Llaminer

El meu pare m’explicava que el meu avi, el doctor Joan Bonet, era molt llaminer, sobretot li agradaven els dolços de qualitat i tenia tendència a comprar-los a Reus. Sempre és prenia els tallats amb llet condensada i l’àvia li solia fer una crema catalana que era deliciosa, amb molt d’ou i molt sucre. Bé, després d’aquesta confessió, cal comentar i recordar que l’avi era tot un sant baró, un gran metge, amb una bondat i disposició fora del normal. Era molt estimat i valorat i fins i tot té un carrer amb el seu nom a Jesús i Maria (Deltebre). 

Sant Joan

El meu avi es deia Joan Bonet Serrat, era de Berga i era metge, però segons diu tothom era sobretot una gran persona, un ésser humà excepcional, capaç de posar-se a disposició dels seus pacients de manera incondicional, amb atenció encara més acurada per als més necessitats. El poble li ha dedicat un carrer, tot i recordant les seves bones obres, per les que no tenia horari i sempre estava a disposició de tothom. Va conèixer a la seva dona, Josefina Bo Benito, mentre pescava l’emborinada i ell feia una excursió de final de carrera, va prometre que tornaria i així va ser, va presentar-se i al cap d’un temps es van casar. Van tenir onze fills, entre ells el meu pare, que curiosament es deia Pere Bonet Bo i, el que és la vida, el meu pare no era bonet, ni tan sols bo, era una persona molt bona, entranyable, humana, espectacular, amb un cor que no li cabia al pit i amb una ànima que li facilitava els ànims per a actuar sempre amb el més fins dels somriures que mai més he tornat a veure. Aviat Sant Pere, el meu sant i el del nostre fill Pere, gran dia… 

L'escola sense nens

Els nens ja no tenen “estudi”, com dèiem al meu poble, l’escola és buida, els patis sense nens semblen no tenir ànima i els parcs infantils és veuen més plens, alguns avis agafen especial protagonisme i avui n’he vist un esmorzant de forquilla amb el seu nét. Ja no hi ha música d’escola, tot i que els mestres encara deuen estar a la feina per tancar el curs com cal. Recordo aquestes dades i el que em passava cada any, després de l’última sessió em quedava sol i trist, com si algú m’hagués robat els meus nens que tant havia conreat al llarg de tot el curs… 

L'espill de l'ànima

Diuen que la cara és l'espill de l’ànima i, realment, deu ser veritat. Avui he vist uns avis, no massa grans, jugant amb els seus nets a un parc infantil del Serrallo. He observat amb atenció especialment a la cara de l’avi, el bon senyor tenia activat el llagrimal, però tot de satisfacció i felicitat, l'àvia abraçava a una neta que s'havia fet una rascada a la cama, recordava segurament els seus temps de bona mare…

El nen ha de ser un nen

En els meus temps de profe, sempre trobava reprovable la parla d’aquells nens que enraonaven igual que els seus avis i, a més, el seu entorn encara els hi reia les gràcies i ells encara s’esforçaven més per ser cada cop menys nens i més avis. Al mateix temps, un considerava que si el nen podia passar alguna estona amb els avis era altament beneficiós, aleshores sembla una mica contradictori, però no ho és, com sempre cal trobar aquella fórmula que parla de tenir una mida per a totes les coses…

Encara som nosaltres

És curiós observar en la gent gran, aquella harmonia, aquella convicció, aquella afinitat que dona l’estima i el saber-se de memòria… Aquell camí compassat, sense canviar de passa, a poc a poc, com si ambdós sabessin ben bé on parar, aturar-se, per veure allò que saben perfectament que els agrada a tots dos. Ella li  pela una fruita, ell li prepara un cafè, ells es miren als ulls i diuen… doncs sí, encara en queda d’aquella i d’aquell, encara som nosaltres, pròrroga màgica, generosa…

La felicitat

Sóc pel Carrer del Mar, veig un avi amb un carret que porta una nena rosseta preciosa. Estan aturats sota la finestra de casa seva, la nena riu, l’avi li fa totes les carantoines del món i la nena s’ho passa pipa. L’avi truca a la finestra perquè l’àvia li apropi un trosset de pa per a la nena, l’àvia li dona i l’avi continua fent comèdia, tot fent allò de l’avió, fins que per fi la nena, feliç ella, amb uns ulls com unes taronges, pot gaudir del pa que sembla que reclamava, entre grans somriures i riures amb el seu estimat avi…

Són nens

És blau fins i tot el sol en el fred matí del mes de febrer, passa un tren amb pressa, d’aquells que sembla que no paren enlloc, passen els nens cap a l’escola, amb una calma i parsimònia impròpia que s’esbravarà a l’hora del pati i algun és possible que ho faci abans, són nens, les millors flors de la vida, l'esperança d’un món millor i més natural. Ja torna algun avi de portar el net a l’escola…

El petó

El petó de la núvia que proclama veritat, certifica autenticitat. El petó de la mare fet amb el cor, o el de l’àvia que sembla sortit del mateix lloc, però és posat en mans d’una ametralladora que deixa al nen marcat d’amor i de pintura de llavis. El petó del pare que, evidentment, també ve del mateix lloc, però sembla, menys tendre, més formal, més seriós, com de pare que, a pesar de tot plegat, també mostra tota la seva sensibilitat…

Figues

Recordo l'hort de l'àvia i la figuera de figues negres, la regadora que venia des del riu amb les granotes prenent el sol per les voreres, l'avi canviant el solc i, després, em pujava al coll per poder agafar les figues que jo no podia arribar. Eren unes figues allargades, amb molt bon gust i n'hi havia moltes, però a mi m'agradaven més les de la figuera de casa, verdes, amb goteta de mel… 

Nens i avis

És un plaer sempre que veig als avis passant una estona amb els seus néts, poden aprendre moltes coses d'altres temps i enriquir-se amb les seves experiències. Però hi havia una cosa que, com a mestre, no m'agradava gens, eren aquells nens que parlen com els avis i, a més, el seu entorn els hi reien les gràcies. A mi un nen em semblava, i em sembla, que ha de ser un nen i comportar-se i parlar com un nen… i prou. 

L'avi i el pare

El meu avi de part de pare era metge i un gran catòlic practicant, a més d'una extraordinària persona, sana i molt bona. El meu pare m'explicava que si anava a missa els diumenges, l'avi li donava un duro, que es veu que en aquell temps, era una bon propina. Bé, tot això ho explico perquè recordo un fet que em va fer molta gràcia, resulta que en plena missa, durant el sermó, Mossèn Felip va dir "Tenéis que saber que sois aves de paso"... i el meu pare no parava de dir "Somos, somos", i l'avi, un sant home ell, el va fer callar amb un somriure. Bé, records entranyables… 

Lliçó apresa

Suposo que ja ho he explicat alguna vegada, però ara em ve de gust perquè és molt emotiu. Els avis tenien una botiga de queviures i solien posar la fruita esposada ben a vistes, ben neta i atractiva. L'avi, ja una mica gran, romania assegut vigilant la parada i jo, un petitó de pocs anys, m'apropava per agafar un plàtan, una poma, un préssec o allò que era al meu abast. L'avi es feia l'adormit i després ho explicava a l'àvia i a la mare, que procuraven fer-me entendre, que no calia que ho agafés d'amagat, que li demanés a l'avi i prou… Bé, coses de canalla i lliçó apresa. Ara de gran ho veig amb una certa simpatia al meu avi Rafel… 

Avi, no fumis!!

Els avis, relativament joves, van amb el seu nét, que sembla de quart de Primària. Van xerrant tranquil·lament, l'avi es treu un paquet de cigarretes i, quan anava a posar-se'n un a la boca, el nen salta com una fera “tot cridant, avi no fumis!!”, es fa el silenci, l'àvia remuga, l'avi no fa cas, el nen sembla que plora, tot és una situació entre còmica i dramàtica que ha passat en uns instants. No he vist que l'avi fumés, de moment… 

L'avi i el net

O potser sigui el besavi perquè és un senyor gran, d'aquests que sempre em semblen més grans que jo, i el nen deu tenir uns dos anys, aquella edat en què comencen a veure-li la gràcia al caminar i al córrer… El nen té una pilota del Barça, grossa, de plàstic, i li llença a l'avi, i l'avi va a pressa feta, tot lo feta que pot ser la pressa a la seva edat, però és curiós, es mou com pot, encara que sigui la darrera cosa que farà en la seva vida, però ell avui, ha jugat a futbol amb el net… 

Làvia Josefina Bo i l'avi Joan Bonet

L'avi de part de pare era el metge del poble de Jesús i Maria i es veu que, a més de ser un gran metge i encara una millor persona, era molt llaminer. L'àvia sempre li tenia a punt la seva crema catalana, però feta amb més ous i més sucre, a més, recordo una mica i el meu pare m'ho recordava sovint, feia anar la llet condensada, com l'aigua mineral. Els tallats el feia amb aquesta llet i, quan feia xocolata, ho enriquia amb una bona regada de llet de pot. Bé, van tenir onze fills, un d'ells el pare…

Mi saquito de patatas

Abuelos con nieto, algo más de dos años, vivaracho, parlanchín, feliz. La abuela le dice que irán cinco minutos al parque infantil y el niño le dice que muchos minutos, no cinco minutos, muchos, muchos minutos… y, para distraerlo un poco, el abuelo lo coge en brazos y lo levanta, mientras va diciendo que es un saquito de patatas y el niño se ríe de contentos. Pero cuando lo baja y ya van llegando al parque infantil mira a la abuela y le dice: "Abuela, muchos minutos, muchos, muchos, muchos minutos".

Abuelos en acción

En un principio voy con la mirada perdida, pero pronto me la encuentro, hay tanto que ver hoy… niños a la escuela con cartera nueva e ilusión renovada, es día de contar cosas, padres apresurados, abuelos en acción, música en la escuela, se anuncia la salida, parece que el barrio revive, los conjuntos vuelven a ser coordinables, cada uno en su sitio porque hay un sitio para cada uno, la vida sigue viva, ¿verdad que sí?

No oblidem la gent gran

Avui també és el dia del pare, i ahir i demà, sempre, cada dia és el dia del pare, sobretot quan el pare ja s'ha fet gran i es donen situacions on sembla que el volem desar i, d'alguna manera, oblidar una mica, o si més no, no donar-li aquella vida que ell sempre s'ha anat deixant pels fills. Els pares grans necessiten sentir-se molt estimats, acompanyats, importants, que encara són valuosos perquè ells faran el de sempre… estimar sense condicions i aconsellar-te de tot cor.

Avis amb nen

Els avis passegen amb el nét, deu tenir uns tres anys ben justos, el nen vol córrer sol i l'àvia li diu que ho faci només per la plaça. El nen va cercant i perseguint coloms i fins i tot li diu a l'àvia que ha estat a punt d'atrapar-ne un, que era blanc i que pensava regalar-li. Sempre m'ha impressionat la imaginació i la creativitat dels nens… aquest netet, tan bufó i espavilat, igual podia cercar ocells de colors que l'au del paradís que, tot i ser una flor, li pot semblar l'au més preciosa i apropiada per a regalar als seus avis estimats. Avis amb el seu nét, bonica estampa, preciosa...