Un món que no va enlloc

Palplantat com un arbre, davant de la incoherència d’un món certament incomprensible, caldria remoure’l, fer caure peces, les que dominen patèticament aquest món que no va enlloc. Com és possible que manin aquesta mena de personatges, com és possible que els hagin triat, com és possible que no s’aturin les guerres i cada dia morin nens i persones que no tenen res a veure? Un món que no va enlloc, on fa molta por de viure…

El millor camí

Sempre m’agrada veure com plou, sobretot quan sóc a casa i ja és de nit com avui. M’apropo a la finestra i penso en allò que deia el meu sogre: “Aigua a bufetes, aigua a bassetes”. I, aprofundint una mica en la pluja, penso, per què no, en la possibilitat de què, a més d’aigua, ploguessin solucions per certificat la pau i, un cop instaurada, tot un seguit de formes d’abraçada per mostrar allò que tots sabem i que sovint oblidem… la pau és el camí, segur, el millor camí.

Es crema el foc

A les guerres tot està tant malmès que es crema, fins i tot, el foc més activat. La guerra és una desraó totalment penosa, on ningú guanya mai res. Suposa una crueltat mental evident i una pèrdua total de qualsevol valor humà. Matar persones i nens, que res tenen a veure amb els orígens de tant desgavell, no té cap sentit i el més trist de tot és que no fan res, no poden fer res, no volen fer res, i aquesta és la millor manera de fer-ho tot, tot molt malament, fatal…

No entenc res

Aquells que fan les guerres, matant nens i persones innocents, no semblen tenir cor, si més no, no semblen tenir aquella llum que se suposa que tothom devem tenir per algun lloc i, si la tenen, no la deixen brillar de cap manera. Quan vaig a mirar les notícies, la meva decepció és total, sobretot quan observo que la solució és seguir proporcionant armament a uns i a altres perquè la desgràcia sigui de les proporcions més lamentables possibles. No entenc res, el desordre és capital i la veritat continua sent totalment muda i la mentida trilingüe, una gran pena, total…

Guerres

Veig amb molta tristesa la parsimònia amb la que el món contempla les guerres. Em sensibilitza especialment la mort de nens, que moren bombardejats i, si en queda algun, ho fan de gana. Si arriba alguna ajuda humanitària, sempre escassa i insuficient, els portadors moren pels efectes de la guerra i tot sembla irreversible i sense cap mena de solució racional. Com diu la cançó, “a les guerres només hi ha tristeses i no s’hi guanya mai” i una altra cançó diu “Ningú no comprèn ningú”... una pena!

Deshumanitzats

Tanco els ulls i veig a nens i mares plorant, alguna àvia desesperada fa del plor i de la llàgrima un bany expressiu d'impotència total. Els que mostren tota la pena del món s'han salvat de la darrera bomba, veurem si ho poden fer de la propera, d'altres persones ja no ho poden contar, tampoc sé si els podran comptar, perquè romanen sota la runa. Mentre, ningú fa res, estem totalment deshumanitzats…

Parecen felices

Una gaviota en el mástil de un barco, 

una paz en una espada que no se desenfunda, 

un silencio en los cañones, 

la siesta profunda de las balas en los almacenes… 

La guerra duerme, algunos países empobrecen, 

no saben qué hacer con tanto material bélico, 

un ataque inesperado, una respuesta incoherente, 

una malicia perpetua y la guerra continúa,

siguen matando… niños, nadie hace nada, 

parecen felices, muy felices, vuelven a tener guerra 

…los armados en nombre de la paz.

 

Evacuats

La mare sempre m'explicava que ella havia passat una guerra i una riuada. De la riuada recordava, emocionada, el soroll cruixent de l'aigua que anava arribant al poble, la qual cosa era un correm-hi tots, sense saber ben bé cap a on, la gent anava en petites embarcacions i la solidaritat era molt bona. De la guerra civil, diu que van estar evacuats al mas dels "Pataqueros" i allí van estar prou bé, va poder treballar fent pantalons per als soldats, ells portaven la roba i ella els hi feia, a canvi ells li portaven queviures, per la qual cosa, a pesar de tot, no van passar gana i, tot i el que té de despropòsit total qualsevol guerra, van sobreviure…

Un toc poètic

Flors que tenen la  imprudència de créixer per les cantonades de les voreres poc concorregudes… Flors que tenen l'atreviment de néixer en un penya-segat, com un mecanisme de defensa… Però, tant les unes com les altres, donen una sensació tendra i poètica de la bellesa natural. Sovint penso en un vaixell de guerra, amb mil canons a punt i, de sobte, un ocell o una gavina voladora es posa damunt del pal major, com dient… “A les guerres no s'hi guanya mai”.

Hem fet un quintet

He fet un quintet sense alcohol amb un amic del barri, hem arreglat, ordenat, dirigit i reconduït les obres del costat de casa i hem parlat de la guerra… nosaltres no entenem res, el senyor del bar ens ha fet riure perquè diu que un client xinès li ha dit que Xina no ajuda ningú si no hi ha cèntims pel mig, i al final, doncs allò que diem al poble, "Tot el que no son pessetes (ara euros) punyetes'. Bé, cap a casa, amb els meus cinc quilòmetres caminats i a veure en què em sorprèn la meva cuinera de capçalera.

Patètic

Guerra, morts, bombes que maten persones innocents, nens, famílies sota l'estació del metre, fred, tot tancat, manquen aliments bàsics… Continuo dient que a les guerres només hi ha tristesa, no s'hi guanya mai, és la proclamació pública i a l'abast de què algunes persones s'han begut l'enteniment. És patètic veure morir gent innocent i que ningú pugui fer res perquè la conseqüència de tot plegat fora una tercera guerra mundial… nuclear. Evidentment, no a la guerra, mai!!

Guerra no, pau!!

Sembla mentida, jo pensava que això de la guerra només era una mena de joc infantil per donar continuïtat a allò de les pel·lícules de l'Oest Americà, on la canalla disfressats de guerrers o de vaquers ens ho passàvem pipa. La guerra, la guerra, com deia el vailet "A les guerres només hi ha tristeses, no s'hi guanya mai", mai guanya ningú, no hi ha vencedors ni vençuts, només una proclamació de la profunda ignorància a la dignitat i a la vida. És una incapacitat per al raonament, el diàleg i la convivència, és del tot incomprensible per al món actual. Guerra no, pau!!