Records de l'escola

Quan escolto la cridòria de la canalla de l’escola del Serrallo sempre m’emociona una mica i em fa reviure el meu col·legi de La Salle de Reus. Allí, i durant 41, anys vaig gaudir d'uns companys excel·lents i d’unes criatures que sempre em van ser una magnífica font d’ensenyaments. Els nens a l’hora del pati són una altra història i jo que era el seu ministre d’assumptes complicats, dono fe de tot allò gairebé impensable que poden arribar a fer. Quan algú feia  alguna malifeta, l’amenaçaven: “Aniràs al professor Pere i veuràs què et passa”, i jo feia la meva justícia cercant sempre la pau i la bona entesa entre tothom. Bona nit!! 

Santa Cecília

Per a mi sempre serà una festa molt entranyable, recordo la celebració que fèiem en els meus temps de profe de La Salle de Reus. Cada classe es preparava la seva cançó i amb la col·laboració dels especialistes en música (Els germans Andreu i Teresa Ferrer) les teníem a punt per presentar-les davant dels alumnes primer i de les famílies després. Era un espectacle digne de veure i al final tots plegats ens sentíem molt orgullosos. Una forta abraçada a tots els meus companys del col·legi La Salle de Reus. Santa casa i grans companys, sempre agraït a tothom…

Temps de col·legi

El meu col·legi de cada dia, La Salle de Reus, des del 3 de setembre de l’any 70 fins que em vaig jubilar als 65, tota una vida gaudint de la millor companyia que un pot tenir, com és la canalla, sobretot la que jo vaig tenir majoritàriament, els nens del Cicle Mitjà. Recordo el cafè i la cigarreta rossa abans d’entrar al col·legi, la fila, el timbre, la classe, els nens i nenes amb la seva vitalitat i alegria que em feien reviure cada dia en les meves millors versions. Temps de cole, desitjo molt bona feina als mestres…

Professor

Al col·legi La Salle de Reus, on jo vaig treballar durant 41 anys, a tots els docents els anomenen professors, tant si ets d’Infantil, de Primària, d’ESO o de Batxillerat. Així que jo era el professor Pere Bonet i em sentia molt orgullós i em feia una certa gràcia. En aquest sentit recordo que en el discurs de la meva jubilació, vaig dir allò de què estava molt agraït a tothom per la consideració que vaig tenir i que, a partir d’aquell moment, seria un professor jubilat, però no un professor qualsevol, sinó un professor d’un col·legi de La Salle… i em vaig quedar ben satisfet. Sí senyor, he estat un professor del col·legi La Salle de Reus, tot un gran honor per a mi…

Recordant al Germà Lluís

Ahir va ser Sant Lluís i jo he recordat al meu entranyable amic Lluís Lázaro, Germà de La Salle i gran persona i professor, però sobretot un extraordinari ésser humà. Vaig tenir la sort de tractar-lo de prop i vaig tenir moltes converses, tant al menjador de professors com a l'hora del pati, on tots dos érem ministres d'assumptes complicats i la canalla acudia a nosaltres cercant un judici just davant de qualsevol problema  que tinguessin. Gran home, bona persona, mediador, prudent, proper, sempre procurant la pau i aclarint els mals entesos. Una abraçada Germà Lluís Lázaro Plumed, descansa en pau al teu ben guanyat cel. 

Un alumne meu

Els meus 41 anys de professor, a La Salle de Reus, sovint em porten records que són majoritàriament molt agradables. Avui m'ha trucat una neboda, a qui l'han operat amb èxit a Barcelona, i m'ha dit que l'operació li ha fet un metge de Reus que ha estat alumne meu, sembla que vaig ser el seu tutor a quart de Primària, la qual cosa sempre és un plaer de reviure, i el més maco del cas és que el recordo perfectament i gairebé m'emociona una mica el bon desenvolupament de la formació de molts dels meus alumnes. Sempre vaig intentar ajudar a tots els meus alumnes…

Aniversari de la nostra amiga

Tot i que aquesta senyora no fa anys, més aviat són primaveres cadascuna més esplendorosa que l'altra, sempre hi ha un dia que la seva llum brilla d'una forma especial. Ho hem celebrat a Reus, en un bon restaurant on, com sempre, hem estat la mar de bé, li hem fet petits regals amb tot el cor i hem cantat allò del "per molts anys molt feliços i que tots ho veiem". Ha estat força bé perquè ens han vingut a recollir a casa i ens han tornat a deixar a la porta de casa. Nosaltres els hem donat una bossa de taronges, tot sigui per allò de la vitamina C, tan important sempre…

Edat de merèixer

Una taula, un cafè, una cigarreta rossa, un paper de dues línies i un Pilot 0’50, la finestra prop, són altes hores de la matinada, el camió de la brossa va recollint les restes dels contenidors i, gairebé després, passen els equips de la neteja... Sóc a Reus, visc sol, sóc jove, fa poc que treballo de professor, encara no escric, estic en edat de merèixer...

Records nadalencs

M'agradava aquest temps de final de trimestre amb les nadales que tan bé preparàvem a l'escola. Recordo l'últim toc de l'especialista en música que la deixava llesta per anar a la capella, on tothom feia cara de felicitat, hi havia música de nadales, moltes llums enceses i molta alegria. Recordo amb plaer les nadales: "Les dotze van tocant", "La pastora Caterina", "El vint-i-cinc de desembre", "Pasqual"... “Festes d'alegria, pasqües santes de Nadal…”, així acaba una nadala que m'agradava molt.

 

Els himnes de La Salle

Sempre és un orgull per a mi, una satisfacció, proclamar que he estat professor de La Salle de Reus... aleshores, quan passejo sol pels camins sense gent, vaig cantussejant els himnes de La Salle de Reus, i també l'himne propi de La Salle… tots dos els recordo perfectament, fins i tot aquest darrer, que és més difícil d'entonar, em surt prou bé. "Apòstol de l'ensenyança, Àngel dels infants, doneu-nos fe i esperança, com vos feu-nos Sant". Bons records!

 

Soltero

Una mesa de soltero, soltero con piso, un café, un libro, un cigarrillo, una ventana con algunas macetas con plantas de temporada, un vino tinto del Priorat, una música ambiental y el sol que ya se está pensando en salir. Alguna vez ocurrió esto, me encantaba la paz del hogar de un soltero cotizado…

Efectos cómicos

Cierro los ojos, me veo en clase, en mi mesa un poco elevada, mis alumnos en silencio, expectantes… Leemos en voz alta, pido atención a la puntuación, empezamos, voy nombrando uno a uno, los demás lo hacemos en lectura silenciosa. Después de algunos, me toca a mí, me nombró y lo hago con una lectura muy nasal, casi gutural, y mis alumnos, todos, se destornillan de risa... poco a poco, vuelvo a la lectura normal y ellos se van serenando. Ya más tranquilos, seguimos leyendo, ahora muy en serio…

De Deltebre a Tarragona

Deltebre, Reus, Tarragona, mi vida mayormente ha transcurrido por ahí. Deltebre es mi origen, mi verdad, mis padres, mis primeros maestros, la era y mi pelota de goma… Tarragona es mi opción, nuestra opción, nuestro destino, nuestro lugar en la paz y en la belleza. Reus fue mi vida profesional, gran recuerdo siempre, gran respeto a La Salle-Reus. Deltebre, Reus y, finalmente, Tarragona... mi vida en todas sus facetas, un maravilloso espacio.

El germà de La Salle-Reus Lluís Lázaro

Ha traspassat el germà de La Salle-Reus Lluís Lázaro, un gran ésser humà, prudent, dialogant, convincent, mediador. Sempre s’oferia per la pau, i tinc gravat a la ment, allò que deia sovint… ”Vols que digui una paraula?”, una paraula de pau, d’apropament, d’amor.

Durant la nostra estança a La Salle-Reus, vam congeniar molt, ell era la meva referència, el sentit a moltes coses, l’ordre i el respecte a tot allò que la fe ens deixava clar. Fèiem la vigilància del pati, vull dir dels nens que es quedaven al menjador, i ens ho passàvem pipa fent de ministres d’assumptes complicats, i aplicant una justa justícia a tots plegats.

Vam dinar junts molts anys i, no sé ben bé perquè, jo era al cap de la taula, deia que així podia veure millor a tots els companys... a un costat tenia al germà Lluís i a l’altre al germà Polo, i us ben asseguro que mai havia vist una persona tan capaç per fer fàcil la convivència. Podría contar moltes anècdotes, on totes ens parlarien de bondat i seny, però no és el moment.

Des del cel on ja ets, mai deixis de mirar-nos amb ulls d’amor, com sempre. Una emocionada abraçada germà Lluís... Gràcies per tantes coses!!

Mis compañeros

Como les comenté, estuve en mi colegio de La Salle Reus, con el profesor Julián y el hermano Luís, y pude ver a todos mis compañeros, menos a la teacher y al profesor Jesús, que estaba de excursión con sus alumnos. Todo un placer de verlos felices y jóvenes, ufanos, entregados y aguerridos… Mis compañeras directas, guapas y afectivas, y todo el centro, que amé en plenitud y que, cada vez que vuelvo, me abraza con el afecto que dejé. Es todo un placer, cada vez que vuelvo y siento el abrazo y el calor de mi gente y, aunque suene a pedante, de mi obra, de corazón puro. Volveré amigos, porque nunca me he ido…

Professor

Col•legi La Salle de Reus, Catalunya. Any 1970, "profe"nou, flamant. Una classe gran, dos en una, 58 alumnes, classe de Geografia. Un jove Pere, vint i pocs, passeja amunt i avall. Per les finestres, el pati generós amb camp de futbol i munió de coloms per esmorzar les restes que els nens han deixat pel terra. En un moment donat, m'aturo, faig un "ei!" gairebé sonor, una reflexió silenciosa i espontània, un pensament d'impotència de principi, una recollida d'arguments, gaudir cada pas... com ens ajudem, tots plegats? Marxo com un covard inepte i vençut? Me n'assabento de la pel•lícula per a la qual no ens preparen com cal?

Bé, sempre recordaré que vaig optar pel sí, pot ser un viatge emocionant, ric, no en cèntims, evidentment, en valors. Vaig començar fent un sociograma, d'aquells al meu abast, però em va servir, fins i tot vaig agafar una cartolina i, amb gomets, vaig anar marcant les afinitats per jugar i treballar i es van anar definint els lideratges. Així va començar la meva dedicació als nens, amb més o menys encert, però de cor. Els nens i els companys, pilars de la meva realització...

He anat a Reus

Per a mi, anar a Reus és sempre una càrrega emocional, altament positiva i reparadora, tot i que avui he anat consternat per acomiadar-me de la nostra companya Carme Montagut. Ho hem fet, a la parròquia de Sant Francesc, la família i tots els companys que tant l'estimàvem. El respecte i la tristesa, igual que l'esperança i la fe, eren també presents amb escreix. En el seu recordatori hi ha unes paraules de Miquel Martí i Pol que, n'estic segur, compartim tots els presents: "No tornaràs mai més, però perdures en les coses i en mi de tal manera que em costa imaginar-te absent per sempre". La Carme tenia 63 anys i, ara, com molt encertadament m'ha dit una altra companya, ens seguirà cuidant des del cel. Ha estat un matí de fosca i pluja, lleig, sense traça ni gràcia, només recuperades en el record, ulls tancats per veure i viure vivències plenes. Les tenia totes, totes les virtuts per fer fàcil la convivència.

He passat pel "meu" col•legi i he vist el til•ler i l'arbre de l'amor. Potser al jardí se li nota que ja no en té cura el Gmà Polo i té algunes herbes que no toquen. Als companys, tot i compartir la tristesa pròpia del cas, els he vist en plena forma destacant, com sempre, la salut de la Xènia que, per no tenir, no té ni una trista grip. No he pogut veure a la Mercè que, Déu ni do també... la súper bona mare que està feta. He vist a l'Antònia, la meva cuinera preferida, que ens tractava anant sempre més enllà de la professionalitat. He saludat el Director i el Gmà Salvador, que han estat correctes i agradables. He vist "les" Montse i la Compte, l'Andreu (pare i fill), la teacher, la Conxa i, fins i tot, la Trini i l'Escardó, la Dolors, l'Empar i tota la flota jove portadora de forces noves i capacitats innovadores. He vist i saludat al Gmà Grau i al Gmà Lluís, al Santi Juncosa i al Jordi Bofarull... i la resta que no anomeno quedarà inclosa en aquesta joventut amb seny que ara són La Salle, com abans ho érem nosaltres, i després ho seran uns altres... perquè "nosaltres" som "nosaltres". He vist a la Txito i al Sergi i la Clàudia, preciosa criatura. No he pujat al primer pis, no he vist "la meva classe" ni he mirat la Pastoreta per la finestra... no he vist al Jesús ni al Pep Senseric però sí a l'Albert Cuevas, que continua teclejant amb encert i sent un molt bon cap d'estudis.

Després de la pregària de comiat he tornat al col•legi amb els Gmans Lluís, Enric i Ceferino, tots parlant i recordant coses i les bromes que ens gastàvem al menjador, on ens ho passàvem més que bé i ens fèiem un descans alliberador i divertit. Ens hem arribat a la "suite" dels germans i hem fet un cafè i uns pastissos i m'he sentit a gust per la confiança i estima que sempre em demostren. Finalment, el Gmà Ceferino m'ha portat a Tarragona. Era un dia gris, de pluja, fosc, però sempre hi ha algú que t'ensenya aquella llum que pot créixer a l'interior...

Pobles i ciutats

Avui fem festa. La Teresa la fa per lliure disposició, és dilluns de Carnaval o després del Carnaval, i jo la faig perquè la Teresa està casada amb mi i, per no fer-li un lleig, doncs... ens n'anem a veure els nostres joves a la capital de Catalunya...

La Cava em sona a arrel, identitat, de la qual sempre m'he sentit molt orgullós per la seva autenticitat sense afectacions de doble cara. Jesús i Maria, pàtria primera del meu pare, semblant, potser una mica més polits, però el mateix del mateix terreny ferm i noble. Amposta, per més proper en tots els sentits, millor que Tortosa, que sempre em sona a clínica i exàmens lliures i orals. Sant Carles de la Ràpita i Alcanar o Les Cases d'Alcanar, fa reviure algún dinar de peix fresc, una bona graellada, una sarsuela o cassoleta, diferent del Serrallo, més ebrenca, més nostra... sense fer cap menyspreu a la cuina i al peix de Tarragona o Cambrils.

Reus em sona a La Salle, que ha estat la meva vida professional, als companys, germans i professors, que són els millors i l'ànima d'aquesta meravellosa institució. La gent, especial, diferent a la de les Terres de l'Ebre, però interessada per l'educació dels seus fills i, en molts casos, noble i agraïda. Tarragona, és Teresa i casa i família i vida en pau i felicitat. Tarragona és el niu i el port i el Pont del Diable, és caminar i anar en bici, són els nous companys, els nous espais, la nova descoberta d'altres sensacions, on les formes no es degraden i pots contemplar bellesa al natural de la meva mar i muntanya, també la de tots.

Barcelona, la capital de Catalunya i del món mundial, ciutat comtal, arxiu de la cortesia i tot el que vulgueu... hi ha de tot i bo, fins i tot, el clima i la convivència pacífica, gairebé indestructible, tot i els intents i atacs variats amb miserables intencions. Avui l'hem visitada, un cop més. Allí hi tenim els joves gaudint de la vida en català, prop del mar i Montjuïc. Hem dinat a La Tagliatella, evidentment, pasta amb diferents salses, unes postres de xocolata negra i blanca per sucar-hi uns daus de coca amb nous integral i un vi negre de la Ribera del Duero, anomenat Legaris, de 14º, atractiu, fins i tot el color. Després, volíem anar al Parc Güell, però s'ha fet una mica tard i hem acabat pujant fins al Castell de Montjuïc, des d'on es pot contemplar tota Barcelona i hi ha una vista panoràmica que és tot un regal. A l'interior hem visitat alguna sala oberta al públic, entre elles una exposició del plorat Lluís Companys, on s'explica com va haver de sortir de Catalunya, l'any 1939, per detenir-lo després, l'any 1940, i empresonar-lo al Castell de Montjuïc, fins que va ser executat al Fossar de Santa Eulàlia. Ha estat un dia bonic. El meu fill i la Mar i la Teresa... tot!

Dimarts i tretze

Tocava caminada per la ruta dels ponts, des del pont de la via del tren fins al Pont del Diable. Els bessons s'han portat bé, tot i que a la tornada hem hagut d'anar accelerant per resguardar-nos de la pluja sota els ponts del Francolí. I plovia, plovia, amb diferents intensitats, i el riu baixa prou ple d'aigua clara i neta. Fa bonic i se sent un bon aroma d'herbes de riu... És pluja agraïda pels bolets, ara és el temps, tot i que els rovellons encara van massa cars.


La Teresa avui surt a les dues... dinarem bajoques i planxa i anirem ràpid a fer un cafè, perquè a les tres ha de ser a l'escola... dimarts i dijous va de bala. Aquesta tarda he quedat per berenar amb les meves nenes, la Txell i la Marga, les meves últimes companyes de quart de primària a La Salle de Reus. Hem quedat al Melbourne i em fa molta il•lusió passar una estona amb elles recordant tantes i tantes coses agradables que vam viure junts, on sempre compartíem, ens defensàvem, ens ajudàvem (més aviat elles a mi...) i ens ho passàvem d'allò més bé, sempre procurant allò que consideràvem millor per als nens. Sempre deia, i dic, que aquestes dues mestres són complementàries i juntes sumen un imperi de gràcies i virtuts, que fan que la canalla que les gaudeix estigui de constant enhorabona.

Demà hi ha una proposta de vaga general. Sembla que a l'escola de la Teresa la seguiran majoritàriament i nosaltres, si no plou, hem pensat d'anar a collir mandarines, potser també alguna taronja, i veure a la família que, en aquests moments tan especials que passem, sempre et reconforta i acompanya. Ara no plou però va un ventet gelat, tinc allò que diuen del fred posat als ossos, potser m'hauria d'haver posat una samarreta... encara sóc a temps. Vaig a dinar. La Teresa és al caure, la Mercè fa plats, la bajoca és a punt... la porta s'obre, "la espada se anuncia con vivo reflejo" i, a partir d'ara, tot és millor i diferent...

Sant tornem-hi!

I de sobte et trobes que ja és dia de despertador matiner, dutxa actualitzant, un assaig de somriures acompanyant al sant tornem-hi. I agafem la roba que dissimula algun quilet de més, o la que ressalta que tenim menys greixos per la bondat que hem fet, tot i la calor. I et trobes al cotxe pels trajectes que faria gairebé amb el pilot automàtic. Has tingut cura de no fer tard el primer dia, i tens la targeta del pàrquing a punt... i potser temps per anar a fer un primer cafè a la fleca Flaqué, allà al bar dels xinesos o, fins i tot, a la sala repòs dels professors, amb butaques, no sé de quin segle, però amb puntes blanques fetes a mà, d'aquelles que guarnien els punys de les camises d'alt bressol.

Braços oberts, dia de l'estimada majoritàriament sincera, sana, acollidora... I parlem de la família i els nens, vull dir els fills, i de què, en un principi, encara tenim un morenet de sol... i en poca estona apareixerà la crisi i les retallades d'ensenyament, i ens mesuraran les fotocòpies i el guix, i potser no podrem fer desdoblaments... però tot això anirà sortint i s'anirà solucionant, o no, en lo possible. Avui és dia de trobada i ens fem confiança i ens donem les mans per agafar força en el gran viatge del curs.

He enviat un correu a La Salle en ple: Bon inici de curs!! Gaudiu de la convivència i feu-la fàcil. Estimeu-vos, sobretot als nens. Una abraçada...