La Sirena

És un recurs que no utilitzem gaire, però que fer-ho algun cop té la seva gràcia, hi ha molta varietat i també una certa qualitat en els productes. La Teresa té fonts on consulta l’eina i la forma de cocció, la temperatura, els temps i pots sortir del pas amb una certa dignitat. Fa uns dies vam fer un aperitiu amb productes d’aquesta casa i pensem que ho podem repetir algun cop i també tenir alguna reserva al congelador. No cal dir que el producte fresc de casa nostra és sempre molt millor. Vinga, cal aprofitar l’estiu que ja s’acaba… 

Vinyes

M’agraden les plantes del raïm, les vinyes, són una mica com les orquídies, passen del zero a l’infinit, un infinit on flors i raïm són un esclat de natura genial. N’hi ha vora al mar, com diu la cançó, i en plena muntanya, a vegades fins i tot gairebé vertical, on sembla difícil pensar en la fiabilitat del conreu. Aquí, a casa nostra, tenim vins d’una gran qualitat, potser dels millors del món, com sabeu, sempre en ve de gust anomenar les garnatxes de la Terra Alta i els vins del Priorat i del Montsant, entre d’altres que també tenen gran nivell, i els caves catalanes que també són molt reconegudes... 

Tempesta

“El ruido con el que rueda la ronca tempestad”, deia el poeta. Lleig, por, allò que espanta i et quedes com a paralitzat i sense reacció. A la Teresa i als joves els va agafar a una botiga on havien anat a comprar, a mi sol a casa, i em vaig apropar a la finestra i no es veia res, només una foscor amarronada, amb un vent furiós que semblava accelerar la fúria de l'aigua i de les pedres. Avui la panoràmica és bastant desoladora, tot i que els equips de neteja estan fent una molt bona feina. Sembla que, en principi,.. no ha hagut cap desgràcia personal, però molts d'anys materials… 

Dinem amb els joves

Joia en el món, ja són aquí! Expliquen i no paren de les meravelles de Galícia i de fet és un paisatge encisador i una cuina de mar i de muntanya de primer nivell. S'ho han passat molt bé i han estat junts, que és el que volen, i això no té preu. La Teresa ens ha fet un dinar de “mama”, com diria en Pere, és allò del rostit a la cassola, com feien les nostres mares que en sabien un pou, i jo ho he complementat amb un Montsant de 14º que ha acompanyat com cal. Abans hem gaudir d’uns entrants amb patates d’Olot i altres viandes per anar fent boca. Unes postres de flam de formatge i un cafè. Bé, bon dinaret, molt ben acompanyats i molt feliços de veure la seva bona harmonia... 

Coses meves

M’encanta veure com brolla l’aigua de la font, clara, neta, fresca i regalada, es va obrint pas i donant vida i bellesa a l’entorn. Observo un camp d’arròs a finals d’agost i recordo la feina dels pagesos que ho han fet possible i, encara més, penso amb la condició gairebé infrahumana d’aquest tipus de feina que, afortunadament, ha anat evolucionant i ara la maquinària ho fa tot més lleuger. Soc feliç de somiar amb un món millor, però ho tinc molt complicat, no hi ha cap notícia que faci pensar amb alguna actuació on el sentit comú mostri la seva destresa, però mai perds l’esperança… 

Canvi climàtic

Al Delta de l’Ebre, a Deltebre, els mars de verd amb tots els colors del verd, com dic sempre recordant a Raimon, són ara oceans d’or dels grans d’arròs grocs que seran blancs per fer aquests arrossos que tant ens agraden. El canvi climàtic ha avançat deu i quinze dies, la verema del raïm i la sega de l’arròs. Per fi ha plogut a Tarragona, ho ha fet amb ganes i per la nit, la qual cosa ha fet que no me n’adones de res, només aquest matí he vist el pati i el camp de futbol de l’escola del Serrallo tot inundat. Bé, que no prengui mal ningú i que plogui amb moderació… 

El Alemán

El bar “Hola ola” del Serrallo va tancar per tornar a obrir molt prop d’on vivim nosaltres, la qual cosa ens omple de joia. Ara es diu “El Alemán” ja que aquests bons amics nostres són alemanys. Són molt agradables i molt professionals, són d’aquelles persones entranyables que fan que la seva proximitat sempre sigui edificant. Han fet un bon treball, el local és molt bonic i acollidor, i no cal dir que aquesta bona gent mereixen que el negoci els funcione molt bé. Enhorabona amics, heu fet un local molt atractiu i això, juntament al bon treball que feu sempre, serà èxit segur. Ànim sempre!! 

Joan Gamper

És la presentació oficial del Barça, els nous fitxatges, el parlament de l'entrenador i el del capità demanant tota la col·laboració dels aficionats i oferint tota l’entrega professional per part seva. He seguit la pretemporada i sembla que la cosa pinta bé, s’ha fixat prou bé i, si s’aconsegueix un bon nou, podem començar la lliga amb garanties de fer un bon paper. Llàstima que en Julián sembla que no vindrà, ens hauria anat bé, però tampoc cal perdre el cap, Deco trobarà un bon 9 amb experiència que, amb aquest equip, es podrà lluir com cal… 

Veure-la i viure-la

Aquella mirada tèbia, intensa, profunda, però al mateix temps dolça i discreta, amb aquella discreció de la bondat i la noblesa del sentiment que la provoca. Mirada que porta implícita el millor dels somriures naturals. Mirada llum, que parla o calla, però que sempre expressa, amb la prudència justa i la interpretació a punt. També plora o riu, fins i tot contemporanitza, raona, per finalment expressar amb tota naturalitat i amb llàgrima viva allò que passa, allò que surti, allò que fa que la vida tingui una atracció digna de veure-la i viure-la... 

Un somriure d'aprovació

Feliç com un anís, com un peix a l’aigua, com una granota a un arrossar, com un flamenc a l'Encanyissada, com un gos amb un os, com un nen amb una mamella. Feliç com aquell que gaudeix d’estimar i de ser estimat, feliç com aquell que ho és de veure la felicitat dels altres. Feliç com els nens amb la pilota, els joves amb el mòbil, feliç com ara jo quan em veig davant d’un arròs caldós de llamàntol. Feliç com la jove que té un cor que batega al mateix ritme que el del seu estimat. Feliç, feliç és aquell que en veure's al mirall es fa un somriure d’aprovació… 

Hem anat a dinar

Són 43 anys amb la Teresa i això s’ha de celebrar com cal. És dilluns i, aleshores, no és bon dia per anar al Serrallo a menjar peix, així que el restaurant La Montoliva sempre és una magnífica opció. Carn de xai a la brasa, amb escalivada i patata al caliu, pa torrat amb amb all i oli, crema d’avellanes i el seu vi amb porró, un negre de Bràfim que acompanya molt bé. Ens ha acompanyat la nostra bona amiga de sempre, ja que els joves són de vacances a Galícia. Crec que a l’edat que tinc ja és una mica agosarat demanar moltes pròrrogues més, em caldria donar gràcies per tot el que he rebut, sobretot aquella Teresa que sempre dic que tothom hauria de tenir en la seva vida. M’he sentit genial en celebrar el nostre aniversari… 

Un 17 d'agost

Doncs sí, semblava que no, però al final va ser que sí, com no podia ser de cap altra manera. Quan l’afinitat es proclama i es manifesta així de clara i neta, un és casa de totes totes, a més ho vam fer molt convençuts i de manera pràctica i original. Van sortir de casa al mateix temps, vam arribar de la mà fins al l’església i vam entrar junts fins a l’altar, juntament amb els pares i familiars i amics. Van fer una celebració al bar del meu padrí i després cap a Cadaqués i des d’allí a fer un tomb pel sud de França. Bé, ja hem fet 43 anys, casar-me amb la Teresa ha estat tot un encert, ella és molt especial i així ho proclamo cada dia de felicitat al seu costat. Ho celebrarem com cal… 

Llàgrimes de Sant Llorenç

Diuen que les estrelles són reflexos de les persones estimades que ens han deixat. Suposo, i vull pensar, que allà conviuen a la recerca d’antigues afinitats, i a mi m’omple de plaer reviure la imatge de la meva família, plegats en una taula, gaudint d’un suc de mussola que ha preparat l’àvia. Aquestes espectaculars llàgrimes, màgiques estrelles voladores, em fa pensar que els nostres estimats traspassats estan de festa major, de jornades musicals de diferents estils on tothom balla, canta i és feliç de retrobar-se amb els seus de sempre. Bé, que em perdoni Sant Llorenç ja que les seves llàgrimes deuen tenir un altre sentit… 

"Suncioneta"

Avui és el Sant de la meva mare, filla de l’oncle Rafel de la Madrina i de Conxó de Raneta, tot noms que escric amb gran respecte i estima perquè eren persones d’una honestedat molt contrastada. Avui a casa tocaven els canelons d’estiu de la mare, presentats en forma de margarida en un plat gran i que, a més de la plasticitat evident, eren molt bons i apropiats per a aquesta època de l’any. Sovint recordo la mare, no em calen dates ni motius especials, la mare és en cada bri de cosa per on es desenvolupa la meva existència. De totes maneres, moltes felicitats, una abraçada al pare que deu ser per aquí prop. Una abraçada de tots tres, com solíem fer… 

Penso, veig, vull...

Penso en una boira espessa, en una pluja fina, en uns petits flocs de neu. Somio en aquell riu sorollós que baixa nerviós de la muntanya i arrossega pedres rodones de colors. Veig una tempesta d’estiu, amb aparell elèctric generós, i recordo que de petit m’agradaven molt els llampecs i em feien gairebé pànic els trons. Vull recordar aquella casa a la muntanya nevada, amb moltes provisions, i un foc de bona llenya per fer viandes a la brasa. M’encanta el temps que et desa a casa però no pots evitar d’observar-lo per la finestra... 

Una nit màgica

Eclipsi total i llàgrimes de Sant Llorenç. La gent s’ha motivat a l'alçada de l’esdeveniment, és una d’aquelles coses que ja no tornarem a veure i calia fer-li tots els honors, primer cercar les ulleres homologades i després un bon lloc des d’on poder-ho gaudir com cal. A nosaltres no ens agraden les aglomeracions de gent i hem optat per pujar al terrat, ho hem pogut veure perfectament i ha estat espectacular. La lluna, tot i ser 400 vegades més petita que el sol, és al mateix temps 400 vegades més prop de la terra i l'ha tapat del tot. Les llàgrimes de Sant Llorenç han acabat de posar la cirereta a una nit màgica… 

Gula

La Teresa la va comprar per a fer als joves, però hi havia molt menjar i no les va fer, així que avui li hem fet els honors. La senyora fa un suquet amb alls, julivert i una caiena xafada, per donar-li un puntet de picant, que fa que tot plegat tingui un sabor espectacular, a més sol posar un parell d’ous per plat, que avui fins i tot es podien sucar. Després, una mica de fruita del temps i a córrer. Per la nit no prenem cafè, tot i que a vegades em ve de gust… 

Sant dilluns

Els joves ja són a Galícia, són 9 hores de viatge però, després de fer algunes parades, han arribat sans i estalvis i feliços. Nosaltres hem fet una bona caminada des del Portal del Roser fins a Torres Jordi. Hem dinat lleuger i hem fet una bona migdiada, després una hora de bici estàtica i a continuació unes partides de Rummikub, que aquesta setmana he començat guanyant jo, cosa que no passa sovint ja que la Teresa, a més de tenir molta sort, és una experta. Bé amics, estem a punt de veure l’eclipsi, segurament pujarem al terrat, un desè pis i veurem què podem veure... 

Conduir

Ja fa alguns anys que no condueixo, quan vaig veure que tenia alguna dificultat amb els angles morts i amb les llums per la nit ho vaig deixar. Ara, tinc la sort que a la Teresa li agrada molt i a més ho fa molt bé. Anar de paquet o de copilot, com a mi m’agrada dir, té les seves avantatges, pots contemplar molt millor els paisatges, pots adonar-te de la incoherència de molts conductors, la imprudència d’altres, el poc respecte als senyals de trànsit per arribar a la conclusió que tants accidents es podrien evitar amb una mica més de sentit comú... 

Dinar de comiat

Els nostres estimats joves, Pere i Mabel, marxen uns dies de vacances, van a un poble de Galicia, Monforte de Lemos d’on és el pare de Mabel i allí tenen casa i família. Bé, nosaltres els hem convidat a dinar i la Teresa ha optat per una escamarlans fets d’una forma molt natural i marinera i una mica de pop a la gallega, per a que vagin fent boca. Com a plat fort ha preparat unes espatlles de xai al forn, que pinten molt bé. Un pa del Farinus i un vi i un cava de nivell, a l’alçada del moment a celebrar. Marxen molt lluny, però sabem que junts estan molt bé i estem tranquils. Bon viatge, a gaudir molt de les vacances i de la família… 

Una pena

Cada cop que veig tantes guerres enceses que es van estenent amb la mateixa malícia d’un incendi, l’incendi de bogeria i perversió que hi ha en cada cap dels dirigents que ho provoquen, cada cop que hi penso, recordo aquells versos de Baltasar de Gracián que deien alguna cosa així: “Todo va al revés en consecuencia de aquel desorden capital, la verdad es muda, la mentira trilingüe, los libros están sin doctor i el doctor sin libros, mientras los ignorantes tienen librerías enteras”. Bé, no sé si és ben bé així però la idea, més i menys, seria aquesta. Molta ignorància i la solució diuen que és armar-se fins les dents en nom de la pau, sembla una broma de mal gust. Una pena tot plegat… 

Anar a fer un tomb

He fet un tomb pel port dels pescadors del Serrallo. A un extrem d’escullera hi havia un cormorà que semblava que m’estava esperant i, en apropar-me, s’ha capbussat i ha sortit uns metres més endins per tornar a fer el mateix i mostrar-se un altre cop al meu abast. Evidentment a mi m’ha recordat allò del senyor gran a qui se li apropen els coloms, les tórtores, les llisses i ara, segons he pogut comprovar, també els cormorans. Bé, bromes a part, fer un tomb pel Serrallo sempre és atractiu i edificant... 

Aquella veu amiga

Voldria ser aquell vent ple de respostes assequibles i a l’abast. Aquell silenci comprensiu d’aprovació que confirma l’harmonia del seny i el bon sentit. Voldria ser el temple i la prudència que la capacitat regala en aquelles solucions que semblen definitives. Voldria ser aquella paraula justa i a temps, aquell mot de llum que té el do de l’oportunitat per deixar-ho tot, tan clar com net. Voldria ser aquella veu amiga que no cal cercar gaire perquè tothom sap on és, sempre prop, sempre a punt… 

Restaurant Ben Fart

Anar a netejar el cotxe s’ha convertit en una pràctica força interessant, ho fem a un lloc on hi ha el restaurant Ben Fart al costat i nosaltres aprofitem per dinar mentre ens fan una bona neteja per dins i per fora. Avui hem portat el cotxe del Pere, que és igual que el nostre, i aprofitant l’avinentesa, també ha vingut la seva parella Mabel, la qual cosa sempre és un plaer. Hem dinat prou bé, tot i ser un menú totes les viandes tenien una certa qualitat i estaven ben cuinades. Ho recomano, pots netejar el cotxe i, mentre, pots dinar en un lloc força agradable… 

Ella ets tu

Ella és una bonica flor d’aquelles que sí fa maig, 

un sol de gener, una pluja d’agost. 

Ella és com la brava serenor de la mar, 

amb unes onades de dolcesa que semblen bategar d'un cor enamorat. 

Ella és com la sal de la vida que dona gust i sentit a la meva existència. 

Ella és el somriure que t’abraça i acompanya al bon dia 

i fa que aquest els visquis a dos i a bé. 

Ella és la paraula i el seny, el silenci oportú, la prudència, 

tot en base a una realitat natural, tan pràctica com exquisida. 

Ella ets tu, la meva companya de sempre i per sempre…

 

Allò del temps

Allò de tenir temps per contemplar una flor que ha sortit a una cantonada d’una paret abandonada. Observar com una tórtora agafa una branqueta de plataner per reforçar el niu que s’està fent en una olivera, fa viatges sovint, amb molta cura. Allò de tancar els ulls i posar-te aquella música que et fa reviure els teus millors moments. Allò del passeig pel bosc, fins arribar al l'alzina centenària que t'acull amb les branques obertes i una ombra que abraça com cal. Allò de tenir temps per a llegir i gaudir d’una història on tu ets, o gairebé podries ser, el protagonista. Bé, temps del jubilat, temps de pau i d’amor i de família… 

Dinem a Les Veles

Toca dinar familiar, ara de la meva família de part de la mare, els que quedem, on jo soc el més gran, però per fer un bon àpat i gaudir de la meva família encara soc bo. Elna, Arlet i Tessa són les petites de la casa i, ara que hi penso, Ricardo és una mica més gran que jo. Bé, el dinar és a Les Veles, un bon restaurant que hi ha a Calafat, prop de l’Ametlla de Mar, i que es menja força bé. Reunir a la família i recordar als que no hi són és una emotiva abraçada a la realitat. Trobar-te a la gent de la teva sang és sentir el toc de l’amor més sa i natural. Salut família, cal repetir-ho aviat!! 

El Serrallo del 83

Avui em ve de gust recordar el Serrallo de quan jo vaig arribar. Era l’any 1983, aquell barri amb un segell especial, on alguns pescadors venien la seva part, les tonyines i els peixos espasa eren exposats al carrer i les subhastes es feien a l’aire lliure i cantades a viva veu. Se sentia l’olor de les sardines a la planxa i del seitó fregit, també del brou de les paelles. Hi havia més barques i recordo la típica escena del pescador caminant cap a la barca amb una galleda de plàstic i una ampolla d’aigua dins i també com la sirena anunciava l’arribada de les barques…

La bona gent

El poeta deia allò de què “tindrem una mida per a totes les coses”. La meva àvia parlava de saber posar o treure. A mi, com a professor de La Salle, m’agradava equilibrar, sempre que m’era possible, els egos dels nens de les meves classes. Hi ha persones que et valoren, fins i tot et revaloritzen, i fan de la seva proximitat la millor vitamina per a la teva reafirmació. Sempre he pensat que, en aquest món, també hi ha bona gent, gent incapaç d'humiliar ningú i que és feliç de poder ajudar a aixecar-se a algú que ha caigut. Sí, la bona gent té una mida per a totes les coses, sap posar i treure, és equilibrada i feliç d’ajudar al necessitat… 

Un arròs de la Teresa

Per fi un arròs de la Teresa, fa mil anys que no en feia, és allò de les temporades que ens passem sense menjar massa hidrats de carboni i aleshores a nosaltres, que som de Deltebre i que gairebé tenim cara de paella, se'ns fa molt difícil d’aguantar tant de temps sense fer un bon arròs. Arròs, un bon arròs, no tothom en sap fer, no tothom té un arròs del Molí de Rafelet de Deltebre i, evidentment, no tothom té a casa una “Teresa”. Avui ha estat amb sípia i costella, en cassola de terra, amb “socarradet”, boníssim!! 

Tocar de peus a terra

A vegades ni tan sols sabem el que volem, semblem cercar aquella resposta que, com diu la cançó, només és en el vent i sovint ens oblidem de les coses petites, d’allò quotidià que sembla insignificant, que és habitual i que fem gairebé per instint, però que és bàsic en la vida de cadascú, tant de manera individual com per a una convivència sana. És allò de tocar de peus al terra per viure el dia a dia gaudint de la proximitat dels éssers estimats que la vida ha posat al teu abast… 

Cadires noves

Feia temps que les volíem canviar ja que, a més de ser molt aparatoses, estan una mica gastades o donades o com vulgueu. Així que avui ha estat el dia, hem anat a les Gavarres i, després de visitar un parell de llocs, hem entrat a “Muebles la fábrica”, que em sona de tota la vida, i allí les hem comprades, aquelles que la relació qualitat, preu i utilitat pràctica per al nostre menester ens han fet més el pes. Estan bé perquè no són tan aparatoses, les potes del darrere no sobresurten i són giratòries, la qual cosa ens facilita molt el moviment. Bé, a més s’emportaran les velles i tot arreglat... 

El Delta és únic

Sento l’olor del Delta de l’Ebre, veig tots els colors del verd, com diria en Raimon, però en aquest cas són els colors dels arrossars que, en la seva immensitat, mostren una panoràmica espectacular. Veig el riu i el pont Lo Passador que va a Sant Jaume, una llisa que salta i sembla feliç amb la meva presència, una pollada d'aneguets es passegen entre les canyes mentre unes granotes prenen el sol damunt del marge d’un tancat a tocar de la boquera. Sento a un grup de joves que estan fent-la petar tranquil·lament, la nostra parla és curiosa, interessant, única, especial, molt directa al cor, sense massa tombs innecessaris… 

Fideuà i anguila en suc

És ja una tradició, a Deltebre, a casa de la cunyada, Marcel·la broda la fideuà i, sobretot, fa unes picadetes molt originals i que resulten realment molt bones. La Teresa fa el suc d’anguila, anguila grossa, res de com el dit, com diuen que ha de ser, i amb alls tendres i julivert, com feia la meva mare, o amb alguna cosa més com feia la seva, sigui com sigui, és un plaer pel paladar i la resta de sentits. Bé, reunió familiar, la qual cosa sempre és molt agradable i, afortunadament, la família va augmentant i ho fa amb adquisicions molt valuoses. Dinar espectacular, insuperable, exquisit, genial… 

Un petit guerrer

Observo la nit i els seus silencis que semblen acompanyats, els carrers són buits, no se sent res, sembla que tothom és desat a casa i s’expliquen com ha anat el dia. Un tren que arriba, un altre que passa de llarg, petons d’arribada i de comiat. Els camions de la brossa fan els seus recorreguts habituals i els gats de carrer fan les seves passejades cercant algun ratolí despistat i fins i tot algun festeig prou cridaner. Observo la nit per la finestra, ara no tant però de més jove pensava que aquest era el descans merescut del petit guerrer de bones causes que sempre he estat… 

Els meus pares

Avui, avui i sempre, contemplo el rostre beatífic de la meva mare, aquella mirada neta i directa, plena de comprensió i d’amor, però a mi, a més, sempre em feia la impressió de tenir una gran capacitat, i després te n’adones que es sobretot el seu amor immens qui li proporcionava. També el meu pare era un sant baró que en cada abraçada semblava deixar-se l’ànima per la seva estima total. Els pares, els meus pares, eren persones molt senzilles, molt humils, però amb un gran cor i una immensa capacitat per estimar… 

Amanida del super

Confesso que, en un principi, he fet mala cara, hi havia fulles de diferents coses i jo prefereixo l’enciam o l’escarola sol. Però estava tan ben acompanyat i tan ben condimentat que al final ho he gaudit molt més del que em pensava. Hi havia nous, daus de formatge de cabra, també de poma, i panses, a més dels brots tendres habituals. Tot molt ben condimentat amb una vinagreta així com a dolça, feta amb vinagre de Mòdena. Bé, després de remugar una mica i fer enfadar a la Teresa ha resultat tan bona que repetirem aviat… 

Pensaments d'estiu

Sempre aterro al meu poble Deltebre, és allò de la barca al riu, és allò de ser molt jove i anar a llançar el rall a un desaigüe per fer quatre tanquetes per esmorzar fregides amb tomàquet, és allò d’anar a la punta amb el gamber i fer un ranxo d’anguiles, un grapat de cloïsses, navalles i musclos i arribar a casa amb un bon dinar. Continuo somiant amb una masia, prop del canal, amb un pollancre gran de bona ombra, un tancat amb ànecs i un cavall negre per fer un tomb vorejant el riu i els arrossars. Recordar, somiar, no costa tant, no costa res, i és un plaer… 

Campions!!

Bon dia, fa bon dia, és un bon dia, diria que l’home amb el futbol fins i tot s'espiritualitza, i a mi em sap greu per tota la comunitat argentina, sobretot pel que significa per a ells perdre aquesta final, i de manera tan clara, sent superats clarament pel combinat espanyol. Capítol a part en mereixen les llàgrimes de Messi, desaparegut gairebé tot el partit, potser la seva trajectòria es mereix un final millor però la vida, a cops, és així i no hi ha cap dubte que la victòria d’Espanya és justa. Enhorabona a tot l'equip, especialment als jugadors dels Barça que han estat decisius… 

L'amor no marxa

Aquell amor especial, diferent, únic. Aquell amor, aquell primer amor, on sembla que és la fi del món i que ja has arribat al llindar de les teves sensacions, i que el voldries prendre en vol per fer un niu en un penya-segat, igual que neixen aquelles flors, utilitzant aquest espai com el seu més preuat mecanisme de defensa. L’amor, aquest amor, el meu amor, el teu, aquell que és i significa tota la plenitud perquè sembla que ja no has de menester res millor. Bé, molts qüestionen tot això, però si l’amor marxa és que realment no era amor... 

Futbol

Confesso que m’agrada el futbol i a la Teresa també, som del Barça i ho gaudim com cal, perquè el que es demana és guanyar a través del bon joc i això a can Barça passa sovint. El que no m’agrada del futbol són els fanatismes tan exagerats que s’observen algunes vegades, alguns són còmics i d’altres fins i tot dramàtics. Ara en aquest mundial que estem vivint apassionadament, hi ha moments emotius de màxima tensió. Hi ha llocs on el futbol és gairebé una religió i guanyar o perdre és un drama nacional. Argentina i Espanya juguen la final, però només és un partit de futbol… 

Menjar d'estiu

Sempre em ve de gust la fruita, sobretot la síndria i el meló, aquell que al poble anomenàvem “tendral”, també els préssecs grocs i les cireres. També m’encanta el gaspatxo o la seva realització, a la que anomenen “salmorejo”. Ara a l’estiu soc molt partidari de les amanides: d’arròs, de pasta, de llegums, o simplement verda o de colors, però sempre amb els complements adients i ben fresques del frigorífic. No me’n puc estar de recordar els canelons d’estiu de la mare, i la llet merengada, i el braç de Fabiola. Per veure recomano una cervesa torrada sense alcohol… 

Una de l'oest

Un Western, una de vaquers, una d’indis o una de trets i polseguera, o de l’oest, el que vulgueu, aquesta nit ens hem regalat la pel·lícula “Duelo en Diablo”, amb tot allò propi d'aquest cinema: indis, fletxes, els soldats blaus amb cavalls, les cartutxeres amb pistoles, els bons i els dolents i un final feliç perquè tothom pugui aplaudir al final de la pel·li. Ha estat protagonitzada per dos actors molt reconeguts, com James Garner i Sidney Poitier, que s’han lluït com cal. Bé, de tant en tant, m’agrada posar-me aquest tipus de pel·lícules, em recorden quan de jove anàvem al cinema amb els amics i ens ho passàvem força bé... 

Dinar amb els joves

Hem dinat a casa, la Teresa ens ha preparat un aperitiu amb fuet, olives, gula i musclos al vapor, que eren del Delta de l’Ebre. De plat lluït i bo ens ha fet un suquet de turbot i escamarlans i musclos, que ha resultat molt bo, però la cullerada d’arròs que solem fer amb el suquet, aquest cop se'ns ha fumat una mica perquè ens hem entretingut fent la xerradeta.Hem begut un Viña Esmeralda i per a les postres, que eren un pastís de pasta fullada amb cabell d’àngel, un cava Anna de Codorniu que sempre pinta bé, tot i que aquest senyor no és sant de la nostra devoció. Com sempre el millor ha estat la companyia d’aquesta parella tan especial i única. Bé, fins que vulgueu, nosaltres restem amb els braços oberts... 

La meva font

Sempre veig brillar la llum del teu cor en cadascuna de les teves actuacions, fins i tot quan no es fa la teva santa voluntat, perquè un se n’adona de quan és de santa aquesta voluntat. Amb tu no hi ha gaires sorpreses, tu fas allò que cal en cada moment, és com si tinguessis sempre aquell encert al punt, tot dominant sempre allò que dicta el seny i la raó. Sempre m’ha impressionat la teva naturalitat, tan natural i sana que diria que és com una font d’aigua molt neta a la qual acudir quan realment tens set de pau i de justícia… 

La mar i jo

I me’n vaig anar a veure el mar, allà a la meva roca de pensar, però aquest cop ja és tot pensat, dat i beneït com cal, així que la prioritat és gaudir de la panoràmica cercant, fins i tot, allò que hi ha més enllà de l’horitzó… Recordo que el pare em deia que més enllà de l'horitzó n’hi ha un altre i jo no ho entenia massa. Contemplo la mar, toco l’aigua, em mullo els peus, agafo uns grapats d’aigua, no és blava com em semblava de petit, però sí que té aquella olor que, malgrat tanta contaminació, encara em sembla curativa, regeneradora… 

Gegants

Diumenge de calor i pols sahariana, potser el sol no és tan intens però una lleugera brisa ho fa tot més suportable, dintre del desagradable que és la situació. He esmorzat el meu croissant amb cafè amb llet habitual dels diumenges i he anat a fer un tomb pel barri, i després cap al Serrallo on ja es fan actes per commemorar les festes de la Verge del Carme. Avui hi ha una concentració molt lluïda dels gegants d’arreu de Catalunya i la veritat és que impressionen una mica per la seva alçada i les originals caracteritzacions. Tots van acompanyats de les seves músiques i dels seus portadors. És una bona mostra de la nostra cultura i tradició… 

Amanida de llenties

La Teresa en acció, l’amanida d’avui ha estat de llenties, d’aquelles petites, i tot allò que ha afegit ho ha fet a trossets molt petits… ceba, tomàquet, olives verdes, tonyina, ou dur, formatge fresc, uns petits daus d'alvocat i una mena de vinagreta, que ha preparat ella mateixa, amb oli, mostassa i vinagre de Mòdena. Bé, tot ben fresc del frigorífic, ha resultat un encert perquè totes les viandes de l’amanida estaven molt ben preparades i es complementaven perfectament. Plat únic, una fruita i un cafè, un dinar d’estiu formidable… 

La llum dels teus ulls

Cerco la llum d’una lluna propera, generosa, la llum d’un estel, com aquell que escalfa les sabates, com diu una cançó. Cerco, potser encara millor, la llum dels teus ulls i aleshores hi veig més clar, és com un mirall de blaus de cel, de verds d'arròs, tot amb aquella claredat que em permet esbrinar la veritable realitat d’allò que és ferm i pur. Sempre he cercat el dia de la nit, la llum de la foscor, la pau de la guerra, la raó de la desraó, aquell sentit comú que diuen que és el menys comú dels sentits. Bé, però tinc avidesa de cercar la llum dels teus ulls… 

Somiar que plou

En el meu somni d’avui ha fet acte de presència la pluja i l’he vist caure fina i decidida, amb una mena de somriure i un sentiment cofoi que es feia estimar per tothom. Especialment agraïts i amb una lluentor enlluernadora estaven els arbres del meu bosc amic, tan mediterrani i ressec d’altres vegades, ara fan un aplaudiment de fulles que sembla una orquestra afinadíssima. Somiar que està plovent, no us ha passat mai? Dona una sensació de calma, de serenor, de tranquil·la frescor, gairebé de pau…