Sin fútbol

Fin de semana sin fútbol, tiempo de más para leer, también para buscar alguna buena película y verla con Teresa en la paz de nuestro hogar… Me gusta el fútbol y todo lo que conlleva de partidismos y fanatismos varios, pero sobretodo como deporte de inspiración y de creación, y lo voy a echar de menos. Pero bueno, también es un lujo una buena lectura o una peli… del oeste.

Som a Deltebre

Mirant el riu, una passada, anem amb el Pere a fer un entrepà Paricci, un altre de Rústic i una hamburguesa, bons, ho fan molt bé. Darrera, una parelleta, ella molt cridanera, parlen, bé, més aviat ella, li fa una declaració d'amor, cutre total, embafadora, d'aquelles per marxar corrent i no parar, per no ser, no era ni creïble, i a més, com a televisada en directe i amb el volum a tota veu, ha estat penós…

¿Y si me toca el dinero?

Suelo mirar, por la televisión, algún concurso cultural donde los participantes pueden llegar a ganar mucho dinero. Pero, contenido a parte, suelen interesarme los comportamientos de los concursantes, sobretodo cuando les preguntan qué harían con el dinero. Las sensibilidades son variadas, van desde el entrañable que quiere dar y compartir hasta el loco por vivir la vida loca. Los comportamientos muestran una imagen bastante aproximada de la sociedad actual, un poco a la deriva, y otro poco navegando a contracorriente, en aras de que la deriva derive en un norte más razonable...

He sembrat alls

Feia temps que m’anava pel cap sembrar alls, així que he comprat terra bona, d’aquella que ja va adobada, i l’he posat en una torreta allargada de mig metre. Una amiga me n’ha regalat dues cabeces, les he desgranades i he clavat els alls un a un, a una distància raonable per què puguin fer bones cabeces. Ara cal regar-los amb mesura i col·locar- los junts amb les orquídies, per a què els toqui el sol. Quan ho tingui verd i bonic, us en faré una foto. Un... es distreu.

Mis tareas

La vida vuelve a transcurrir tranquila. Tengo mis tareas… que suelo cumplir a rajatabla: un sudoku de nivel alto, una partida de ajedrez con la máquina, algún relato corto, más o menos logrado, en mi estado de eterno aprendiz de poeta, un paseo de arriba a abajo (subo en bus y bajo andando), algún ratito de amigos, algún almuerzo sano, mi mujer, mi hijo, la familia... y todos vosotros que sois un encanto para mi vida.

Som a Tarragona

Després d'uns dies per Girona i els seus pobles de mar, on hem gaudit d'una Catalunya entranyable i altament acollidora a més de generosa en tota la seva bellesa natural, ja som a Tarragona, que tampoc és manca ni es queda enrere amb res. Ens hem llevat amb vent... bon dia per fer, doncs això, el dia després. Hem dormit, hem comentat, hem acabat dient allò típic que diem al Delta de "Fill del rei on vas, fill del rei d'on vens, tot allò que busques a casa ho tens", tot i que escampar una mica la boira, de tant en tant, sempre va bé i la contemplació d'altres formes de bellesa et reconforta i et complau.

Hem baixat a esmorzar, un talladet i uns croissantets, i la Teresa m'amenaça en fer bajoques a dinar, que no és cap drama però tampoc cap il•lusió. Encara no he vist els companys... després baixaré i els donaré un petit record que els vaig comprar a Calella. Continua fent vent... l'estelada gairebé oneja en vertical, els arbres de la plaça torcen les branques, a la gent, molt abrigada, li costa avançar de cara al vent, algunes fulles volen, alguna brossa a l'ull... cap a casa manca gent! Demà, la Teresa a l'escola i jo a caminar... la vida continua. Avui hem d'anar a comprar perquè la nevera fa mala cara i el rebost també. Som a casa i això també té el seu encant... ja sabeu, allò de tenir-ho tot a mà i al teu gust...

Quadern núm. 7

Avui començo el quadern número 7 del Parlen de... És bonic, un blau marí que es va aclarint fins al blau cel. No sóc un mestretites (persona que presumeix de saber molt) i anar parlant de coses que he viscut o que vaig observant em distreu, i les explico, de vegades, amb molta càrrega emotiva, d'altres amb riquesa d'adjectius per guarnir veritats, si més no, les meves, sempre, sense més pretensió que passar-ho bé regirant les calaixeres dels records o mirant per les finestres del present, somiant sempre en un millor futur per tothom.

Obro cada dia amb il·lusió diferent veient, més enllà del nas, varietat i riquesa... moltes coses per les que passes pel costat te n'adones, descobreixes, un funcionament, una bellesa, una utilitat. Sembla estrany... passo cada dia i ara veig lluir i constar una cosa que sempre havia estat... La Teresa tecleja tots els meus escrits i, després, cerquem junts les imatges que acompanyen cada article. Ella sempre pot donar algun toc de qualitat en tot allò que toca. De vegades em sap greu que després de tota la càrrega que porta de l'escola i de la casa, a més, l'esperi l'entrada al bloc dels meus Parlem de... Però ja ho sabem, és una crack i sap que m'ho passo bé, sense cap més pretenció...

El bolígraf "Free Ink Roller" també és d'un blau intens, amb tendència a blanquinós, tot a joc amb el quadern, com també és blau el seient giratori... i el cel i el mar de cel i el blau... grana.

Horatio

La Teresa i jo, sobretot a l'estiu, solem mirar algunes sèries televisives, amb metges entre genials i sonats com ara House i Vilches, inspectors(es) de policia, en plan bons de la pel·li, que tot ho saben i fan bé... M'encanta Bones, amb la doctora a qui anomenen "Huesos", també Ley y Orden, Numbers, una calculadora amb cames, o una altra on surt una inspectora que té molta memòria. Déu ni do, també, amb El Mentalista, personatge còmic i profund i espectacular... cerca reaccions i observa allò que ningú veu i enxampa l'assassí com aquell que no fa res...

Però a mi, tots tenim les nostres debilitats, qui m'encanta i em fa riure, sobretot observant les seves màximes expressions de seriositat, és Horatio, protagonista de C.S.I. Miami. Ell mira de biaix, més que mirar contempla la vida i la Natura, cap paisatge li és esquerp, no perd detall, res se li escapa, tot ho té present en la immensitat de la seva retina. Des de la seva obliqüitat, mans a la trinxa, altiu, pragmàtic, surt sempre de la foscor, al moment oportú i desarma, amb evidències demostrables, al dolent de torn. És ell, Horatio, qui mana, el de la veu greu i directa, qui es juga la vida, pistola en mà, per fer justícia. Té la seva gràcia, sobretot els posats còmics de mans i mirades i cos... tot un pèl-roig amb pinta de geni... això, còmic.

Migdiada Dial

En plena descoberta d'aquest meravellós dilluns, aterro, havent dinat, al llit del Pere, amb músiques a l'orella i frescors condicionades, 25º, faig una pseudomigdiada Dial. Els Estopa fan somriure a la tristesa... Endormiscat, que no adormit, engoleixo tota mena d'anuncis, cap d'interessant per a mi, però el bombardeig és tan reiteratiu, fins i tot agressiu, que fa pensar que molta gent ho escolta i compra... Miguel Bosé fa de Papitu amb la Malú, i sonen bé i em fan pensar amb la Joana Plaza, que tant li agrada... Sí, sol fer un treball acurat que diu coses i pinta bé, tot i que per al meu gust és una mica amanerat i, amb això, només dic el que dic.

Una que li canta a la seva germana "Pa to lo que taga farta aquí tienes a tu hermana". Els Ecos del Rocío cantant tot allò proper i familiar... Més anuncis i una de Carminya i Alborán, de veu suau i melòdica, música agradable i relaxant... Són les quatre, comença "El pont de la tarda" i, alguna vegada, fins i tot la Beth et cus els botons dels pantalons... i jo em vaig despertant amb millor cos.

Més consells i números de telefon per si vols saber el futur, si trobaràs l'amor o aquest marxarà a Canàries amb una romanesa (es), si tindràs feina o la perdràs, etc. Sempre trobaràs una amiga màgica al telefon, que et prendrà el pèl i els cèntims, les vint-i-quatre hores del dia. Sempre hi ha algú a qui promocionar i també els nostàlgics que demanen Machín, Manolo Escobar, Guardiola o Sepúlveda... De vegades em distreu... cada cop menys, quan no tinc son.

Faig solitaris

Tinc un joc de cartes... me'l va regalar Teresín. Són ja velletes, alguna, fins i tot, estripada, potser també amb una mica de greixum, però els hi tinc un reconeixement especial. Faig solitaris... allò d'ajuntar tots els ors, copes, espases i bastons, o l'altre on has d'anar agafant les cartes que sumen vuit, que no el pots treballar i surt com raja...

Vés per on! Afortunat en el joc, desgraciat en amors... i jo que pensava que m'estimava tothom, fins i tot la Teresa. Bé, és un altre passatemps... Crec que a la tauleta, juntament amb els sudokus i l'escacs, també hi ha solitaris... Ho provaré!