No ho he trobat bé

L’àvia o la besàvia, ves a saber, perquè la senyora, molt ben arreglada, sembla prou gran, porta una nena d’uns tres anys. La conversa que porten n’ha cridat l’atenció i, com sempre, m’ha marcat l’orella: “Si te vuelve a empujar, tu también le empujas”, li diu a la nena. Bé, és allò de la llei del Talió: ”Ojo por ojo, diente por diente”. Evidentment no ho he trobat encertat, la bona senyora tenia alguna explicació molt més edificant que no fomenti d’alguna manera la violència. No, no m’ha agradat gens ni mica i m'ha deixat un mal regust i les ganes de dir-li quatre coses… 

Una gola de llop

La tarda és fosca com una gola de llop, no sembla de primavera. A més, aquesta paraula em recorda una frase de la mare quan m’explicava que una veïna, quan veia que algú gastava massa en menjar, deia “Escolta tu, que per la gola es perden los barcos”. No crec que aquest sigui el nostre cas, tot i que les verdures i les viandes en general han pujat molt de preu. Sempre és un plaer recordar les expressions de l'àvia i de la mare, plenes de sentit i molt boniques i originals. Per la gola es perden els barcos, ja ho sabeu…

Saber posar i llevar

En el seu llenguatge tan original com musical i popular, la meva àvia tenia expressions tan maques com ”Saber posar i llevar” quan es referia a una persona assenyada i amb un bon equilibri i mesura per a totes les coses. A mi em fa pensar en tot aquell que és capaç de posar-se al lloc de l’altre com a primer pas per arribar a una bona entesa. També em fa pensar en la ja més actual figura del mediador, com a cercador de punts en comú. “Saber posar i llevar”, m’encanta la frase i el seu significat…

Grans records

Aquests temps sempre em porten a la infantesa on érem tots, pares, avís, amics, veïns i, en tancar els ulls, veig els regals de Reis, la meva pilota, com a reina d’una il·lusió, que persisteix fins avui. L’àvia a la botiga, l’avi a l'hort, la mare a la cuina o cosint amb el seu gran grup d’aprenents. El pare a Buda treballant a la pesquera. Veig als nens del meu temps, jugant a futbol amb la meva pilota nova. L’àvia feia un coc ràpid i un d'escaldat, la mare un braç de gitano de crema o un braç de Fabiola rebò…

Prou satisfet

L’àvia sempre em deia que jo era el nen més bonic del món. Els pares estaven obsessionats en que pogués estudiar i ser una bona persona. Alguna tieta mestra de la família deia que era un nen intel·ligent… Bé, a vegades penso en tot això i, ara que ja he donat moltes vegades la volta al sol, penso en allò que diuen dels mestres: no en saben molt, però si una mica de tot, i si la base ha estat la intenció de ser una bona persona, diria que gairebé estic prou satisfet, tot i que sempre es pot millorar molt…

Anys, molts anys...

Sovint recordo quan l’àvia va fer 60 anys, em semblava una eternitat i, amb aquell pensament de nen, ho trobava gairebé impossible que una persona pogués complir aquesta edat. De totes maneres, jo sempre la veia com una gran actriu plena de recursos i experiències que desenvolupava el seu paper a la perfecció, en les diferents situacions en què es podia trobar. Tenia aquella gràcia felina i primaveral, aquella complicitat de persona feliç, però també podia posar aquella cara de pomes agres que et despullava a cops de realitat. No, no era una actriu, era tota naturalitat, naturalitat i noblesa plena, molt sana, molt pura…

Feliç aniversari, àvia!!

Avui, a l’entrar a esmorzar al nostre bar de sempre, hem vist una àvia amb un parell de nets ja gairebé universitaris. La senyora estava radiant, cofoia, els néts, després n’han arribat dos més, es menjaven uns entrepans espectaculars i ella ha demanat un cafè amb llet i un croissant gran. La senyora ens ha dit que eren els seus nets i que els havia convidat perquè avui era el seu aniversari, feia 90 anys, molt ben portats, amb una vitalitat que donava vida i llum a tot l’entorn. Un dels néts ha anat a cercar un pastís i l'àvia ha bufat les espelmes davant l'aplaudiment de tot el bar…

Recordant l'àvia materna

L’àvia, quan es despertava pel mati, donava gràcies a Nostre Senyor i al sol “ditxós”, això tenia la seva gràcia, com a fenomen sobrenatural. L’àvia i jo lligàvem molt bé, ens fèiem pa amb vi i sucre, sopes amb cafè, també amb molt de sucre, i alguns dies berenàvem pa amb xocolata, una unça d’una xocolata, també molt ensucrada, que el trobava boníssim. Una altra cosa que també feia era agafar un grapat de figues seques i els clavava dins una ametlla torrada o una avellana, que també resultava molt bo. A vegades també menjàvem fruita, aquella que era bona però no tenia massa bon aspecte i no era prou atractiva per a vendre a la botiga.

La gata havia gatinat

De petit m’agradava molt veure els animalons que l’àvia tenía en llibertat al seu pati. Les oques, alguna llocada d’aneguets, algun mut negre preciós i, fins i tot, una vegada vaig veure que a un racó, entre un arbre i un paller, una gata havia gatinat, com diria Salvador Espriu, i ho vaig poder veure de prop.Una tarda que plovia una mica vaig veure com la mare anava traslladant, un a un, als gatets a un lloc cobert, l’espectacle era edificant i molt entranyable, els feia un petit mos al coll i els anava posant un al costat de l’altre fins que els va poder salvar a tots, genial…

Records entranyables

Avui penso i recordo les sopes de farigola que l’àvia li feia a un familiar per encàrrec exprés. Tallava unes rodanxes de pa molt fines, un all tendre a bocinets petits, un tomàquet rostit i pelat, una mica de sal i oli d’oliva i un ou damunt en cru, després venia amb l’aigua d'haver bullit la farigola, la colava i ho escaldava tot, de manera que desprenia una oloreta molt agradable i semblava que la combinació de tot plegat, fet així de fàcil i precís, resultava una delícia per a aquest familiar, que ho va convertir en un clàssic cada cop que ens visitava. Bé, són records entranyables de la meva extraordinària àvia Concepció Bertomeu Callao.

Coses de l'àvia

No puc fer-hi més, sovint em venen a la memòria les coses de la meva àvia materna. Coïa una olla de fesols i feia quatre crits a les veïnes per si en volien una cullerada per a fer calent (col, arròs i fesols). Semblant passava amb el petit forn de pa que tenia al costat de la porta de sortir al pati, on hi havia també una cisterna d’aigua del cel. Feia pa per a casa i també per a alguns familiars i veïns, que li compraven cada dia. Recordo la consistència i l’olor d’aquell pa que el podies guardar uns dies i no es feia massa dur, ni malbé. Coses de l'àvia, una gran dona…

"Cotes i paracotes"

Sembla que la meva àvia materna, era una gran balladora de jotes, en sabia tant que era la que obria el ball, ella sempre m’ho explicava molt orgullosa. Després, entre ball i ball es menjaven les famoses paracotes, primer només amb pasta i després ja les feien amb figues seques, o prunes seques, que també queden bé. L'àvia deia “cota” a la “jota”, i aleshores les paracotes eren el que es menjaven per berenar, entre jota i jota, al ball del poble…

Vaig a cansar-la...

Una jove àvia portava a la seva neta a la piscina. La nena, d'uns quatre o cinc anys, amb cara entremaliada d'aquelles que no para mai i no en tenen mai prou de res, sembla que a la piscina esgota una mica les seves energies i ja pot dormir i descansar millor. A mi m'ha fet gràcia la senyora quan m'ha dit "Vaig a veure si la canso una mica", suposo que independentment de tots els beneficis que té la natació. Bé, bona àvia… 

Ortigues de mar

A Deltebre el més habitual és fer les ortigues de mar en un suquet, no pas fregides com les fan a la majoria de restaurants de la costa. Les nostres àvies, totes grans cuineres elles, les solien fer en un suquet amb alls tendres i julivert, gairebé idèntic al que feien amb les angules, que normalment tampoc les trobaràs als restaurants, a no ser que siguin fregides amb alls… 

Sopes de farigola

Aquella imatge de l'àvia a la cuina preparant unes sopes de farigola… un plat, unes llesquetes de pa sec, tallades de forma molt prima, uns trossets d'all tendre, un bon raig d'oli d'oliva i un tomàquet petit rostit i perquè el plat sigui gairebé complet, hi posava un ou cru, tot disposat per ser escaldat amb l'aigua que ja ha bullit una mica amb la farigola. Bé, records de l'àvia i de la mare, que feien meravelles a la seva cuina sana… 

Propi de l'àvia

M'encanta l'olor dels grans de cafè, aquells que l'àvia molia en un molinet a mà i després ho bullia en un tupí, tot plegat feia un olor que alimentava. L'àvia i el cafè… les seves sopes amb cafè eren famoses, sempre amb massa sucre, però quin sabor més autèntic, més real, més vertader de cafè de debò, no com ara, que resulta massa complicat que et facin un cafè com Déu mana. A més del cafè, també era molt propi de l'àvia, el pa amb vi i sucre i el pa amb una unça de xocolata ensucrat, boníssim tot!! 

Una mica llaminer

En sóc una mica, de llaminer, com el meu avi Joan Bonet, abans ho era més però encara m'emociono una mica davant d'unes postres de mel i mató, o d'una bona crema catalana, com la que feia l'àvia Josefina. M'encanta el menjar blanc de Reus i aquella cosa tan meravellosa que vaig menjar una vegada i que responia al nom de Delícies de xocolata, amb diferents textures, a qual més bona, o allò de la rebosteria fina, tot un plaer per als sentits. També m'encanten els pastissos fets de casa: pastissets, coc ràpid, escaldat, de poma, braç de Fabiola, paracotes, coquetes de sagí… 

Berenars de la mare i l'àvia

Recordo el clàssic pa amb xocolata, la típica truiteta a la francesa, la mare escabetxava sardineta i me la desmollava entre dues llesquetes de pa, algun entrepanet de pernil de casa, curat a casa, i per recordar, el pa amb vi i sucre de l'àvia amb el que molts nens vam berenar tantes vegades, o fins i tot sopes amb cafè, que algun cop ens fèiem d'amagat. També em ve present un gran plat de figues de la figuera del pati de casa…

 

Veure'ls menjar

Sempre he tingut una certa curiositat en donar i veure menjar als animal. Recordo que l'àvia tenia aviram lliure pel pati, els tallava enciam, tomàquets, escarola, a bocinets petits, també afegia una mica de moresc i, fins i tot, algun grapat d'arròs trencat, i jo m'ho mirava i em feia gràcia veure com les gallines, els ànecs i les oques s'ho empassaven tot. El padrí criava bous, bé, engreixava vedells, y també gaudia de veure'ls menjar l'aufals i la palla una mica mullada perquè així s'enganxaven bé uns grapats de farinasses d'arròs, m'encantava veure'ls remugar ajaguts al terra del corral. També m'agrada veure molt, cóm mengen els cavalls, les ovelles, els porcs i els galls d'indi i els ocells...

Mussola i escrita

No sé si s'escriu així, i potser no sabreu de quin peix es tracta, però la meva àvia feia un suc de mussola extraordinari. Recordo que les espines eren com cartilaginoses i la carn era molt saborosa, sobretot si el suquet estava ben fet, com sempre els feia l'àvia. Juntament amb el de mussola, també el feia amb escrita, allò que alguns coneixen per rajada, i realment també era espectacular. Tant la mussola com l'escrita, també les feia fregides amb tomàquet i a tots ens agradava moltíssim sempre…