Els arbres, ara...

M’agrada el paisatge dels arbres podats, les moreres nues, els plataners… semblen gaudir d’un merescut descans, semblen dormir el somni d’un repòs etern. Però no, aviat mouran i començaran a reviure, i més ara que, amb el canvi climàtic tan evident, les temperatures es passen pel folre les estacions de l’any i trobem plantes brotant i floreixin quan, en realitat, no toca. Si vas caminant, així en plan jubilat, pots veure alguna resta de nius, a més de gaudir de l’espectacle dels arbres, sense branques innecessàries, ni fulles, tot nu, pelat, però només de moment, aviat ens mostraran tota la seva vitalitat natural…

Viure prop del mar

Viure prop del mar fa que puguis captar algun glop de l’olor marina. Passejo vora mar per l’ombra dels tinglados, fins i tot d’algun arbre, d’aquests propis de la localitat. Vola alguna fulla de plataner, algun margalló verdeja com cal, la farigola està marronosa en aquest jardí, mentre que el romaní es posa a blanquejar sense perdre el seu aroma tan espectacular. Viure prop del mar… ho he aconseguit!!

Jardins agraïts

La pluja, que aquests darrers dies va caient amb una certa freqüència, fa que les zones enjardinades del passeig de vora mar presenten un aspecte impressionant. El margalló té un verd llustrós i uns brots que fa que sempre m'aturi per admirar de prop la seva vitalitat. Les lavandes, totes ja amb les seves floretes característiques, també fan molt de goig. Però a mi el que realment em té el cor guanyat és el romaní i, tot i que sé que no està bé, sempre em tallo una branqueta i la tinc per les mans o a la butxaca fins que arribi a casa i li deixo olorar a la Teresa, que també ho gaudeix molt...

Temps guanyat al temps

He tornat a assaborir la llibertat del jubilat, he caminat sense pressa, m’he aturat per veure de prop els margallons i els romanís, amb tota la calma del món, fins que m’he atapeït de tot l’aroma del bosc de la Mediterrània. Poc a poc he arribat al meu banc de mirar el mar i sí, gaudeixo del meu temps, és un temps guanyat al temps, guanyat a base de timbres i campanes que és allò que ara serien músiques de l’escola, de l’escola sempre recordada, sempre estimada…

Romaní

Quina meravella, m'he aturat davant d’una torreta gran amb una planta de romaní preciosa, d’un tendre suau, que et convida a apropar-te i ensumar amb calma tan deliciós aroma. Abans sempre n'arrencava una branqueta i l’estrenyia una mica entre els dits, així l’olor a les mans em durava tot el passeig… ara ja no ho faig, apropo el nas i sembla que la planta agraïda treu el seu millor perfum…

Alfàbregues

La mare criava unes alfàbregues que eren tot un gust de veure, les desullava, o no sé ben bé què feia, però sempre les tenia ufanoses i rodones, amb un aroma molt agradable, a més deia que espantaven els mosquits, la qual cosa no sé fins a quin punt era veritat. Una vegada en va tenir una que tenia les fulles més grosses i també feia molt bona olor, però les autèntiques i més comuns eren les de tota la vida, de fulla petita i arrodonides...

Les plantes de la mare

La mare em parlava de les floretes de Sant Josep, de les boquetes de conillet, dels allets, que feien unes floretes blanques que feien una molt bona olor, de les margarides grosses, blanques, aquelles que a cops els nens jugaven i anàvem arrencant fulla a fulla, tot dient sí o no, és a dir, sí m'estima o no m'estima, una nena determinada… També en tenia molta cura d'una marquesa de grans fulles i d'una esparreguera que s'enfilava per unes canyes ben col·locades prop de la paret. La mare, però, va acabar entregada totalment a les roses, li encantaven… 

La terrassa fa bona pinta

La terrassa de casa fa bona pinta, les orquídies ja estan florides, els geranis, al seu aire ells, aquest any fan les flors més grosses i, a més, tenim dues plantes noves, una mena de lliris petits però molt bonics, que ens va regalar el Pere, i una altra que ens ha regalat Marcel·la, que es diu Sansevièria, que sembla que no necessita massa aigua i es cria prou bé. A més, tenim un ram de flors en un gerro d'aigua que fa molt bonic que ens el va regalar una cosina de la Teresa.

Tiempo que ganar

Ni sé si es que he perdido el tiempo, o lo he ganado, el caso es que me he detenido a mirar una flor, despacio, sin prisa, aprovechando que el sol le daba de lleno y aumentaba su belleza. Después he observado parsimoniosamente una paloma macho, de esas que parecen pavonearse para proclamar que están dispuestas para el amor. Uno, jubilado y tal, tiene tiempo para detenerse por los muestrarios de vegetación mediterránea y, de todos ellos, me pueden los romeros, a los que les paso la mano por encima y me la acerco a la nariz para captar su impagable aroma. Sentarse frente al mar y bailar con las olas… como hacen los delfines.

Fulles

He vist una fulla de suculenta, d'un color lila grisos que va perdent líquid a pressa feta. M'agraden les fulles que veig pel terra, al final de la tardor i els principis de l'hivern. Aquelles fulles de morera, totes grogues, d'un groc gairebé immaculat, o aquelles de plataner de color marró brillant que semblen cuir… Bé, sempre m'han cridat l'atenció les fulles dels arbres, ja de petit en posava a secar dintre d'un quadern i feia una petita explicació de cadascuna. Un record: sempre deia als meus alumnes, l'arbre té fulles, i el quadern fulls…

Olores

Tengo buena napia, aprecio los olores y me identifico con ellos, son variados y perfectos en su definición y origen y yo me recreo, los valoro y los recuerdo saliendo de las flores, en su concepto más natural. Siempre pienso en los claveles de la ventana de mi madre y en sus rosas de colores perfumados, pienso en el romero que tenía una vecina, pienso en la hierbabuena que huele tan bien que alimenta, pienso en tu olor, aquel único que sólo huele a ti...

La mare i les plantes

Sovint em ve a la memòria la meva mare amb les seves plantes, el seu tros de jardí amb les roses, però també amb un seguit de torrentes que tenia escampades pel pati i per les finestres. Plantes que ella anomenava: boquetes de conillet, floreta del dia, marquesa, clavellinera, "aufàbia" (alfàbrega), floretes de Sant Josep, esparreguera… Bé, on més estona es passava era amb els roses, que en tenia de diferents colors, i era allí on tenia les seves converses, que a mi em feien riure molt, sembla com si fos ara mateix que estic veient aquelles roses blanques que, a les seves mans, semblaven àngels voladors...

Más cosas mías

Qué pequeño debe verme el elefante, la montaña minúsculo, el león cobarde, y los ratones ridículo al comprobar mis histerismos. Qué grande me contemplan las hormigas, los perros me ven como un amigo, los gatos también, pero no tanto. Las flores me ven providencial, sobretodo las orquídeas y las rosas a las que también les hablo como hacía mi madre… pero no se preocupen, ellas no me contestan, sólo me agradecen mis cariños con su mejor aroma.

Dulcificar

En el muro de contención, se desplaza frondosa una planta enredadera, en el mástil de la barca más grande hay una gaviota, del puente del tren cuelga otra planta, como una rama de un árbol desmayado, de la pared de aquella casa abandonada emerge una flor blanca como curtida en mil batallas para salir blanca y airosa… Siempre hay alguna caricia que dulcifica todos los entornos, una luz, una sensibilidad que los colorea y ennoblece y dignifica...

Horts a Deltebre

Encara hi ha moltes cases que tenen el seu hort davant de casa seva i jo, amb les meves passejades habituals, acudeixo puntual a visitar. M'agrada veure les tomaqueres encanyades amb unes tomàquets més grosses que el puny. He vist també unes albergínies i pebrots que feien tot el goig del món i també uns carbassons espectaculares, i síndries i melons… Si penses en el preu que va ara tot plegat, aquell que té un tros d'hort pot treure molt de profit, si més no, menjar per a casa. M'encanten els horts!!

Geranis

Recordo aquells temps en què teníem la terrassa descoberta i vaig arribar a tenir fins a vint geranis de diferents colors… són plantes agraïdes que, amb bona terra, aigua i sol, mostren sempre una vitalitat encomiable, a més d'una floració espectacular. Ara només en tinc un de vermell i avui me'l mirava i té unes branques plenes de fulles d'un bon verd i a la punta d'una d'elles surt una flor, que serà molt maca quan s'acabi d'obrir del tot. Sempre m'han agradat els geranis i només plantant un petit esqueix ja sol campar ràpid, donant sempre una sensació agradable de vitalitat.

Sin solución

Antes de emprender el viaje, he regado mi tomatera y, al cabo de unos pocos minutos, ha levantado las hojas, ha enderezado los tallos y se ha revitalizado, respondiendo perfectamente a la vida que le ha dado el agua. Sólo tiene un problema y es de difícil solución, pese a hacer muchas flores, no hace tomates, ella vive en un espacio cerrado, soleado y ventilado, pero con una tela mosquitera y, claro, no tiene polinización posible, pese a todo, mide más de un metro y me encanta su olor siempre…

Passa un tren...

És de nit, miro la lluna, escolto el pas d'un tren, després… aquell silenci que tant m'agrada. M'arriba la flaire de la tomaquera, que está viva, immensa, amb flors, ufanosa, fa de tot menys tomàquets… però m'encanta, les orquídies ja han arribat al llindar de la sensació. Miro la plaça, és buida, pels pisos ja no queden llums, tot i que demà és dia de festa, tothom descansa, la nit és molt calorosa, fa xafogor…

Els arbres de l'escola

He fet un cop d'ull al codonyer, ja se li veuen petits fruits, les dues oliveres brillen com cal al sol, l'arbre desmai té un to verdós poc intents, però es veuen les branques en ple creixement i cauen amb una certa bellesa i elegància, hi ha un taronger d'un verd intens, que no l'havia vist, que ja no té flors, les moreres ja van ampliant les seves fulles, aviat ja faran tota l'ombra que la canalla necessita. El que no veig massa endreçats, aquest curs, són els hortets i les torretes de la canalla, suposo que, ara que ja fa bo, començaran a funcionar com l'any passat, va bé…

Nenúfar con rana

Preciosa rana en la hoja de un nenúfar, el sol vuelve verdosos sus tonos claros, su croar es muy impactante y, en nada, se oye el chapoteo de algún buen anfibio enamorado. En el bosque del Puente del Diablo, en la fuente abandonada que tan solo visitamos los románticos, hay un banco de piedra y un refugio derrumbado, pero sigue el agua con nenúfares y ranas que croan su feliz felicidad al sol dichoso...