La vida es programa sola

Bon dia preciós, bon cop de sol que acarona com cal, sense fer mal. Has obert els ulls, comença el millor dia, un petó, un somriure i un cafè, i una mà estesa per compartir tot, anar plegats per la vida, per la nostra vida, que procurem viure plenament, tot i somiant agraïts les nostres realitats de cada dia. No cal planificar gaire, sembla aquelles programacions que per la nostra feina de mestres havíem de fer, ara ja no cal, ara la vida es programa sola i nosaltres ens deixem anar feliços. A gaudir de la vida!! 

Ella és única

Ella és diferent, especial, coherent, discreta, única, sembla instal·lada en una aura brillant, que dona i ha donat bona llum a tots els entorns que li ha tocat viure. Ella sempre ha estat referència i consulta, i ha respost amb humilitat i sabiduría a qualsevol qüestió plantejada de forma sana. Evidentment havia de ser mestra perquè els alumnes i els companys tinguessin prop aquella lucidesa especial que tan bon profit fa en aquesta feina. En fi, que dir-vos jo que ho visc de prop i cada dia, tots els dies… 

Una mica nostàlgic

Avui he parlat amb les orquídies, tal com ho feia la mare amb les roses, també he recitat, com feia el pare amb tota solemnitat, aquell poema en castellà que anomenava “La murmuración”. Avui he recordat la meva escola unitària i al meu mestre Don Santiago Candela, un admirable ésser humà de cap a peus i un gran professional que m’ha servit molt d’exemple en la feina i en la vida. Recordo la seva organització, mentre explicava a un grup, els altres feien exercicis o llegien i ell passava, de grup en grup, fent sempre una feina brillant, coherent i molt efectiva. Gran mestre… 

Prop del nens

Em dic Pere, però m’hagués pogut dir Joan o Josep ja que, en la meva data de natalitat, la gent s’anomenava així i les nenes, evidentment, Maria o Maria d’alguna cosa més. Vaig ser professor durant més de quaranta anys, però hagués pogut ser pagès, que és el que eren la majoria dels nens del meu entorn. També és pogut dedicar-me al comerç, que és com una tradició a la meva família i la meva mare tenia una petita botiga on venia de tot, cosa que en aquell temps es podia fer. Per sort vaig ser profe i m’ho vaig passar molt bé i molt sa, sempre prop dels meus nens…

Prou satisfet

L’àvia sempre em deia que jo era el nen més bonic del món. Els pares estaven obsessionats en que pogués estudiar i ser una bona persona. Alguna tieta mestra de la família deia que era un nen intel·ligent… Bé, a vegades penso en tot això i, ara que ja he donat moltes vegades la volta al sol, penso en allò que diuen dels mestres: no en saben molt, però si una mica de tot, i si la base ha estat la intenció de ser una bona persona, diria que gairebé estic prou satisfet, tot i que sempre es pot millorar molt…

Mestres

Avui he pensat en l’impacte que els mestres podem causar en els nostres alumnes i  també amb les seves famílies. “El meu pare m’ha dit que vostè és un home savi, i que m’estigui prop seu tot el que pugui”... això m’ho va dir un nen, que no era de la meva classe, durant una excursió del cicle mitjà de Primària. Després va resultar que el pare sí que havia estat alumne meu i, pel que sembla, va quedar molt impressionat. També deu haver algun cas de la meva trajectòria professional on l’experiència viscuda per algun alumne meu no deu ser tan edificant i, aleshores, n’hi ha per sentir-se molt malament, tot i que no és fàcil contentar tothom…

Exalumnes

El món, a cops, no és tan gran, fins i tot alguns diuen que sembla un mocador. Dic això perquè la Teresa i jo, a vegades, ens trobem amb algun exalumne que ens mostra la seva consideració i agraïment. Per exemple, la Teresa va ser mestra d’una senyora del barri, que ara és mestra també, i té un nen precios, al qui sempre li explica davant nostre que la Teresa li va ensenyar la cançó de la castanyera. Jo, un dia em vaig trobar que el director de La Caixa, a Tarragona, havia estat alumne meu, ell i la filla…

Allò dels ulls

Fa ullets de carinyo diuen les àvies, però altres que no són l’àvia pensaven allò de què té els ulls pixats, però més endavant hom diu “els ulls li parlen de grossos que els té” i, realment, els té com unes taronges del meu hort. És allò dels ulls… i, quan parlem dels ulls, sempre em ve a la memòria el madrigal de Gutierre de Cetina, que vaig conèixer, aprendre i assaborir amb la meva professora preferida de Literatura, de l’Escola Normal de Tarragona. “Ojos claros serenos que de un dulce mirar sois alabados, porque si me miráis me miráis airados…” per acabar dient “Ya que así me miráis, miradme al menos”. Molt gran Cetina…

Consideracions

Sempre he considerat que mai he tingut una gran capacitat per a alguna cosa en concret, tot i això sembla que durant la meva vida hi han hagut coses que he fet prou bé. De mestre, tenia fama d’explicar molt bé les Ciències Naturals, de nen jugava bé a fútbol, també he estat un bon estratega en el joc dels escacs. Quan estudiava, se’m donava força bé la Literatura i en algun examen treia la millor nota de la classe. Bé, dels mestres diuen que sabem una mica de tot però que no som experts en res, doncs alguna cosa així ha estat la meva vida. Potser amb nens del Cicle Mitjà, els de quart de Primària, on hi vaig ser molts anys, sí que en sóc una mica expert…

Cofoi

El nen plora, està neguitós, no para, te gana diu la mare, li dóna un biberó i el nen, ja tranquil, somriu i ho fa amb una mirada de pau i d'agraïment. Com a mestre de Primària, recordo aquesta mirada, aquest somriure, quan havia pogut ajudar a un nen i ell ho havia pogut aprofitar com cal i, aleshores, tenia la oportunitat de felicitar-lo i ell feia aquesta carona entre envanit i agraït, allò que en diuen cofoi. Bons records dels nens… 

Gran mestre

Són gairebé les dotze del migdia, torno del meu passeig de cada matí, passo pel pati de l'escola del Serrallo, uns nens de tercer de Primària fan una classe d'educació física, m'aturo evidentment, el mestre ho fa genial, fan una mica de cursa contínua, però a cada toc del seu xiulet, van a la gatzoneta, fan el cavallet, salten a peus junts i fins i tot fan l'orangutan, és a dir que caminen de mans i peus a terra. Molt bé, molt d'ordre i, sobretot, un silenci gairebé impropi d'aquesta edat. Repeteixo, gran mestre!! 

Comença el curs escolar

Mestres a punt, nens a l'escola… recordo aquell estat actiu, una mica emocionat, i la meva frase històrica: "Necessito un més de vacances per a recuperar-me de les vacances"... rèiem una mica, i sonava la campana, o el timbre, o la música, i tothom cap a la fila, gent nova, mestre nou per als nens, però alguns, els més eixerits, ja han dit bon dia professor… Anem per bon camí, després del primer cafè, el somriure d'un nen és impagable… 

La tarde es parda

La tarde es parda, pero no fría, los estudiantes aún no estudian, monotonía de lluvia tras los cristales… Pero los profesores ya preparan el curso, previenen, programan, hacen, tras los cristales, un trabajo que facilitará el buen funcionamiento de todo el proceso educativo. Es el primer domingo de septiembre, llueve, más bien llovizna en Tarragona. aquí de momento solo ha regado un poco y ha fastidiado, otro poco, las fiestas del barrio… como cada año suele hacer. 

Ja tinc una edat

Recordo l'escola unitària de D. Santiago Candela, al meu poble, a Deltebre, un mestre espectacular, avançat al seu temps, que la feia funcionar com un rellotge suís. Ja tinc una edat o més, potser vaig per la tercera… algun cop encara em van fer cantar el Cara al Sol abans d'entrar a classe, afortunadament no massa vegades, també recordo, de petit, la llet en pols i els triangles de formatge de l'ajuda americana, que no m'agradava gaire ni una cosa ni l'altra, però que es veu que ens completava l'alimentació. Sempre recordaré que amb D. Santiago Candela vaig fer l'ingrés al batxillerat i vaig anar a examinar-me, lliure, a Tortosa, allò de la divisió per quatre xifres i el dictat amb un màxim de tres faltes i també amb unes quantes preguntes de cultura general… Vaig aprovar l'examen i recordo que els pares em van rebre com un heroi…

Bon professor

El nen rosset ha fet un contraatac de llibre, ha marxat de tothom i s'ha plantat sol davant del porter, però s'ha precipitat una mica i ha xutat fora allò que era un gol cantat. El profesor, que feia d'àrbitre, al sentir una forta xiulada dels companys de l'equip ha aturat el partit i els ha fet una reflexió que he tingut la sort i el plaer d'escoltar des del meu punt d'observació del pati, els ha dit que cal premiar l'esforç i l'entrega total, normalment quan això passa, l'èxit és prop. Bon professor he pensat…

De todo, menos padre...

Creo que ya lo conté una vez, pero me gusta recordarlo… Aquel padre que me decía que él tenía que trabajar muchas horas para que a su hijo no le faltará de nada de lo que a él le faltó, y yo, profesor de su hijo, le dije que ahora ya lo entendía todo, su hijo tenía de todo menos padre. Reconozco que la situación fue un poco tensa porque el hombre me hablaba de buena fe y yo, por mi parte, pese a la crudeza de mi manifestación, también le dije lo que pensaba por el bien de su hijo, como hacía siempre…

Jubilarse

Iba con sus alumnos, de visita cultural por la ciudad, nos hemos cruzado y, casi sin pararse, nos ha dicho que le faltaban tres meses para jubilarse, se la veía contenta, como satisfecha del deber cumplido y dispuesta a vivir plenamente su vida de jubilada. Y yo me pregunto… ¿la habrá preparado?, ¿qué planes tendrá?, ¿cómo gestionará sus nostalgias?, ¿cómo será la plenitud de su día a día sin todo aquello que durante tanto tiempo fue su vida y le dió vida? Yo la preparé minuciosamente…

Maestros, profesores...

Enseñar, educar, aprender a aprender… Muchos dicen que se educa en casa i que en la escuela se enseñan materias, pero yo siempre digo que en la escuela, donde el niño pasa tanto tiempo, también se educa, hay tantos aspectos de la convivencia diaria que hacen viable, necesario, pertinente y recomendable, la intervención de los educadores que, para mí, sería muy triste no ayudar a los alumnos en una formación integral...

No ho entenc

A l'escola del Serrallo hi ha un pati que potser sigui un dels millors reclams a tenir en compte, a part del gran professorat que hi ha, bé mestres, com els agrada més que els anomenen, té una pista esportiva i un camp de futbol de terra que fa tot el goig del món, si no plou és clar, perquè si cauen quatre gotes es forma un bassal que dura fins que s’eixuga sol… i això dura de fa anys, no ho entenc, i no és tan difícil d'arreglar. El parc infantil, que fa quatre dies que funciona, també quan plou una mica, no cal gaire, també té l’aigua embassada, i encara ho entenc menys, i són coses de fàcil solució…

De padres e hijos

Escuché, alguna vez, decir a un padre que él tenía que trabajar muchas horas, porque quería que a su hijo no le faltara de nada de lo que a él le faltó. Con uno de ellos fui muy claro… “entonces su hijo tendrá de todo menos padre”. Pasar tiempo con los hijos debería ser innegociable, ya que nada ni nadie los puede sustituir. En cuanto a los niños, os invito a ser buenos compañeros, a ayudarse unos a otros, a detectar al chulito de turno para que no abuse de nadie y tener mucha comprensión con los nuevos, con los tímidos, o con los que por lo que sea son diferentes. El tutor puede solucionar cualquier problema que os parezca difícil, acudir a él...