Un desliz

En el frío, el cielo gris, la lluvia suave, de todas formas Barcelona sonríe y, sin darme cuenta, me he puesto a escribir en castellano… vale, no pasa nada si alguna vez utilizo la lengua de Cervantes, aunque seguramente la maltrate un poco. Siempre he proclamado mi respeto por todas las lenguas y una de mis frustraciones más acusadas ha sido no poder conocer mejor, para poder escribir, en inglés o en francés. Bien sabido es que uno se siente mucho más cómodo con el idioma catalán, que es la lengua de mis mayores y de grandes poetas y escritores que la proclaman y defienden como un gran tesoro… 

En català, si us plau!

És l’hora del pati, sempre que puc faig un cop d’ull al pati de l’escola. Avui em sorprèn una cosa que hauria de ser normal en una escola catalana, uns nens de segon, màxim de tercer, juguen el seu partit de futbol i parlen en català… “és fora de joc”, diu un, “no, no ho és”, diu un altre, i un tercer es fa passar per l’àrbitre i diu que ho va a veure al VAR, tot i fent amb les mans el quadre de la televisió, s’està una bona estona i torna esperitat tot dient que és gol i no hi ha fora de joc. Sempre m’han fet molta gràcia els nens de segon, tot i que jo sempre tenia els dels cicles mitjà, tercer i quart… 

Com a llenguatge habitual

Avui m’ha caigut l’ànima al terra tot i escoltant el llenguatge utilitzat per uns grups de primera adolescència, entre rialles i bromes constants: ets una pura guarra, i tu la tens com un fideus, ets un cabró de merda, i tu una puta borda… Bé, amb coses així i pitjors, a les quals els regalo el meu silenci, anaven les converses davant les orelles sordes dels monitors i amb una normalitat total. No hi havia cap malícia, això es veu que és la seva forma de relacionar-se més normal i es queden tan amples. Bé, jo no entenc res, potser després, així els llueix el pèl. Una pena escoltar-los, molt penós… 

Immersió lingüística

Hem dinat a Tarragona a un restaurant xinès, el recordo de molts anys, que quan anàvem hi havia unes nenes petites, precioses, fent els deures en una taula. Avui, una d'aquelles nenes ens ha servit el dinar i ho ha fet parlant un català perfecte i després ha servit a la taula del costat en castellà, la qual cosa em fa pensar en l'efecte benefactor de la immersió lingüística a l’escola, i cada cop puc entendre menys la dèria que tenen alguns en carregar-se-la de mala manera i sense cap reflexió ni coneixement...

La parla valenciana

Ens ha sorprès molt gratament que, als pobles de la Comunitat Valenciana que hem visitat aquesta dies, als bars, al mercat i pels carrers es parla valencià, llengua que té una sonoritat prou agradable i, en molts aspectes, aquesta parla em fa gràcia. A Cullera hem vist un aparador que posava "Roba per a xic i per a xica", a la taula del costat una senyora preguntava a una altra per la"xicoteta" de la família… Ells per sortir diuen "eixir" i per dir avui diuen “hui". Bé, a mi no em desagrada aquesta parla i em mereix tots els respectes del món… Pel pont del Xúquer a Cullera, un professor feia una explicació a una dotzena d'alumnes, en valencià, com ha de ser. Al mateix temps, el meu respecte a totes les llengües i parles del món.

Defensem el català a l'escola

Dia plujós, humit, fins i tot fred, però nosaltres, amb el bus cap a la Rambla Nova. Allí hem participat en la manifestació en defensa de la llengua catalana. Ens hem trobat amb algun company jubilat i amb tota la raó i les raons per les quals cal defensar la nostra llengua i la nostra cultura. Com a mestre jubilat, sempre recordo la qualitat i encert de la immersió lingüística, com una manera de fer immillorable per a la convivència social de tots els nostres estimats alumnes. Defensem el català ara i sempre!!

"Gràcies senyor"

Parejita joven con carrito y niño… Él, negro, muy negro, guapo, muy guapo, ya saben con dientes de nácar, ella, blanca, muy blanca, como si nunca hubiese visto el sol, por tanto el contraste era evidente. El niño, tranquilo en el carrito, precioso angelito, de un maravilloso tostadito, como para comérselo. Al pasar por mi lado y al ver que yo me apartaba un poco para dejarles pasar, el me ha dicho: "Gràcies senyor" en un catalán perfecto y yo me he alegrado y les he saludado muy cordialmente...

Respeto al corazón

Abro la ventana a la palabra, amo con el corazón y felicito y proclamo mis mejores deseos con el corazón. Mi corazón es muy catalán y cuando expresa sentimientos lo hace en este maravilloso idioma y, para mí, es un orgullo poder hacerlo. Creo que hay que tener la sensibilidad necesaria para entenderlo... y no siempre es así, yo lo siento, pero seguiré escribiendo en catalán y en castellano y nunca, nunca, lo consideraré una falta de respeto, los respetos son mutuos y, por supuesto, muy respetables todos...

A la plaça del Barracot

M'encanta el meu poble, la nostra parla, musical i espontània, sense donar tombs, en viu i en directe, peti qui peti, i a que no li agradi... que no l'escolten. Estic assegut a la Plaça del Barracot, un grup de nens xerren, són uns vuit o deu, intenten fer un partit de futbol, però el vocabulari i les seves expressions em tenen el cor guanyat: "Tu ets un maleta, vore xeic, no fas un gol mai en la vida", "Maretameua qui ha anat a parlar, xeic que ets més dolent que l'agret", i coses així… Com sempre, la meva orella sempre a l'aguait.

Nuestra forma de hablar

Tanto Teresa como yo, tuvimos que hacer el reciclaje de catalán para poder enseñar correctamente en clase, nuestro idioma normativo. Eso no lleva que nosotros somos hijos de Deltebre, de la parte de La Cava, con sus maravillosas expresiones, tan ricas en matices múltiples que las hacen adorables para todos los nativos. Cuando estamos tranquilamente en casa y nos sale alguna palabra de nuestra tierra la gozamos, nos hace gracia, y recordamos a nuestros mayores que las utilizaban habitualmente. “Xeic, és un tot un orgull, un plaer i un honor ser de les Terres de l’Ebre, de Deltebre”.

Hablares

En nuestro viaje por tierras extremeñas, andaluzas, valencianas, catalanas etc, he escuchado con un cierto placer, las formas de hablar. A los extremeños les he captado un cierto aire canario, a los andaluces un “ozú” muy gracioso, a unos más que a otros, a los valencianos, con su “che” característico y en los pueblos utilizando menos el castellano, y en mi Cataluña el catalán, mi amado idioma, conviviendo sin ningún problema con los del habla de Cervantes. En Cataluña los niños hablan dos idiomas, uno más que Rajoy. Siempre recuerdo que en mis clases, los alumnos sacaban mejores notas de castellano que de catalán, porque el castellano es más fácil de aprender...

Un respeto a las lenguas

Catalán, valenciano, mallorquín, gallego, castellano, inglés, alemán, ruso… Mis respetos a todas las lenguas, y me da igual que al catalán le llamen valenciano, no viene de un “che”, o de una erre sonora a final de palabra, tampoco que le llamen mallorquín, no viene de un “sa” o de un “es” de más o de menos, ni de una “tomàtica” por graciosa que sea. A mi, después de más de cuarenta años de dar clases en catalán, ahora me da por escribir en castellano, y lo disfruto, sin ninguna pretensión, aun encontrándolo menos poético y musical que el catalán, pero tiene su encanto. Lo único que me parece demencial es la catalanofobia enfermiza de todo aquel sediento al que únicamente se le ha dado a beber mala leche. Mis votos para que los niños puedan hablar la lengua de sus mayores, sin ninguna sumisión a la voz de ningún amo. Mis respetos a las lenguas, a todas, menos a aquellas que se dan de superiores y, evidentemente, no lo son ni lo serán nunca jamás…

Mallorquí

I parlant de parles, Déu n'hi do, el mallorquí. Recordo que quan la tieta Catalina, de Pollença ella, va venir a viure a Deltebre, quan parlava una mica de pressa, ens costava molt d'entendre. Suposo que igual deu passar amb el nostre català oriental del Baix Ebre. Darrerament, he tingut l'afortunada possibilitat de contactar una mica amb alguns trets i expressions de ses illes... i m'encanten, són poètiques, divertides, lògiques, cultura pura. I pensar que hi ha ineptes que de les llengües en volen fer un problema, em treu de polleguera, però bé... són "aquells".

Per començar, cal reparar en el canvi d'articles que els fan salats: es, sa, ses en lloc de el, la, els, les... que té la seva gràcia. Molts acabaments en -ia els fan en -i: farmàcia = farmaci. També per agrair alguna cosa diuen gracis. Força interessant és com anomenen el tomàquet... sembla que originalment és tomàtiga, però per les zones d'Inca i Pollença diuen domàtiga, que fa molta patxoca. En l'estança a Mallorca d'aquests darrers dies, vaig tenir la sort d'escoltar un recital poètic on intervenia la Joana Abrines (Un estiu a Mallorca), persona que fa de les paraules somnis i camins, i te n'adones de la rica bellesa de la nostra llengua en totes les seves manifestacions.

La parla dels argentins

Sempre m'ha agradat la seva melodiosa expressivitat, tot i que a Valdano, quan pertanyia al Madrid, jo l'anomenava el rapsode i, evidentment, la seva musicalitat no em solia fer gaire gràcia. Però mai has de dir que d'aquesta aigua no en beuràs... Ara, al Barça, tenim un entrenador argentí i, amb el poc temps que porta aquí, torno a apreciar com cal aquesta forma de dir les coses, que jo sempre dic que és com una mena de castellà normal però en bonic. I és que són realment radiofònics.

Avui, a l'entrevista que li han fet al senyor Tata Martino, en preguntar-li com havia vist l'equip, responia alguna cosa així com: "Como dije recién, hay que mantener la presión en alto, seguir robando rápido la pelota para tener la posesión, pero con más verticalidad". Dit tot això i com a cloenda de la seva xerrada, s'ha despatxat així: "Manejar variantes es una de las mejores formas de no ser previsibles". Com podeu veure, tot veritats com una catedral de grans, però què bonic ho diu i què clar... gairebé clar i català si enraonés la nostra llengua. Bé, ara veig més clar allò que diuen de que les coses no ens interessen per ser interessants, sinó que són interessants perquè ens interessen...

La llengua

Deixeu-me-la estar, si us plau! Si de cas, redreçar-la, depurar-la, amb l'única intenció d'enriquir-la. Faria un clam pel respecte a la puresa, una oda a la cultura, al saber, mai un mecanisme de defensa perquè la raó es defensa sola, menys encara voler fer veure allò que és una via d'alta cohesió, com un element a combatre i eliminar. Vagi també el meu respecte al castellà i a la professora Galés, de la Normal, que tant em va ajudat en la comprensió. Em poso de genolls cada cop que reparo i contemplo la gairebé perfecció sobrenatural de la immersió lingüística. Això no ho pot malmetre ningú, per molt "Wert" i immadur que estigui. La llengua és un problema? Si és així, vosaltres sou el problema...

Temps de cocció

El temps acaba per coure-ho tot, en una bona cuina amb sal i sol, oli i seny, prudència i espai, per créixer en la nova edificació... En temps d'adolescència tendra, on només val tot o res i les petites protuberàncies són muntanyes insalvables, manca temps per coure, temps de cocció, i en l'edat adulta l'olla comença a bullir i cou, cou tot allò que és decent i deixa crua la imbecil·litat crònica...

Tristesa total en veure surar la immaduresa. L'enemic és tot allò que sona a Catalunya, tot allò que sona a català, la llengua de les nostres terres i altres contrades. Tota aquesta mena d'irresponsables, curts de gambals i sense enteniment, diuen que ara a la Franja es parla LAPAO i a ses illes el baleàric i a València... Fan riure i pena, a més de fàstic i olor d'indecència. Continua l'espectacle i les seves raons, cada cop que obren la boca, cada gest, em reafirmen en les meves conviccions... El meu país és Catalunya, i la meva llengua el català!

Països Catalans

A alguns no els agrada ni combreguen amb aquest concepte que jo mai he vist malament. Som molt menys diferents del que volen que ho sembli (repeteixo... alguns). L'extensió territorial de l'anomenada Catalunya Gran és d'uns cinquanta sis mil kilòmetres quadrats i la superfície anomenada Països Catalans és d'una mica més de setanta mil quilòmetres quadrats. En conjunt, formen una població total de més de nou milions de d'habitants, segons les darreres estadístiques. Quant a l'idioma català, a més d'unes formes subdialectals, existeixen cinc grans dialectes principals: català oriental, català occidental, valencià, balear i rossellonès. La divisió dialectal presenta aquest aspecte:

• Català occidental: zona catalana d'Aragó, Lleida, Andorra i sud de Tarragona.
• Català oriental: Girona, Barcelona i Tarragona.
• Balear: Mallorca, Menorca i Eivissa (Illes Balears).
• Valencià: Castelló de la Plana, València i Alacant (País Valencià).
• Rossellonès: Rosselló i Perpinyà.

Bé, potser em deixo alguna cosa però, més o menys, la distribució va per aquí... I vas a Fraga i t'entenen; i ara pots presentar una denúncia en català perquè els Mossos d'Esquadra t'entenen; i a València, tot i el "xe" i les seves erres finals, parlen com nosaltres, semblant als "caveros", encara que allí castellanitzem més d'una paraula que no caldria; i a Mallorca fan anar "es" i "sa" com un article, però un cop ho saps i et familiaritzes amb la musicalitat d'aquesta parla, t'hi entens perfectament; i a Barcelona "l'aiga" volen que sigui "aigua", doncs, no passa res, li diu un de Girona que presumeix i farda de tenir el català més correcte...

És cultura, és riquesa, és comunicació i m'encanten, fins i tot, els subdialectes que encara són més fortuna de la mateixa font. Diuen que parlant la gent s'entén, i jo ho faig amb algun amic, ell en castellà i jo en català, i ens entenem i podem portar una conversa normal i fins fluïda. Molts cops es busquen problemes on no n'hi ha... no es tracta d'imposar res, més aviat d'enriquir-ho, respectar-ho i valorar la llengua com a propietat i sentiment, cultura i patrimoni, per estimar i compartir, si s'escau, però mai combatre i anul•lar...

Fred, solet, sortida... i llengua catalana

 

Feia molt de vent, però després ha esdevingut un solet que encantava de veure. Hem caminat, potser massa abrigats pel que calia, fins i tot portava guants, però per les obagues i les zones menys arrecerades del bosc tampoc sobrava tant... El Pont del Diable seguia allí, majestuós, donant constància de la cultura mare i del saber bàsic per a tot el desenvolupament posterior. Passat el Pont, ens hem ficat per un camí que, ara sí, ens ha portat pel paratge on es recorda als germans Puig i Valls, autèntics protectors de tota aquesta espectacular natura... He estrenat sabatilles noves per caminar, són més adherents, no pesen gens i no porten cordons, a més són flonges i entren fent una pressió suau... una passada, comodíssimes, gairebé caminen soles i bé, ho fan amb mi, un encert. A tres quarts d'una ja érem a ca la Lourdes bevent la coca-cola zero.

Avui la Teresa surt a les dues i dinarem a casa... unes llenties que fa temps que no en mengem i ens feia gràcia de menjar-ne. A la tarda prepararem la maleta i demà, dimecres, després de dinar, si Déu vol, la Teresa i jo posarem la cama enlaire i el Kuga en marxa, i la il·lusió a punt, i l'esperit jove i el seny i el cap que el conté preparat... i enfilarem, qual gavina voladora en busca d'altres versions del mateix mar, d'altres pols de la mateixa terra... Catalunya. Malgrat tot, Lleida, Girona, Barcelona i Tarragona existeixen pel gust i plaer dels seus habitants, per escriure i parlar la nostra llengua i la dels nostres avantpassats, tot i el greu que els sap a segons qui aquesta meravellosa manifestació cultural... No ho tenen a la intel·ligència perquè primer no ho han tingut als sentits i molt menys als sentiments. Mai ens han estimat, mai ens han comprés, mai ho han intentat i, darrerament, cada cop que obren la boca, m'omplen de raó, m'omplen de raons, per sentir-me català, cada cop més. Suposo que ho entenen molt bé... els altres espanyols, que també deu haver-ne, suposo. A mi ja no em canviaran... pobres fills!!

Perdó... se m'han creuat les darreres idees del ministre d'Educació, en referència a la llengua catalana. No tenen cap raó i no saben el que es fan, ni el que diuen, i darrerament volen fer por, tot i no tenir la força de la raó es veuen molt capaços d'aplicar la raó de la força. Ja utilitzen arguments que només valen per distreure l'atenció d'aquells a qui ja tenen enganyats. Segons a qui no enganyen, han emprés un camí d'erosions variades i depriments. Caldrà molta paciència, si més no, per escoltar tanta incoherència i desvari. Sé que quan convé seguem cadenes, i voldria que no s'arribés a tot això... Jo ho seguiré explicant en català...

Dir l'hora en català

L'expressió fidel de dir l'hora que és en català es basa sempre en un sentit progressiu, és a dir, que després de l'hora exacta s'hi afegiran els minuts i els segons, com per exemple: són les nou, són les nou i deu minuts, són les 9, deu minuts i tres segons. A partir del primer quart igualment, expressant primer els quarts i fracció i, seguidament, el nombre de l'hora respectiva, com: un quart de deu, dos quarts i mig de deu, tres quarts de deu, tres quarts, dotze minuts i 5 segons de deu, però... falten 3 minuts per a les deu.

Recordo que a la meva escola (La Salle de Reus) ensenyàvem a dir l'hora en català als nens de tercer de primària i no els resultava gens fàcil, tot i que disposàvem de rellotges de paper amb busques mòbils per practicat tot el que podíem. En realitat, a quart s'assabentaven correctament de tot el funcionament.

Al Delta, a part de no fer neutres (de la qual cosa me n'alegro molt), diuen l'hora com els castellans però en català, més o menys, però mai correctament. Nosaltres ja ens entenem. A Mallorca parlen de l'horabaixa, que és allò de "la luz crepuscular", que cantava Machín... aquella primera llum del dia, abans de sortir el sol, o potser l'última abans de pondre's. Un pensament per als pagesos i mariners que tant en saben d'hores i oratges, fins i tot, sense rellotges.

Relativisme

De vegades, havia sentit o vist escrita aquella frase on deia que "tot és relatiu" i, a mi, em sonava a alguna cosa així com a dubtós, poc real, o venut segons criteris, on els diferents interessos no en fan la mateixa apreciació, tot depenent de... Resulta que Relativisme és un pensament, una tendència, una doctrina... segons la qual tot és relatiu i, conseqüentment, hom no pot conèixer res d'una manera absoluta o amb un criteri estrictament objectiu.

Un ve d'una educació bipolar, com la malaltia, més greu del que semblava aleshores, on tot era blanc o negre, de dretes o esquerres, Barça o Madrid, americans o russos, nens i nenes, castellà o... castellà. Senyor Wert, ministre d'Educació, això sí que era un rentat total i absolut de l'immaculat cervell infantil, i si en vol aprendre més, per a seguir en la línia que porta ara, doncs aquí, amb tota la inconstitucionalitat del món, té una bona font on inspirar-se. Bé, tot i que hi ha realitats indiscutibles, cada cop més qüestions són relatives, cada vegada ens apartem més del sentit comú, i les coses només tenen interès quan ens interessen, i només ens interessen quan hi traiem un benefici personal i del clan... Sempre penso que, arreu, hi ha gent de bona fe que es manifesta, senyor Rajoy, però qui mou els fils de la maldat, de l'extorsió i del malbaratament, són al xalet de la costa estudiant on invertir. Ningú no comprèn ningú, però tots ens coneixem...