Grans records

Aquests temps sempre em porten a la infantesa on érem tots, pares, avís, amics, veïns i, en tancar els ulls, veig els regals de Reis, la meva pilota, com a reina d’una il·lusió, que persisteix fins avui. L’àvia a la botiga, l’avi a l'hort, la mare a la cuina o cosint amb el seu gran grup d’aprenents. El pare a Buda treballant a la pesquera. Veig als nens del meu temps, jugant a futbol amb la meva pilota nova. L’àvia feia un coc ràpid i un d'escaldat, la mare un braç de gitano de crema o un braç de Fabiola rebò…

S'ha fet justícia

El futbol, com gairebé tot en aquesta vida, és mou a base de poder econòmic, però el futbol és especial, per això a vegades és meravellós i persones com el senyor Florentino Pérez o futbolistes com Vinicius queden retratats i col·locats al seu lloc. El Madrid ha fet de tot per Vinicius, menys educar-lo, i el senyor president no pot comprendre que un jugador així, per molt bo que sigui, no pot guanyar la pilota d’or perquè mai podria ser un bon exemple per a les futures generacions. M’ha agradat molt aquesta edició de la pilota d’or, diria que s’ha fet justícia…

No m'ha agradat gens

Un pare jove, amb barba negra, juga amb els seus dos fills, un d’uns dos anys és a la gronxadora, l’altre d’uns vuit anys i el pare, es passen una pilota de tal manera que la fan passar per damunt del nen de la gronxadora. Fins aquí correcte, però tot ha canviat quan el nen més gran li ha donat un cop de pilota al petit. La reacció del pare no m’ha agradat gens, s'ha posat com una pólvora i li ha dit que era un “gilipollas” quan, en realitat, ell també participava en aquest joc de passar la pilota per damunt del nen petit. El nen gran deia que no ho havia fet a propòsit…

Només pilota

Quan sóc al poble sempre cerco les ubicacions de la meva infantesa, però ara em trobo amb nens molt diferents, són més rics, ben vestits. Avui n'he vist tres, un amb una bici nova de rodes amples, que aixecava la del davant, un altre anava en patinet elèctric i un tercer amb una moto petita que feia un gran soroll, més enllà, un grup feien curses de patins linials, com els professionals. Bé, nosaltres no teníem res de tot això, només pilota de goma i gràcies, però també ens ho passàvem força bé. 

La pilota

Abans, quan els nens jugaven a futbol al carrer, i fins i tot alguna porta de casa ens feia de porteria, hi havia uns anuncis que deien allò de “Compte, darrera d'una pilota, sempre sol haver-hi un nen”, i això ens va lliurar de més d'algun insurt. Bé, després d’aquest record, així per les bones, penso en la trobada sublim i genial que ha representat la pilota per a molts nens de tots els pobles… la pilota és el motiu, el punt de reunió, el més clar i nítid objecte del desig, és el complement ideal, per a definir la seva felicitat compartida. Impagable la meva felicitat de nen jugant a futbol… 

L'avi i el net

O potser sigui el besavi perquè és un senyor gran, d'aquests que sempre em semblen més grans que jo, i el nen deu tenir uns dos anys, aquella edat en què comencen a veure-li la gràcia al caminar i al córrer… El nen té una pilota del Barça, grossa, de plàstic, i li llença a l'avi, i l'avi va a pressa feta, tot lo feta que pot ser la pressa a la seva edat, però és curiós, es mou com pot, encara que sigui la darrera cosa que farà en la seva vida, però ell avui, ha jugat a futbol amb el net… 

La pelota y el niño

Detrás de una pelota siempre hay un niño, decía uno de los anuncios que se oían en mis tiempos de joven. Recuerdo que, cuando conducía, siempre me paraba cuando veía cruzar una pelota por la calle, a veces hasta me paraba en seco, bruscamente, con el peligro de que me dieran por detrás. Una familiar de parte de mi madre, perdió a un niño que fue a por su pelota, sin mirar a nadie, y lo atropelló un coche, un atropello mortal. A mis alumnos les decía que, incluso con el semáforo en verde, siempre hay que mirar a ambos lados antes de cruzar la calle, era una buena lección…

Alguna cosa no hem fet bé

Les meves passejades solen acabar fent un parell de tombs pel barri. Avui m'he trobat amb una pilota que em venia de cara i un nen corrent darrera, he aturat la "bimba" amb prou classe i li he passat al nen, del que m'hauria esperat un gràcies espontani i educat, però no ha estat així i, com a professor i com a persona que ha estat molt temps intentant educar, sempre em dol que aquests detalls bàsics de convivència no siguin encara una cosa habitual. Alguna cosa no hem fet bé, diria...