Videoconferència

Truca el nostre fill Pere, videoconferència, s'està fent el sopar i ens ho va explicant i ensenyant... en una paella wok ha posat verdures diferents, a part ha cuit una mica de pasta, i ha descongelat unes gambes petites i ja pelades i ho ha mesclat tot, feia una pinta fantàstica i s'ho ha menjat molt a gust, una poma i més tard es farà una infusió relaxant i llest. Recordo que el meu pare m'explicava que l'avi Joan Bonet, que era metge, li deia que arribaria un moment en què les persones que enraonen per telèfon és podran veure i jo ho recordo cada cop que fem videoconferència…

Inteligencia artificial

Teresa habla con Alexa:
- Alexa, avísame dentro de quince minutos.
- De acuerdo, empiezo a contar desde ahora. Por cierto, puedes consultar en cualquier momento el tiempo que falta.
Y yo alucino con todo esto de la inteligencia artificial... Teresa, más tecnológica que yo ella, dice que el futuro va por aquí y que nos hemos de ir acostumbrando y mentalizando para verlo como algo a lo que hemos llegado y que será, es, útil y práctico. Los que ya tenemos alguna primavera, y alguna de esas innovaciones nos llega con sorpresa, pensamos en nuestros mayores que alucinarían con la mayoría de estas actualizaciones geniales…

Tecnologia

La Teresa parla amb el mòbil: "Ok Google, añadir a la cesta de la compra azúcar moreno y Nescafé", i sembla que li guarda i recorda quan ella ho ha de menester. Després, en Pere, el nostre fill, enraona també amb l'Alexa: "Alexa ponme la música de la película La Muerte Tenía Un Precio" i a l'acte sona preciosa tota la banda sonora de la peli demanada. Penso també amb el GPS o amb el Teletac… si els nostres pares ho poguessin veure, se'n farien creus i voldrien tornar una estona més per aquí al poble...

Els nostres mòbils

El meu és discret i silenciós, quan el poso a carregar, té la prudència d'un creure fi i suau i es posa a punt amb rapidesa. El de la Teresa és estrident, quan el posa a carregar fa un soroll com si es posés en marxa un avió… després, tots dos fan més o menys el mateix servei, però nosaltres fem bromes, sobre els seus comportaments originals.

Progreso...

Hay pequeños detalles que me hacen tener complejo de rico, son opciones que te facilitan la vida o te la hacen más atractiva y llevadera: el teletac, el gps, los mandos automáticos a distancia del coche o del televisor, el correo electrónico y todas las nuevas tecnologías en general. Uno, que ya tiene algunos setiembres, recuerda cuando todo esto eran proyectos de los buenos soñadores, y ahora que les ves la utilidad, te llena de satisfacción y de esperanza, en positivo, de todo lo que aún puede depararnos el futuro…

Cap a Cartagena falta gent!

Hem deixat València. Som a Xàtiva, poble d'en Raimon... mirarem de trobar el carrer de l'om. Farem alguna foto per deixar-hi constància i marxarem cap a Alacant. Fem un cafè a un bar que es diu Pebrenegre. Tothom parla en valencià. Hem "eixit" de Xàtiva cap a Alcoi, passant pel túnel de les Olleries, Gandia a mà dreta, Ontinyent i ara ja som a Alcoi fent una canyeta. Hem fet fotos del Monasterio del Santo Sepulcro, l'església de Santa Maria i alguna cosa més. Ja som a Alacant. Són les tres i estem dinant al restaurant Savoy un menú de costa amb un Ribera del Duero, veient el mar i els iotets. Continua la placidesa i el bon estar. Després farem un cop d'ull i alguna foto para la posteritat. De moment, és com una mena de Salou però molt més gran, immens, lloc de vacances per a tota mena de guerrers y també algun lloc de pau del ric.

Aquesta tarda Elx i a dormir a Cartagena. Fins ara, em sorprenen les bones carreteres sense peatge. Sembla que només paguem a Catalunya... aquí som l'ànima de l'oblit, només pensen amb nosaltres per xuclar-nos. Ara som a Elx, ves per on, a un Lizarrán. És la ciutat de les palmeres i és ben cert, n'està farcit per tot arreu, pàtria de la famosa "Dama d'Elx", també del castell i del Museu. Ens queda la darrera etapa d'avui. Si tot va normal, cap a les set de la tarda podem estar ja a Cartagena, fer una ullada i descansar. Demà la fita és Granada, poca broma! Són quarts de vuit i ja som a l'hotel NH Campo Cartagena. Anem a fer alguna foto i a posar benzina, així demà ja estarem a punt. De moment, tolt perfecte!!

Estança

Abans era una terrassa enjardinada, amb més de vint-i-cinc classes de gerani diferents, a sol i serena, lluint els seus brots fàcils, generosos, espectaculars, igual que les flors de colors intensos, avellutats, Natura viva, real, a tocar de casa i nas, plena ornamentació d'estança i barri... Avui és una sala de maquinetes variades, un joc de tecles i pantalles, cascos i ratolins, que t'agafen els ulls per veure tots els mons, també per aquí t'entren a casa, sovint amb massa facilitat.

Alumini blanc i doble vidre... la tancada ho ha convertit en allò que en diuen una peça actualitzada de la casa, fins i tot tinc taula i cadira des d'on escric algun Parlem de... o faig algun escacs o algun sudoku i puc obrir, a l'esquerra, una finestra corredora, d'aquestes de vidre glaçat, que et deixa veure una mica de barri, un pensament o so de trens i Serrallo, si més no, una mica de mar, almenys l'aroma... Des d'aquí observo les banderes per a tots els gustos i escolto les veus amigues dels nens i no tant nens, veus de col·le amb música d'entrada... penso en l'olor de llapis i la pilota, per mi molt agradable.

Cal dir que he pogut conservar dues torretes rectangulars damunt d'una taula rodona, prop de la llum però que, en tancar, és un hivernacle. Viuen quatre geranis diferents, destaca el blanc... La Natura ha ficat una referència, tothom content. La Teresa és com peix a l'aigua... entre maquinetes variades.

Enganxats al mòbil

Podríem dir, fins i tot, esclaus? És una necessitat, una joguina, un divertiment, una forma de control, una immediatesa, una oportunitat, una eficàcia... tot el que vulgueu.

Avui, pel carrer Ramon i Cajal, he observat moltes persones enraonant a través del mòbil, al mateix temps que circulaven pel carrer. He anat observant les seves cares, les seves expressions de complaença o menys, rictus de preocupació o de joia. Ha passat una senyora rossa, de brusa negra i mòbil blanc... els ulls li brillaven d'alegria i tota la cara reflectia un estat d'eufòria captivador. Un senyor de color anava pontificant i movent un braç en forma persistent de desaprovació. Una nena reia sense poder parlar i es canviava sovint el mòbil d'orella. Una senyora, que ha rebut una trucada quan passava davant meu, s'ha aturat i ha contestat cridant d'una manera desproporcionada... he pensat que seria sorda i que la trucada es devia a alguna mena de control...

La gent parla sovint pel mòbil i fan la mateixa cara que farien parlant d'aprop i mirant-se als ulls. Cares il·lusionades, d'enuig, d'esperança, esclats de caràcter, covards que donen la veu però no la cara, tímids que, només així, fan escoltar el seu cor... Mòbils... Abans, la gent tenia un llapis i un paper. Hem progressat, estem connectats, som... sou tècnics de la ciència, màquines. Ara, només cal no oblidar les humanitats, d'aquelles humanes, on el nen encara va a veure a l'àvia...