, te n'adones que entre el pèl blanc en surt algun exageradament negre. Bé, esperaré uns dies més ja que, en principi, no em molesta, però caldrà arreglar una mica... aviat.

Faig d'amo de casa. La Teresa surt a les dues, les bajoques són a l'olla exprés, els ous pelats, la taula parada, les postres a punt... és pot demanar més? Aquesta tarda anem al Delta. A les quatre agafaré el bus i aniré a l'escola de la Teresa, a Torreforta, i quan surti anirem cap a les Terres de l'Ebre. Tenim cita amb el senyor notari per arreglar papers, després de la defunció dels meus pares. És d'aquelles coses que cal fer, sobretot per a què el Pere no tingui cap problema després, al rebre la immensa fortuna d'or i petroli que li deixarem... un suposar... je je je.

Ahir es va jugar el partit del Barça i Màlaga, anada de la Copa, i no em va agradar, sobretot Tito... no em va agradar l'equip que va fer, ni els canvis, ni el moment en què els va fer. El Barça no té dos equips iguals de bons, i quan juga l'altre es nota molt, i si es reacciona tard encara més, i et fan dos gols, un jugant amb deu. Tampoc els jugadors són màquines i, a més, no van estar molt encertats, però la cosa es veia venir, i Pelegrini anava introduint cada cop més pólvora (davanters) i Tito no va reaccionar fins que mancava un quart d'hora i ja no hi havia temps de res... bé, si, de què et fessin l'empat, i a dos (2-2). Bé, la tornada, amb l'equip de gala, pot ser un espectacle digne d'allò que poden fer aquests equips de Champions... Esperem-ho!