Els meus temps de profe

Tenia fama de ser una mica dur i cridaner i jo m'esforçava en millorar. Dur, no ho era gaire, feia les coses de cor i procurava ser recte i just, però sí que se m’escapava el crit fàcil, tot i que cada inici de curs em feia el propòsit de mantenir-me més estable i tranquil. Em solia enfadar amb mi mateix, sobretot quan en algun aspecte no estava a l’alçada dels meus alumnes. També recordo la meva felicitat cada cop que aconseguia els resultats que m’havia proposat. Però sobretot era un aprenent dels meus alumnes… 

Soc a classe

A vegades somio que soc a classe, tenia una taula més alta que la resta de pupitres dels nens, una paperera a l’esquerra i un petit bastó al que anomenava “totxomicina” i amb el que picava a la taula quan volia reclamar atenció. Una pissarra verda amb guixos blancs i de colors. Darrerament ja teníem 25 alumnes, que estava prou bé, i jo en principi els deixava col·locar com volien, però després del sociograma els distribuïa com a mi em semblava millor, procurant sempre cercar un equilibri que m’ajudes a controlar-los millor i pogués fer profitosos els meus ensenyaments. A la classe, amb la porta tancada, els nens i jo, es pot demanar res millor? 

Llàgrimes de Sant Llorenç

Diuen que les estrelles són reflexos de les persones estimades que ens han deixat. Suposo, i vull pensar, que allà conviuen a la recerca d’antigues afinitats, i a mi m’omple de plaer reviure la imatge de la meva família, plegats en una taula, gaudint d’un suc de mussola que ha preparat l’àvia. Aquestes espectaculars llàgrimes, màgiques estrelles voladores, em fa pensar que els nostres estimats traspassats estan de festa major, de jornades musicals de diferents estils on tothom balla, canta i és feliç de retrobar-se amb els seus de sempre. Bé, que em perdoni Sant Llorenç ja que les seves llàgrimes deuen tenir un altre sentit… 

Pensaments d'estiu

Sempre aterro al meu poble Deltebre, és allò de la barca al riu, és allò de ser molt jove i anar a llançar el rall a un desaigüe per fer quatre tanquetes per esmorzar fregides amb tomàquet, és allò d’anar a la punta amb el gamber i fer un ranxo d’anguiles, un grapat de cloïsses, navalles i musclos i arribar a casa amb un bon dinar. Continuo somiant amb una masia, prop del canal, amb un pollancre gran de bona ombra, un tancat amb ànecs i un cavall negre per fer un tomb vorejant el riu i els arrossars. Recordar, somiar, no costa tant, no costa res, i és un plaer… 

La mar i jo

I me’n vaig anar a veure el mar, allà a la meva roca de pensar, però aquest cop ja és tot pensat, dat i beneït com cal, així que la prioritat és gaudir de la panoràmica cercant, fins i tot, allò que hi ha més enllà de l’horitzó… Recordo que el pare em deia que més enllà de l'horitzó n’hi ha un altre i jo no ho entenia massa. Contemplo la mar, toco l’aigua, em mullo els peus, agafo uns grapats d’aigua, no és blava com em semblava de petit, però sí que té aquella olor que, malgrat tanta contaminació, encara em sembla curativa, regeneradora… 

Un pati buit

Un cop més m’he aturat a veure el pati de l’escola del Serrallo, sense cridòria, buit, al mig de la pista es veuen un parell de gavines en plena conversa i, damunt d’una de les porteries del camp de futbol, dues tórtores fan, o intenten fer, l’amor amb una certa desesperació. Bé, a mi me resulta fàcil omplir el pati, només em cal tancar els ulls i ja veig els diferents grups gaudint del seu temps d’esbarjo, hi ha de tot, però tots tenen aquella gràcia i aquella innocència infantil que també, a vegades, cal corregir i orientar adequadament, però sempre val molt la pena… 

Coses d'aquell temps

La mare m’explicava que la tia Cinta de la Càquera cridava a la meva àvia Conxó de Raneta i als veïns que havia cuit fesols, per si en volien una cullerada per al “calent” (col, arròs i fesols). També recordo que la mare solia explicar-li a la tia Julia de Boqueta el que feia a dinar cada dia i, quan trobava que havia gastat massa, li deia: “Suncioneta, vigila que per la gola es perden los barcos (vaixells)”. Bé, són coses de quan jo era un nen i esmorzàvem tenquetes fregides amb tomàquets de l’hort, i berenavem pa amb vi i sucre… i alguns encara som vius… 

Demà, Sant Pere!

És el nostre Sant, del pare que l’anomenaven Pedro, jo soc Pedrito, el fill de Pedro del metge (l’avi era metge) i el nostre fill que es diu Pere, tal com ha de ser. Bé, sempre ha estat festa gran a casa nostra i la mare feia meravelles que, des de la nostra humilitat, encara em semblaven més aconseguides. Recordo, com no, els seus canelons d’estiu, presentats en un plat gran, que tenien forma d’una margarida i, a més de l’espectacle visual, eren boníssims. Recordo al pare a la porta de casa quan ens esperava per a dinar i, quan veia arribar el cotxe, entrava a casa per a parar la taula. També em ve a la memòria,l’ampolla de Dubois que sempre portava l’oncle Joanet a qui convidàvem a dinar. Bé, són tants els records i tantes les absències presencials que, en aquest dia, la meva felicitat té un gran compromís en el record de la família, cadascú té el seu moment del feliç regal de l’abraçada. Felicitats Pedro, suposo estaràs feliç amb la mare i et farà un remenat de tomàquet amb ous. Felicitats Pere, sempre has estat allò que ens mou a fi de bé i un fill respectuós i amb sentiments, una sana i bona persona. I jo us dono gràcies a tots per existir. Feliç Sant Pere a tothom, que la foguera creme tota maldat… 

Sense passar-se

Mai he oblidat la primera cervesa (desagradable), la primera cigarreta (infumable), la primera copa de conyac, un Terry amb el que la gent del bar feia cigalons (fort i dolent). Bé, recordo això perquè penso que, a vegades, les segones parts poden ser millor, sobretot si ho fas amb moderació i amb coneixement i coneixements de les conseqüències que suposa passar-se. Diria que la cervesa es va inventar per calmar la set i la calor a l’estiu amb plaer, la cigarreta després d’un bon cafè és també un altre plaer, tot i que aquest sol costar massa car per a la salut, i el conyac, amb altres marques millors, també és un plaer, allò del cafè, copa i puro… sense passar-se. 

Amanides

Fa bon temps, és temps d’amanides que, amb totes les seves varietats, sempre són d’un atractiu i benefici manifest. Avui recordo l’amanida de “tomata crua”, com deia la mare, amb tomàquets i cebes de l’hort i una mica de tonyina o bacallà, oli d’oliva i un pa que anomenàvem partit, així com aplanat i que era ideal per poder sucar com cal. I com no recordar les olives de l’àvia, les trencades on ella mateixa s'ho manegava tot i li sortien boníssimes, o les que posava en una guerra amb herbes, o aquelles que anomenava mortes i que també eren molt bones. Bé, la Teresa broda les amanides, tan en presentació com en qualitat, en parlarem… 

Viure i reviure

L’edat madura, plena i rica en tota mena d’experiències, podria ser perfectament aquella veu clàssica que contempla les “batalletes” de l’avi i que, d’alguna manera, tothom ja sap de memòria. Però a mi, que també se me n’escapa alguna, el que m’agrada és recordar la posta del sol des de la platja de la Marquesa, a Deltebre, reviure els banys al canal de terra de l’esquerra de l’Ebre, gaudir de l’olor de la tarongina per a després menjar-te una taronja al peu de l’arbre, passejar pel riu i els arrossars i gaudir del raucar de les granotes... Bé, reviure és tornar a viure i gaudir-ho.

Frases històriques

Al comunicar-li a una mare que els seus cinc fills havien mort en la batalla ella va respondre que només volia saber si Esparta havia vençut. Plora com un nen el que no has sabut defensar com un home. Vaig venir, vaig veure i vaig vèncer. Jo arrancaré un a un els grans d’aquesta magrana. Tu també, fill meu? Bé, són frases molt conegudes, la primera és d’una mare espartana, la segona del pare de Boabdil, darrer rei de Granada, la tercera de Juli Cèsar, la quarta de Ferran el  Catòlic i la cinquena també del Cèsar. M’ha vingut de gust recordar-ho ja que això em feia la història més agradable d’aprendre i de recordar… 

Hola mare!!

La mare no té un dia, tots els dies són de la mare, són para la mare… Si ja no la tens, per recordar-la i donar-li les gràcies per tot allò que t’ha donat amb tant d’amor desinteressat i, si la tens, és ara quan cal gaudir-la, però també pensar que per a ella som com a bocins de la seva pròpia carn. Hola mare, sembla que avui en volen fer pensar amb tu, diria que no cal, jo sempre et tinc present, la teva capacitat per protegir i estimar, el teu esforç per arribar fins i tot on no hi havia camí, el teu amor total i majúscul, per fer de mi, si més no, una bona persona… Un petó mare!! 

Un home savi

Érem d’excursió al zoo de Barcelona amb els alumnes de quart de Primària i sempre anàvem les tres classes juntes. Un alumne que no era de la meva classe ja de bon matí em va saludar molt correctament i durant el dia el vaig veure sempre prop, gairebé a tocar. En dir-li si no preferia anar amb els amics, em va dir que el seu pare li havia dit que romangués sempre prop meu perquè jo era un home savi i podria aprendre molt de mi. Evidentment, pobre de mi, em vaig sorprendre molt i després va resultar que el seu pare sí que havia estat alumne meu i sembla que el vaig poder ajudar molt i tota la família parlava sempre molt bé de mi. Bé, són records de la meva vida professional… 

Colònies i excursions

Recordo que m’agradava molt portar als meus alumnes a veure coses, sempre estava a punt, i no només per fer les excursions que teníem programades, sinó que també feia alguna sortida per la ciutat per visitar els indrets més significatius. Ara, ho analitzo fredament i penso en la responsabilitat del professor en aquests tipus de sortides, a part de què mai ha estat reconegut i molt menys remunerat. Recordo amb especial plaer una sortida amb tren (Reus-Alcover) per visitar l’Ermita del Remei, on hi havia nens que mai havien anat en tren i alguna família que no ho veia massa clar. Molt bons records, també, de les excursions a Deltebre i al zoo de Barcelona, on anàvem tots els cursos que jo vaig ser...

Records de Pasqua

“Aquí em pica, aquí em cou, aquí em trenco la closca de l’ou”, dèiem de petits quan agafàvem un ou dur de la mona i el fèiem esclatar al cap d’un altre nen o al nostre. Recordo que, de més gran, un dia de Pasqua va ser el primer cop que la mare em va veure fumar, no va dir res, però em va colpejar una mica la mà i em va fer caure la cigarreta rossa. Bé, m'agrada el ceremonial que se sol fer a les cases, a Deltebre, és fan mones per als fills, per als fillols, sobretot, i altres familiars i fins i tot per als bons amics en reconeixement a la bona amistat. Bon descans amics!! 

La mona de Pasqua

Setmana Santa va començar amb el diumenge de rams i acabarà amb el de resurrecció. Bé, són vacances per als mestres i per la canalla, les places són plenes de nens i de la seva eufòrica cridòria. A Deltebre manca gent em deia jo quan arribava aquesta setmana… la mare feia mones i pastissets, tot amb la pasta tradicional típica del nostre poble, es posaven ous durs i anissets, també confits d’ametlla i alguns també la farcien de cabell d'àngel. Bé, grans records de quan anàvem al Maset o a Mig Camí per a menjar-nos la mona i, sobretot, una reverència a la meva sogra, que feia els millors pastissets del món mundial. Bona nit amics!! 

Recordo l'escola

L’escola buida, és dissabte, hi ha un gran silenci, un silenci que jo sempre omplo de veu i d’imatge. Em veig per allí al mig, fent alguna cosa, una de tantes que feia a l’escola. Sempre vaig ser tutor, sempre em vaig quedar a dinar i aquest era un dels grans moments que esperava cada dia, perquè els professors ens posàvem al dia de tot plegat i era molt divertit. Vaig estar a la biblioteca amb una hora extra i també, junt amb un altre company, era encarregat de la vigilància del pati dels nens que es quedaven a dinar. Bé, vaig fer una mica de tot i quan veig una escola, encara que sigui buida, em ve tot a la memòria. Un plaer de records… 

L'àvia Josefina

La meva àvia paterna es deia Josefina Bo Benito, avui seria el seu sant. Estava casada amb el metge Joan Bonet Serrat, persona de gran humanitat i un professional molt íntegre. La seva història d’amor és força interessant, es van conèixer quan l’avi va venir al Delta en un viatge de fi de carrera. Va veure a l’àvia quan pescava anguiles amb l’emborinada (amb papaterres), si va apropar i va veure aquella preciositat de criatura i ja no se’n va poder estar. A la setmana següent ja era al poble, la va localitzar i aquí va començar tot. Bé, gran records dels avis, que van tenir onze fills, un dels quals el meu pare Pere Bonet Bo. Bona nit!! 

Records de l'escola

Quan escolto la cridòria de la canalla de l’escola del Serrallo sempre m’emociona una mica i em fa reviure el meu col·legi de La Salle de Reus. Allí, i durant 41, anys vaig gaudir d'uns companys excel·lents i d’unes criatures que sempre em van ser una magnífica font d’ensenyaments. Els nens a l’hora del pati són una altra història i jo que era el seu ministre d’assumptes complicats, dono fe de tot allò gairebé impensable que poden arribar a fer. Quan algú feia  alguna malifeta, l’amenaçaven: “Aniràs al professor Pere i veuràs què et passa”, i jo feia la meva justícia cercant sempre la pau i la bona entesa entre tothom. Bona nit!!