Seitó

Viure prop del Serrallo i freqüentar-lo sovint té un valor important per a tots aquells que ens agrada gaudir del peix fresc. Aquest cop ha estat seitó, el primer d’aquesta temporada, i té aquell sabor tan agradable de sempre i més si és fresc i d’aquí. Volíem convidar als joves però tenien compromís, així que hem anat la Teresa i jo i ens hem permès el luxe de fer una copa de vi negre i unes postres també molt especials, que el nostre amic alemany prepara com cal, i un bon cafè, que han estat dos, com a cloenda d’un dinar genial.  

Les llisses del Serrallo

Quan està la mar en calma i una mica baixa surten a la superfície les llisses grosses del Serrallo. L'aigua és clara i neta, el sol adequat, la brisa és molt suau i elles fan el seu passeig per ser admirades amb una certa devoció, com la meva i la d’altres jubilats que també ho gaudeixen com jo. Avui els he portat una mica de pa sec que els he esmicolat perquè se’l puguin cruspir més aviat i sense problemes. Realment són molt grosses, sembla que alguna et pujaria a coll-i-bé i et passejaria per tot el port… 

Orades al forn

Ara feia temps que no en fèiem i ho hem gaudit com cal. Eren una mica més grosses que de ració, aquella mica que una per als dos és poc, però una per cadascú és potser una mica massa generós. Si el producte és bo i fresc, com ho era aquest, la Teresa ho broda, ha fet una base de patates, que no en solen menjar sovint, i ha resultat un plat absolutament deliciós. Penso que al meu poble en diem moixarra, tot i que no sé si és ben bé el mateix, però crec que sí. Bé, només li cal un bon vi blanc, si es de la Terra Alta millor, o un cava, si és del Penedès és una garantia… 

Diumenge de turbot

Avui la Teresa ha fet un dinar a la seva alçada, és a dir, espectacular. Ha fet un suquet de turbot amb un grapat de musclos del Delta de l’Ebre, la qual cosa i fins aquí ja fora excel·lent, però fa una mica més de suc que menys i així al final posa un grapat d’arròs, només en surt una cullerada, però té tot el sabor concentrat a més d’estar una mica socarrat i aleshores n’hi ha per llepar-se els dits… i tot el que vulgueu. Bé, com sempre dic, la Teresa és molta Teresa, i a la cuina també… o més. 

Diumenge

Els diumenges la Teresa descansa i jo vaig a esmorzar sol, i avui l’amic del bar “Hola, ola” m’ha sorprès amb unes sardines a la planxa que estaven delicioses i jo, aprofitant l'avinentesa, he begut una mica de vi del Montsant i fins i tot he acabat fent un cigaló de conyac. Bé, ha estat un extra que no estava previst i, per fer-me perdonar, a dinar només he menjat una mica de fruita i un café.També he fet una hora de bicicleta estàtica pel matí i una altra hora per la tarda. M’encanta la sardina a la planxa i el seitó fregit amb farina de cigrons, molt bo tot, i ara és el seu temps ideal… 

Dinar d'aniversari (1)

Lloc, restaurant La Llansola de La Ràpita, de tota la vida, comensals, dos, la Teresa i jo, ens ha atès una senyora molt agradable i ens ha servit un noi molt eixerit, resultant molt bo tot plegat. De primer hem gaudit dels llagostins de La Ràpita, de merescuda fama, servits en una mena de corall posat damunt d’una safata, a més de molt atractius i ben presentats, eren frescos i fets a la planxa, més bons impossible. De segon hem fet un arròs pelat, que feia molt temps que no en menjàvem, i realment ho hem encertat, l’arròs estava al punt i tenia tot el sabor del mar. Ho hem regat amb un vi de Batea (Terra Alta) que ha donat bon joc. La Teresa s’ho mereix tot…

Un dinar genial

Nova aparició genial de la Teresa per la cuina. Resulta que ens han regalat un bon grapat d’escamarlans, de la mida del meu dit gros, i ella ha afegit un parell de talls de lluç i una base de patata fina i ha fet una mena de sarsuela com per a llepar-se els dits. Evidentment, si tens els ingredients de primera qualitat hi ha més possibilitats de fer un bon àpat però si, a més, saps cuinar com la meva senyora te n’adones on pot arribar el nivell màxim d’aquesta qualitat. Ho hem regat amb un cava brut nature, ara feia temps, tocava. L'escamarlà és un dels sabors que més m’agrada del mar i si el prepara la Teresa… sublim!!

Menjar peix

Diuen que s’ha de menjar peix i això és un luxe i un plaer. Aquests dies he tingut la sort de poder menjar peix fresc, petit, enfarinat i fregit, i l’he trobat especialment bo. La Teresa ha preparat unes safates que feien tot el goig del món i, a més, el fet d’estar pescat recentment li dóna un sabor realment bo i natural. Mollet, llucet, llenguados petitets, uns que nosaltres anomenem mòllera, més alguna gambeta i fins i tot algun escamarlà. Bé, el problema és que ho hem fet fregit però, com no ho fem sovint, ho hem gaudit com cal. Menjar peix, un luxe i un plaer…

Recordant un bon amic

Anàvem a pescar amb el volantí al port de pescadors del Serrallo, ens posàvem entre les barques i per esquer fèiem anar la sardina fresca. El meu amic que era un expert, l’enganxava a l’ham i feia com una mena de llacet amb el fil de cuc, total que ho deixava tan bé que algun llobarro s’ho va menjar de gust. Pescar un llobarro d’un parell de quilos o més era la il·lusió, o una de les il·lusions de la seva vida. Sempre recordo que em solien picar a mi, tot i que l’expert era ell, així que al final qui els havia de treure amb el salabre era ell. Bonic record d’un gran amic ja traspassat…

Menjar peix fresc

Viure prop del Serrallo a Tarragona és un privilegi impagable. Entre moltes altres coses com són el plaer de gaudir del mar i de la gent planera i sana del lloc, un té l’oportunitat de menjar peix fresc, molt fresc, a cops recent pescat. Aquests darrers dies he tingut la sort de poder gaudir d’unes sardines a la planxa delicioses, amb aquell especial sabor que tenen sortides de la barca. També seitó, que aquest cop no era fregit amb farina de cigró, sinó fet al forn amb un lleuger bany de pa ratllat. Avui planxa: una moixarra, un moll i un parell més que no estic massa segur el que eren, però això sí, meravellosament bons, espectaculars, molt fresc…

Un sopar inesperat

Trucada de la nostra amiga de l'ànima, regal i sopar en bona companyia al restaurant Pòsit del Serrallo. Uns entrants a base de musclos del Delta, pop a la gallega, calamars a la romana i pernil ibèric amb pa de vidre i, com a plat, dos hem menjat rap a la planxa i l’altra lluç al forn, tot molt fresc i al punt i molt ben presentat. Per beure hem begut una cervesa torrada sense alcohol, que m'ha agradat molt, a més d’aigua. De postres un gelat de xocolata sense sucre i, per acabar, un cafè descafeïnat. Bé, excel·lent i, sobretot, amb molt bona companyia, única…

Amb tu pertot arreu

Anar amb tu pertot arreu i romandre palplantats al mig del bosc contemplant el vol dels esquirols, en plena i sana juguesca entre pins pinyoners. I no diguem per la vora del riu i veure com salten les llisses mostrant, sembla, un gran plaer per la visita. Veure els ànecs i els flamencs i els camallargs i tots els verds del món que et mostren els arrossars és la visió espectacular de la meravella de la creació…

Peix fresc

Peix fresc, però no del frigorífic, sinó del mar… Recordo que un cop, a l’Ametlla de Mar, vaig menjar ventresca de tonyina acabada de pescar i era d’un altre nivell. També i al mateix lloc em va passar el mateix amb els calamars i és com si mengessis quelcom diferent. Menjar també seitó o sardina de Tarragona de la barca enfora té mil sabors i és tot un plaer. Recordo també el seitó fregit amb farina de cigrons com una molt bona especialitat digna de probar, val molt la pena…

Llobarro al forn

És diumenge i avui canviarem l’ordre, a dinar menjarem peix i a la nit carn. La Teresa ha comprat un parell de llobarros de ració i els farà al forn amb alguna mena de guarnició vegetal que ella sabrà preparar com cal. Algun diumenge també fem conill a la planxa i m’agrada molt perquè ja ve trossejat i a punt, trobo que té un sabor molt agradable i és una carn gens greixosa i fa de bon menjar. Bé, tot i la dieta, també gaudim de bones amanides i molt bona planxa tant de carns com de peix del Serrallo…

Una sípia entre llisses

Quan passejo pel Serrallo, una de les aturades obligades és per veure les llisses. Cada cop hi ha més gent que els porta pa sec i fins i tot els restaurants propers els hi fan arribar. Avui una senyora els hi portava pa tallat a bocins petits, així com a de mos de peix, i n’han acudit de totes les mides i s’ho han cruspit en un no res. Sempre recordo que, per aquest espai tan agradable i concorregut, una vegada vaig veure una sípia, travessant lentament i deixant-se veure, amb tota la seva aparent poca traça de sípia grossa. Bé, una sípia entre les llisses, anava per lliure, sola…

Paella marinera

Feia temps que no en fèiem a casa. Avui diumenge la Teresa s’ha lluït, utilitzant un preparat a base sípia, escamarlans, llagostins i musclos, amb arròs Marisma del Molí de Rafelet de Deltebre. Bé, ho hem gaudit com cal, o potser una mica més perquè darrerament no en solem fer. L’arròs ha quedat solt, cuit sense passar-se i amb tot el sabor de les viandes del mar. La Teresa en té la mà trencada fent arròs i avui he contemplat de prop l’espectacle de tota la preparació, pas a pas, sense perdre’m res…

Orades al forn

La meva cuinera de capçalera ha fet dinar de diumenge, fent una delícia d’un producte local excel·lent. Orades al forn, de ració, potser una mica més grosses. Sobre una base de patata i ceba, que acompanyen molt bé, ha fet un plat únic, que l’he trobat boníssim, ja que a més de ser un gran plat, feia temps que no en menjàvem. Ho hem acompanyat amb un vi blanc, que sempre fa bon joc amb el peix, tot i que jo sóc més de vi negre…

Un cormoran

Avui la zona de les llisses està atapeïda, les llisses van en grups diferents, però també hi ha munió de gavines que sembla que han vingut a prendre el sol, entre elles destaca el cap d’un cormoran que, quan li sembla, es capbussa i surt uns metres més enllà, i ho fa en diferents direccions com si s'estés divertint en un joc que només sembla entendre ell. Després d’una estona de fer de Guadiana, ha fet una capbussada molt llarga i ha desaparegut de la meva vista. Bé, aquests animalons són una mica estranys, però també són divertits, tenen la seva gràcia…

Mirant la mar

Tinc la vista perduda per la mar arrissada, la ment sembla cercar el naixement de les roses blanques d'escuma per a, després, poder-les oferir a les sirenes quan surten del seu cau, allà al mig de la mar. Tampoc mai perdo l'esperança de veure saltar algun peix o, fins i tot, algun ball de dofins per les ones de música entre còmica, romàntica i divertida…

Llissal de Buda

El meu pare va treballar un temps a una pesquera de l’illa de Buda. Anava en bicicleta, passava el riu amb la barcassa i, al final del dia, tornava cap a casa, tot havent fet uns vint quilòmetres entre anar i tornar, de vegades amb pluja i, sobretot, amb vent que per anar en bicicleta és molt complicat. De vegades portava algun llissal i a casa fèiem un brasal i el rostíem… i jo recordo que era boníssim, tenien un sabor que mai he oblidat…