Quadern 157

“Quién supiera escribir” va dir algú… Jo, potser sense gràcia ni massa traça, tinc l’atreviment de fer el meu petit escrit de cada dia. M’omple, em distreu, en fa estar a l’aguait de l’entorn i, sobretot, recordar la infantesa, la família i la meva vida professional, on tinc mil anècdotes que vaig contant. Vivències amb els avis, amb els amics, amb els companys professors, amb els nens que sempre em tenien el cor guanyat. Gràcies a tots aquells que em dieu alguna paraula i em feu companyia en aquesta petita aventura sense cap pretensió. Bé, seguirem així, si us sembla bé… 

Poeta i poesia

Cervantes, Don Miguel, deia que lluitava per semblar que tenia de poeta la gràcia que el cel no va voler donar-li, de totes maneres algun vers prou aconseguit sí que tenia… allò del “preciosilla, preciosilla”, per exemple, tot i que allò que li era propi era la novel·la. Poesia, poeta… sovint pots trobar-te més i millor poesia en la prosa que en aquells versos tan ben mesurats i que rimen perfecte. Els bons escriptors poden fer-te una descripció del paisatge, d’un ambient rural, d’una platja de costa brava, o de qualsevol barri urbà, que sigui pura poesia, són aquells que jo dic que, a més de veritat, ho conten bonic, molt bonic i molt agradable de llegir… 

Quadern 155

Començo el quadern número 155, res a veure amb l’aplicació de cert article de nefast record per a molts catalans. El fet d’escriure alguna petita cosa cada dia, i a més fer-ho sense cap pretensió, és com una mena de relax que em produeix un gran plaer, em permet posar el nas pel paisatge més i menys proper, en els records familiars i professionals de la meva vida que, afortunadament, comença a ser ja d’una llargada generosa. Sempre procuro no molestar i la meva intenció és distreure'm una mica, i si a algú li fa gràcia doncs millor que millor. Si us sembla bé, ho continuaré fent. Bona nit i bon començament del mes de març, molta salut!! 

Un desliz

En el frío, el cielo gris, la lluvia suave, de todas formas Barcelona sonríe y, sin darme cuenta, me he puesto a escribir en castellano… vale, no pasa nada si alguna vez utilizo la lengua de Cervantes, aunque seguramente la maltrate un poco. Siempre he proclamado mi respeto por todas las lenguas y una de mis frustraciones más acusadas ha sido no poder conocer mejor, para poder escribir, en inglés o en francés. Bien sabido es que uno se siente mucho más cómodo con el idioma catalán, que es la lengua de mis mayores y de grandes poetas y escritores que la proclaman y defienden como un gran tesoro… 

Darrer full

Darrer full del quadern 153 des què em vaig jubilar, han passat moltes coses però encara soc aquí, ja sense avis ni pares, però amb la Teresa i amb el nostre fill Pere, que són el complement ideal de la meva vida. Tinc 79 anys, però encara gaudeixo d’allò que jo diria una vida digna, on puc passejar, fer algun viatget atractiu, alguna menjada com Déu mana, algun vi de la terra i, sobretot, encara tinc la capacitat per distreure’m de les maneres més adients. Gaudeixo també de l’entorn més proper al meu cor… 

Dormia feliç...

I jo parlava en silenci i m'escoltava i m'ho repetia fins que m’agradés, fins que m’emocionés, fins que veia que podria ser del teu interès. Després obria la finestra i deixava veure i escoltar a la lluna i, així com aquell que no fa res, em posava a escriure i allí t’ho deia tot i bé i bonic, i m’adonava que t’arrencava un somriure i, aleshores, m’adormia feliç…

Gaudir de la pau

Gaudeixo de la calma de la llar, dia fred, humit i plujós i, a més hi ha amenaça de temporal d’aquell que pot fer mal. Hi ha un silenci total, una pau profunda, per la plaça no hi passa ningú, l’escola del Serrallo és buida i silenciosa i no hi ha res més trist que una escola sense nens. Escric, la Teresa llegeix les notícies al mòbil i jo gaudeixo del silenci per escriure i assaborir la pau que es respira a casa…

Quadern 149

M’ho passo bé, utilitzo un temps, escriure em relaxa, em fa viatjar al passat, observar el present i veure el futur com una conseqüència de tot plegat. Ara tinc molt temps, no per perdre’l sinó per guanyar-lo en cada mirada tranquil·la a l’entorn, on allò que teòricament és més  insignificant m’acapara l’atenció i, a més, ho explico, o m’ho explico, amb un plaer que és gairebé infantil.  Bé, voldria que algun cop pogués escriure alguna cosa que tingui algun interès per a vosaltres, em faria feliç…

La fosca remor

“El ruido con el que rueda la ronca tempestad”, deia el poeta… Jo observo la fosca remor des de la finestra, sembla que algú per allà dalt està emprenyat, plou, de moment ho fa amb una certa prudència, però la dita és que pot fer-ho amb intensitat. És aquell temps que et convida a llegir, a escriure tot pensant amb l'àvia que era la més perfecta lloca de la família, o amb els pares, amb qualsevol de les seves demostracions d’amor total. També és un dia ideal per fer el nostre plat típic, col, arròs i fesols, amb morro, cua, o peu de porc. Bona diada en família i ben recollits a casa…

Ho intento, ara i sempre...

Sempre he volgut ser un poeta que estigués a l’alçada per poder expressar els sentiments amb tota la seva més crua realitat. No, no es tracta de magnificar, ni d’exaltar totes les sublimitats que em brollen del cor, només voldria plasmar, sense afectacions, aquella sincera naturalitat amb què un pot estimar. Sempre he procurat, he somiar i fins i tot m’he esperat, escriure amb la tinta dels batecs d’on brolla la més estricta i natural sinceritat…

Un escriptor al meu banc

A un dels bancs que hi ha davant del pavelló poliesportiu del Serrallo hi ha un senyor assegut, és un senyor gran, d'aquests que em semblen més grans que jo, està prenen notes amb llapis a un quadern una mica atrotinat i amb fulls solts. Em comenta que pren notes d’allò que observa pel seu entorn i jo li comento que també ho faig, però no ens hem volgut averiguar res més, ell estava inspirat i no parava d'escriure i jo ho he respectat, faltaria més. Feia bona pinta, pinta d’escriptor…

Gilbert K. Chesterton

M’agrada llegir els petits escrits que el periodista Antoni Coll i Gilabert fa al Diari de Tarragona. Avui, per exemple, comenta que Gilbert K. Chesterton fa 150 anys que va néixer i tot allò que deia amb molt de seny i bon humor sembla que siguin escrits fets d’aquesta setmana: “El reformador se vuelve conservador al llegar al poder y, tan pronto como puede hacer algo, no hace nada”. Deia també que “Un optimista es aquel que mira a los ojos y un pesimista aquel que mira a los pies”. El seu personatge més popular, el pare Brown, solia dir: “Si no hubiera Dios no habría ateos”. Bé, sembla que va portar l’humor anglès a l'excel·lència. Molt bé el senyor Antoni Coll i Gilabert en la seva secció de La plumilla al Diari de la ciutat.

Si fes una carta d'amor...

Doncs sí, si fes una carta d’amor et parlaria d’aquella sensació que va experimentar el meu cor en veure’t de prop, amb les teves reflexions sempre il·luminades, el teu somriure de complicitat, el teu posat natural, el teu estar convincent, la teva veu, tendra i ferma a la vegada, que omplia de pau i saviesa aquell espai una mica mancat de qualitat. Sí, si fes una carta d’amor, parlaria del despertar dels sentiments, del retorn de l’esperança, de la contemplació de la possible sublimitat de l’existència. Evidentment parlaria de tu, el meu somni fet una realitat…

Ara ja no s'escriuen cartes

No, mai vaig escriure una carta d’amor i, tot i que si vaig fer el servei militar, no tenia núvia ni res semblant, a més era a Barcelona al cuartel de Lepanto que era prop de casa. El que si vaig conèixer i vaig poder llegir, són les que va escriure el meu pare a la mare en el temps de la nostra guerra civil. Eren uns escrits d’una bellesa i sensibilitat natural, que m’han fet entendrir el cor i vaig comprendre allò que em deia la mare, que ella s’havia acabat d'enamorar del tot llegint aquestes cartes tan sanes i plenes de sentiments. Bé, ara ja no s’escriuen cartes, llàstima!

El amanecer y yo

Me gusta escribir mientras amanece, parece que van a pasar cosas, empieza un nuevo día lleno de esperanzas verdes, pero sanas y posibles. Y yo voy a escribir algún relato corto, todavía sin nacer, sin saber qué pasará. El amanecer y yo vamos a un tiempo en la creación… voto al cielo para que las luces que se nos avecinan sean propicias para un buen transcurrir y que jo lo cuente bien…

Darrer full del quadern 143

Ves per on, arribo al darrer full del quadern número 143. A Teruel són les sis de la tarda, ja és fosc, tot i que aquí triga una mica més que a Tarragona a fer-se de nit. He passat a la tauleta els escrits del darrer dia a Teruel, on he intentat explicar que ho he trobat tot forca interessant i que ha estat un plaer haver vingut, tot i el llarg viatge amb cotxe d’unes tres hores i mitja. Demà cap a casa, a la nostra estimada Tarragona. Abans, mirarem de comprar una “Delícia de Teruel”, una espatlleta ven guapa…

Tinc temps

Doncs sí, tinc temps per mirar una rosa i apropar-me i olorar-la, temps per llegir un llibre, engrescar-me i no deixar-lo, perquè ja no em toquen timbres als que no pots deixar de fer cas. Tinc temps per a cansar-me una mica, perquè després tampoc em manca per fer una generosa migdiada de recuperació total. Tinc temps per escriure a l'hora que vull, davant d'un cafè i sense cigarreta, però encara miro per la finestra per gaudir de la companyia de la lluna, la meva bona amiga, com sempre, tan xafardera ella…

Gaudir plegats

He fet un sudoku difficulty 6 i m'han sortit un parell de solitaris, que no sempre surten… He escrit alguna coseta que em distreu, em fa pensar i em fa somriure i emocionar, i em fa remoure i caure alguna llàgrima d'emoció. Gaudeixo d'escriure a mà i passar-ho, després, a la tauleta i veure que arriba als amics. Comparteixo els meus petits escrits, sense cap esperit de pontificar res de res, només gaudir plegats i en llibertat de l'amistat…

Estic content

La vida a vegades és un estat d'ànim, els bons resultats de les meves revisions anuals m'han alegrat el dia… Avui escriuria sense parar i tot tindria un caire positiu, un sentiment eufòric de supervivència i de molt bona esperança, el color de les coses és més nítid, és com quan repares un altre cop amb la bellesa de la natura després d'una operació de cataractes. Doncs sí, estic content, al meu cor no hi ha cap guerra greu…

Vivències

Un cafè com amic i bon company, una lluna plena de llum, una taula, una cigarreta rossa, un Pilot i un paper. Escric des de la meva pau interior i és de nit quan tot és veu més clar, sobretot quan ets tu mateix qui ha fet la relació de les vivències especials amb les quals et recrees i te les regales, fins i tot, molt corregudes i augmentades. Un cafè, una nit, una pau…