Un vermut arreglat

Al vermut l'anomenàvem un rapitenc, era un vermut de garrafa, boníssim, especial, la tapa venia amb una barqueta on hi havia un bon sortit d'aperitius: olives farcides, musclos de llauna, una cosa que en deien Kimbos, escopinyes, navalles, un parell d'anxoves… quedava molt complet i molt agradable de menjar. A vegades fèiem un altre vermut i, aleshores, venia l'amo del bar i ens regalava un plateret de cecina o d'algun fuet que també acompanyava força bé. Bé, temps que anàvem a fer el vermut amb els amics, era cita obligada de cada diumenge...

Bonic i natural

Una tapa ben arreglada i un rapitenc, sota una morera vora al riu, el riu Ebre, al seu pas per Deltebre, a l'alçada de Jesús i Maria… Sóc un nadiu que gaudeix del seu paisatge, penso que si fos foraster m'encantaria de veure aquesta reserva de la Biosfera, com és el nostre bonic Delta. És tot tan maco i natural que fins i tot els flamencs han fet casa seva d'aquest indret…

Sense vermut

Passejar tot el Serrallo i arribar fins al final dels tinglados, i després tornar a casa, em costa una hora. La Teresa, que porta un ritme més ràpid, ho fa amb menys temps i, a més, amb més punts de cardio. Així que avui hem fet una cosa diferent... jo he sortit una mica abans i ens hem creuat, més o menys per la meitat del trajecte, jo l'he esperat en un punt acordat del Serrallo, i després hem anat, tots dos, tranquil·lament, no sense pensar que podríem parar a fer el vermut, però no hem caigut a la temptació…

Fa bo...

Les orenetes ja volen de bon matí, se sent cridòria d'ocells, sembla que ja estem en ple festeig, la primavera la "sangre altera", diuen els castellans, i sembla que és veritat. El cas és que fa bo, convida a fer un tomb pel Serrallo i, després, fer una tapeta de sípia i unes olives, i un vermutillo, i tornar cap a casa ben content i satisfet. Bé, el pensament és lliure i recordar és reviure i gairebé gaudir, però nosaltres de moment ens limitarem a fer un passeig, no gaire llarg i a l'hora indicada per les autoritats, i amb la mascareta reglamentaria, que ja és obligatòria…

La hora del vermut

Estoy sentado en la plaza, en mi rincón de mirar. Cerca, una joven sudamericana habla por teléfono, más bien grita y se esfuerza en mantener un tono dulce, argumenta, sonríe, gesticula… Estaría bien que el contertulio pudiera verla. Son las doce ya, algunos van a la playa, vestidos, poco vestidos y con toallas, otros van con prisa, tienen destino, otros, como yo, no vamos a ninguna parte en concreto, vamos por ellas, por las partes de lo que fueron enteros, y aún conllevan vidas y esperanzas. Niños, pájaros, ciclistas, un tren que pasa… Es la hora del vermut, era, ya no.