Ella és un amor

M’agrada passar la mà pel romaní, apropar-la al nas i arrancar-ne fins i tot una branqueta, per guardar-la a la butxaca i, en arribar a casa, compartir l’aroma que quedi amb la Teresa. Per cert, la Teresa fa olor de Teresa, és la seva olor a net i a la seva colònia, que sembla que estigui feta només per a ella. La Teresa també fa olor de cafè, olor de proximitat, de confiança, de companyia, de suport total, d’abraçada ferma i silenciosa que suposa estabilitat i amor… ella és un amor, tota pau i dolcesa. 

Missa de dol

Fa uns dies va traspassar la meva cosina, Teresa Reverté Margalef, i les seves filles han tingut a bé celebrar una missa aquí, a Sant Pere i Sant Pau, que és el lloc on va viure els darrers anys de la seva vida. En aquest barri va exercir de mestra i també era catequista de la parròquia, la qual cosa fa que fos molt coneguda i apreciada. La missa que han concelebrat dos capellans joves, per cert un cantava molt bé amb una veu preciosa, estereofònica, nítida, i l’altre ha fet un sermó on ha plasmat a la perfecció tots els mereixements de la meva cosina. M’ha encantat tot plegat, segur que a la meva cosina, que s’ho mira des del cel, també… 

El pare i la Tessa

Avui fa 18 anys que va traspassar el meu pare i el mateix dia, avui fa deu anys, naixia la Tessa. Així que un dia com avui el cel s’enriquia amb una estrella més, la del pare, que m’acompanya i em guia per les meves foscors ocasionals i és feliç amb mi en els meus moments millors. El mon també està d’enhorabona perquè, també des d’un dia com avui, acull plena d'estima per part de tothom, una preciosa i sana criatura com la Tessa. Felicitats bonica, passa un gran dia, i per al meu pare un petó al cel… 

El recuerdo del pasado

El vacío, el silencio, la tristeza, el consuelo en el recuerdo del pasado. Es como despertar en la noche y ver un principio de otra vida en cada estrella. Veo otra vez la mesa llena, el jardín vuelve a estar lleno de madre, mi prima en la escuela y la otra en la mercería, mi padre en el huerto, mi abuela en amigable charla con sus animales del patio. No quiero abrir los ojos, prefiero estar un poco más con los míos que se fueron sin irse. Pues eso, hallo consuelo en el recuerdo del pasado entrañable… 

Estem de dol

Ha traspassat la meva cosina Teresa Reverté Margalef, la mestra de Benjamín com la coneixien al poble. En aquests moments de dolor i d’esperança en la sublimat de l’esdevenir, tinc aquells moments de reflexió per pensar en tot allò de bo que va fer per mi. Jo era el petit de les meves cosines, Teresita i Conchita, i anava amb elles per tot arreu. Persona de gran caràcter i bona disposició per al treball, diuen que em va ensenyar a caminar tot i fent sonar un picarol, que es veu que vaig seguir amb una certa traça. També em va ajudar molt en els estudis, sobretot a l'estiu, i amb el francès o les mates, on em va facilitar que una especialista que coneixia en dones un cop de mà. Va ser mestra de La Cava i de la Illa de Buda, a més de diferents llocs més, per acabar a Sant Pere i Sant Pau, a Tarragona, on es va jubilar. Que tinguis un bon repòs cosina, deixes bona petjada i dues filles entranyables que han tingut molt bona cura de tu… 

Dinar d'aniversari

Aquest any hem anat a l’Ametlla de Mar, al restaurant L’Escata, a tocar de mar, i tot i que és petitó, hem estat bé i hem dinat millor: uns entrants a base de musclos del Delta, amb una bona salseta, unes navalles també de la terra, petites i molt saboroses, i uns escamarlans que eren una autèntica delícia. Després hem fet un arròs de llamàntol, que era prou digne i amb trossos que es podien menjar sense gaires problemes, Un vinet blanc de la Terra Alta i, de postres, mel i mató, crema catalana i tiramisú. El cafè prou bo. La companyia i el record immillorable... 

Xerrades sense malícia

Hi havia un programa de ràdio que s’anomenava així, i això em fa pensar en què la mare parlava amb les flors dels seu petit jardí del pati, sobretot amb les roses blanques, per les que tenia una especial consideració. L’àvia ho feia amb les gallines per agrair-los la posta d’ous i, sobretot, quan li sortia alguna llocada, que es posava molt contesta. El meu padrí també xerrava molt amb un matxo guit, que sempre tenia les potes del darrere damunt del carriot, però era molt simpàtic i se l’estimava molt. Per acabar recordo que jo també jo també parlava amb el Rex, el meu gos, i ell em responia amb els seus ulls plens de comprensió. Sí, sí, són xerrades sense cap malícia i molt complaents i relaxants… 

Seguim a Deltebre

Espectacular com sempre el nostre Delta… Hem anat a fer un tomb amb el cotxe fins al final, allà al pas de Buda, i després ens hem arribat fins a bar Lo Mirador, on hi ha una vista panoràmica de l’Ebre, que és com per a fer moltes fotos i totes per emmarcar. No cal cal dir que hem menjat tots els àpats que, com diria en Pere, són els “menjars de mama”: calamars amb ceba, sípia amb patates, anguila en suc i xapadillo i, sobretot, tot i la calor humida que tenim, hem menjat “calent”, col, arròs i fesols, i ens han caigut les llàgrimes de plaer i de felicitat. Ara, en arribar a Tarragona, bondat total… 

Ens n'anem a Deltebre

Sempre sento aquell aire sensible, aquella emoció especial i profundament sentida, cada cop que tenim a bé anar a passar uns dies al Delta de l’Ebre (Deltebre). La família, algun amic que encara aguanta com jo i el poble en si és tot plegat un centre d’atracció que em fa sentir d’allò més bé. Aquest mateix sentiment el comparteix la Teresa que, com jo, som fills d’aquesta terra tan única, tan diferent i que mai deixarem d’estimar. Bé, ja us aniré explicant alguna cosa d’aquesta nova estada, el lloc on varem néixer feliçment. Ara el Delta és meravellosament verd… 

Dinar de Sant Pere

Restaurant Les Veles, a Calafat, bon tracte i un menjar espectacular. Érem quatre i hem fet unes “picadetes” de calamarcets, croquetes i anguila fumada, i després un plat principal per a cadascun: el pare ha menjat costelletes de xai a la brasa, la mare un llenguado, el fill un tataki de tonyina i la cunyada un melós al foie i, segons hem dit tots, tot estava al punt i era boníssim. De postres, dos ha fet pastís de xocolata, un un flam casolà i una síndria, tot de primer nivell, bé, tot no, com passa tantes vegades el cafè no estava a l’alçada del bon dinar… 

Una gola de llop

La tarda és fosca com una gola de llop, no sembla de primavera. A més, aquesta paraula em recorda una frase de la mare quan m’explicava que una veïna, quan veia que algú gastava massa en menjar, deia “Escolta tu, que per la gola es perden los barcos”. No crec que aquest sigui el nostre cas, tot i que les verdures i les viandes en general han pujat molt de preu. Sempre és un plaer recordar les expressions de l'àvia i de la mare, plenes de sentit i molt boniques i originals. Per la gola es perden els barcos, ja ho sabeu…

En aixecar la vista...

Hi ha una música que sembla ser aquí des de sempre, no molesta, no t’atabuixa, fins i tot a cops ni l’escoltes però, en un moment donat, et resulta altament agradable. I en aixecar la vista, els quadres del nostre fill, de diferents edats, els pares, els avis, alguns amics… tots són aquí de sempre i passo pel costat cada dia i no me n’adono fins que, de cop i volta, m’aturo i faig un reconeixement lent i agradable, m'omple de tota mena de bons records i el meu cor brolla agraïment per tot…

Dinar d'aniversari (2)

Lloc, restaurant “Can Mañá”, de La Ràpita, comensals quatre, la Teresa i jo, el nostre fill, Pere, i la cunyada Marcel·la, germana de la Teresa. Teníem reserva i puntuals a les dues ja érem allí, a més ho teníem clar, volíem un menú Mañá amb un vi blanc de Batea, i així ha estat, tot fresc, tot bo, tot ben fet i ben cuinat, fent d’aquesta mena de menú degustació, que acaba amb un deliciós arròs pelat, una meravella i un cant per als sentits. Ho hem segellat amb unes postres de la casa i un cava brut per brindar per la salut de tots els comensals i de la família i els amics en general. De nou i de sempre moltes felicitats senyora meva, per molts anys més, sempre gaudint en la pau i el bé habitual…

Tenquetes fregides

Recordo haver anat a tirar el rall amb el meu padrí. Recordo que, en arribar al desaigüe, llençava uns grapats de trencats i, després d’una estona, feia el seu llançament espectacular, l’objectiu era agafar un bon grapat de tenquetes que no fossin massa grosses, perquè així eren ideals per a fer un molt bon esmorzar, fregides i amb tomàquet fregit. Recordo a l’àvia amb la paella fent-les ben torrades juntament amb els tomàquets, que els fregia amb un all, que després el treia, per fer bon gust. Gran plaer!!

Una passada...

Una passada de menjar bo, del nostre, i una passada d’allò de passar-se tres pobles o més. Vam menjar virgueries en forma d’entremesos que, com cada any, la cunyada ho broda com ningú i es supera constantment. Carn de xai, llonganissa, baldanes i carxofes a la brasa, abans unes ostres que estaven delicioses, per cert també hem fet una rostida d’ànec feréstec a la brasa, boníssim, tot regat amb vi i cava a l’alçada del dia. Per acabar d'adobar-ho tot, un coulant de xocolata al punt de bo i ben fet, més les galetes que el nostre amic alemany ens prepara per a l’ocasió. Bé, tot molt bo, però que no es pot repetir sovint, tot i ser… una passada!!

Canelons

Quan estudiava coneixements de Catalunya ens deien que els canelons els feien el dia de Sant Esteve per aprofitar les restes del pollastre o del gall d’indi que no s’havien acabat. Nosaltres els fem el dia de Cap d’Any per celebrar el sant del sogre que es deia Manolo, persona entranyable i de molt bona convivència. La Teresa i la cunyada els fan de rostit a la cassola, recent fets, i resulten boníssims, de tal manera que sempre me’n menjo una mitja dotzena perquè resulta un plaer gaudir d’aquesta magnífica realització artesana i de gran qualitat. Bon Any Nou a tothom!!

Grans records

Aquests temps sempre em porten a la infantesa on érem tots, pares, avís, amics, veïns i, en tancar els ulls, veig els regals de Reis, la meva pilota, com a reina d’una il·lusió, que persisteix fins avui. L’àvia a la botiga, l’avi a l'hort, la mare a la cuina o cosint amb el seu gran grup d’aprenents. El pare a Buda treballant a la pesquera. Veig als nens del meu temps, jugant a futbol amb la meva pilota nova. L’àvia feia un coc ràpid i un d'escaldat, la mare un braç de gitano de crema o un braç de Fabiola rebò…

Sóc a casa

Després del pont de l’Ampolla, l’esplanada del Delta, un tancat amb aigua és ple d'ibis… és força interessant perquè quan jo era petit no n’hi havia cap. Arribem a casa, em ve la imatge del pare esperant a la porta, la mare a la cuina fent algun plat de cullera a gust del nen. La casa fa olor de mare, fa olor de tendresa, naturalitat, amor total. Sóc a casa, sóc a Deltebre, sóc als orígens de tot, aquí vaig començar i aquí faré el darrer viatge final…

Som a Deltebre

Tothom que no hi és quan sóc a Deltebre en són més prop. En Pere li dirà a la Teresa que faci menjar de mama i la mama ja té el programa una mica fet. És allò dels galets i l'espatlla de xai, els canelons de rostit a la cassola, calent (arròs, col i fesols), un suc d’anguila grossa, sípia amb patates, etc, més els entremesos espectaculars que sol fer la cunyada. Bé, ja se sap, cal respectar les tradicions, fins i tot intentaré que facin paracotes, ja que no sóc massa dels dolços i dels torrons habituals…

Aquell amor

Aquell amor de tothora, gairebé inconscient, fresc, natural, que surt del cor però sembla beneït per una ànima superior que fa habituals i meravelloses totes les sublimitats de l’estimar... Ara, en aquests dies, on sembla que tothom ja és oficialment bo i encara fa un esforç en ser millor, convido a la reflexió i a gaudir de la felicitat de veure com fem més feliç el nostre benvolgut entorn…