Les portes obertes

A l’escola del Serrallo els diumenges deixen les portes obertes del pati i moltes famílies del barri amb els nens venen a prendre el sol i a jugar a bàsquet o a futbol. Avui, a la pista de ciment, hi havia un pare amb dos nens de cicle mitjà, vestits amb la samarreta del Barça i, tot i que parlaven en castellà, eren més culers que jo, ja que cada cop que feien un gol, anomenaven a Lamine, a Pedri, a Ferran, a Cubarsí…, i ho feien realment molt emocionats. M’agrada la idea d’aquesta apertura dels patis i jo, com sempre que hi passo, m'apropo i faig un cop d’ull als futbolers… 

Records de l'escola

És dia d’escola, faig un cop d’ull al pati de l'escola del Serrallo, m’ho passo bé observant la canalla i, a cops, fins i tot em fa una mica de por de què algú pugui pensar que soc un pervertit, però a mi em distreu i, evidentment, em fa reviure la meva vida professional. Observo diferents situacions que em són molt familiars i recordo que sempre tenia com a objectiu aconseguir una estabilitat entre els meus alumnes, procurant rebaixar fums i aixecar timideses, tot i que cal anar amb molt d’ull perquè, a vegades, hi ha nens que van de sobrats, però és a base de molt d’esforç i treball, i nens que no fan acte de presència i la seva inhibició és un acte de mecanisme de defensa per no treballar ni fer cap mena d’esforç… 

Nadales

Els alumnes d’una classe de l’escola del Serrallo han sortit a la placa de La Farinera per assajar una nadala en anglès. Un parell de mestres joves ho estan organitzant força bé, han posat als nens en semicercle, ajupits a la gatzoneta, i han començat a cantar, tot fent salts i diferents moviments que demanava la cançó. Per cert, tot i que no soc un expert en anglès, em sonava prou coneguda i ho tenien gairebé a punt per lluir-la al festival de Nadal. Bé, em porta a molt bons records, inoblidables per a mi… 

En català, si us plau!

És l’hora del pati, sempre que puc faig un cop d’ull al pati de l’escola. Avui em sorprèn una cosa que hauria de ser normal en una escola catalana, uns nens de segon, màxim de tercer, juguen el seu partit de futbol i parlen en català… “és fora de joc”, diu un, “no, no ho és”, diu un altre, i un tercer es fa passar per l’àrbitre i diu que ho va a veure al VAR, tot i fent amb les mans el quadre de la televisió, s’està una bona estona i torna esperitat tot dient que és gol i no hi ha fora de joc. Sempre m’han fet molta gràcia els nens de segon, tot i que jo sempre tenia els dels cicles mitjà, tercer i quart… 

Cada persona és un món

La meva àvia solia dir sovint allò de què “Cada persona és un món”. Avui a la una mirava els nens de l’escola del Serrallo que es queden a dinar, esperaven el toc de música per entrar al menjador. En observar-los m’ha cridat l’atenció la diversitat d’actuacions i comportaments de la canalla: un nen dibuixava damunt d’una taula de ping-pong, un grup de handbol, un altre de futbol, un grupet de nenes xerrant prop de la porta de sortida, els més petits no paren de córrer tot i que hi ha un grup que està jugant amb la terra. Bé, cada persona és un món i, en aquestes edats, prou divertit… 

Tornem a tenir nens

A l’estiu semblen desaparèixer, són a la platja, a la masia, a la parcel·la… el cas és que no se’n veuen gaires. En començar l’escola torna la cridòria entranyable de la canalla, l’entrada i la sortida de l’escola, amb la música habitual que posen amb molt bon gust i que tant m’agrada. En sortir, a les quatre de la tarda, solen fer un partit de futbol per aquí al barri i, tot i que normalment em desperten de la migdiada, m’ho prenc amb bon humor i acabo mirant el partit amb una certa gràcia. També vaig a veure'ls a l’hora del pati, són sempre un encant total, santa innocència!! 

Banyar-se al canal

Soc un nen del meu poble, Deltebre, és el mes de juliol i, com tots els nens, vaig a banyar-me al Tubet del Cartero, encara no és temps de fer-ho al canal gran, això ho vaig fer una vegada amb el meu padrí. Un cop ja saps nedar, passes al canal gran i això ja és molt i molt divertit, el pots travessar anar i tornar, deixar-te anar d’esquena al favor de la corrent, fer molts bons capbussons, fins i tot des de la barana de ferro del pont de l’estació del carrilet. Soc un nen petit de La Cava, un orgull, ara Deltebre, amb el mateix orgull. Temps inesborrables per sempre més… 

L'escola sense nens

Els nens ja no tenen “estudi”, com dèiem al meu poble, l’escola és buida, els patis sense nens semblen no tenir ànima i els parcs infantils és veuen més plens, alguns avis agafen especial protagonisme i avui n’he vist un esmorzant de forquilla amb el seu nét. Ja no hi ha música d’escola, tot i que els mestres encara deuen estar a la feina per tancar el curs com cal. Recordo aquestes dades i el que em passava cada any, després de l’última sessió em quedava sol i trist, com si algú m’hagués robat els meus nens que tant havia conreat al llarg de tot el curs… 

Obre la porta

Aquesta és una cançó que cantarem al col·legi La Salle de Reus quan portàvem els nens a la capella per fer alguna celebració: “Obre la porta, no ho sens? hi ha algú que està trucant. De qui deu ser el truc, oh respondre-li, obre la porta…” Després d’algunes repeticions, acabava dient: “No ho sents, Jesús està trucant”. Bé, ho he recordat i com m’agradava molt ho he escrit. Per als creients és una cançó molt maca i jo penso que, fins i tot, pot ser un bon missatge per al món en general, ja que cal obrir la porta a la llum que tots portem al cor i que cal deixar brillar. Obrim la porta, els braços, el cor de bat a bat…

Nens feliços

Passo prop de l’escola del Serrallo, la cridòria dels nens al pati em clama i em reclama, m’apropo, sempre m’apropo, i em treu un somriure de complaença i de satisfacció. Veig els nens feliços, corrent amunt i avall, sembla que sense anar enlloc, van feliços, cercant aquella felicitat que potser ni ells saben que ja tenen. Un sempre recorda aquesta mena de felicitat de la infantesa i, per molt bé que li hagi anat a la vida, res supera aquesta santa i tendra innocència amb què la canalla viu la seva vida en general i els seus jocs en particular que, a vegades, es confonen de forma màgica i meravellosa. Nens feliços, són l’oxigen sa de la vida…

Prop del nens

Em dic Pere, però m’hagués pogut dir Joan o Josep ja que, en la meva data de natalitat, la gent s’anomenava així i les nenes, evidentment, Maria o Maria d’alguna cosa més. Vaig ser professor durant més de quaranta anys, però hagués pogut ser pagès, que és el que eren la majoria dels nens del meu entorn. També és pogut dedicar-me al comerç, que és com una tradició a la meva família i la meva mare tenia una petita botiga on venia de tot, cosa que en aquell temps es podia fer. Per sort vaig ser profe i m’ho vaig passar molt bé i molt sa, sempre prop dels meus nens…

Marranejar

El nen plora, després de plorar, i aquest cop ho fa d’impotència. Ell estava acostumat aconseguir els seus propòsits a base de marranejar el que no està escrit fins a sortir-se'n amb la seva, però el profe, en aquest cas jo, un cop el vaig desarmar i el vaig posar en evidència: “Ja pots plorar tot el que vulguis, vés allà al racó de pensar i plora tot el que necessites, després vens i en parlarem, plorant no aconseguiràs el que vols, parlant intentarem entendre el que demanes i et fa plorar tant". En aquest cas el nen ja no va utilitzar més el plor com a mecanisme per sortir-se'n amb la seva. Records de les meves classes al meu estimat col·legi de sempre…

La naturalitat del nens

He tornat a gaudir de la cridòria dels nens, m’he apropat al pati de l’escola del Serrallo i he observat la felicitat de la canalla, aquella cara del murri que, tot i que no té mà esquerra, s’escapoleix amb encert de tots els embolics on es freqüenta. Però a mi m’encanta veure el riure espontani, el crit esfereïdor, la forma palesa de fer-se notar, tot plegat forma part d’aquell comportament tan natural i tan infantil i tan conegut per mi que, cada cop que passo prop de l’escola a l’hora del pati, m’he d’apropar i emocionar-me una mica tot recordant la meva llarga vida professional. Una abraçada a La Salle de Reus…

Els ulls dels nens

Diuen que no hi ha res millor que el somriure d’un nen, l’entusiasme, l’esperança i els ulls com a taronges quan venen els Reis. Costa, però han d'anar a dormir aviat perquè, en despertar, la seva ànima infantil els accelerarà el cor, un cor que rebrà diferents i variades manifestacions d'amor total. A la meva escola de La Salle de Reus teníem un dia dedicat a que els nens poguessin portar a l’escola la joguina que més els havia agradat. Era una mena de festa de la il·lusió. Els ulls dels nens eren tot un poema d’entranyables sensacions.  Ara gaudeixo de veure’ls jugar…

Aquella felicitat...

És allò de la pilota, els nens, el partit, o fins i tot jugant a bons i dolents, a polis i lladres, o a vaquers de l’oest americà. És aquella edat en la que ets feliç i no n’ets conscient de què ho ets. Tot i això tu vols ser gran, perquè penses que podràs fer més coses, totes aquelles que ja fan els més grans i que ara no pot ser. Quan ja ets gran i conscient de les teves responsabilitats te n’adones de la placidesa i natural felicitat que tenies de nen, sense cap complicació més que no fos guanyar el partit o atrapar als lladres que havien atracat la diligència. Ser feliç sense saber-ho, era ser nen…

L'espill de l'ànima

Diuen que la cara és l'espill de l’ànima i, realment, deu ser veritat. Avui he vist uns avis, no massa grans, jugant amb els seus nets a un parc infantil del Serrallo. He observat amb atenció especialment a la cara de l’avi, el bon senyor tenia activat el llagrimal, però tot de satisfacció i felicitat, l'àvia abraçava a una neta que s'havia fet una rascada a la cama, recordava segurament els seus temps de bona mare…

Futbol a la plaça

Els nens de la plaça fan el seu partit de futbol, són de segon de Primària, potser algun de tercer, i juguen amb aquella fe tan infantil i natural que a mi em té el cor guanyat des de sempre. Un ha fet un bon gol amb l’esquerra, que solen ser més vistosos, els amics el feliciten i ell treu pit, tot i que va dient… “no m’ho crec, encara no m’ho crec”. S’ho passen bé, és una edat meravellosa, ho viuen tot amb molta intensitat i ho aprofiten com cal, sí senyor!

El nen ha de ser un nen

En els meus temps de profe, sempre trobava reprovable la parla d’aquells nens que enraonaven igual que els seus avis i, a més, el seu entorn encara els hi reia les gràcies i ells encara s’esforçaven més per ser cada cop menys nens i més avis. Al mateix temps, un considerava que si el nen podia passar alguna estona amb els avis era altament beneficiós, aleshores sembla una mica contradictori, però no ho és, com sempre cal trobar aquella fórmula que parla de tenir una mida per a totes les coses…

Un encant de criatura

Des d’una mena de taca-taca amb seient, el nen de cicle superior, diria, camina sol pel pati, es pot aixecar i, aguantant-se als braços de la cadira, és pot desplaçar fins arriba on són les monitores, que li fan una festa, s’asseu una estona, després torna a seure i es posa a aplaudir amb una mena de felicitat que para ells voldrien molts nens. Aquest nen és el mateix que un cop vaig veure que li apropaven una pilota i intentava encistellar a una cistella improvisada. Bé, algun cop l’he vist pel barri i avui l'he vist moure’s per l’escola, és un encant de criatura i molt ben atès…

La cridòria de l'escola

Quan escolto la cridòria de l’escola se’m posa, una mica, la pell de gallina, si puc m’apropo, tant si és l'hora de sortida o és el temps d’esbarjo. Gaudeixo molt de veure els nens en llibertat, aquella estona que els pares els deixen jugar a la plaça, abans d'anar a dinar i en què els nens no veuen mai l'hora d’acomiadar-se dels seus companys. L’espectacle per a mi es magnífica a l’hora del pati ja que, durant els meus més de quaranta anys de docència, vaig tenir unes experiències molt edificants i enriquidores. Els nens em van ensenyar sempre molt…