Visca Catalunya sempre!!

Molt bé, ja plou, pausadament, tranquil.lament, és de nit i evidentment, miro per la finestra... són quarts d'onze, no passa ningú, la pluja fina es veu caure gràcies a la llum de les faroles. Demà és la Diada Nacional de Catalunya, estaria bé que ens poguéssim manifestar amb bon temps, tot i estar una mica decebut però amb la mateixa fermesa de sempre. Visca Catalunya sempre!!

Casa, pessebre i fuster...

Dissabte de festa i casa, sense joves però amb Teresa total cinc. Hem dormit fins les deu i hem anat a esmorzar, de gra lleuger, i a llegir els diaris... Sembla que Esquerra Republicana i Convergència i Unió estiguin condemnats a entendre's. Suposo que seran prou intel·ligents per arribar ja d'una vegada a ferms acords per governar i preveure la data de la consulta, facilitar la investidura i com tractar la gairebé irreversible situació econòmica. Si no és així, tornarem a més del mateix i agreujats per variades i diferents formes d'agressió cultural, social i econòmica. El ventilador només acaba de començar, cal aturar-lo, però amb passos ferms i segurs, democràtics i europeus. El Barça juga demà a les nou del vespre, al Camp Nou i contra el segon classificat, l'Atlètic de Madrid. Tradicionalment, sempre ha estat un partit fantàstic i ara arriben amb molt bona forma tots dos... Falcao i Messi, prudents i senyors, tractaran de parlar sobre la gespa, serà un plaer de veure'ls, sobretot si guanya el Barça.

Després hem anat a La Pineda per veure un preciós pessebre de sorra que ens ha encantat. En realitat és una representació teatral d'un pessebre que es conserva molt bé, tot i la pluja i el vent d'aquests dies. Són les dotze i ja som a casa. La Teresa farà un arròs amb sípia i costella, que fa mil anys que no en fem i em fa tota la il·lusió del món, tanta que potser triaré un vinet adient, sense dir res, a mode de sorpresa màgica. Hem trobat un fuster que és un manetes i també sembla bona persona i atès. En un tres i no res, ahir, ens va arreglar algunes cosetes d'aquelles que es van espatllant per la casa i que cal reparar aviat. Aquesta tarda vindrà per acabar la resta. Tota una troballa i, a més, és del barri, i jo sempre he pensat que s'han d'afavorir els serveis més propers.

La Teresa i jo parlàvem de programar una mica els caps de setmana... sempre hi ha alguna exposició artística, cultural, d'antiguitats, alguna fira alimentària de productes típics, també algun museu que no hem vist o fa temps que no veiem, el port, on sempre fan activitats que mai ens assabentem, o la catedral amb el seu interior i els seus voltants, el mercadet de Bonavista amb tranquil·litat i temps... Suposo que a Tarragona deu haver-hi, per algun lloc, un fulletó que respongui allò de Què es pot fer? o On es pot anar? Estaria bé, després un fa el que vol, fins i tot dormir o caminar per la Rambla i tocar ferro... i veure el meu mar i de tots, únic!!

Tortell

Massa de farina elaborada o de pasta fullada amb cabell d'àngel, massapà, nata, crema... per dins, cuit al forn i que té una forma rodona. Aquesta mena de pastís, dit tortell, es troba a totes les pastisseries cada diumenge i festes assenyalades, i hi ha el bon costum, a les ciutats i pobles més o menys grans de les terres catalanes, que, mentre la mestressa de casa para taula per dinar, l'avi amb els néts o l'espòs amb els petits surten a comprar-lo com a complement de les postres o darreries. També, a més a més, tradicionalment, a cada diada important com Sant Antoni, Sant Cristòfor, Dia de Reis, Dia Internacional de la Sardana, etc. hi ha, a tot tortell, una sorpresa en forma de figuretes de porcellana, d'acord a totes les diades.

A Deltebre, el tortell és propi del Dia de Reis i, en els darrers anys, és típic que portin dues figuretes, que representen una fava i un rei. Després, en el repartiment, a qui li toca la fava l'any vinent ha de comprar el tortell i a qui li toca el rei és coronat i es converteix en el protagonista de la festa. El dia de Reis, el meu amic Josep, el millor que tinc al poble, sempre me'n regala un d'espectacular, boníssim, tant si és de pasta fullada i crema com si és de nata i fruites... a més, la procedència i la intenció porten el segell de l'amistat i la bona gent. Són tradicions dolces i boniques, d'aquelles que ajunten persones i fan pau i harmonia... amb el tortell al mig i el cava a prop...

La sardana

Maragall deia que "és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan". La sardana és la dansa popular i tradicional de Catalunya, els orígens de la qual hi ha qui els atribueix en temps de la colonització grega, i el que sí és fidel és que procedeix de les comarques empordanesa i selvatana (Girona). A partir de l'any 1850, gràcies al gran músic figuerenc Pep Ventura, va obtenir una manifestació moderna, sense perdre el propi classicisme. Quan es balla una sardana, es forma una rotllana i infants, joves i grans la puntegen tot donant-se les mans. La cobla, formada d'onze músics i dotze instruments, és qui interpreta la música composta de preludi, compassos curts i llargs i contrapunt.

Per la seva forma germanívola i galana, i per la seva expressió artística i vital, cal remarcar que avui, des de l'any seixanta, se celebren arreu del món, cada tercer diumenge d'abril, ballades al país, a la península i a l'estranger, sota la denominació de "Dia Mundial de la Sardana". Tots els poetes i prosistes catalans l'han cantada i la canten amb amor. És difícil de saber el nombre de sardanes existents... entre els molts arxius, hom considera que hi són a mils i, tant és així, que des de l'any 1975 els organitzadors i propagadors de les ballades registren una mitjana de 250 a 300 títols nous de sardanes anualment, com a mínim, mostra evident del gran nombre de compositors que la conreen.

Podem manifestar que la sardana és una de les expressions fidels i fraternals del poble català... I, com sempre, els records del poble i la parròquia on, després de la visita i la pregària amb motiu del Mes de Maria, el mossèn ens posava una cinta amb sardanes i nosaltres n'apreníem... Ull!, la del quatre, canviem, ara la del vuit, puntegem, no facis les passes tan llargues, aixequeu els braços... Un cop, una noia que m'agradava va entrar a la rotllana, em va agafar la mà... vaig perdre el ritme i el pas, el cor em bategava a mil per hora... va poder ser maco, es va quedar així...

El clàssic

Ha acabat amb un empat a dos, la qual cosa no em deixa massa satisfet, i això vol dir que penso que mereixíem més, tot i que a la primera part ells van ser millors. De mica en mica, el Barça va començar a tocar i a imposar-se i els darrers vint minuts, amb el Barça fent de Barça, vam poder guanyar perfectament...

Ronaldo és un extraordinari jugador, amb comportaments no massa adients a la seva qualitat, suposo que acabarà per créixer, també en tots els aspectes que li cal madurar. Va fer dos gols de potència i picardia, només a l'abast dels elegits, però els va celebrar, aquest cop sí, autoproclamant-se "la" figura i fent callar i pacificar el públic. Pobre, molt pobre, només té diners... i qualitat futbolística. Messi és més humil, més normal, ell celebra els gols mirant al cel, donant gràcies per l'encert i, tot seguit, s'abraça amb qui li ha fet la passada... mai diu que ha estat ell qui ha arreglat el món i la vida i el partit de tots els presents. Senzillament és millor, el número u, pilota d'or dels darrers anys, reconegut per tota la premsa especialitzada i els tècnics d'arreu del món. Tots dos són, possiblement, els millors jugadors de la història, però el meu exemple a seguir seria Messi, tot i que Ronaldo tindria algun capítol brillant a comentar.

Impressionant el que es pot fer amb noranta-vuit mil cartolines vermelles i grogues... doncs sí, una senyera que abastava tot el camp i li donava un fresc aire català a tot l'ambient. A més, al minut 17 i 14 segons de cada part, els crits majoritaris d'independència recordaven la caiguda de Barcelona, el 1714, i els Decrets de Nova Planta, on el poc amic dels catalans Felip V ens va retallar fins i tot la dignitat. Bé, no m'agrada barrejar la política amb l'esport, però qualsevol moment és bo per la reivindicació i així ho van fer, també, durant el Concurs de Castells d'aquest cap de setmana, on senyeres i estelades donaven una llum i color especial a l'espectacle. En el clàssic vaig gaudir del futbol. En política, davant d'un Felip V sempre hi ha un Rafel Casanova. De totes formes, no s'hauria de barrejar una cosa amb l'altra...

Mariano diu que no...

No hi haurà Pacte Fiscal, Mariano diu que no, "visca la revolució"... i sembla que el govern de Catalunya no tindrà més remei que convocar eleccions anticipades, on per a uns serà la proclamació del seu fracàs i per a altres la millor notícia, perquè tenen l'esperança de què ens deixin de xuclar el moll de tots els ossos. Evidentment, no serà gens fàcil, ni tampoc a curt termini, però la fe mou muntanyes i la il·lusió i la raó també...

M'emociona quan veig gent, molt gran, cantant amb gran sentiment Els Segadors. Recordo que el primer cop que el vaig escoltar va ser en boca del meu mestre Don Ramon que, ficant gairebé el cap sota la taula, m'ho va cantar com aquell que estigués cometent un delicte. Avui el cantem amb orgull, també la joventut, cada cop més, cada vegada més fort, més alt, més gent, amb totes les raons històriques i amb les actuals, que són igual de tristes i dramàtiques...

Raimon diu, en una de les seves emblemàtiques cançons: "Hem vist que han fet callar homes plens de raó. No, diguem no, nosaltres no som d'eixe món". Potser ha arribat el moment de dir prou, alguna cosa es cou, quan semblava ja tot cuit, potser ha començat un procés que, sense donar res com a fet ni tampoc per impossible, ens pot portar, com a mínim, a la comprensió, si més no d'altres països...

El president Mas

Potser no té aquella convicció, intel·ligent, madura, fàcilment exportable, per seny i història que tenia en Pujol... però Déu n'hi do, el senyor Mas. Aquests dies l'he estat observant, no ho tenia gens fàcil, o sí, però la "política" l'aconsellava desar-se, vull dir la prudent, aquella que s'utilitza quan encara et queda paciència. El cas és que no hi era enlloc i la primera vegada que es fa present, durant la manifestació del poble, és quan l'anomena la senyora Núria de Gispert per a dir als caps de l'Assemblea Nacional de Catalunya que els rebria en un parell de dies. No ha pogut ser, serà demà divendres, avui tenia un compromís, gens fàcil, a Madrid...

He tingut la oportunitat d'escoltar-lo i m'ha sorprès de forma agradable i positiva... potser avui marcarà un principi de molt millor consideració per part meva. Realment s'ha comportat amb tota dignitat, clar i català, i moltes de les coses que ha dit es podien dir en un to més alt, però no més clar. Hi havia molta premsa estrangera i ha fet, fins i tot, pedagogia de la bona per explicar les nostres realitats en relació a l'estat espanyol. Llàstima que no tingués més temps per explicar tota la història, que no sempre s'ha explicat bé.

M'ha agradat, també, contestant, amb classe democràtica, les preguntes capcioses d'aquelles que mai volen entendre res. Ha estat senyor i contundent, fins i tot generós, amb aquells que neguen les evidències. Ha demanat que no s'intenti minimitzar la veu de tanta unanimitat i sentiment, com denuncia, per exemple, Le Monde, als que de sempre escriuen a "la voz de su amo". Ha parlat d'Estat d'Europa, de l'euro, dels conductes reglamentaris, del referèndum... i ha estat gràfic i genial dient que aquí ningú s'ha tornat boig, que hi ha un full de ruta democràtic i possible, convenient i necessari (això ho dic jo) quan no ha estat viable cap comunió justa, i acabant sempre fotuts i pagant el beure, i damunt encara mal vistos, incompresos, insolidaris i tots els tractaments que volen, menys guapos. El senyor Mas m'ha sorprès per a bé. Ara cal no defallir... potser és l'hora d'algun pacte convincent i que obri la porta... de bat a bat.

El dia després

Ha estat una Diada fantàstica, oficialment amb un milió i mig de persones, segurament més, amb senyeres i estelades, joves i avis, famílies senceres vingudes d'arreu de Catalunya, però també d'altres llocs, tots plegats, cantant i demanant amb fermesa llibertat per Catalunya, el dret a l'autodeterminació, la independència... per dir-ho a l'abast de tothom. Ha estat bonic, modèlic, sobretot la imatge donada al món, d'unitat i sentiment, en un comportament exemplar.

Tot ha estat impactant, la gent ha utilitzat la seva llibertat d'expressió per manifestar-se lliurement i ja ningú s'estripa els vestits ni pensa amb els tancs... bé, potser encara en queda algun, però ja no fan por. Molts pensen que aquesta jornada de plena i profunda exclamació de les nostres realitats pot marcar un principi per a una història de Catalunya diferent, la que volem una gran majoria del poble català.

Molta gent està cremada, molts demanen al senyor Mas que es vagi oblidant del Pacte Fiscal i que escolti la veu del poble. He vist a Llach, amb 64 anys i tot il·lusionat, dient que un fenomen que ha aplegat tanta unanimitat vol dir que la cosa va de debò, el poble és sobirà i ha parlat, s'ha expressat amb precisió i claredat... Ara toca als polítics mostrar la seva capacitat, la seva competència i, sobretot, la seva rapidesa. Si no és així, aquesta serà una data més que haurem desaprofitat. Visca Catalunya lliure...d'odi i lladres!!

11 de setembre

Diada Nacional de Catalunya, amb el Pere a casa i la senyera a la finestra. Sembla que aquest anys la manifestació de Barcelona serà de les que fan goig, molt reivindicativa i amb un fons, força interessant, independentista, com feia temps que no es veia. Molts, molts autocars d'arreu de Catalunya i d'altres mitjans de transport aniran cap a Barcelona carregats de gent decebuda, indignada, maltractada, perquè a més de no tenir feina encara els hi pugen la llum, l'aigua, el gas... Reclamaran pel maltractament a la nostra llengua, per les retallades sobretot a Sanitat i Educació i per la injustícia distributiva en general i a casa nostra en particular, on ens fan passar per insolidaris quan en paguem cinc i ens en retornen una...

Recordo, crec que era el senyor Trias que va dir que si tot el que paga Catalunya es quedés aquí tindríem els carrers d'or. Evidentment, amb els diners públics no es tracta a totes les comunitats autònomes per igual i això s'ha d'acabar. Per a molts, cada vegada més, la independència fóra l'única solució per nosaltres i avui es mostrarà al món com es pot unir un poble quan se sent maltractat, ja a través de la història... Però tranquils, avui no us parlaré de Felip V ni del Tractat de Nova Planta, però sóc i em sento català i gairebé ningú fem bona cara.

Vivim entre amenaces, sense cap llum ni iniciativa i només esperant de quin caire serà la nova retallada i, això sí, ara sembla que ens transformarem en el centre del vici i la perversió mundial, joc i festa i nit, i potser acabarem sent, fins i tot, un paradís fiscal, i no sé quants milers de llocs de treball es generaran. Veurem... de moment molts plànols, ningú dóna res per res i, en aigües revoltes, hi ha cada tauró que fa por. Per la finestra he comptat una vintena de banderes catalanes, també dues espanyoles curiosament envoltades d'estelades. Bé, és la Diada, de Pere, mare i Teresa... que avui farà honor al fill i al dia i a mi i a ma mare... i ens farà una fideuada com per posar-se dempeus i cantar Els segadors...

Banderes

Una bandera és un tros de tela, ordinàriament rectangular, que serveix com a símbol o insígnia d'una nació, d'un estat, d'una ciutat, d'una dinastia, d'una autonomia, d'una autoritat, d'un partit, d'una associació, d'un equip de futbol...

Mirant el meu barri, des del finestral, aquests dies s'ha vist alguna bandera espanyola... diria que pel campionat d'Europa de futbol que ha guanyat aquesta selecció. Res a dir... jo poso la catalana per l'onze de setembre i la del Barça quan guanya algun títol important. Poques vegades veig, en un balcó,una bandera del Madrid, més aviat posen l'espanyola perquè es creuen el cap visible de la nació... espanyola, evidentment. També, per aquí, alguns ens creiem que som els únics representants de la nació catalana, vull dir alguns del Barça. De tant en tant, n'hi ha un que posa la bandera de l'Espanyol, tot i que té poques oportunitats de celebrar res, però en dóna constància...

Avui, mirant els meus geranis de terrassa, he vist dues banderes espanyoles i, una mica més enllà, incipient, llampant, unes meravelloses barres estelades catalanes, símbol de tots aquells que creiem que som una nació. El meu respecte democràtic a tots els pensaments. Porrera n'és ple i al Camp Nou cada cop se'n veuen més... són boniques, fan patxoca... Alguna cosa es mou...