Dinem amb els joves

Joia en el món, ja són aquí! Expliquen i no paren de les meravelles de Galícia i de fet és un paisatge encisador i una cuina de mar i de muntanya de primer nivell. S'ho han passat molt bé i han estat junts, que és el que volen, i això no té preu. La Teresa ens ha fet un dinar de “mama”, com diria en Pere, és allò del rostit a la cassola, com feien les nostres mares que en sabien un pou, i jo ho he complementat amb un Montsant de 14º que ha acompanyat com cal. Abans hem gaudir d’uns entrants amb patates d’Olot i altres viandes per anar fent boca. Unes postres de flam de formatge i un cafè. Bé, bon dinaret, molt ben acompanyats i molt feliços de veure la seva bona harmonia... 

Somiar a la carta

He somiat que volia somiar i somiava, i ho feia a la carta, com diu la cançó, amb un somni que no havia somiat mai. He somiat que la veritat no era muda, que a la impotència li havien tret la “im” i que la fermesa honrada en la recerca de la raó no té límits. He seguit somiant que es recuperava la joventut que, decebuda davant de l’espectacle actual, nefast i incomprensible dels partits majoritaris, han fet un gir cap a l’extrem encara més incomprensible de la política. Bé, he somiat a gust meu, a la carta, i he despertat amb un somriure prou reparador… 

De l'acceleració a la mesura

Aquella adolescència farcida d’acceleracions on mai no en tenia prou de res. Aquella joventut on ja vas prenent mida a la mesura… i, en aquest temps ja avançat, vaig tenir la sort de conèixer-te i, aleshores, l’únic que pretenia accelerar era la matinada, i ho feia amb complicitat idílica amb el sol, tot i sabent que la llum dels teus ulls sempre millorarà la visió poètica de l’entorn. En veure’t es proclamarà la plenitud sublim del meu cor feliç…

Visca la joventut

Observo amb una certa curiositat a la nostra joventut, les seves formes de vestir, de pentinar-se, de comportar-se amb una naturalitat que sembla tan natural com la que vivíem en els meus temps. Potser jo no vaig portar mai els pantalons estripats i els cabells rapats dels costats, o de colors, però si vaig tenir-los una mica llargs i, sobretot, un estiu em vaig deixar unes patilles a lo Curro Giménez, que eren d’un impacte remarcat. Bé, visca la joventut, ara i sempre i per sempre. Després el temps tot ho madura i racionalitza…

Quan era més jove

De tant en tant recordo que quan era jove, si més no quan era més jove, caminava pel bosc fins allà on es perden els camins i s’intensifica la humitat del bosc. Abans havia passat per la font i la bassa, on les granotes festejaven damunt dels nenúfars i les seves flors blanques. També havia passat per l’alzina centenària i m’havia assegut per recuperar forces, sota la seva abraçada protectora. Tot això passava quan era més jove, ara ho recordo amb tot un plaer de felicitat…

Em recordo...

Em recordo de molt jove, una mica grassonet, cercant les ombres i els refrescos, sempre molt gelats del frigorífic, la fruita a la mateixa temperatura i algun gelat, més del que calia, que sempre tenia al cap. La joventut ho resisteix tot però, encara que no ho sembli, els despropòsits sempre passen factura i els meus ho van fer amb unes analítiques que van arribar a ser preocupants. Afortunadament ho vaig poder corregir a temps i avui tot és un record del passat. Ara tot ho menjo i bec natural sense problemes, vida molt sana, amb alguna excepció ocasional…

Passeig de la tarda

Bé, ja fa uns dies que també surto a passejar una estona per la tarda, així alguns dies arribo o passo dels set quilòmetres, això sí, sempre faig les 10.000 passes que recomanen. Avui, assegut a un banc, he escoltat una conversa de dues noies i un noi de color… Una deia que les dones cada cop eren més masculines i els homes més femenins, l’altra noia callava, la qual cosa volia dir que potser estava d’acord, però el noi negret, en un català perfecte, els hi deia que respectava a tothom, però que a ell les noies li agradaven “femenines, guapes i intel·ligents com sou vosaltres”. He trobat una molt bona resposta i m’ha fet molta gràcia per contar-ho…

Allò de l'amor

Els podria parlar d'un amor de barri, la nena del veïnat, la núvia de l'escola, la que jugàvem a pares i mares i, a cops, a metges… o de l'amor de l'institut, on aquella faldilla de quadres i la cua de cavall, tan alta i tan rossa, em portaven alterat contínuament… o a l'escola Normal del Magisteri de Tarragona on, al principi, les noies eren al primer pis i m'encantava veure-les baixar per les escales, noies, sobretot una, amb tot molt ben posat que tant m'agradava de mirar… Bé, allò de l'amor, que no saps com ni quan, però tard o d'hora ens arriba a tothom, per bé o no tant…

El encanto de la ternura

Vaya hombre, a veces pienso que uno debería tener en la juventud la experiencia que dan los años que, como mínimo, te hacen ducho en la reflexión, pero también es cierto que se perdería el encanto de la ternura y la perturbación precipitada de aquella juventud, que nunca tiene suficiente de nada y parece que le urge sin mesura la consecución de todos sus objetivos. Hay un tiempo para cada cosa, dicen… 

Ell l'agafa de la mà

M'encanta quan observo els amors de primera joventut, s'han trobat al mig de la placa… Ella, una moreneta amb una cara preciosa i uns ulls que li parlen i il·luminen l'entorn, porta una gran ampolla d'aigua, com aquell que abraça a un nen. Ell, un noi espigat, una mica més alt i amb cara de nen, porta uns pantalons amb forats. Tots dos és veuen modernets, actuals, ell s'explica expressiu, ella sembla molt receptiva, hi ha un moment en què sembla que s'apropen, ell l'agafa de la mà on no hi és l'ampolla d'aigua, la cosa promet, però jo he de marxar… amb un somriure. 

Selectivitat

Proves d'accés a la universitat, les PAU famoses, molts nervis, riures sense control, rituals de la sort i sobretot molt d'estudi i treball. Sembla que els xinesos també les fan aquests dies i, segons diuen, aquests són un dels moments més dramàtics de les seves vides. Bé, a mi m'agrada veure com entren de seriosos i concentrats i com surten, alguns eufòrics, perquè creuen que ho han respost tot bé, i d'altres, amb cara de pocs amics perquè no ho tenen tan clar d'haver encertat. Bé nois, el món no s'acaba aquí, diria que més aviat tot just comença, molts ànims a tots!! 

Asumí las turbolencias

Recuerdo mis amores de adolescencia, además con aquella sensación de que me gustaban casi todas y sabía verlas y mirarlas y encontrarles todos los aspectos positivos, además también tenía el convencimiento de que yo no gustaba a nadie y tuvo que pasar algún tiempo, cuando empecé a relacionarme de cerca, para comprender que si que gozaba de más aprecios de los que yo creía. Bien, asumí todas las turbulencias propias de esas tempranas edades…

Belleza rubia

Pues eso, la he visto y la he mirado… unos veinte años, rubia, ojos de mar de cielo, melena al viento con una cierta ondulación que acaba en rizos, de peluquería, diría. Llena bien los pantalones, anda con una firmeza pausada, segura, la miro, pero nada de ojos lujuriosos, sinó más bien como aquel que aprecia la hermosura de la primavera de una mujer, y quien mejor que una bella joven, en edad de todos los merecimientos, puede bien representar la floración en luces de la primavera… 

La afinidad

Desde la terraza observo una joven parejita en un banco de la plaza, van entre risitas un poco nerviosas, como cómicas, como de mal controlados delirios juveniles. El intenta, con cierta traza, pasarle el brazo por el hombro, acercarla un poco, ella en lenguaje no verbal parece decirle que corra el aire pero, a la tercera, me ha parecido ver y entender que la afinidad merodea amorosa y feliz, y se acerca y los besa, y ellos, ya sin aire de por medio, sacian deseos...

El sabor de una sonrisa

Me hace gracia la adolescencia, incluso la pre adolescencia, te enamoras con frecuencia como si fueras el rey de la creación. El caso es que te gustan varias… y tú, sin casi fijarte, has hecho una selección de favoritas, pero siempre hay una que sonríe primero, otra que se hace la dura, la estrecha creo que la llaman, y alguna que directamente te ignora… Y tú pareces el enano saltarín, hasta que aterrizas cerca de la sonrisa beatífica, reparadora, que te alivia de todos los sinsabores y hace que te levantes cada día con la esperanza de que aquel amanecer tiene la luz y el sabor de una sonrisa instalada lujosamente en tu alma enamorada…

Golpes de realitat

Ella o nadie, piensas en la adolescencia… después, con otra ella, te perderías fuera del alcance del mundo mundial y, en otro después, la pasearías por puertos y caminos, como los ingenieros, para que la vieran contigo hasta los más osados incrédulos. Aquel pensamiento del nido propio, cerca del cielo y en lo más espeso del bosque, cerca de los azules que el cielo dibuja en el mar. El caso es que aquel tiempo en el que sobra todo, menos tú, es un sueño idílico, que tiene su gracia mientras dura, después vas despertando a golpes de realidad, que tampoco está tan mal. Etapas a cumplir, todas con su gracia plena...

Una faldilla de quadres

La faldilla de quadres tenia tres botons i, a vegades, un sortia del trau. La cua de cavall, sempre alta i molt ben pentinada, li donava un aspecte net, de mirada felina, penetrant, el seu posat seriós la feia sempre força interessant. A cops, però, se li dibuixava un somriure fi que li donava aquella mena de naturalitat que apropa, potser no era un mirall de simpaties però jo li veia totes les gràcies. La faldilla de quadres, a cops amb una sivella central, em portava de cap perdut...

Sols amb la joguina

Nois i noies a la plaça… ja sabeu, amb el mòbil a la mà, semblen ignorar-se, i a mi em sembla patètic, dec estar molt antiquat. Avui m'he assegut al banc del costat, i m'ha semblat que s'enviaven coses uns als altres, fins i tot reien i se'ls escapava alguna frase no massa llarga. Després, cadascú al seu aire, i ara sí fent palesa una ignorància, com si estiguessin sols amb la seva joguina...

Su sonrisa lejana

Tenía pocos años, aquella tierna adolescencia que se intercalaba en la más profunda juventud del amor. En mi casa suspiraba por ella y en mis noches eternas de dramática soledad le preguntaba a la luna qué estaría haciendo pero, sobretodo, si era feliz, si su cara mantenía íntegra aquella sonrisa afín y que parecía totalmente empática. La vida da muchas vueltas y, en un principio, siempre amanece, pero yo seguía suspirando por ella y la luna no me hablaba del estado natural de su sonrisa...

La duda

La edad adolescente… en ella te enamoras fácilmente y, además, estás convencido de que es el amor definitivo, y el amor es platónico, único y, como mínimo, te crees una opción, a lo mejor no la primera, pero si entre las pocas consideradas válidas y razonables. Pero tú sólo vas calentando los ánimos, las emociones se disparan y ya es ella o nadie, lo demás no existe, y la angustia te lleva a la duda, y la duda… pues eso, es la adolescencia.