Bon dia profe!!

Desperta el dia amb els seus mil sorolls, són les vuit del matí, se sent la porta metàl·lica de l’obrador, la carnisseria obre més tard, quan els nens amb el seu xivarri habitual van cap a l’escola. Escolto la música d’entrada i recordo aquell “bon dia”, una mica ple de son però amb uns ulls plens de vida. Després, algunes mares que han portat els nens a l’escola van a fer un talladet i a fer-la petar una mica. La ciutat va calmant-se a poc a poc, cadascú és al seu lloc de treball. És l’hora dels jubilats, l’hora d’anar a revisar les obres, les flors, les moreres que ja broten com cal, el riu que encara és sec, la mar més blava que mai…

Cofoi

El nen plora, està neguitós, no para, te gana diu la mare, li dóna un biberó i el nen, ja tranquil, somriu i ho fa amb una mirada de pau i d'agraïment. Com a mestre de Primària, recordo aquesta mirada, aquest somriure, quan havia pogut ajudar a un nen i ell ho havia pogut aprofitar com cal i, aleshores, tenia la oportunitat de felicitar-lo i ell feia aquesta carona entre envanit i agraït, allò que en diuen cofoi. Bons records dels nens… 

Les nostres mares...

Estic llegint “Les nostres mares”, de la Gemma Ruiz Palà, que és el premi Sant Jordi 2022. Què somiava fer la meva mare? Fos el que fos, segurament és va haver de quedar al tinter. A les protagonistes d'aquesta novel.la, marcades durant la dictadura, no les deixen desplegar el seu talent, però elles plantaran cara i no s'acoquinen de res ni ningú. “Les nostres mares” vol honorar la generació que va renunciar als somnis perquè les seves filles sí que poguessin triar. Després de llegir aquest llibre te n'adones que els autèntics referents de vida eren elles, les nostres mares. Recomano aquest llibre, és llegeix molt bé, molt edificant…

Ortigues de mar

A Deltebre el més habitual és fer les ortigues de mar en un suquet, no pas fregides com les fan a la majoria de restaurants de la costa. Les nostres àvies, totes grans cuineres elles, les solien fer en un suquet amb alls tendres i julivert, gairebé idèntic al que feien amb les angules, que normalment tampoc les trobaràs als restaurants, a no ser que siguin fregides amb alls… 

Mestres de la cuina

La Joana Algueró, una persona que sempre m'ha semblat molt interessant, ha fet un comentari a un dels meus escrits on recordo els menjars típics de Deltebre… el comentari diu així: "Recordar és el millor esport per a l'ànima. Com diu la paraula: Re-cordar: significa tornar a passar pel cor". M'agrada la reflexió i, a més, és veritat, molts d'aquests menjars els feien l'àvia, la mare, la sogra, que eren grans mestres de la cuina del seu temps, amb recursos tan naturals i propis de la nostra terra. Reviure-les, tornar-les a passar pel cor… ja hi són!!

És la una, surten els nens...

Estic assegut a l'ombra, davant del pavelló poliesportiu del Serrallo, és la una en punt, surten els nens de l'escola i això, quan sóc per aquí, mai m'ho perdo… La varietat étnica és important i la pena que em fan les senyores cobertes de cap a peus també és evident, ja que al mateix temps es veuen senyores sense mànigues, amb pantalons curts i amb sandalias lleugeres i còmodes… Bé, vagi per davant el meu respecte a totes les creences, però no em demanin que ho pugui entendre, gens ni mica… Els nens siempre meravellosos, juganers, autèntics, naturals...