Tot sigui per la cultura

Sòcrates deia allò del “Sólo sé que no se nada”, i a mi em passa sovint que ho penso així. Avui llegint a Espriu, m’ha sorprès amb una expressió desconeguda per a mi, parlava d'una pagesa rica de la banda d’Ordanyà, “amb una llúpia a la clepsa i balives al coll”. Llúpia, clepsa i balives són mots desconeguts per a mi, aleshores quan em passa alguna cosa així, sempre vaig a la recerca del diccionari… i he trobat això: Llúpia: Quist de la pell format per una glàndula sebàcia. Baliva: Tumefacció dels ganglis sebacis. Clepsa: Part alta del cap, closca del cap. Bé, ha quedat tot clar i prou desagradable per cert, tot sigui per la cultura, així sigui…

És la una, surten els nens...

Estic assegut a l'ombra, davant del pavelló poliesportiu del Serrallo, és la una en punt, surten els nens de l'escola i això, quan sóc per aquí, mai m'ho perdo… La varietat étnica és important i la pena que em fan les senyores cobertes de cap a peus també és evident, ja que al mateix temps es veuen senyores sense mànigues, amb pantalons curts i amb sandalias lleugeres i còmodes… Bé, vagi per davant el meu respecte a totes les creences, però no em demanin que ho pugui entendre, gens ni mica… Els nens siempre meravellosos, juganers, autèntics, naturals...

Sant Jordi 2020

Sant Jordi des de la finestra, sense carrer, ni plaça, ni la nostra Rambla repleta de gent, llibres, roses... tots cercant fer palès l'amor, que és allò que realment hom celebra aquest dia. Bé, una mica trist tot plegat, però en aquests moments de recolliment i reflexió, ens adonem que el cor continua bategant i emocionant-se cada cop que veu tantes coses que ens regalen les persones estimades. És potser temps del poema, de mirar als ulls, de somriure i correspondre com cal a tot allò que ens mana el cor sincerament.

L'altre Carnaval

Del Carnaval no m'agrada la disbauxa, el tot hi val i viva la Pepa i la Verge, però sí considero força interessant el que representa socialment per a moltes famílies i amics, el fet de reunir-se, planejar, decidir, implicar-se, celebrar i, en una paraula, estar junts per a dur a bon fi un projecte que quedi digne i els faci sentir orgullosos del seu treball. Hi ha molt bones representacions que han comportat moltes hores de treball, així com la preparació de balls, o la decoració de carrosses, ha estat un esforç col·lectiu que ha unit moltes mans i a més s'ho han passat força bé…

Recordem...

Recordem... la gronxadora lligada a la figuera, el carretó de fusta, la pilota de futbol amb corretja, la moto amb panera, les rateres per agafar ocells pel camp, les papaterres per anar a pescar anguiles a l'emborinada, les anguiles rostides amb soses a la vora del mar agafades de poc amb el gamber, la disfressa de mexicà que em va fer la mare i que sempre recordaré, els trencats amb col que feia la meva iaia i que no els deixava acabar de coure del tot per menjar-se'ls, les tomates de penjar rostides amb oli i un all tendre, les espardenyes d'espart, el blavet, les lligasses, els cantis de gal, la terregada, el blanc d'Espanya, trencadalles, “mantuvierdes”...

Excursió a l'Ecomuseu del Delta (Deltebre)

Recordo amb especial plaer les excursions al Delta de l'Ebre amb els meus alumnes de La Salle de Reus. L'altre dia recordava el viatge amb barca per la desembocadura de l'Ebre i avui em ve de gust recordar les visites a l'Ecomuseu, on no volia cap guia i era jo qui explicava, el millor que podia, les formes de vida de la nostra terra, tan especial i tan meravellosa… i els parlava del canastró i del redable, del tiràs, del ventrol i del gànguil, del trasmall, del rall, de les fotges i de les polles d'aigua, tot i que reien cada cop que nomenava això de les "polles"... d'aigua. Era molt feliç cada cop que portava els nens al Delta…

Què autèntic tot!!

La típica casa de poble, emblanquinada, amb cisterna d'aigua del cel, una era per solejar coses, un galliner prop i un hort a la part del darrera… i allí, a l'hort, meravelles, una altra era, ara d'alls, carxofes, tomàquets de tota mena, fins i tot de penjar, que es conserven fins les voltes de Nadal, aquells encanyats d'artesania pura i aquells solcs tan rectes, de tota mena de verdures i hortalisses… La típica casa de poble, casa o barraca del Delta, amb una cordada de xapadillos de tenca o d'anguila, autèntica.

Coses nostres: expressions

• No té ni mitja galtada
• “Fótetela” i no tornis mai més
• Ets un carnús del cierre
• Tenir el “clatet” de gitano
• Ser fill de pare tendre
• Un mut enrossat
• Fa ullets de carinyo
• Xona de paracota
• Tenir el ses llépol
• Portar moltes cascàries
• Aquí hi haurà saragata
• Farinetes en brosses
• Estar més bona que el pa
• Ets un afaram
• Estar gord com un jònec
• Tenir les cames com un daguet
• Tenir el moixó gandul
• Fem un cigarret d'escanyapits
• Cap de tita vella
• Portar uns calçons de jonquet
• Portar un serracaps
• Morros de xona
• Mon pare era de la “partidal”
• Catxels, canyuts, grumols, ratllats, lluentes...

LA TERRA SAGNA

S’apropa Sant Jordi i aquí a Catalunya tenim el bon costum de regalar llibres i roses. A mí ja m'ha arribat el primer llibre, i m’ha fet molta il·lusió, sobretot per venir d’on ve, una gran persona, un ésser humà d’una gran vàlua, i per la temàtica tan actual, i a més en forma de poemes. El llibre es titula “La Terra Sagna: L’1 d’octubre dels poetes. 106 poemes per la llibertat”. El llegiré tranquil·lament, i gaudiré de l’art d’aquesta aportació. El llibre està dedicat a Roger Español, que ha esdevingut un símbol involuntari de l’1 d'octubre, i a les víctimes de la repressió.

Poetas

No sé si existe una escuela de poetas, pero lo cierto es que hay algunos que son ejemplares, más que por como lo cuentan, por cómo lo sienten y lo viven. A menudo me regalo unas lecturas del muy recordado Antonio Pérez Cozar, o del profesor Dalmiro, o de Gustavo Adolfo Villanueva, y me meto en aprendizajes varios. Me hace gracia porque, a veces, tengo que hacer uso del diccionario, o tengo que releer para enterarme de los contenidos. Un café nos acompaña bien, y el placer en la reflexión... una gozada.

Hablares

En nuestro viaje por tierras extremeñas, andaluzas, valencianas, catalanas etc, he escuchado con un cierto placer, las formas de hablar. A los extremeños les he captado un cierto aire canario, a los andaluces un “ozú” muy gracioso, a unos más que a otros, a los valencianos, con su “che” característico y en los pueblos utilizando menos el castellano, y en mi Cataluña el catalán, mi amado idioma, conviviendo sin ningún problema con los del habla de Cervantes. En Cataluña los niños hablan dos idiomas, uno más que Rajoy. Siempre recuerdo que en mis clases, los alumnos sacaban mejores notas de castellano que de catalán, porque el castellano es más fácil de aprender...

El meu amic i un clam

El meu amic era com una herba,
una verdolaga o una trencadalles,
que s’havia criat lliure i al camp,
rei de la reixaga i de les basses,
príncep de l’escopeta i els ànecs,
patriarca de les angules i les pesqueres…
Jo era el noiet de casa humil
que estudiava a Tarragona,
amb tot l’esforç dels pares, impagable…
Vam fer junts una partida d’escacs,
que recordaré tota la vida,
i se’m va menjar sense patates,
mostrant una clarividència…
fora del meu abast,
una capacitat per veure-hi més enllà,
que tenen la gent del meu poble,
acostumats a mirar sense entrebancs
… fins a l’horitzó.
Vagi, des d’aquí, un clam…
per l’aprofitament d’aquestes capacitats!

Deltebre: imatges i records

M'ha caigut a les mans un llibret, una mena de joia, que parla de La Cava i de Jesús i Maria a partir de l'any 1900, tot un document que als nadius ens posa la pell de gallina en veure les nostres realitats. Us en faré cinc cèntims... Es veu una parella de recent casats entre els anys 1908 i 1910. Al cap d'uns dies del casament, es mudaven amb la millor roba que tenien i anaven a fer-se la foto d'estudi a Tortosa. Es veu un grup de quatre germans... el fet d'anar descalços era molt habitual, sobretot els nois. S'observa el vestuari típic del noi: camisa, calçó estret, faixa i mitges d'estam. Era una família de pagesos... l'home porta el mocador al cap, negre amb llaçada al costat de l'orella, i la dona també es cobreix el cap amb un mocador. Les dones grans sempre es vestien en tons més foscos i les joves amb tons clars i més alegres.

Una imatge típica de l'exterior d'una casa de pagès del Delta: fornet per fer el pa, "foguerill" de gitana (per rostir), collitó penjat a la figuera, cadup per picar l'arròs i, per descomptat, orinals a solejar. Preciosa imatge d'un pagès venint d'Illa de Mar, amb el carro carregat de sacs d'arròs, arrossegat per un matxo potent. El trasllat de carros i gent, d'una banda a l'altra de riu, es feia amb la barcassa (plataforma sobre llaüts). En una de les primeres escoles (1907), podem observar el vestuari característic de principis de segle... Bé, ha estat un bon tastet d'història i tradició.

Concerts

Després d'en Raimon, ahir va tocar l'esperat concert de Sant Esteve per l'Orfeó Català al Palau de la Música. El van donar al canal 33, a les deu de la nit, i com sempre espectacular de veus, direcció, presentació i, sobretot, significat. A la primera part, em van agradar algunes de les peces d'autors anònims que tenien força ritme i bellesa auditiva, i a la segona, les nadales a ritme de jazz (piano, contrabaix, bateria i saxo) tenint per a cada instrument uns consentits i molt aplaudits moments de glòria total. Realment per emocionar-te escoltant: Fum, fum, fum; Non, non; Les dotze van tocant; El dimoni escuat i El noi de la mare. Com a cloenda, la cançó de la marató Tornarem, com a crit d'il·lusionada esperança en què tornarem a somriure després de vèncer tanta varietat de crisi. I què dir d'El cant de la senyera, amb el Palau ple d'estelades... Abans, una jove cantaire havia llegit un curt, però assenyat i pràctic, manifest reivindicant la nostra llengua i cultura i, sobretot, la immersió lingüística. Tot el meu respecte, aplaudiment i consideració a aquesta organització... l'Orfeó Català és l'ànima de la nostra cultura musical, és l'absència del crit, la presència del so, suau, ferm, ric, que t'eleva per les ones del somni i de l'encant, poesia de ritmes, una pau sense por, cultura en estat pur, arrel de tot allò més preuat que és nostre i que aquí tenim la millor essència.

En acabar, feia zapping i, a la primera de TVE, començava un altre concert, Dos pájaros contraatacan, gravat a l'Argentina per Joan Manel Serrat i Joaquín Sabina. Evidentment, això és una altra història, amb uns conceptes de la música i de la vida molt particulars, tot i que tenen cançons, sobretot Serrat, que són realment entranyables: Mediterrani, La tieta, El drapaire, Caminante no hay camino... També Sabina té algunes cançons reivindicatives que sonen bé, tot i la constant irreverència, diria que gairebé a la mateixa vida, però cadascú exerceix com millor li sembla la seva llibertat. De tota manera, feia patxoca veure a dos cantants, cantautors, diria més aviat, perquè són ells qui han composat la majoria de les seves cançons, d'una certa edat ja, amb una acusada pèrdua de veu, sobretot Serrat, però amb totes les taules que suposa una llarga i fructífera experiència. Una bona posada en escena, un bon conjunt de músics, un equip de so adient i un parell d'espectaculars vocalistes que aportaven una bona veu complementària, feia de tot plegat un bon espectacle, si més no, digne i de reconeixement a dues trajectòries basades en l'esforç constant i en la reivindicació de els seves idees i formes de vida.