El valor del silenci

Es veu que algú va dir alguna cosa així com: ”Si no teniu alguna cosa per a dir, que millori el silenci, és millor que calleu”. El silenci pot tenir moltes interpretacions, pot ser de respecte, d’aprovació, de desafiament, o fins i tot pot estar considerat com un regal quan la ignorància és tan palesa que no val la pena reaccionar. Reconec que aquesta darrera interpretació l’he utilitzat més d'una vegada i la gent reacciona de maneres molt diferents, en general no s’ho prenen bé, potser es queden amb les ganes de saber la teva reacció que, en el fons, possiblement respecten. Bona nit!!

Sento la remor...

A vegades sento la remor d’aquelles paraules que no he pronunciat. No és un callar de savi, és una mala interpretació de la prudència, d'aquell silenci que no parla, que no és oportú, que sembla desentendre's de qualsevol actitud amb una mica de coherència. Una paraula a l'hora, una paraula a punt, oportuna, una veritat a temps i a la cara, pot donar peu a la plenitud definitiva de l'existència…

No em surten les paraules...

La vaig mirar amb els ulls de l’amor i a mi que, en general, mai em manquen les paraules ara no me’n sortia cap, si més no que fes justícia a la seva realitat esplendorosa. De moment, en tenia prou en contemplar, en escoltar, en gaudir d’una presència en la qual sempre havia somiat. Però a mi, que en els meus somnis sempre sóc més generós amb mi mateix, ara no em surten les paraules…

M'agrades sempre

M’agrada, m’agrades, quan parles perquè el món s’atura a escoltar-te, fins i tot els ocells deixen la seva rutina de festeig i s’apropen a les branques més baixes de l’arbreda de l’entorn, el vent és una brisa suau sortida expressament del mes de maig, ella no deixa gairebé ni moure les fulles… M’agrada, m’agrades, també quan calles, com diria el gran Neruda, perquè amb la teva àuria de llum, també s’atura el món i en té prou en contemplar-te…

De cor a cor

Hom sap que jo no arranco flors, però sóc molt capaç de regalar un jardí, si més no, d’acompanyar l'amor a fer un tomb per la naturalitat florida d'un bosc de maig. Hom sap que hi ha paraules que se les emporta el vent… Per molt poètiques i estudiades que estiguin, si l'autor no ha sucat al cor la seva ploma per a escriure, no ha utilitzat la línia directa del que batega al compàs de la veritat, aleshores ja ho pot fer bonic, només la veritat roman i arriba directa, espontània, divina, sublim… de cor a cor. 

Mojigato-a

Tampoco es de mi uso habitual la utilización de esta palabra y, como hago siempre, acudo al diccionario y él me cuenta que significa: “Disimulado, hipócrita, que finge humildad para lograr sus intentos. Beato, santurrón que de todo hace escrúpulo”. Bien, el Señor no hizo precisamente maravillas en los mojigatos, no me gustan los hipócritas y todavía menos aquellos que van de buenos por la vida sólo para conseguir sus propósitos, tampoco me van aquellos santurrones que no parecen muy humanos y olvidan que es aquí donde se gana el cielo...

Expressions dels avis

Dolç com un sucre. Verd com una ceba. Més negre que l'estalzim. Gelat com un cuc. Fill de pare tendre. Gelat com un vidre. Brut com una barra de galliner. Més borratxo que el vi. Anar més tort que un “rabo de tocino". Blanqueta com una llet. Xafar-li la guitarra. Té més cara que esquena. Calent com un torró. Passar la quartana. És un poca cosa. Dinar trencats amb col. Porta la castanya torta. Més ruc que una panera. Viu com la fam…

Recordant expressions del poble

• Fa ullets de carinyo (està empiocat)
• És fill de pare tendre (és una mica tou)
• Cap geperut es veu la gepa (no es veu els defectes)
• Qui és desgraciat amb els collons ensopega (tenir molt mala sort)
• Posa't lo morro al cul (cuida't de tu)
• Es torca les "busseres" abans de cagar (es posa la bena abans de la ferida)
• A ta mare la bufen (no sé ben bé que vol dir, però feia gràcia)
• Porta més places que les vaques del Xarnego (molt experimentat, que ha viscut molt)
• Més vell que l'anar a peu, més pesat que la dolor, més gos que el jeure, gelat com un cuc, més ruc que fet d'encàrrec, és ric com lo grill...

Callar, escuchar...

Alguien de mi familia, creo que era mi tía Teresita, solía decir aquello de que al buen callar le llaman sabio... Yo no soy sabio, por supuesto, pero sí que he aprendido a callar, más que a callar he aprendido a escuchar y eso se hace en silencio. Uno, en sus experiencias y vivencias con todo lo ya vivido, a veces es un poco pedante y regala silencios mayormente pero también, alguna vez, se me escapa el consejo a lo tutor o padre, pozo de las soluciones más ocurrentes. No suelo hablar mucho, sólo cuando me piden mi opinión o cuando pretendo ayudar...

Dicen por ahí...

Ponerle el cascabel al gato. 

Bailar con la más fea.

Andar por la cuerda floja. 

Comulgar con ruedas de molino. 

No tener un pelo de tonto. 

Andar a cuatro patas. 

Liarla parda. 

Como agua de mayo. 

Fundirse como un azucarillo. 

Derrumbarse como un castillo de naipes. 

Pasarlas canutas. 

Vivir del cuento. 

Abrazar una farola. 

Andar de culo. 

Quedarse boquiabierto, cejijunto, cabizbajo. 

Ser más santo que la inocencia.

 

La nostra parla

La meva àvia li contava a una veïna que jo era un xiquet "molt amorós", i "molt assenciat", i que es notava que tenia "lletra". Bé, la forma de parlar de les Terres de l'Ebre, sempre m'ha semblat d'una fantàstica i entranyable originalitat... Amorós voldria dir afectuós, assenciat faria referència a assenyat, que té molt de coneixement i fins i tot coneixements, i tenir lletra, evidentment, vol dir que que el noi ha anat molt a l'escola i que ho ha aprofitat. Bon xiquet i treballador i molt “debò, debò", dient-ho quan presentaven algú com a un bon partit, algú apte i digne per a casar-se i formar una família tal com cal. És la nostra parla...

 

Frases interesantes...

• Lo deprisa asado, o crudo o quemado.
• Frutos y amores, los primeros son los mejores.
• Pimienta, pero no tanta que escueza la garganta.
• Fiesta sin comida, no es fiesta cumplida.
• Puesta la calabaza al viento, se enfría lo que tiene dentro.
• Al niño que ha de cenar, no le prives de merendar.
• Quien bien friega, limpio come.
• A veces, mal vestido el bien nos viene.
• No hay daño que no tenga apaño.
• Usa los remedios según te vaya con ellos.
• Hormigas y amigos no van donde los graneros están vacíos.
• Si al campo vas, lo que llevas comerás.
• Por falta o sobra de un grano de sal, el mejor guisado sabe mal.
• Más vale prevenir que curar.

 

Burbujas estelares

Hay poetas que lo cuentan bonito, que tienen buena técnica y mucha variedad de formas de presentación, pero a mí me gustan los que expresan sentimientos y lo plasman tal como les sale del alma, que lo siente y lo ve así… Me encanta la espontaneidad de los dictados interiores, me da aquella sensación del desahogo, de la liberación de la verdad que, a veces, explota y salta en burbujas estelares, cual estrellas en la noche oscura, luciérnagas voladoras…

Frases

Solemos mirar alguna serie antes de acostarnos y, a veces, sueltan alguna frase que me parece un poco interesante y la escribo. Una decía algo así como que los ojos eran las ventanas del alma... sólo añadir que hay almas preciosas que asoman con ojos divinos. Otra decía... prefiero pasar la vida con los pájaros, antes que malgastarla esperando tener alas... me suena a algo así como conformarse con menos antes de volar por las incertidumbres vitales.

La pérdita del respeto por las palabras

Hay gente que larga y larga, como aquel que pone toda la porquería en un ventilador y lo enciende con la satisfacción de hacer cierta aquella frase: “Tú ensucia, que algo queda”. El sábado, en el programa de televisión “Preguntes freqüents”, un abogado hablaba de la pérdida del respeto a las palabras... me hizo pensar, sobretodo porque según quién las utiliza mal es perseguido, mientras que otros, pues eso, salen de rositas…

Cop

Me n'adono que, darrerament, faig anar sovint expressions on surt el mot "cop": un cop vaig dir, vaig
fer, vaig escoltar... Així que, avui, m'he detingut en esbrinar com n'és de polifacètica aquesta parauleta:

• A cop de: a cop de diners té tot el que vol.
• De cop i volta: sense pensar-ho, bruscament.
• Donar un cop: donar un cop de planxa al vestit.
• Amb un cop: amb un cop de cotxe hi ets.
• Cop de mà: treball que hom fa circumstancialment per ajudar un altre.
• Cop d'estat: tècnica d'accés al poder polític per part d'un grup minoritari, generalment vinculat a un sector o a la totalitat de les forces armades, al marge de la vinculació a les masses.
• Cop d'ull: esguard ràpid: faig un cop d'ull i torno de seguida.
• Un cop... (seguit de participi): així que, tot seguit que: un cop enllestit, vindrem.
• Un copet a l'esquena: col•lecciona copets a l'esquena a mode d'afalacs.
• Cop: encontre violent, brusc, d'un cos contra un altre: em vaig donar un cop al braç, has sentit quin cop de porta?
• Un cop de puny: li ha donat un cop de puny que ha quedat estabornit.
• Tenir un cop de ratera: expressió que es diu al Delta i que significa que no hi és tot, faltat, semblant a allò de mancar-li un bull com a les guixes.

Bé, que us copegi una pluja de petons de llum!!

Decència

Qualitat de decent, que mostra respecte als bons costums, que no ofèn el pudor, la vista, la moral, allò establert com a bo. A cops, m'entra el dubte... on són els límits? Qui marca la pauta? Què és, realment, allò sa i correcte i correcte de debò? Em ve a la memòria aquella frase que recordo sovint: "Les bones obres no són aquelles que es fan per ser vistes des de dalt i arreu, com més millor, com fan sempre els hipòcrites". El correcte, el decent, i seguint memoritzant, és actuar de cor, de tal manera que allò que fa una mà l'altra no se n'assabenta de res... només el cor feliç que tramet bé dóna fe de veritat i aquest no enganya.

Sembla que avui la cosa va de records. Ara li toca a la dona del Cèsar que, a més de ser-ho, ho havia de semblar, honrada. A mi em sobra amb ser-ho, perquè a la veritat no li cal propaganda ni aparador. Més memòria... el cacic de comunió diària que extorsiona els seus treballadors és un mal exemple a pesar de la disfressa. Decència, decent... quanta falsedat, sovint amagada darrera d'un concepte noble, teòricament net, edificant, solidari...

Marfantes

Estic llegint un llibre de Manuel de Pedrolo, "S'han deixat les claus sota l'estora", i per allà a la plana setanta-sis, parla de l'aldarull de les marfantes. Aquesta paraula m'ha retornat, per moments, a la meva infantesa. Sembla que ho estic veient: el bar del meu oncle Benjamí, diferents grups parlant o jugant a cartes, però en algun racó algú parlava de marfantes... la idea era fer por, i vaja si hi posava ganes, i algun còmplice ho escampava i, al final, d'alguna manera se'n parlava per tot el bar. Contaven que per algunes parts del poble es feien grotesques construccions amb la intenció d'espantar. De més gran he anat comprenent que tot es tractava de facilitar la circulació de lladres en algun robatori o en alguna ocasió de contraban.

Crec recordar, sobretot a l'hivern, que la gent tenia pànic i no gosava sortir gaire de casa a no ser per alguna necessitat, aleshores els delinqüents podien campar sense problemes. Marfantes, coses d'infantesa, quan et fa por la foscor i ets heroi en públic, però no tant quan la mare t'apaga el llum de l'habitació. Infantesa d'ulls exageradament oberts, també la boca i les orelles, per empassar-te tanta informació que, a cops, acabes somiant amb l'home del sac o en marfantes...

Paraules

Semblen ocells blancs que volen per la ment,
músiques mesurades, plomissol eteri.
Potser n'atrapo alguna i l'acarono com un regal,
atac d'inspiració, i tot i que estiguin "repes",
jugaré amb els mots que sonen igual,
i l'efecte pot ser enginyós, divertit. Paraules...
a cops maltractades pel seu significat pejoratiu,
d'altres aplaudides per la correcta significació.
Vocables encreuats o enreixats
amb cada lletra al seu lloc matemàtic.
La vida t'omple el pensament de poesia...
bucòlica, romàntica, també dramàtica,
i cada vers té les paraules precises.
Ja ho he dit... ocells blancs que volen per la ment
o músiques mesurades per a l'afinitat,
també plomissol eteri per la identificació.
Tenir la gràcia de la parla fàcil, l'expressió fluïda,
el verb net, i tot és un conjunt melòdic de somni,
i allí les paraules aterren planeres sense tocar a terra,
només toquen sensibilitats que desperten emocions.
Cervantes, Don Miguel, sempre deia que sofria
i es desvetllava per semblar que tingués de poeta
la gràcia, la classe i el ritme que no va voler donar-li el cel...
tot i això, era ric en paraules i enginy.
Paraules ocells, música, plomissols... paraules.

Confiança

M'encanta la gent de l'entorn més o menys proper que, per la seva trajectòria i comportaments habituals, inspira confiança- admiro sempre aquella condició de no ser dubtós, aquella legalitat, honradesa, claredat neta i senzilla de l'amic. L'amistat comporta confiança i amb aquesta cal tenir mesura però, de totes totes, "millor un amic a la porta que un parent a Mallorca"... tothom sap com estimo "ses illes", però crec que una dita ho diu així. La confiança suposa una reciprocitat on, moltes vegades, una mirada, un gest, un to conciliador, et reforça en les conviccions per reafirmar-te amb més seguretat, tot rebent l'aire a favor de les manifestacions, fins i tot no verbals, d'aquells que et tenen confiança.

Confiem en algú perquè ens agrada el seu caràcter, la capacitat, la bona fe i la seva discreció. Només així compartiríem un secret de pena o joia. Recordo una frase que solia posar a algun alumne destacat com a comentari... "és responsable i es pot confiar amb ell", la qual cosa em fa pensar que aquest binomi és complementari, el nen responsable és digne de confiança i, evidentment, la confiança s'ha d'exercir amb responsabilitat. La confiança també es guanya amb esforç i pràctica. Tampoc cal ser massa confiat, i menys encara un portador de desconfiances i incredulitats...