Tothom al seu lloc

Per Nadal, cada ovella al seu corral, i pel mes de setembre sembla que tot torna a la normalitat. A l’escola ja se sent l'eufòria cridòria de la canalla, que dona vida al barri, i a mi m'emociona i m’omple de records inesborrables. Sembla que ja tothom és al seu lloc, al darrere queden les vacances i aquell sentiment de què tot allò que és bo s’acaba ràpid. Però cal despertar cada dia amb l’ànim renovat, la vida és una experiència única que cal assaborir i viure-la amb il·lusió i màxima dignitat… 

Comença l'escola

L’escola ja comença a fer olor de llapis i llibres nous, els patis són nets i a punt, els mestres tenen el curs preparat i els equips directius ja han fet la seva feina impagable. Aquest curs hi haurà menys alumnes i més mestres, calen bons especialistes per atendre com cal tanta diversitat, cal formar-los bé i que tinguin ben clar tot allò que es trobaran. Preocupen, i molt, els resultats que, sobretot en matemàtiques i llengües, han obtingut els nostres alumnes, cal posar fil a l’agulla i ser molt eficients… 

S'acaba l'agost

Avui he passat prop de l’escola del Serrallo, el pati és ple de coloms i de gavines de la mar propera, les moreres sembla que ja fan la darrera demostració de generositat… i jo recordo que a les meves classes criàvem cucs de seda fins que cada nen pugues tenir el seu capoll. S’acaben les vacances dels mestres, aviat hauran d’anar a preparar el curs, fer programacions i deixar-ho tot a punt per rebre com cal a la canalla. Recordo cada moment de la meva vida professional i aquest era un dels més emotius, companys, nens, llibres nous, tot comença amb bona esperança i bona fe, un camí on em sentia plenament realitzat… 

Bon final d'estiu!!

La barca al riu, calor d’agost, de nit amb llum de lluna, de dia cercant l’ombra i la cervesa, un gelat amb copa, un cafè amb gel, una amanida de colors, poc menjar, bon repòs per l'aire condicionat. Vacances, recordo quan tenien sentit i eren una necessitat, ara, diria que sempre ho estic, de vacances, i ja no puc dir allò que deia sempre al tornar: “necessito un mes de vacances per a recuperar-me de les vacances”. Molt bé, bon estiu a tothom, que ja s’està acabant… 

Una mica nostàlgic

Avui he parlat amb les orquídies, tal com ho feia la mare amb les roses, també he recitat, com feia el pare amb tota solemnitat, aquell poema en castellà que anomenava “La murmuración”. Avui he recordat la meva escola unitària i al meu mestre Don Santiago Candela, un admirable ésser humà de cap a peus i un gran professional que m’ha servit molt d’exemple en la feina i en la vida. Recordo la seva organització, mentre explicava a un grup, els altres feien exercicis o llegien i ell passava, de grup en grup, fent sempre una feina brillant, coherent i molt efectiva. Gran mestre… 

L'escola sense nens

Els nens ja no tenen “estudi”, com dèiem al meu poble, l’escola és buida, els patis sense nens semblen no tenir ànima i els parcs infantils és veuen més plens, alguns avis agafen especial protagonisme i avui n’he vist un esmorzant de forquilla amb el seu nét. Ja no hi ha música d’escola, tot i que els mestres encara deuen estar a la feina per tancar el curs com cal. Recordo aquestes dades i el que em passava cada any, després de l’última sessió em quedava sol i trist, com si algú m’hagués robat els meus nens que tant havia conreat al llarg de tot el curs… 

Música d'escola

En els meus 41 anys de la meva vida professional, com a professor de La Salle de Reus, sempre vam anar a tocs de campana o de timbre, i no va ser fins un any o dos després quan ja anava tot a toc de música. Des del meu pis escolto la música de l’escola del Serrallo i m’encanta, música en català, és l’adequada per a cada activitat que comença, passa de l’alegre complicitat d’acollida del matí, a l’eufòria de l’hora del pati, passant per la més suau i calmada de l’hora de dinar. Bé, ha de ser bonic anar al tocs de música. Sempre he cregut en els efectes terapèutics de la música… 

Vaig poc a poc

Ja no puc córrer, potser no em cal, vaig pas a pas, lent, i m’aturo fácil per contemplar la flor del camí que ha sortit espontània a un racó d’una paret romana, que tant admirem. Faig la parada obligatòria, per veure les moreres del pati de l’escola del Serrallo… i penso i recordo els cucs de seda que criàvem a la meva classe de quart de Primària fins que feien el capoll i quan en tenia un per cada un s’acabava tot el procés. Vaig, ara poc a poc, i em recreo amb el passat i el present, i tinc temps per fer-ho amb tranquil·litat…

Obre la porta

Aquesta és una cançó que cantarem al col·legi La Salle de Reus quan portàvem els nens a la capella per fer alguna celebració: “Obre la porta, no ho sens? hi ha algú que està trucant. De qui deu ser el truc, oh respondre-li, obre la porta…” Després d’algunes repeticions, acabava dient: “No ho sents, Jesús està trucant”. Bé, ho he recordat i com m’agradava molt ho he escrit. Per als creients és una cançó molt maca i jo penso que, fins i tot, pot ser un bon missatge per al món en general, ja que cal obrir la porta a la llum que tots portem al cor i que cal deixar brillar. Obrim la porta, els braços, el cor de bat a bat…

Nens feliços

Passo prop de l’escola del Serrallo, la cridòria dels nens al pati em clama i em reclama, m’apropo, sempre m’apropo, i em treu un somriure de complaença i de satisfacció. Veig els nens feliços, corrent amunt i avall, sembla que sense anar enlloc, van feliços, cercant aquella felicitat que potser ni ells saben que ja tenen. Un sempre recorda aquesta mena de felicitat de la infantesa i, per molt bé que li hagi anat a la vida, res supera aquesta santa i tendra innocència amb què la canalla viu la seva vida en general i els seus jocs en particular que, a vegades, es confonen de forma màgica i meravellosa. Nens feliços, són l’oxigen sa de la vida…

La rosseta

Era una nena nova, rosseta, preciosa, aquí no en tenim gaires així, i tots n'estàvem contents i ens volíem apropar de la millor manera, a més el mestre sempre ens deia que quan venia algun alumne nou, calia acomboiar-lo com cal perquè és pogués sentir aviat com un company més. A mi em feia gràcia perquè era molt rossa, gairebé blanca, i amb uns ulls d’un blau cel amb sol preciosos. Tots plegats vam tenir molt mala sort, la nena no va acabar el curs, els pares van marxar a un altre país, el seu…

Prop del nens

Em dic Pere, però m’hagués pogut dir Joan o Josep ja que, en la meva data de natalitat, la gent s’anomenava així i les nenes, evidentment, Maria o Maria d’alguna cosa més. Vaig ser professor durant més de quaranta anys, però hagués pogut ser pagès, que és el que eren la majoria dels nens del meu entorn. També és pogut dedicar-me al comerç, que és com una tradició a la meva família i la meva mare tenia una petita botiga on venia de tot, cosa que en aquell temps es podia fer. Per sort vaig ser profe i m’ho vaig passar molt bé i molt sa, sempre prop dels meus nens…

Marranejar

El nen plora, després de plorar, i aquest cop ho fa d’impotència. Ell estava acostumat aconseguir els seus propòsits a base de marranejar el que no està escrit fins a sortir-se'n amb la seva, però el profe, en aquest cas jo, un cop el vaig desarmar i el vaig posar en evidència: “Ja pots plorar tot el que vulguis, vés allà al racó de pensar i plora tot el que necessites, després vens i en parlarem, plorant no aconseguiràs el que vols, parlant intentarem entendre el que demanes i et fa plorar tant". En aquest cas el nen ja no va utilitzar més el plor com a mecanisme per sortir-se'n amb la seva. Records de les meves classes al meu estimat col·legi de sempre…

La naturalitat del nens

He tornat a gaudir de la cridòria dels nens, m’he apropat al pati de l’escola del Serrallo i he observat la felicitat de la canalla, aquella cara del murri que, tot i que no té mà esquerra, s’escapoleix amb encert de tots els embolics on es freqüenta. Però a mi m’encanta veure el riure espontani, el crit esfereïdor, la forma palesa de fer-se notar, tot plegat forma part d’aquell comportament tan natural i tan infantil i tan conegut per mi que, cada cop que passo prop de l’escola a l’hora del pati, m’he d’apropar i emocionar-me una mica tot recordant la meva llarga vida professional. Una abraçada a La Salle de Reus…

Els ulls dels nens

Diuen que no hi ha res millor que el somriure d’un nen, l’entusiasme, l’esperança i els ulls com a taronges quan venen els Reis. Costa, però han d'anar a dormir aviat perquè, en despertar, la seva ànima infantil els accelerarà el cor, un cor que rebrà diferents i variades manifestacions d'amor total. A la meva escola de La Salle de Reus teníem un dia dedicat a que els nens poguessin portar a l’escola la joguina que més els havia agradat. Era una mena de festa de la il·lusió. Els ulls dels nens eren tot un poema d’entranyables sensacions.  Ara gaudeixo de veure’ls jugar…

Avui és festa

És festa, l’escola del Serrallo és buida, és l’hora dels coloms i les gavines que a la nit donaran pas als estornells. Quan l’escola tanca s’omplen les places i els parcs infantils de canalla, el barri pren una altra vitalitat. A mi m'agrada, fins i tot surto i m’apropo i gaudeixo dels partits de futbol improvisats, o de veure als nens als gronxadors on s'ho passen pipa. Per a mi la cridòria eufòrica de la canalla és molt reconfortant, els nens han estat la meva vida i un aprenentatge constant. Molta salut i amor amics!!

Santa Cecília

Per a mi sempre serà una festa molt entranyable, recordo la celebració que fèiem en els meus temps de profe de La Salle de Reus. Cada classe es preparava la seva cançó i amb la col·laboració dels especialistes en música (Els germans Andreu i Teresa Ferrer) les teníem a punt per presentar-les davant dels alumnes primer i de les famílies després. Era un espectacle digne de veure i al final tots plegats ens sentíem molt orgullosos. Una forta abraçada a tots els meus companys del col·legi La Salle de Reus. Santa casa i grans companys, sempre agraït a tothom…

Temps de primària

M’agradava la nena bruna de la trena llarga i la rossa del cabell estès, així com a despentinat, també una que tenia la cara com una poma de muntanya i els llavis del color de les cireres. Però, en un no res, qui realment m’agradava era la germana de la nena bruna i l’amiga de la nena rossa, i fins i tot una veïna de la nena de muntanya. Bé, eren temps de l’escola primària i m'agradaven gairebé totes…

Primer pati...

He observat, per primer cop aquest curs, el pati de l’escola del Serrallo, vull dir l’esbarjo dels nens, després del musical senyal de sortida. He observat als mestres aguditzant les seves simpaties professionals i als nens fent de nens, amb actuacions de tots els colors. Bona cridòria, bons pulmons, els primers gols és celebren com cal. Bons entrepans de bones mares, algun nen porta fins i tot fruita tallada en una carmanyola de plàstic transparent. Es veu algun despistat que va per lliure, dues nenes xerren i passegen, un grupet de quart intenta encistellar sense massa èxit…

Els nens de la meva classe

Són de quart de Primària, em coneixen d’haver-me vist, fent alguna vigilància al pati, algun em té por sense conèixer-me. Són els primers dies de curs, he fet un sociograma, hi ha un bon grup de “futboleros”, amb un líder destacat. També n’hi ha un que han triat com a millor company per treballar i per estudiar. Sembla que no hi ha massa rebutjats, veurem, caldrà fer el de sempre, cercar un equilibri i baixar o pujar fums segons com ho vagi veient sobre la marxa. Aquests seran els nens de la meva classe, seran meus durant un curs, procuraré ajudar-los amb dedicació…