Era una nena nova, rosseta, preciosa, aquí no en tenim gaires així, i tots n'estàvem contents i ens volíem apropar de la millor manera, a més el mestre sempre ens deia que quan venia algun alumne nou, calia acomboiar-lo com cal perquè és pogués sentir aviat com un company més. A mi em feia gràcia perquè era molt rossa, gairebé blanca, i amb uns ulls d’un blau cel amb sol preciosos. Tots plegats vam tenir molt mala sort, la nena no va acabar el curs, els pares van marxar a un altre país, el seu…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada