Cal regar el jardí

Cal que neixin flors a cada instant, com diu la cançó, calen més somriures, més abraçades, més petons d’aquells que es fan amb el cor. Calen més fets positius i menys promeses d’aquelles que no hi ha intenció de complir. Cal més ajut i comprensió per al desvalgut, cal obrir els braços més enllà de l’abraçada. Cal regar el jardí de l’amistat dels bons amics, de la família, de la parella, perquè l’apatia provoca fredor i sense un bon rec d’amor qualsevol relació es marceix i se'n va en orris. Doncs sí, cal que neixin flors a cada instant, com diu la cançó que cantàvem al meu cole… Bona nit, molta salut i amor!! 

Encara soc d'aquells...

A vegades la gent canvia els seus hàbits, canvia de poble, d’amics, de menjar, de vestir, en una paraula, pot canviar fins i tot de manera de ser. A mi em costa d’entendre perquè soc d’aquells a qui agrada veure les roses al seu jardí i així poder gaudir-les des d’aquella finestra que és beneïda pel sol de la matinada. Jo encara soc d’aquells que m’agrada pensar que el cafè no fora res sense el petó de bona dia, amb el teu somriure que em regala el principi del dia somiat. Sí, encara soc d’aquells que… 

Jardins de Santa Clotilde

Una mica empinats per a les meves cames, però espectaculars, tant en contingut com en vistes a mar. Hem entrat per l’Avinguda dels Til·lers fins a la Plaça de la Benvinguda, després la Plaça dels Sentits i la de les Sirenes. Hem arribat al Mirador de Sa Boadella, on hem descansat una mica mirant el mar, després la Placa de la Mediterrània i, prop, un petit estany on ens hem fet fotos. I ja hem anat baixant, fins a sortir una altra vegada cap a la Plaça de la Benvinguda i l’Avinguda dels Til·lers. Hem pogut aparcar el cotxe prop de la porta, cosa que he agraït perquè tenia les cames una mica sobrecarregades. Demà, cementiri modernista i fi de viatge…

Jardins agraïts

La pluja, que aquests darrers dies va caient amb una certa freqüència, fa que les zones enjardinades del passeig de vora mar presenten un aspecte impressionant. El margalló té un verd llustrós i uns brots que fa que sempre m'aturi per admirar de prop la seva vitalitat. Les lavandes, totes ja amb les seves floretes característiques, també fan molt de goig. Però a mi el que realment em té el cor guanyat és el romaní i, tot i que sé que no està bé, sempre em tallo una branqueta i la tinc per les mans o a la butxaca fins que arribi a casa i li deixo olorar a la Teresa, que també ho gaudeix molt...

Els rosers de la mare

La imatge dels nostres sis rosers, un de vermell, un de groc, un blanc, un gaspejat, un de dos colors i un de color de rosa… La felicitat de la mare, que sempre en tenia una gran cura de tots ells, fins i tot els parlava amb una certa complicitat, elles, les roses, li responien amb una vistositat lluminosa, amb uns pètals i un aroma que feia del jardí un paratge molt encantador i super meravellós… La mare era feliç!!

El jardí vertical

Faig alguna caminada per la zona on era el jardí vertical, hi ha bancs i arbres, s'està molt bé. Avui he recordat els bons temps d'aquest jardí, la seva funcionalitat, el seu esplendor i, també, la seva bellesa, que incloïa gran varietat d'ocells, coloms, tórtores… Havien col·locat nius estratègics i semblava que cadascú anava a casa seva i, fins i tot, s'escoltava alguna piulada molt agradable. El sistema de rec també era funcional i, tot plegat, almenys teòricament, era molt edificant. El trobo molt a faltar…