Cofoi

És una paraula que m’agrada molt, té la seva gràcia, significa satisfet i envanit alhora, i és com jo em sento ara després de baixar de la meva bici estàtica. He estat pedalant durant una hora i he aconseguit un nivell de regularitat espectacular, a cops sembla que les cames marxen soles i m’entra com una mena de plaer dolç, on gairebé faria una becaina si no fos pel perill de fer una aterrada no desitjada. Bé, estic content, sobretot si penso que aquest matí he caminat des del Portal del Roser fins a casa, una hora i mitja de baixada, que no està gens malament. Quan jo era jove hi havia un anunci que deia: “Qui mou les cames, mou el cor”... 

Ombres i seients

Passejo per les ombres que hi ha als tinglados que són a tocar de mar, hi ha algun lloc que corre fins i tot alguna glopada d’aire fresc, aleshores m’aturo i em recreo i observo l’entorn, faig un cop d’ull al mòbil i dic algun bon dia als meus amics, o contesto a alguna observació sobre els meus petits escrits que publico cada dia. Evidentment també conec tots els llocs on es pot seure per descansar una mica i procuro utilitzar aquells més còmodes i ben protegits i, en arribar a casa, una bona dutxa, això sempre va bé. Ànim, les vacances s’acaben, als jubilats no, tot té pros i contres... 

Sant dilluns

Els joves ja són a Galícia, són 9 hores de viatge però, després de fer algunes parades, han arribat sans i estalvis i feliços. Nosaltres hem fet una bona caminada des del Portal del Roser fins a Torres Jordi. Hem dinat lleuger i hem fet una bona migdiada, després una hora de bici estàtica i a continuació unes partides de Rummikub, que aquesta setmana he començat guanyant jo, cosa que no passa sovint ja que la Teresa, a més de tenir molta sort, és una experta. Bé amics, estem a punt de veure l’eclipsi, segurament pujarem al terrat, un desè pis i veurem què podem veure... 

Dimarts de calor

Dimarts, dia estiuenc, toca mànega curta, gorra i ulleres pel sol, i un esmorzar una mica més lleuger que allò que és habitual, toca cafè amb llet i croissant, tot i que el meu cambrer de capçalera, sempre em porta un pensament de xocolata. Bé, caminaré sense pressa i fins i tot aprofitaré les ombres dels tinglados, ja que la calor és considerable. Arribaré fins al final i potser, si caic en la temptació, em faré el primer gelat de la temporada, o millor espero a la Teresa i qualsevol tarda fem un bon homenatge al Magnum de xocolata... 

Toca ciutat

Ens llevem d’hora i agafem el bus, avui toca ciutat, esmorzarem a Can Pinyol, allà prop de la Rambla Nova, on fan la truita d’espinacs més encertada de Tarragona i possiblement el millor cafè. Després anirem a caminar, la Teresa diu que ha d’anar a comprar alguna cosa i anirà pel seu compte, jo baixaré fins la Plaça Imperial i després aniré cap a casa, tranquil·lament i parant, de tant en tant, per descansar i fer un cop d’ull al mòbil per dir bon dia als meus amics i anar responent als comentaris sobre els meus petits escrits. Bé, ha fet un dia preciós... 

Fa un dia esplèndid

Camino pel port del Serrallo, un cormorà es capbussa i surt uns deu metres més enllà, sembla que m’acompanya, també deu saber que soc un senyor gran, tal com ho fan els coloms i les gavines, i fins i tot les llisses, que se m'apropen per cercar alguna cosa per menjar. Arribo on atraquen els iots, també hi ha un vaixell anglès, que és escola i, de fet, es veuen alguns alumnes fent pràctiques en diferents activitats. Fa un dia esplèndid, calor, cal plantejar-se deixar la jaqueta, tot i que és molt fina, i agafar la gorra per al sol i les ulleres.  

Un passeig pel bosc

Caminar pel bosc escoltant la piulada dels ocells en plena cridòria de festeig. Plantar-se davant d’una olivera que sembla que l’han deixat allí per a complaure als estornells. Seguir pel camí que va a la font, amb la seva petita bassa, amb nenúfars i flors blanques i granotes prenent el sol damunt de les fulles. Parada obligatòria al l’alzina centenària que acull als amants de la natura, amb les branques ben obertes com ho farien els braços humans. Caminar pel bosc, sempre prop del romaní i la farigola, l’espígol, el margalló i tota mena de flora mediterrània… Bona nit, salut!! 

Fer exercici

Evidentment és sa i va molt bé, sempre que es faci amb l’activitat apropiada a l’edat i a les condicions físiques de cadascú. A la meva edat sembla que caminar és el millor que puc fer, i ho faig, ara gairebé un parell d’hores de passeig no me les treu ningú. Però sempre m’ha agradat molt la bici i de més jove sortíem un grup d’amics i ens fèiem 30 o 40 quilòmetres, com si res, i després ens n’anàvem a esmorzar i ho recuperàvem tot i més. Ara tinc una bici estàtica que és una meravella i en faig una hora pel matí i una per la tarda i em va molt bé, tinc una certa facilitat que he millorat amb la pràctica diària. Cal fer salut… 

Estirar les cames

Camino pels tinglados del Serrallo, avui vaig per la vorera de l’esquerra, on són les jardineres amb plantes pròpies de la Mediterrània. La reina és el romaní, al que sempre li passejo una mà i n'agafo una branqueta per a la Teresa, també hi ha farigola i margalló, lavanda i alguna altra que no sé ben bé el seu nom. A la tornada canviaré de vorera, toca una mica més d’ombra i també hi ha un banc de fusta que és parada obligada i agraïda per a les meves cames. Camino pels tinglados, sempre un gran plaer, us convido a fer-ho, Tarragona enamora i es preciosa de cap a peus… 

Caminar sol

Volia un carrer de nit, en pau, amb llum de lluna, amb el silenci que provoca el descans de l’entorn. Volia caminar sol, lliure, gaudint de la pau del moment, els elements jugaven a favor meu, la brisa era tèbia i suau, els carrers semblaven estar d’acord amb mi, la circulació no circulava, algun núvol vermell sembla que s’ha impressionat una mica en veure la meva felicitat. Sol, lliure, sense pressa, sense lloar ni contradir ningú, al meu aire de la nit jove, en aquell temps la nit sempre era jove, potser massa jove, massa nit… 

Faig ciutat

Camino, passejo, m’agrada, em distreu, tot i que les meves cames es queixen sovint i en demanen de parar, però jo reacciono a la calma reclamada i em vaig aturant a mirar llibreries o a les bodegues on sempre tinc curiositat per conèixer les novetats sobre els vins catalans. Darrerament, he descobert la gràcia de caminar per la ciutat, pels carrers menys habituals, desconeguts, i fer-ho sense pressa i amb tot el temps del món per contemplar tot allò que em crida l’atenció… 

És un dia normal

Sembla que no plou ni plourà, el sol és a punt, és un dia normal per anar a esmorzar i després caminar. Avui en ve de gust anar a veure el mar, llavors faré Serrallo, veuré les poques barques que queden i els iots dels rics i els xeics que, per aquest temps, ja comencen a deixar-se veure pel port. Potser arribaré fins al la platja del Miracle, perquè anar fins a la Rabassada, com feia abans, ja seria ser una mica agosarat i no cal. Bé amics, molt bon dia a tothom, sigueu ben trobats i aprofiteu el temps per somriure i abrazar i ser molt feliços tots plegats… 

Avui camino sol

Anem a esmorzar amb el nostre cotxe, la Teresa m’amenaça en anar al Carrefour però, amb una mica de sort, anirà amb la nostra amiga, que també ha de comprar alguna cosa, i jo quedaré lliure per anar a caminar per Tarragona. Avui faré ciutat, aniré a tocar ferro i baixaré per la rambla, passaré pel mercat i, fins i tot, faré un tomb per l’interior on sempre em distreu molt, veient les parades de fruites i verdures i, sobretot, les del peix, que solen ser espectaculars. Potser m'aturaré a fer un talladet i un aigua a algun lloc fresquet i cap a casa manca gent. Avui camino sol… 

Veiem passar la vida

Caminem de la mà pel camí que fa baixada, poc a poc, sense pressa, ens aturem per seure en un banc, comentem, observem, fins i tot fem algun somriure tot i activant el nostre criteri, prou crític, però sempre molt respectuós, constructiu i generós. Seguim el camí, ara seiem a la terrassa d’un bar, farem un aigua i un cafè, el cafè potser no cal, fora ja el tercer d’avui, potser sí, el farem descafeïnat. Bé, seguim veient passar la vida, sense perdre detall de tot aquest regal… 

El regal de viure

Passejo, vaig de baixada evidentment, a poc a poc, sense cap pressa i vaig seient de tant en tant, i aleshores veus passar la vida, gent de tota mena i condició, la bona gent, com a mi m’agrada veure i pensar. Pares grans amb els joves, pares joves amb nens petits, joves plens de tota mena d’esperances, joves nuvis que semblen emocionats i fins i tot atabalats per la intensa força del primer amor. Passejo lentament, veig també gent gran que, com jo, fan l’esforç de complir amb les 10.000 passes recomanades. Bé, sóc feliç de veure’m de nou al carrer, un dia més per agrair el regal de viure. Tot i la calor, vaig cercant les ombres, també alguna estoneta de bon sol… 

De baixada cap al cel

Ens n’anem pel camí que fa baixada, es va millor, és l’edat, la comoditat… És un camí de dos en un, anem de bracet, ens tenim, ni ens cal bastó, de moment, ens tenim per viure i conviure tot allò que comporta la vida i que nosaltres ja hem pogut ajustar a la nostra bona mida. Anem costa avall, amb el vent a favor i totes les lleis també al nostre servei. Som al temps de la contemplació pacífica i en pau de l’entorn i la natura en general. Anem de baixada cap al cel, junts, del bracet, de la mà, anem junts i de tot cor, de bona baixada… 

Vaig poc a poc

Ja no puc córrer, potser no em cal, vaig pas a pas, lent, i m’aturo fácil per contemplar la flor del camí que ha sortit espontània a un racó d’una paret romana, que tant admirem. Faig la parada obligatòria, per veure les moreres del pati de l’escola del Serrallo… i penso i recordo els cucs de seda que criàvem a la meva classe de quart de Primària fins que feien el capoll i quan en tenia un per cada un s’acabava tot el procés. Vaig, ara poc a poc, i em recreo amb el passat i el present, i tinc temps per fer-ho amb tranquil·litat…

Relax

Una platja tranquil·la, neta, que encara fa olor de mar d’hivern, unes ones suaus, unes roques que brillen al sol, perfumades per l’escuma de les ones. Un camí ben aconseguit, voreja la mar, és una pujada poc empinada, amb bancs per seure i contemplar de prop l’espectacle de la platja de Fenals, a Lloret de Mar. El nostre passeig ha estat maco, hem fet un cafè a un bar de primera línia, oh miracle, a Lloret fan el café bo, sempre…

Caminem...

Caminem tranquil·lament per l'Avinguda del Papa Luna, com aquell que no va enlloc, nosaltres anem per anar, que sembla que és el que s’ha de fer. A l’esquerra el mar d’hivern, la platja sola i amb alguna olor que recorda la mar d’abans. Davant tenim un seguit de “manters” amb de tot, bosses, carteres, moneders, rellotges, cinturons, gorres i tota mena de records. Fem un cop d’ull i passem de llarg, al fons el castell majestuós i ben posat, en el punt més alt, i avui es veu força bé, no hi ha la boira que ha fet aquests darrers dies. Passegem, poc a poc, gaudim de bona calma i pau. Peníscola, ara encara es pot circular pausadament…

Gavines cridaneres

Fa un vent suau, sembla una brisa que s’ha escapat del mes de maig. Fa bon caminar, algun roser encara té alguna rosa testimonial, llàstima que ja no fan olor, si més no les que són al meu abast. Les gavines del Serrallo estan una mica cridaneres, sembla que senyalen algun canvi de temps, o potser és queixen de la vaga dels pescadors perquè no reben les seves racions de menjar a la tornada de les barques. Bé, molt bon dia amics…