Un home savi

Érem d’excursió al zoo de Barcelona amb els alumnes de quart de Primària i sempre anàvem les tres classes juntes. Un alumne que no era de la meva classe ja de bon matí em va saludar molt correctament i durant el dia el vaig veure sempre prop, gairebé a tocar. En dir-li si no preferia anar amb els amics, em va dir que el seu pare li havia dit que romangués sempre prop meu perquè jo era un home savi i podria aprendre molt de mi. Evidentment, pobre de mi, em vaig sorprendre molt i després va resultar que el seu pare sí que havia estat alumne meu i sembla que el vaig poder ajudar molt i tota la família parlava sempre molt bé de mi. Bé, són records de la meva vida professional… 

R. Madrid 2 - Barça 6

No me’n puc estar de comentar que guanyar al R. Madrid, per a un culer, sempre és una festa especial, si a més ho fas per un resultat de 2-6 i a casa seva la felicitat és completa. Però és que, per als que ens agrada el futbol, aquest equip femení del Barça ho broda, té la possessió, juga al primer toc, recupera ràpid la pilota i té quatre o cinc jugadores que són les millors del món en el seu lloc. És un plaer veure-les jugar i contra les blanques solen posar una marxa més i els passen per damunt amb una certa facilitat. Visca el Barça en general i el femení en particular, són úniques i em fan gaudir del bon futbol com mai. Bona nit bons amics!! 

Carta als Reis

De petits anàvem a fer herba per als cavalls, tot i que a la Bíblia no els anomena ningú, però abans havíem escrit la carta als Reis on demanàvem els nostres regals somiats. Recordo que ja de més gran continuava fent la carta, però ja tenia en compte les minses possibilitats econòmiques que teníem a casa, tot i això, mai em va mancar aquell tros de cor dels meus pares que sempre ho van fer tot per mi. Avui, la carta als Reis seria d’agraïment per la dignitat amb què vaig vivint la jubilació i demanaria un acabament digne sense patir ni fer patir. Molta salut a la Teresa i al Pere, el nostre fill, i molta pau al món. Sobretot que la joventut reaccioni a temps per evitar la nefasta deriva on semblen encaminats… 

Una esperança amiga

Sento el silenci com una remor de pau, la nit té un màxim de foscor, tot calla, les fulles dormen, no hi ha lluna, els estels amb prou feines llueixen decrèpits, em sento un tot en el no res… No pretenc proclamar cap suposada màgia, el somni comença en el moment en què, del buit més extremat, arriben les meves llums estimades, les meves estrelles de l'ànima, aquelles que sempre acompanyen i acaronem, aquelles que vetllen per mi i em canten amb sons, a cau d’orella, que no estàs sol, que si mires en la foscor sempre acudirà una llum que et farà fluir una esperança amiga, sana, positiva, edificant, complaent… 

James Bond

Bon dissabte, tot i la pluja que encara va caient a Tarragona, hem pogut anar a esmorzar a l’Hola, ola i la Teresa ha pogut anar a comprar mentre jo he fet un tomb pel barri. Per la tarda ja no solem sortir i ara que tinc la bici estàtica encara menys. A un quart de cinc hem vist el Girona- Leganes (4-3), victòria molt treballada del Girona, després hem vist el femení del Barça que, com sempre, ha golejat (4-0) a l’Eibar. Per la nit hem vist una pel·lícula de James Bond, molt fantasiosa, però prou distreta i divertida.

Viure prop del riu

Una barca a rems, però també amb motor silenciós, viure prop del riu, d’un riu com l’Ebre. Unes canyes verdes i altes, una llocada d’ànecs nedant pels voltants, el raucar de les granotes de l'arrossar proper, tot verd, ja una mica groc, amb l’arròs madurant a pressa feta. Alguna llissa que salta, alguna polla d’aigua, alguna fotja, un nombrós grup d’ibis, algun vol de flamencs creuant el riu. La delícia de viure a Deltebre, prop del majestuós Ebre…

Bicicleta estàtica

Continuo fent la mitja hora de bicicleta estàtica cada dia, la qual cosa em representa uns trenta cardios i no és que faci un gran esforç perquè jo vaig al meu ritme, sense perdre detall de tot allò que passa al meu entorn i, com sempre vaig a la mateixa hora, sempre sol passar la mateixa gent que van a la piscina o al pavelló poliesportiu del Serrallo, o simplement a comprar a un super que es aquí prop. També algunes parelles de gent gran que, quan cau la tarda i no fa tanta calor, surten a fer un tomb o a prendre alguna cosa als bar de vora mar, a la fresca…

En acabar el dia...

La nit, el silenci, la solitud, la reflexió, el recolliment… Sovint ho recordo, i encara ho faig, allò de fer una petita meditació al cap de la jornada per veure com ha anat el dia. Això era força interessant per esbrinar les meves actuacions amb els alumnes, amb la intenció de poder millorar les meves formes d’ajudar-los. Ara, en algun moment, també analitzo les meves jornades tot i cercant la manera de fer el que em dona el gust i la gana, però tenint ben clar allò de no molestar a ningú mai…

Olor a terra mullada

És mitjanit, plou, la pluja tecleja per damunt els tendals de les terrasses, imagino també el so al fer-ho impactant sobre les fulles de les moreres. És un plaer poder escriure escoltant ploure per la finestra oberta. De tant en tant trec el cap, evidentment no passa ningú, ni els gats de la plaça, que es refugien sota els cotxes, prop d’on tenen els menjadors. Quan plou també fa una olor característica de terra mullada, de gespa reactivada de vida agraïda amb aspecte esperançat…

Dissabte de reflexió

Avui dissabte dia de reflexió i demà diumenge d’eleccions al Parlament Europeu. Bé com les reflexions ja estan totes fetes, avui només cal gaudir del silenci, de no escoltar tantes bajanades i de parlar de tot menys del que caldria. Ha estat una precampanya patètica amb el clàssic i permanent “i tu més”, més de dolent i res de bo, sense cap respecte ni consideració per a res ni per a ningú, sobretot sense cap respecte per a la democràcia i deixant ben clar i palès que l’objectiu majoritari no és precisament la democràcia, sinó que ho és el poder, sigui al preu que sigui, sense importar gaire la més mínima dignitat. Lamentable però ho veig així, és la meva visió i, tot i no ser un expert, aquí la comparteixo…

La sufiència

Hi ha persones que hi són per suficients, ho són però no hi van, no tenen aquella aparença de què van de sobrats. A mi m’encanta veure persones preparades que fan de l’entrega i de l'esforç una bandera molt valuosa, tot i la seva intenció de no fer-se notar. Al mateix temps hi ha el típic insuficient, mancat de tota preparació, esforç i voluntat d’actuar de forma positiva que, ple de llana i aparença falsa, malviu de la farsa i de l'engany de forma miserable. Moltes vegades anar de suficient per la vida, no té connotacions negatives, més aviat el contrari, mostren el seu esforç…

El somriure dels seus ulls

Em feia il·lusió veure-la amb un somriure als ulls i jo, a poc a poc, cercava sempre què podia fer, apropar-li una bona música, escriure un poema amb la tinta dels meus sentiments més autèntics o una paraula suau però ferma i a cau d’orella que fos el certificat definitiu del meu amor. Sí, faria el que fos per veure el somriure dels seus ulls, gaudir de la proclamació de la seva afinitat envers a mi…

15 d'agost, el sant de la mare

Avui és el sant de la meva mare, el sant de la mare, la mare que sempre hi és, la mare que et cura les ensopegades, la mare que t'anima a no decaure, la mare de la dicció ferma, amb la paraula i amb l'exemple… La mare, com aquella lloca que estén les ales i és la millor, més ferma i més segura protecció del món. La mare, ma mare, la meva mare, és aquella veritat que és tan autèntica i propera que no cal cercar gaire, ella sempre hi és, com una espècie d'ombra que m'acompanya amb amor…

Motos, bicis i patinets elèctrics

La moto fa un soroll esfereïdor, està preparada per a què així sigui, i el noi, d’uns quinze anys màxim, la posa al màxim i aixeca la roda del davant, i així va una bona estona on el perill i l'espectacle van de la mà. També he vist algun noi amb bici nova fent el mateix, roda enlaire, però en aquest cas sense soroll i, fins i tot, algun patinet elèctric que sembla que van substituint a les bicicletes, sobretot els més joves… 

Alfàbregues

La mare criava unes alfàbregues que eren tot un gust de veure, les desullava, o no sé ben bé què feia, però sempre les tenia ufanoses i rodones, amb un aroma molt agradable, a més deia que espantaven els mosquits, la qual cosa no sé fins a quin punt era veritat. Una vegada en va tenir una que tenia les fulles més grosses i també feia molt bona olor, però les autèntiques i més comuns eren les de tota la vida, de fulla petita i arrodonides...

Sí, pero no es suficiente

Finas lluvias de atardecer, que parecen regar bien la Tarragona seca, pero poca agua, muy poca para la necesidad real. El río continúa seco aunque ahora, al menos, parece que cada tarde las nubes se insinúan, como que nos van por fin a ofrecer su oro incoloro, su oro vida, que tanta falta nos hace. Es curioso como se pasa de un buen sol y calor a unas nubes y unos aires frescos que parecen anunciar algún chubasco.

Angula

I pensar que l'àvia m'explicava que les venien a 10 cèntims la mesura, on cabia gairebé un quilo. Se les menjaven com si fossin fideus i fins i tot en deixaven assecar damunt d'un canyís per a tenir-ne sempre a l'abast i enriquir qualsevol menjar. Ara, a més que no se'n agafa gaire, van a un preu prohibitiu per a la nostra butxaca, i la Teresa, alguna vegada compra gula, que també la pot fer tant en un suquet, com fem al Delta, com fregida amb alls com al nord, o com a complement d'uns espaguetis negres o d’una amanida… 

Habrá que importar...

Es viernes, anunciaban lluvia, pero lo que hay es un sol que parece absorber la tierra entera, sólo me consuela pensar que, por absorber, también lo haga con el agua del mar y que luego nos la devuelva, dulce, fresca, potable y vital como siempre para que podamos abastecer nuestras necesidades. El agua es vida y este año lo vamos a experimentar de forma cruel, muchas cosechas se perderán y algunas ya se han perdido, habrá que importar algunos productos naturales… 

La pilota

Abans, quan els nens jugaven a futbol al carrer, i fins i tot alguna porta de casa ens feia de porteria, hi havia uns anuncis que deien allò de “Compte, darrera d'una pilota, sempre sol haver-hi un nen”, i això ens va lliurar de més d'algun insurt. Bé, després d’aquest record, així per les bones, penso en la trobada sublim i genial que ha representat la pilota per a molts nens de tots els pobles… la pilota és el motiu, el punt de reunió, el més clar i nítid objecte del desig, és el complement ideal, per a definir la seva felicitat compartida. Impagable la meva felicitat de nen jugant a futbol… 

Records de casa

Em ve de gust recordar el pollastre de corral, criat a casa, amb restes de menjar, arròs, moresc, mort a casa, escaldat, pelat, obert, trossejat i fet rostit a la cassola per la mare. Recordo la meva joventut, quan no acabes mai la gana i tens les papil·les gustatives en plena forma, captant tot el sabor i la qualitat del plat… és un record inesborrable, per autèntic, natural, sa i saborós. També recordo el pollastre farcit, criat a casa, guardat per a les festes de Nadal, fins i tot el gall d'indi, que també era especial, o els ànecs en arròs o a la brasa, que ens agradaven moltíssim…