La veu de la consciència

Sento la veu del nen i la del gos, la mare porta el berenar, la mainada juga a la plaça amb la seva cridòria habitual. Sento la veu de la gent del bar, i mira que n’és de feliç la gent que ja ha fet els seus deures i ara gaudeix de la pau del descans amb la impagable companyia d’una bona cervesa fresca. Sento les orenetes del meu balcó, la pilota que van xutant contra una porta metàl·lica. Sento, sento la veu de la consciència que em comenta amb entusiasme lo meravellosa que es la vida… 

Encara som nosaltres

És curiós observar en la gent gran, aquella harmonia, aquella convicció, aquella afinitat que dona l’estima i el saber-se de memòria… Aquell camí compassat, sense canviar de passa, a poc a poc, com si ambdós sabessin ben bé on parar, aturar-se, per veure allò que saben perfectament que els agrada a tots dos. Ella li  pela una fruita, ell li prepara un cafè, ells es miren als ulls i diuen… doncs sí, encara en queda d’aquella i d’aquell, encara som nosaltres, pròrroga màgica, generosa…

És la vida

En apropar-me a l’estació observo el pas d’un tren, d’aquells amb pressa, que no paren i que sembla que té el seu destí ben definit. M’assec una estona, vull veure l’arribada d’un tren que estan anunciant, la gent es va apropant, tot i els avisos del perill. Poc a poc, arriba, para, baixen, pugen, alguna abraçada de benvinguda, també de comiat. És el tren, és la vida, vas, vens, tornes… o no.

Barcelona

Pujar al metro i contemplar l'entorn, la gent va o ve de treballar, molts amb el mòbil a la mà, algú un llibre o la premsa, dos festegen, un dorm… Baixar a la següent parada, sense mirar on ets, entrar a fer un cafè a una terrassa, no val res, vull dir el cafè, però hi ha un bon observatori, la gent accelera el pas, sembla que cauen quatre gotes grosses, en un no res es neteja el carrer. Procuro assabentar-me on sóc, tornaré a casa, ho faré en bus, sóc a Barcelona, gran ciutat… 

La volada del diumenge

Passejo per les ombres, si més no les cerco, faig un sol i ombra en la meva volada del diumenge pel Serrallo, els parcs infantils són plens, algun avi, pares joves, nens i nenes de totes les edats. Arribo als bancs del pavelló poliesportiu, és parada obligada, ara els arbres ja fan ombra, s'està bé, se sent cridòria de nens al pavelló, piquen amb les mans a una tanca metàl·lica, hi ha ambient sembla que força competitiu, arribo a casa. Ha estat una molt bona passejada, demà més i per un altre camí, veurem…