No passa res

Aquells dies en què no passa res, tot normal... un colom ha aterrat davant meu, cerca alguna cosa per menjar, una nena que jugava al parc m’ha dit “Gràcies senyor” perquè li he apropat una pilota, al bus un noi jove m’ha deixat seure com s’ha de fer amb els senyors grans, tot normal, tot correcte, no passa res, i és que és així com soc feliç, quan no passa res d’especial, res que maltracti les meravelloses rutines tan especials que, gairebé sense adonar-nos, hem anat creant al llarg del temps. Bé, la vida segueix, pot seguir regalant-nos una vida així...

Anar a fer un tomb

He fet un tomb pel port dels pescadors del Serrallo. A un extrem d’escullera hi havia un cormorà que semblava que m’estava esperant i, en apropar-me, s’ha capbussat i ha sortit uns metres més endins per tornar a fer el mateix i mostrar-se un altre cop al meu abast. Evidentment a mi m’ha recordat allò del senyor gran a qui se li apropen els coloms, les tórtores, les llisses i ara, segons he pogut comprovar, també els cormorans. Bé, bromes a part, fer un tomb pel Serrallo sempre és atractiu i edificant... 

Fer-se gran

Aviat vas prenent consciència de què et vas fent gran… Tot comença quan uns nens et tracten de vostè i al bus et deixen seure amb gran respecte i educació, més endavant els coloms i les tórtores se t’apropen per veure si portes alguna cosa per omplir el pap. També, en algun cas, notes que se t’escolta com la veu autoritària de l’experiència il·lustrada, però també notes que, de manera gairebé inconscient, fins i tot els teus propers ja se’ls escapa algun somriure de comprensió. Bé, cal envellir amb bellesa, és allò que diuen amb dignitat… 

Un somriure emocionat

Faig un petó al cel, i un altre, i un altre… i m’aturo a pensar en les persones que m'han anat deixant al llarg dels anys, alguna per allò que diuen que és llei de vida, sobretot avis i pares, però d’altres, com la cosina i sobretot companys de feina, ho han fet per malalties sense solució. Penso que la meva vida ha estat completa i complaguda amb aquestes persones, ara, diria que n’estic vivint una de nova, de jubilat, que sovint em convida a ver un cop d'ull al passat i m’arrenca un somriure emocionat… 

Soc vell?

“És vell, prou que ho sap”, diu la cançó aquella de La Taberna del Mar, soc vell, prou que ho sé, penso jo a vegades, fa temps. El primer avís és quan els nens et diuen oncle, també vas prenent consciència perquè els coloms se t’apropen sense por quan estàs assegut en un banc per descansar. Ara, darrerament, se m'apropen les llisses del Serrallo perquè algun cop faig de jubilat i els porto una mica de pa sec i els hi vaig esmicolant, ara quan em veuen s'apropen, o potser és mania meva, però diria que no, s’apropen de debò… 

Les llisses del Serrallo

Quan està la mar en calma i una mica baixa surten a la superfície les llisses grosses del Serrallo. L'aigua és clara i neta, el sol adequat, la brisa és molt suau i elles fan el seu passeig per ser admirades amb una certa devoció, com la meva i la d’altres jubilats que també ho gaudeixen com jo. Avui els he portat una mica de pa sec que els he esmicolat perquè se’l puguin cruspir més aviat i sense problemes. Realment són molt grosses, sembla que alguna et pujaria a coll-i-bé i et passejaria per tot el port… 

Coses de la vida

La papallona gaudeix del seu país de flors, la nena maca viu acaronada per l’amor de l’entorn, al galliner hi ha pollada nova i sembla que hi ha curiositat i respecte perquè la canalla sempre és entranyable i estimada. Els jubilats hem cobrat la pensió, aquest mes és doble, està prou bé, potser algun fill i algun net gaudirà de la generositat de l’avi, que igualment serà molt feliç de poder-ho fer. Bé, és dimarts, sembla que tornarà a fer fred, però sobretot vent, a mi és el que menys m’agrada, el vent, però és temps de varietats. Farem calent (col, arròs i fesols) que és el millor per al fred… 

Jubilació de la Maria José

Bàsicament és una gran persona i una molt bona veïna amb qui pots confiar de totes totes. Quan nosaltres vam venir a viure aquí, ella ens va acollir amb molta cordialitat i ens va posar al dia de com funcionaven les coses. Ha estat presidenta de l’escala i ha estat també la nostra solució quan ens deixàvem les claus a algun lloc i no podíem anar al terrat, o al pàrquing, o simplement entrar al portal. Aquests darrers anys ha tingut cura de la neteja comunitària, fent sempre una bona feina, Bé, un plaer haver-la conegut, tot i que nosaltres ens seguirem veient, som veïns… 

El temps del jubilat

He contemplat, amb una certa admiració, aquella flor preciosa que ufana regna a una mitja alçada del penya-segat. Diuen que néixer i créixer en aquest espai és un mecanisme de defensa i això fa que jo pensi en la saviesa que sovint ens mostra la natura, tot i que no sempre és així   ja que hi ha situacions que es resolen de maneres bastant injustes, si més no, difícils de comprendre per a la meva mentalitat. Però avui, en un dia no tan calorós, he tingut el temps del jubilat per a contemplar con cal, i admirar com sempre, una espectacular flor en un penya-segat… 

Aquells senyors

Aquells senyors grans que donen menjar als coloms i a les llisses del port de Serrallo, aquells senyors que sempre em pensava que eren més grans que jo ja no els veig tan grans, deu ser perquè cada cop són més a prop meu. M’assec a un banc de la Rambla i, en un no res, se m’apropen els coloms, i fins i tot a les tórtores els resulto familiar, i les llisses del port, quan m’apropo a la barana de ferro, sembla que també es deixen veure per si de cas porto una mica de pa per esmicolar i elles puguin menjar. Els jubilats som una espècie com a simpática… 

Així com nosaltres...

Parelles així com nosaltres, que ja ens ha arribat la tarda, es veuen asseguts davant d’un vi de luxe, en un restaurant car, demanen allò que els ve de gust, es miren, s’ho miren, semblen gaudir de la pau, de la llibertat, de la companyia mútua, de la solvència, de l’amor, que és allò que fa que tot sigui present, aquí i a punt. No, aquests no treuen el mòbil, en tenen prou amb el llenguatge dels ulls i fan un brindis eufòric per magnificar que encara van a dos per la vida…

Una realitat indiscutible

Un amor d’estiu vol recuperar la primavera, assaborir com maduren els brots verds, veure i viure la inocencia pura de la realitat del cor. L’amor és recrea en la tardor, després de viure les eufòries de la tan preuada joventut, ara el seny et fa gaudir de la pau en pau i a dos, profundament a dos. L'amor d'hivern és com una proclama de tot plegat. Sembla que tu i jo som una realitat que persisteix... i és indiscutible.

Un escriptor al meu banc

A un dels bancs que hi ha davant del pavelló poliesportiu del Serrallo hi ha un senyor assegut, és un senyor gran, d'aquests que em semblen més grans que jo, està prenen notes amb llapis a un quadern una mica atrotinat i amb fulls solts. Em comenta que pren notes d’allò que observa pel seu entorn i jo li comento que també ho faig, però no ens hem volgut averiguar res més, ell estava inspirat i no parava d'escriure i jo ho he respectat, faltaria més. Feia bona pinta, pinta d’escriptor…

Piscina

M’he plantejat algun vegada anar la piscina municipal del Serrallo, que la tenim a tocar de casa, fins i tot una vegada em vaig comprar tot l'equip, perquè també hi ha gimnàs, i ho volia complementar tot amb els seus monitors especialitzats ja en gent jubilada que semblen funcionar molt bé. Però, per una cosa o una altra, mai he arribat a anar, primer perquè sempre he preferit l’aire lliure i, tot i que la platja no m’agrada, sempre m’he banyat al poble al canal o al riu Ebre, al meu poble, abans de ser jubilat…

Segueixo programat

A cops penso que he passat la major part de la meva vida programat amb horaris fixos i, fins i tot en la meva feina de professor, sotmès evidentment a una bona programació de continguts. Ara, ja jubilat, quan sembla que un va de més lliure i lleuger per la vida, se n’adona que ell mateix i de forma gairebé inconscient es va programant de nou i va prenent consciència de què té totes les hores ocupades. És clar que ara he triat jo els possibles continguts, però segueixo, continuo programat i dono gràcies a Deu que sigui així fins a la fi dels meus dies…

Coses de jubilats

Sempre gaudeixo molt de gastar el meu temps en allò que em ve de gust i, a cops, ho explico amb plaer: contemplar la rosella del camí, el caminar lent de les cuques de llum, o simplement una rosa que acaba d’esclatar amb tota la seva bellesa i aroma incomparables. Però darrerament porto un ritme, així com a accelerat, sense cap motiu aparent a no ser el gaudir de tot plegat com mai, el cas és que faig moltes coses com si les tingues programades, com abans de jubilar-me. Bé, són coses de jubilats però que em fan viure una segona joventut, amb més seny…

Sóc un senyor gran

Diria que sóc un senyor gran, d’una certa edat, prou com perquè els coloms se m’apropin cercant alguna cosa de menjar. I els nens, doncs, et tracten de senyor i al meu poble fins i tot et diuen oncle que, per cert, el primer cop que m’ho van dir, quan encara no era tan gran, em va fer sentir que ja tenia una edat. Bé, tot això ve a compte perquè avui he pujat a un bus que anava ple i una noia m’ha cedit el seu seient en veure, doncs això, que sóc un senyor prou gran, massa, però no em queixo gens…

Bon dia profe!!

Desperta el dia amb els seus mil sorolls, són les vuit del matí, se sent la porta metàl·lica de l’obrador, la carnisseria obre més tard, quan els nens amb el seu xivarri habitual van cap a l’escola. Escolto la música d’entrada i recordo aquell “bon dia”, una mica ple de son però amb uns ulls plens de vida. Després, algunes mares que han portat els nens a l’escola van a fer un talladet i a fer-la petar una mica. La ciutat va calmant-se a poc a poc, cadascú és al seu lloc de treball. És l’hora dels jubilats, l’hora d’anar a revisar les obres, les flors, les moreres que ja broten com cal, el riu que encara és sec, la mar més blava que mai…

Mirant el mar

Avui m’he assegut mirant el mar, he gaudit de la monotonia del soroll de les ones, de l’olor natural, tan original, tan indefinit, tan pur o menys, però sempre molt agradable per a mi. He observat la gent amunt i avall, alguns jubilats a bon ritme, d’altres, com ara jo, ja anem a poc i cercant el banc de fusta per a seure alguna estona. M’he aturat al parc infantil, un nen s’enfila per l’arbre de cordes, és àgil i ràpid, la mare té por…

Encara som nosaltres

És curiós observar en la gent gran, aquella harmonia, aquella convicció, aquella afinitat que dona l’estima i el saber-se de memòria… Aquell camí compassat, sense canviar de passa, a poc a poc, com si ambdós sabessin ben bé on parar, aturar-se, per veure allò que saben perfectament que els agrada a tots dos. Ella li  pela una fruita, ell li prepara un cafè, ells es miren als ulls i diuen… doncs sí, encara en queda d’aquella i d’aquell, encara som nosaltres, pròrroga màgica, generosa…