Un món que no va enlloc

Palplantat com un arbre, davant de la incoherència d’un món certament incomprensible, caldria remoure’l, fer caure peces, les que dominen patèticament aquest món que no va enlloc. Com és possible que manin aquesta mena de personatges, com és possible que els hagin triat, com és possible que no s’aturin les guerres i cada dia morin nens i persones que no tenen res a veure? Un món que no va enlloc, on fa molta por de viure…

Por de viure

Costa de tenir confiança amb aquesta mena de polítics que tenim i els que manen de les grans potències mundials no semblen tenir el seny que caldria en aquests moments. Cada dia maten nens i gent innocent i ho fan com una mena d’esport que fins i tot reb l’aplaudiment d’algun cervell malalt. Ja no sé si hi ha dretes, esquerres o centres, no ho saben ni ells, el cas és que l’extrema dreta sembla ser la solució desesperada de la gent que ho està del tot, dolguda i defraudada de la inoperància dels partits que han perdut la coherència. Realment avui fa por de viure…

Cal eliminar-lo

La tempesta ja només és al cor de la gent que ho ha perdut tot, sobretot família i amics que no tornaran, tot i que romandran al seu cor per sempre més. No parlaré dels polítics que, tot i la desgràcia profunda dels esdeveniments, continuen jugant al joc del… i tu més, o potser en aquest cas millor… i tu menys, de seny i de sentit comú. Si realment hi ha un responsable de no haver avisat a temps a la gent, cal eliminar-lo de la circulació, si més no de la circulació política. Llastimós tot plegat, penós.

Lamentable, penosa...

Veure la tele, escoltar les notícies aquests dies, és depriment, fereix la meva sensibilitat. No, no vull parlar de política perquè no vull tenir problemes, però sí proclamo la meva decepció total i la manca de credibilitat que em suposen els nostres organismes oficials. És evident que hi ha diferents maneres de veure les coses, no tothom té clar que és terrorisme, ni tampoc valora de la mateixa manera les agressions brutals e innecessàries de la policia nacional. Bé, ha arribat un moment en què ja no entenc res, serà que possiblement ja ho entenc del tot i que, com sempre, tinc tota raó de ser com sóc. La situació és lamentable, penosa…

Dissabte de reflexió

Avui dissabte dia de reflexió i demà diumenge d’eleccions al Parlament Europeu. Bé com les reflexions ja estan totes fetes, avui només cal gaudir del silenci, de no escoltar tantes bajanades i de parlar de tot menys del que caldria. Ha estat una precampanya patètica amb el clàssic i permanent “i tu més”, més de dolent i res de bo, sense cap respecte ni consideració per a res ni per a ningú, sobretot sense cap respecte per a la democràcia i deixant ben clar i palès que l’objectiu majoritari no és precisament la democràcia, sinó que ho és el poder, sigui al preu que sigui, sense importar gaire la més mínima dignitat. Lamentable però ho veig així, és la meva visió i, tot i no ser un expert, aquí la comparteixo…

Uns i altres

Vull tancar els ulls i somiar amb una llibertat en pau. Vull veure un foc nou, amb encenalls nous, emprenedors, valents, que vagin de cara, per a que tothom pugui veure quin foc fa cadascú, o el que vol fer, perquè els focs diferents no porten enlloc. Dolgui a qui dolgui, encara hi ha uns i altres… els uns s'uneixen fàcilment, tots són uns, els altres no hi ha manera d'unir-se tot i ser, evidentment, els altres. Una pena!! 

Hem votat

Hem anat a votar, votem a l'escola del Serrallo, que és a tocar de casa, i ha estat bufar i fer ampolles, arribar i moldre, cap allà a les dues del migdia, només ens ha calgut triar els dos sobres, amb les paperetes que hem decidit i hem votat sense haver fet cap cua de res. Bé, suposo que seguiré unes eleccions més, sense que guanyin els meus, però jo seguiré lluitant per sempre més al servei d'aquest poble. Llàstima que els meus, com ja he dit tantes vegades, són incapaços d'anar units, de totes maneres, ves per on… si Sánchez vol seguir governant, només té un camí, que no és precisament el seu famós 155, és el que hi ha i prou…

Votar

Votar o no votar, votar a los míos, porque los otros seguro que votan, pero quienes son los míos, existen los míos, o para encontrarlos habría que hacer un puzle tan complicado que, con los políticos actuales, parece imposible de definir. Uno ya empieza a ser mayor de verdad y las ha visto de todos los colores, pero actualmente no entiendo al mundo, no entiendo las guerras, no entiendo los resultados electorales… y es que los míos nunca ganan, y uno piensa que actualmente NO EXISTEN, por su incapacidad para estar unidos por una causa de democracia y libertad… 

No saben ser ni estar

No suelo escribir casi nunca sobre política… A mi edad, observo, sonrío, me enfado, bostezo, incluso me emociono o me pongo nervioso, o me retiro inoperante, incoherente, indiferente, ante las avalanchas de podredumbre galopante, cual desbocada caballería que lo hace a sus anchas y pretende hacernos creer que es lo normal. Alegrías pocas, los míos casi nunca ganan, a veces pienso que quizá no existen, no saben estar ni ser lo que son o lo que podrían ser. No me gusta esta política… 

Eleccions municipals

Vaig escoltar algun debat electoral per la televisió, i res de nou, potser menys qualitat en la dialèctica, però la mateixa mala traça en mostrar ideologies, pulcritud i mans netes, però poc programa, si més no, allò que cal fer com a prioritats i sobretot com financiar-ho. Els mires i veus els mateixos o semblants gats, amb els mateixos collarets, o potser algun que ha canviat de jaqueta, que de tot hi ha a la vinya del Senyor. Bé, aniré a votar, com un deure ciutadà, però sense cap il·lusió, no els crec… 

Campanya electoral

Menys aigua, a Tarragona plouen tota mena de promeses, molts sopars de duro, com dèiem al meu poble. En aquest sentit, vull recordar a aquell polític que prometia un pont a un lloc que no hi havia riu i, aleshores, doncs va prometre que els faria un riu… Realment, he perdut la fe en la política i amb els polítics, el seu objectiu és el poder y no pas la democràcia, sobretot amb els partits siguin els que siguin perquè cap em sembla prou seriós per creure-me'ls. Es repartiran el pastís, pactaran allò que calgui i amb qui sigui, fins i tot contra natura, per ser prop del poder i al poble, doncs… com sempre! 

Cap problema

La Teresa i jo continuem portant el llacet que reclama la llibertat dels presos polítics i els exiliats i mai hem tingut cap problema, tot i que hem viatjat per tot arreu, més aviat ens hem trobat amb situacions simpàtiques de gent que pensa com nosaltres i que ens ha saludat dient allò de "Salut i república". Avui ens hem trobat amb un senyor que, al veure’ns, ens ha ensenyat tots els seus carnets d’entitats catalanes i ens ha fet molta gràcia quan ens ha dit que ell no era independentista sinó que era separatista… i s'ha quedat tan ample. Bé, curiositats agradables del viatge…

Justicia social

Uno siempre tiene esperanza de que algún día lluevan soluciones, pero esas no se proclaman porque sí y parece que los encargados de llevarlas a cabo no están por la labor, porque ellos ven en el eterno contemporizar su solución más propicia para mantenerse, chupando del bote, de la ya extremadamente escasa y condensada leche, léase la leche como el pan que ya no llega a todas partes. Bien, hay que tener siempre fe y esperanza, pero primero hay que arrimar el hombro y después exigir justicia social, pero de verdad, no sólo en los mítines...

Patético

¡Qué miserables pueden llegar a ser las miserias humanas! Las razones de estado se cargan la democracia, que parece ser que ya no es el objetivo de nadie… Ahora, quizá ahora y siempre, el objetivo es el poder y el cómo conseguirlo es lo de menos. La nueva bomba, tan fétida ella, se llama Pegasus, éstas no matan como las de la invasión, éstas conmueven al sentido común y a la decencia, éstas van al más allá más lejos de los extremos y parece ser que el programa sólo está al alcance de los estados. En fin, triste, lamentable, patético, abominable, vomitivo total...

Acudits

No m'agrada parlar dels polítics perquè estic completament decebut de tots, però avui he vist un parell d'acudits al Diari de Tarragona i us en faré cinc cèntims… Un plat amb menjar per a gossos, dos gossets que responen al nom de Ayuso y Casado s'estan barallant, mentre, un altre gosset que respon al nom de VOX, es menja tot el que hi ha al plat. Sense comentaris. Al mateix Diari, un altre acudit sobre la corrupció… Diuen que la corrupció és com aquell que es pega un pet en un taxi, el que l'ha fet no el nota gaire, però per a la resta és insuportable. La corrupció del propi partit no es nota gaire, la dels altres, sempre és magnífica i anem dient allò del… i tu més. Bé, perdoneu, no m'agraden gens ni mica els polítics…

Anar a fer un cafè

A vegades penso amb la gent amb qui he anat a fer un cafè i m'he sentit a gust i bé, hem xerrat de tot i amb confiança, tot sabent que allò dit es quedava allí i, a més, era sense malícia. Hem arreglat el món amb la magistral solvència que ho fem els jubilats i, després, aquí pau i allà gloria. També tinc molt clar amb qui mai em vindria de gust anar a fer un cafè... no és que jo menyspreï a ningú o em senti superior a ningú però realment hi ha persones, especialment polítics, que quan els escolto per la tele em fan entrar urticària i em regalo el seu silenci tancant el televisor.

Una veu que no morirà

Hem anat a la manifestació a Barcelona, em feia gràcia, sempre es veuen detalls interessants. He vist la gent una mica trista, però molt esperançada i ,en un moment donat, es veia despertar i reclamar aquella unitat que és imprescindible... i ho feia amb força i dignitat total. M'ha fet gràcia veure representacions d'altres comunitats de l'estat, i fins i tot alguna representació d'altres nacions… He vist als presos indultats participar molt activament i encapçalant la manifestació. Bé, aquesta és una veu i una esperança que no morirà mai, així ho sentim nosaltres de per vida...

Correr hacia la libertad

Voy cielo arriba, con los brazos abiertos, voy reforzado con el grito unánime de la libertad. Es tan libre la libertad, que todo el mundo la interpreta a su manera, pese a todo, hay democracias de feria, mucho príncipe encadenado, mucha dictadura persistente y muchos partidos políticos en los que su objetivo no es la democracia sino el poder, y así  nos luce el pelo… De todas formas, sigo corriendo hacia la libertad...

Ladran, luego cabalgamos...

Siempre me gustó aquella frase que dice: "Algo tendrá el agua, cuando la bendicen". El recuerdo viene a colación de que todos los excarcelados recientemente, han ido al encuentro del presidente Puigdemont, todos los de Junts, el presidente actual Pere Aragonès y hasta el señor Junqueras tiene previsto comparecer próximamente. A mí me parece muy bien que una idea excelente se complazca en explorar todos los tintes democráticos posibles y más ahora que parece que el Consejo de Europa ha reaccionado como lo ha hecho y por una mayoría encomiable. Mientras, algunos ladran sus miserias, luego cabalgamos...

President republicà

No m'agrada parlar de política, no estic còmode i em fastigueja una mica, veig un reguitzell d'interessos on el més important és el poder i no pas la democràcia i, aleshores, és un joc per no quedar-se sense cadira, algunes fins i tot innecessàries. Però aquests dies hem tingut una bona notícia, en Pere Aragonès ha estat investit President de la Generalitat de Catalunya, i això és sempre una bona entesa i, a més, és republicà i independentista, idea amb la qual combrego i que és democràtica total.