Els meus temps de profe

Tenia fama de ser una mica dur i cridaner i jo m'esforçava en millorar. Dur, no ho era gaire, feia les coses de cor i procurava ser recte i just, però sí que se m’escapava el crit fàcil, tot i que cada inici de curs em feia el propòsit de mantenir-me més estable i tranquil. Em solia enfadar amb mi mateix, sobretot quan en algun aspecte no estava a l’alçada dels meus alumnes. També recordo la meva felicitat cada cop que aconseguia els resultats que m’havia proposat. Però sobretot era un aprenent dels meus alumnes… 

Primer dia de classe

A l’escola del Serrallo ja s’escolta la gloriosa cridòria eufòrica de la canalla a l’hora del pati. I després de la música d’entrada, del final de l'esbarjo, silenci, cal aprofitar el temps i fer les coses bé. Cal fer-les millor i millorar els resultats que sembla que en comprensió lectora i en matemàtiques estem per sota de la mitjana europea, i això s’ha de millorar des de la base, des de molt petits, sobretot la comprensió, si no entenem, per exemple els problemes, no els podem resoldre. Ull amb la utilització de les noves tecnologies, cal estudiar-ho bé i fer-ne una aplicació racional… 

Soc a classe

A vegades somio que soc a classe, tenia una taula més alta que la resta de pupitres dels nens, una paperera a l’esquerra i un petit bastó al que anomenava “totxomicina” i amb el que picava a la taula quan volia reclamar atenció. Una pissarra verda amb guixos blancs i de colors. Darrerament ja teníem 25 alumnes, que estava prou bé, i jo en principi els deixava col·locar com volien, però després del sociograma els distribuïa com a mi em semblava millor, procurant sempre cercar un equilibri que m’ajudes a controlar-los millor i pogués fer profitosos els meus ensenyaments. A la classe, amb la porta tancada, els nens i jo, es pot demanar res millor? 

Un pati buit

Un cop més m’he aturat a veure el pati de l’escola del Serrallo, sense cridòria, buit, al mig de la pista es veuen un parell de gavines en plena conversa i, damunt d’una de les porteries del camp de futbol, dues tórtores fan, o intenten fer, l’amor amb una certa desesperació. Bé, a mi me resulta fàcil omplir el pati, només em cal tancar els ulls i ja veig els diferents grups gaudint del seu temps d’esbarjo, hi ha de tot, però tots tenen aquella gràcia i aquella innocència infantil que també, a vegades, cal corregir i orientar adequadament, però sempre val molt la pena… 

Un home savi

Érem d’excursió al zoo de Barcelona amb els alumnes de quart de Primària i sempre anàvem les tres classes juntes. Un alumne que no era de la meva classe ja de bon matí em va saludar molt correctament i durant el dia el vaig veure sempre prop, gairebé a tocar. En dir-li si no preferia anar amb els amics, em va dir que el seu pare li havia dit que romangués sempre prop meu perquè jo era un home savi i podria aprendre molt de mi. Evidentment, pobre de mi, em vaig sorprendre molt i després va resultar que el seu pare sí que havia estat alumne meu i sembla que el vaig poder ajudar molt i tota la família parlava sempre molt bé de mi. Bé, són records de la meva vida professional… 

Colònies i excursions

Recordo que m’agradava molt portar als meus alumnes a veure coses, sempre estava a punt, i no només per fer les excursions que teníem programades, sinó que també feia alguna sortida per la ciutat per visitar els indrets més significatius. Ara, ho analitzo fredament i penso en la responsabilitat del professor en aquests tipus de sortides, a part de què mai ha estat reconegut i molt menys remunerat. Recordo amb especial plaer una sortida amb tren (Reus-Alcover) per visitar l’Ermita del Remei, on hi havia nens que mai havien anat en tren i alguna família que no ho veia massa clar. Molt bons records, també, de les excursions a Deltebre i al zoo de Barcelona, on anàvem tots els cursos que jo vaig ser...

Recordo l'escola

L’escola buida, és dissabte, hi ha un gran silenci, un silenci que jo sempre omplo de veu i d’imatge. Em veig per allí al mig, fent alguna cosa, una de tantes que feia a l’escola. Sempre vaig ser tutor, sempre em vaig quedar a dinar i aquest era un dels grans moments que esperava cada dia, perquè els professors ens posàvem al dia de tot plegat i era molt divertit. Vaig estar a la biblioteca amb una hora extra i també, junt amb un altre company, era encarregat de la vigilància del pati dels nens que es quedaven a dinar. Bé, vaig fer una mica de tot i quan veig una escola, encara que sigui buida, em ve tot a la memòria. Un plaer de records… 

Records de l'escola

Quan escolto la cridòria de la canalla de l’escola del Serrallo sempre m’emociona una mica i em fa reviure el meu col·legi de La Salle de Reus. Allí, i durant 41, anys vaig gaudir d'uns companys excel·lents i d’unes criatures que sempre em van ser una magnífica font d’ensenyaments. Els nens a l’hora del pati són una altra història i jo que era el seu ministre d’assumptes complicats, dono fe de tot allò gairebé impensable que poden arribar a fer. Quan algú feia  alguna malifeta, l’amenaçaven: “Aniràs al professor Pere i veuràs què et passa”, i jo feia la meva justícia cercant sempre la pau i la bona entesa entre tothom. Bona nit!! 

Vaga de mestres i professors

Penso que tenen tota la raó del món, tenen una exigència màxima, una burocràcia exagerada i sense sentit, poc personal per atendre tanta diversitat i, a més a més i per acabar-ho d’arrodonir, no estan gens ben pagats. Recordo que la primera classe que vaig tenir era el mes de setembre de l’any 70, tenia 56 alumnes i la veritat, tot i la joventut, vocació i ganes de fer-ho bé, em va agafar una mica de por i vaig haver de cercar ajuda en els meus companys i posar tot allò que cal per fer front a tanta responsabilitat. Els mestres mereixen un millor tracte, comprensió, més mitjans i evidentment un millor salari. La feina del bon mestre mai acaba a l’escola i això no és valora com caldria… 

Records de l'escola

És dia d’escola, faig un cop d’ull al pati de l'escola del Serrallo, m’ho passo bé observant la canalla i, a cops, fins i tot em fa una mica de por de què algú pugui pensar que soc un pervertit, però a mi em distreu i, evidentment, em fa reviure la meva vida professional. Observo diferents situacions que em són molt familiars i recordo que sempre tenia com a objectiu aconseguir una estabilitat entre els meus alumnes, procurant rebaixar fums i aixecar timideses, tot i que cal anar amb molt d’ull perquè, a vegades, hi ha nens que van de sobrats, però és a base de molt d’esforç i treball, i nens que no fan acte de presència i la seva inhibició és un acte de mecanisme de defensa per no treballar ni fer cap mena d’esforç… 

Nadales

Els alumnes d’una classe de l’escola del Serrallo han sortit a la placa de La Farinera per assajar una nadala en anglès. Un parell de mestres joves ho estan organitzant força bé, han posat als nens en semicercle, ajupits a la gatzoneta, i han començat a cantar, tot fent salts i diferents moviments que demanava la cançó. Per cert, tot i que no soc un expert en anglès, em sonava prou coneguda i ho tenien gairebé a punt per lluir-la al festival de Nadal. Bé, em porta a molt bons records, inoblidables per a mi… 

Pessebre

Confesso que, de petit i de no tan petit, sempre m’ha agradat fer el pessebre. El feia a casa i al bar del meu padrí, també a l’escola, tant com alumne com a després de professor de La Salle de Reus, on el fèiem a la classe i també un de comunitari al passadís. Bé, ara en tenim un a casa, molt original, fet de roba i regalat per la nostra bona amiga de l’ànima. És una estrella feta de roba, amb el naixement al mig, un àngel al capdamunt, els tres camells per la part de sota i, a les altres puntes, pastors i algun animaló. De l’estrella surt un fil ple de llums de colors, que acaba envoltant una foto del nostre fill, de més petit, preciós… 

En català, si us plau!

És l’hora del pati, sempre que puc faig un cop d’ull al pati de l’escola. Avui em sorprèn una cosa que hauria de ser normal en una escola catalana, uns nens de segon, màxim de tercer, juguen el seu partit de futbol i parlen en català… “és fora de joc”, diu un, “no, no ho és”, diu un altre, i un tercer es fa passar per l’àrbitre i diu que ho va a veure al VAR, tot i fent amb les mans el quadre de la televisió, s’està una bona estona i torna esperitat tot dient que és gol i no hi ha fora de joc. Sempre m’han fet molta gràcia els nens de segon, tot i que jo sempre tenia els dels cicles mitjà, tercer i quart… 

Sento l'alè del Nadal

I, en sentir l’alè i l'olor i la pau del Nadal, el meu cor se’n va cap al passat, al meu col·legi, amb els meus alumnes i amb tot el que fèiem per aquestes dates. Recordo de manera molt entranyable uns quadres de pastorets que vaig adaptar per als meus alumnes de quart de Primària i que van representar al l’Ermita del Remei a Alcover, i ens va quedar tan bé que després ho vam fer al teatre del col·legi. Com no recordar les nadales que cada classe preparàvem amb tot el cor i després les cantàvem a la capella amb tota solemnitat. A mi m'agradaven especialment: “Les dotze van tocant” i “El desembre congelat”. Són records plens de nostàlgia d'un temps on vaig gaudir molt de la feina i dels companys... 

Cada persona és un món

La meva àvia solia dir sovint allò de què “Cada persona és un món”. Avui a la una mirava els nens de l’escola del Serrallo que es queden a dinar, esperaven el toc de música per entrar al menjador. En observar-los m’ha cridat l’atenció la diversitat d’actuacions i comportaments de la canalla: un nen dibuixava damunt d’una taula de ping-pong, un grup de handbol, un altre de futbol, un grupet de nenes xerrant prop de la porta de sortida, els més petits no paren de córrer tot i que hi ha un grup que està jugant amb la terra. Bé, cada persona és un món i, en aquestes edats, prou divertit… 

Santa Cecília

Festa grossa, emotiva i molt celebrada al nostre col·legi de La Salle de Reus. Cada classe preparàvem la nostra cançó, els tutors la triàvem i fèiem aprendre la lletra, fins i tot la cantàvem amb la música original, però el toc final el feien els especialistes, professors de música, que en un parell o tres d’assajos la deixaven llesta per a ser escoltada al teatre. Recordar, com no, a l’Andreu Ferré i a la seva germana Teresa, que en tenien la mà trencada, ells ho arrodonien tot i jo els admirava molt per la seva qualitat pedagògica i musical. Grans records, inesborrables… 

El primer cotxe

És de nit, són les dotze, potser ja un quart d’una de la matinada, vaig amb el meu cotxe, és el primer que tinc, és nou, bonic, una mica esportiu. Vaig conduint pel plaer de conduir, no vaig enlloc, m’encanta de veure les línies de la carretera tan ben il·luminades. Bé, no puc fer molt tard, ni anar molt lluny, demà tinc classe, els meus alumnes m’esperen puntuals a la fila i els he de rebre fresc i ben disposat. Però no m’he pogut resistir a recordar i escriure l’estrena del primer cotxe, el necessitava molt i per fi va arribar… 

Records

És diumenge, el pati de l’escola del Serrallo és buit, no hi ha l’eufòrica cridòria habitual, però jo m’aturo igual a fer un cop d’ull, i els tanco, vull dir els ulls, i penso i recordo i faig gairebé present la presència de la canalla en estat pur i jo entre ells exercint la meva sagrada missió de ministre d’assumptes complicats. Quants records, quantes situacions còmiques, tendres, naturals, especials, espontànies, emotives, totes propis de la canalla en estat pur. Obro els ulls i vaig cap a casa amb un somriure de complicitat i feliç com un anís. Bons i grans records... 

He marcat un gol

Somio que soc un nen de quart de Primària i avui, a l’hora del pati, bé fet un gol amb l’esquerra, que gairebé mai xuto però li he donat amb força i ha entrat per allà on diuen que les aranyes fan el niu. Diuen que els somnis sempre tenen alguna relació amb alguna cosa que has fet, o has pensat, o si més no imaginat… i jo que vaig tenir molts anys nens de quart, i molts cops intentava posar-me al seu lloc per poder-los ajudar millor, fa que sigui possible que tingui somnis així. Gaudeixo molt de somiar així… 

Tornem a tenir nens

A l’estiu semblen desaparèixer, són a la platja, a la masia, a la parcel·la… el cas és que no se’n veuen gaires. En començar l’escola torna la cridòria entranyable de la canalla, l’entrada i la sortida de l’escola, amb la música habitual que posen amb molt bon gust i que tant m’agrada. En sortir, a les quatre de la tarda, solen fer un partit de futbol per aquí al barri i, tot i que normalment em desperten de la migdiada, m’ho prenc amb bon humor i acabo mirant el partit amb una certa gràcia. També vaig a veure'ls a l’hora del pati, són sempre un encant total, santa innocència!!