El temps del jubilat

He contemplat, amb una certa admiració, aquella flor preciosa que ufana regna a una mitja alçada del penya-segat. Diuen que néixer i créixer en aquest espai és un mecanisme de defensa i això fa que jo pensi en la saviesa que sovint ens mostra la natura, tot i que no sempre és així   ja que hi ha situacions que es resolen de maneres bastant injustes, si més no, difícils de comprendre per a la meva mentalitat. Però avui, en un dia no tan calorós, he tingut el temps del jubilat per a contemplar con cal, i admirar com sempre, una espectacular flor en un penya-segat… 

Aquells senyors

Aquells senyors grans que donen menjar als coloms i a les llisses del port de Serrallo, aquells senyors que sempre em pensava que eren més grans que jo ja no els veig tan grans, deu ser perquè cada cop són més a prop meu. M’assec a un banc de la Rambla i, en un no res, se m’apropen els coloms, i fins i tot a les tórtores els resulto familiar, i les llisses del port, quan m’apropo a la barana de ferro, sembla que també es deixen veure per si de cas porto una mica de pa per esmicolar i elles puguin menjar. Els jubilats som una espècie com a simpática… 

Així com nosaltres...

Parelles així com nosaltres, que ja ens ha arribat la tarda, es veuen asseguts davant d’un vi de luxe, en un restaurant car, demanen allò que els ve de gust, es miren, s’ho miren, semblen gaudir de la pau, de la llibertat, de la companyia mútua, de la solvència, de l’amor, que és allò que fa que tot sigui present, aquí i a punt. No, aquests no treuen el mòbil, en tenen prou amb el llenguatge dels ulls i fan un brindis eufòric per magnificar que encara van a dos per la vida…

Una realitat indiscutible

Un amor d’estiu vol recuperar la primavera, assaborir com maduren els brots verds, veure i viure la inocencia pura de la realitat del cor. L’amor és recrea en la tardor, després de viure les eufòries de la tan preuada joventut, ara el seny et fa gaudir de la pau en pau i a dos, profundament a dos. L'amor d'hivern és com una proclama de tot plegat. Sembla que tu i jo som una realitat que persisteix... i és indiscutible.

Un escriptor al meu banc

A un dels bancs que hi ha davant del pavelló poliesportiu del Serrallo hi ha un senyor assegut, és un senyor gran, d'aquests que em semblen més grans que jo, està prenen notes amb llapis a un quadern una mica atrotinat i amb fulls solts. Em comenta que pren notes d’allò que observa pel seu entorn i jo li comento que també ho faig, però no ens hem volgut averiguar res més, ell estava inspirat i no parava d'escriure i jo ho he respectat, faltaria més. Feia bona pinta, pinta d’escriptor…

Piscina

M’he plantejat algun vegada anar la piscina municipal del Serrallo, que la tenim a tocar de casa, fins i tot una vegada em vaig comprar tot l'equip, perquè també hi ha gimnàs, i ho volia complementar tot amb els seus monitors especialitzats ja en gent jubilada que semblen funcionar molt bé. Però, per una cosa o una altra, mai he arribat a anar, primer perquè sempre he preferit l’aire lliure i, tot i que la platja no m’agrada, sempre m’he banyat al poble al canal o al riu Ebre, al meu poble, abans de ser jubilat…

Segueixo programat

A cops penso que he passat la major part de la meva vida programat amb horaris fixos i, fins i tot en la meva feina de professor, sotmès evidentment a una bona programació de continguts. Ara, ja jubilat, quan sembla que un va de més lliure i lleuger per la vida, se n’adona que ell mateix i de forma gairebé inconscient es va programant de nou i va prenent consciència de què té totes les hores ocupades. És clar que ara he triat jo els possibles continguts, però segueixo, continuo programat i dono gràcies a Deu que sigui així fins a la fi dels meus dies…

Coses de jubilats

Sempre gaudeixo molt de gastar el meu temps en allò que em ve de gust i, a cops, ho explico amb plaer: contemplar la rosella del camí, el caminar lent de les cuques de llum, o simplement una rosa que acaba d’esclatar amb tota la seva bellesa i aroma incomparables. Però darrerament porto un ritme, així com a accelerat, sense cap motiu aparent a no ser el gaudir de tot plegat com mai, el cas és que faig moltes coses com si les tingues programades, com abans de jubilar-me. Bé, són coses de jubilats però que em fan viure una segona joventut, amb més seny…

Sóc un senyor gran

Diria que sóc un senyor gran, d’una certa edat, prou com perquè els coloms se m’apropin cercant alguna cosa de menjar. I els nens, doncs, et tracten de senyor i al meu poble fins i tot et diuen oncle que, per cert, el primer cop que m’ho van dir, quan encara no era tan gran, em va fer sentir que ja tenia una edat. Bé, tot això ve a compte perquè avui he pujat a un bus que anava ple i una noia m’ha cedit el seu seient en veure, doncs això, que sóc un senyor prou gran, massa, però no em queixo gens…

Bon dia profe!!

Desperta el dia amb els seus mil sorolls, són les vuit del matí, se sent la porta metàl·lica de l’obrador, la carnisseria obre més tard, quan els nens amb el seu xivarri habitual van cap a l’escola. Escolto la música d’entrada i recordo aquell “bon dia”, una mica ple de son però amb uns ulls plens de vida. Després, algunes mares que han portat els nens a l’escola van a fer un talladet i a fer-la petar una mica. La ciutat va calmant-se a poc a poc, cadascú és al seu lloc de treball. És l’hora dels jubilats, l’hora d’anar a revisar les obres, les flors, les moreres que ja broten com cal, el riu que encara és sec, la mar més blava que mai…

Mirant el mar

Avui m’he assegut mirant el mar, he gaudit de la monotonia del soroll de les ones, de l’olor natural, tan original, tan indefinit, tan pur o menys, però sempre molt agradable per a mi. He observat la gent amunt i avall, alguns jubilats a bon ritme, d’altres, com ara jo, ja anem a poc i cercant el banc de fusta per a seure alguna estona. M’he aturat al parc infantil, un nen s’enfila per l’arbre de cordes, és àgil i ràpid, la mare té por…

Encara som nosaltres

És curiós observar en la gent gran, aquella harmonia, aquella convicció, aquella afinitat que dona l’estima i el saber-se de memòria… Aquell camí compassat, sense canviar de passa, a poc a poc, com si ambdós sabessin ben bé on parar, aturar-se, per veure allò que saben perfectament que els agrada a tots dos. Ella li  pela una fruita, ell li prepara un cafè, ells es miren als ulls i diuen… doncs sí, encara en queda d’aquella i d’aquell, encara som nosaltres, pròrroga màgica, generosa…

Agafats de la mà

He vist una parella de gent gran, d’aquells que abans sempre em semblaven més grans que jo i que ara no m’ho sembla tant, que anaven agafats de la mà i això sempre m’ha fet gràcia, m’ha cridat l’atenció, perquè considero que és un contacte molt ferm, una connexió on les mans, que tenen una gran expressivitat, es poden comunicar d’allò més bé. Tant les parelles joves com les de més edat quan van agafats de la mà els veig molt units, és com allò dels gots molt ben comunicats d’amor…

Tinc temps

Doncs sí, tinc temps per mirar una rosa i apropar-me i olorar-la, temps per llegir un llibre, engrescar-me i no deixar-lo, perquè ja no em toquen timbres als que no pots deixar de fer cas. Tinc temps per a cansar-me una mica, perquè després tampoc em manca per fer una generosa migdiada de recuperació total. Tinc temps per escriure a l'hora que vull, davant d'un cafè i sense cigarreta, però encara miro per la finestra per gaudir de la companyia de la lluna, la meva bona amiga, com sempre, tan xafardera ella…

Coses bones i no tan bones

Ser jubilat, a part de ser com un cotxe vell que ja ha fet el seu servei, també té el regal del temps, aquell que quan treballes no tens, per a la contemplació serena i sense pressa, l'admiració per a fer, per exemple, allò tan senzill com és aturar-se a mirar una flor, les llisses del port, una barca que arriba, un iot, o els nens que juguen tranquil·lament al parc infantil del meu barri. Aquesta sensació de viure sense timbres, ni haver de fitxar, dona una molt agradable sensació de llibertat, tot i que l'edat no perdona. Són coses bones i no tan bones de les que gaudim els jubilats… 

Coloms, llisses, gavines...

Fa temps que no dono molles de pa als coloms ni a les llisses del port del Serrallo, i em sap greu perquè m'ho passo bé. Els coloms i les tórtores, quan em veuen seure als bancs habituals, s'apropen i gairebé em saluden esperant la seva recompensa, i les llisses, això de les llisses és espectacular, ja que quan els llenço trossets de pa, també es conviden a la festa les gavines i entre llisses i gavines s'arma un bon rebombori que em resulta molt divertit. Això és exercir de jubilat com cal… 

Targeta del bus

La Teresa ha anat a fer-se la targeta del bus, aquesta que només et pots treure quan ja has fet els 65 anys, i jo tot el dia vaig fent bromes… “així que ja tens la targeta de senyora gran, de jubilada, d'aquelles de debò, no d'aquelles que es jubilen sense haver cotitzat com Déu mana, bé, mereixes un respecte perquè ara ja ets una persona gran...”. Per celebrar-ho hem anat a dinar a l'Amsteleria i, com sempre, hem dinat molt bé i avui fins i tot ens han servit ràpid i bé. Bon lloc aquest, val la pena. 

Alimenta su alma

Un buen café, con libro, ahora sin cigarrillo, pero con la misma luna preciosa de siempre husmeando en mi ventana. Es la plácida vida del jubilado, a veces coge el sempiterno cuaderno Oxford, de pauta, y se pone a escribir desde la paz donde reinan los silencios, que son testigos de la afinidad que luce nuestra existencia Y después, otra vez el libro, que me tiene atrapado, sumiso, fiel y entre libro y cuaderno alimenta su espíritu, su alma… 

Jubilarse

Iba con sus alumnos, de visita cultural por la ciudad, nos hemos cruzado y, casi sin pararse, nos ha dicho que le faltaban tres meses para jubilarse, se la veía contenta, como satisfecha del deber cumplido y dispuesta a vivir plenamente su vida de jubilada. Y yo me pregunto… ¿la habrá preparado?, ¿qué planes tendrá?, ¿cómo gestionará sus nostalgias?, ¿cómo será la plenitud de su día a día sin todo aquello que durante tanto tiempo fue su vida y le dió vida? Yo la preparé minuciosamente…

El callado caminar

El callado caminar del que no corre, aquel señor mayor que ja no me parece más mayor que yo, pero que anda por los paisajes conocidos con la ilusión del principiante, con la fuerza y la fe del poeta que observa y cuenta, que vive y sueña, que habla a la vida y a los niños y mayores del sentir y del amor por las cosas que nos rodean y forman parte de nuestros sueños y deseos. El callado caminar de aquel que ya tiene tiempo para observar una bella flor…