Tot és amor

Solem arribar a l’hora, mai fem tard, sempre fem jove la nit o llarga la tarda. Arribem, ens veiem, fem com agradable la sorpresa de la trobada, però no, no és ni sorpresa ni ocasional, tot ha estat programat, mesurat, fins i tot el moment en què ens n’anem estava previst. Ara comença tot, si és la tarda mai s’acaba, si és la nit és un principi sense final i només ens acompanya la lluna com a testimoni de la nostra harmonia. Anem al nostre banc entre pins, prop de la font, es proclama la millor pau, tot és amor… 

De la mà pel bosc amic

La miro, em mira, ens veiem, marxem, desapareixem, anem de la mà pel bosc amic de pins i esquirols que van volant de branca en branca. En un no res arribarem a la font, que té una petita bassa d’aigua amb nenúfars i alguna granota prenent el sol damunt les seves fulles generoses. Seurem al nostre banc de pedra, contemplarem com raja l’aigua i escoltarem el cant dels ocells en festeig…

Ens hem fet un petó

He somiat que somiava… amb tu. Era un cap de setmana llarg, no calia despertar, l'activitat era plena i sublim. Hem freqüentat l’alzina centenària que sempre ens acull i ens abraça, la font plena de nenúfars amb flors blanques i alguna granota prenent el sol, tot i esperant que la festegi algun pretendent eixerit. Ens hem assegut al nostre banc, hem escoltat amb atenció els nostres silencis més sincers i ens hem fet un petó, aquell que certifica la nostra afinitat…

Un escriptor al meu banc

A un dels bancs que hi ha davant del pavelló poliesportiu del Serrallo hi ha un senyor assegut, és un senyor gran, d'aquests que em semblen més grans que jo, està prenen notes amb llapis a un quadern una mica atrotinat i amb fulls solts. Em comenta que pren notes d’allò que observa pel seu entorn i jo li comento que també ho faig, però no ens hem volgut averiguar res més, ell estava inspirat i no parava d'escriure i jo ho he respectat, faltaria més. Feia bona pinta, pinta d’escriptor…

El banc d'en "sinofós"

Passejant pel poble encara em trobo amb algú que em reconeix, ens redescobrim i, fins i tot, pensem sense dir-ho: "Deu meu, aquest és aquell i aquesta és aquella"... Fins ara, la gent del meu temps sempre em semblaven més grans que jo, ara ja em veig formant part, plenament identificat, com un membre més de la tercera edat i així em veig entre caps blanquinosos caminant a poc a poc i enraonant en el banc, tan simpàtic ell, aquell que anomenen del "sinofós"…