La barca al mar, sense rems ni motor,
va a la deriva derivada del seny de la natura.
No, no fa vent, ni plou, ni fa fred ni canícula,
només la lluna senyoreja pel cel.
Cap soroll desagradable, només la monotonia
de les ones al compàs d’una brisa testimonial.
Estic bé, és l’hora d’obrir els ulls
com aquell que obre un llibre perquè si romanen tancats
cap de les dues coses ens serveixen de res.
La barca al mar a la deriva…
derivada del seny de la natura sàvia
Recordo aquella cara encesa,
o potser no era ben bé així,
però jo la veia amb la llum de tots els colors.
Recordo aquella expressivitat,
aquella mirada profundament dolça
que et convida a engolir plàcidament tanta sublimitat.
Recordo, com no, tu sembles ser la creadora,
l'origen de tot allò que comporta la contemplació
del més espectacular somriure fi.
Sempre recordo el principi del present,
sempre com ara, com sempre…
És temps de viure la nit, cercar un camí prop del mar,
deixar que la brisa t'acaroni, parlar amb la lluna,
trobar en cada estel un aura de llum de la gent que hem estimat.
És temps de viure en bones companyies,
temps de l’amistat, temps de l’amor, del bon amor,
tot i que això hauria de ser sempre com el dia del pare o de la mare.
Temps de dir-li a l'estimada que l’estimes,
i demostrar-ho proper i amic, amable, entregat,
deixant anar el teu cor…
L’amor m'atreu fins a la teva llum,
és una llum de pau, de plenitud,
és com si la matinada s’accelerés molt emocionada
i trobés el millor dia, el millor sol,
en la teva aura de serenor i sublimat.
El bon dia amb tu no és una salutació més,
és allò d’haver arribat a l'afinitat total del sentiment.
La teva llum porta somriure, et fa participar
de l’abraçada de la felicitat més real, més autèntica.
La teva llum em mostra el camí on arribar al meu cim,
on arribar a tu…
Aquell amor de primavera que va explotar a l’estiu
i que es fa consolidar a l’hivern.
Aquell amor de sempre que sembla que ja estava dat i beneït
i que només ha calgut anar regant amb les llàgrimes de la felicitat.
Aquell amor nostre de cada dia, amb gestos que semblen automàtics,
que no ens costen gens ni mica
i els fem sense pensar, només els vivim en pau, intensament…
Un camí de verds i llum,
un camí de bosc i cants d’ocells
un espai idíl·lic per somiar despert,
un espai del cel cercant la terra.
El vol d’un esquirol de pi a pi
i el meu somriure fi en veure'l tan feliç.
El rastre d’un porc senglar
en rascar-se a la base d’un pi
que és ple de pel, fa olor de porc.
Per compensar una mica,
hi ha unes mates precioses de romer florit
i, gairebé a tocar, unes de farigola.
Pura natura, pura vida sana, pura vida…
Del silenci s’escolta una música suau,
la muntanya és seca i sense brisa,
i jo voldria un moviment de fulles,
el cant d’uns ocells sense eufòries de festeig.
Potser una pluja fina,
un llampec oportú sense tro adicional,
fora la màgia de la pau desitjada.
M’agrada la música del silenci,
m’agraden les veus del silenci,
m’agraden els silencis acompanyats
…de les nostàlgies més preuades.
M’emociona, em fascina el silenci que no calla.
Em plau reviure sempre els meus silencis
extraordinàriament ben acompanyats…
Veig la llum que més brilla,
llum del cor que encén els ulls,
llum de bondat, llum d’amor…
Vaig al bosc amb tu, ara és l’hora,
és ple de brots tendres, és ple de verds
de la més preuada primera esperança.
Al bosc, observo el somriure dels teus ulls,
que ha pujat dels llavis i s’ha quedat,
tot per recrear-se amb la llum que li arriba del cor.
La teva llum, el teu somriure,
el verd del bosc a punt,
gaudint del teu meravellós resplendor…
La miro, em mira, ens mirem en silenci,
està tot dit, sembla que no manca res,
l’expressivitat del silenci es manifesta
amb la música coral dels nostres vols de papallones,
sembla que es coneixen bé, tenen bon tracte,
fan espectacle de l’estima i de la seva atracció,
que celebren ballant al compàs dels batecs dels nostres cors.
Tu i jo i el silenci, parlen els ulls, i les nostres mans
s’ajunten i s'acaronen amb deliciosa sublimitat.
Parlen els ulls, respiren pau i bé…
Cercaré allò que era un somni,
però que ha esdevingut la vida.
Un jardí natural que s’ha instal·lat
al nostre bosc veí, prop del mar amic,
un jardí florit, evidentment,
sota un cel de blaus platejats…
Tu i jo de la mà, escoltant la música del bosc,
música de fulles teclejada per la pluja,
o per la brisa de la primera primavera,
música alimentada i enriquida
pel cant dels ocells en festeig
que ja preparen, palla en bec, el seu niu d’amor.
Tu i jo de la mà, per la vida, la nostra…
Sento un calfred en pensar en tu, un batec de cor accelerat,
tot un sentiment a flor de pell, una ànima possessa
que, com un centre neuronal, va enviant el seu missatge
clar i net, sense confusió possible…
Sento l’alè de l’ombra de l’abraçada,
sento el petó que millor certifica el sentiment,
sento que el dia és encisador i la llum del sol, avui,
té un resplandor corregit i augmentat, millorat.
Sento que la teva presència es manifesta i es magnifica,
s’anuncia dintre meu, sublim…
Sento la remor de les paraules adients,
sento la veu de la meva consciència que fa un aplaudiment
al bon vent que em porta la beneïda remor.
Sento l’amor que voleteja el meu entorn,
com un colom famolenc que sap que puc donar-li
tot l’afecte que mereix en forma dels millors grans d’aliment.
Sento la paraula que brolla del bon cor de la pau.
Sento la veu del bosc, la pau del mar, la delícia d’un somriure.
Sento el teu amor sublim…
Després d’aquest cant de festeig,
tan persistent, noble, sincer, natural,
et convido a fer un vol pels meus indrets més coneguts,
et mostraré els nius de l’oreneta, tan tendres i discrets,
allà per les finestres de la bona gent,
i anirem allà al mig de la mar a escoltar el cant de la sirena,
abans, però, ens aturarem per veure la flor del penya-segat,
gairebé intocable, i que amb música de les onades
posa en escena la bellesa natural de la natura.
Volem junts, estimada, buscarem un lloc
per a fer el niu en un bosc prop del mar…
Dona’m la mà i anirem per la vida, pas a pas,
gaudirem de l’entorn i ens aturarem davant de les flors,
cercarem les roses i olorarem les vermelles
i ens extasiarem al contemplar la pura bellesa de les blanques.
Junts farem el vol lent per la bellesa natural,
tot començarà amb un petó i un cafè
i amb un passeig pel nostre entorn,
i viurem allò de fer el dinar, o no perquè anem de restaurant,
i veurem i viurem el futbol junts, i sí,
anirem junts per la vida, junts i de la mà…
He escoltat la veu de la pluja fina,
els sons aguts quan tecleja al damunt de les fulles d’un pi.
He escoltat el xiulet del vent,
he vist volar les fulles de la tardor
i m’han impressionat les fulles grogues de la morera.
He vist algun niu pels plataners,
ara que ja no són camuflats entre el brancatge espès.
He vist la foscor de la finestra,
algun estel em fa pampallugues,
mai estic sol, ara toca música de nit.
He escoltat la veu de la natura que s’expressa sublim…
Sovint recordo aquells ulls i aquell somriure,
aquell silenci portador de dolcesa i comprensió,
aquella mirada explicativa,
aquell llibre capaç d'absorbir la teva atenció.
Sempre em fas recordar la primavera,
el despertar de tot plegat,
el retorn de la màgia de la vida…
Fins i tot parlaria de la resurrecció de la natura,
de la resurrecció dels sentiments.
Hi ha ulls que al mirar et donen la vida,
una vida nova, una vida neta, una vida il·lusionada.
Vaig al lloc màgic del record,
aquell camí de bosc amb font i banc de pedra,
un bosc de pins amb esquirols saltant de branca en branca.
Anem de la mà, vivim aquell temps en què no hi ha temps,
l’amor ho fa possible tot, el teu somriure, tan fi i tan dolç,
proclama la nostra afinitat…
Ja sóc al lloc, tanco els ulls, som al banc,
ens acarona la música de les fulles d’un pi proper,
són sons aguts, d'una intensitat suau,
és un lloc màgic, canten els ocells,
la lluna ens fa una ullada discreta…
Anem de la mà fins al riu, la barca ens espera,
el riu té la seva placidesa harmoniosa habitual,
hi ha lluna plena i música de riu…
aquell silenci amb el que pots somiar amb la felicitat a dos.
La barca va sola, gairebé no va,
triomf total de la calma de la nit,
només un vol de flamencs creuant el riu ens fa obrir els ulls.
A punta de dia una llissa salta, i una altra…
Som a Deltebre, al riu Ebre, genial!
Et podria fer un poema amb mil versos,
d’aquells que no rimen
però que són tot sentiment, realitat, tot cor.
Voldria regalar-te una rosa d’aquelles d’abans,
d’aquelles que mai arrencava del roser,
però sempre somiava en acompanyar-te pel jardí de la mare,
per fer-te gaudir de l’aroma,
per fer-te gaudir de l’amor que es desprèn de la natura.
I et faria un regal per inventar, a tu que ets el millor regal diví.
I aniria a la recerca del millor i més bonic dels meus somriures
per expressar tota la meva felicitat.
Voldria el miracle d’una vida amb tu…
