Ella és un amor

M’agrada passar la mà pel romaní, apropar-la al nas i arrancar-ne fins i tot una branqueta, per guardar-la a la butxaca i, en arribar a casa, compartir l’aroma que quedi amb la Teresa. Per cert, la Teresa fa olor de Teresa, és la seva olor a net i a la seva colònia, que sembla que estigui feta només per a ella. La Teresa també fa olor de cafè, olor de proximitat, de confiança, de companyia, de suport total, d’abraçada ferma i silenciosa que suposa estabilitat i amor… ella és un amor, tota pau i dolcesa. 

Afinitat

Voldria regar l’amor, adobar-lo, posar el test sempre prop del meu cor. Són coses que puc fer sense cap esforç perquè em surten així, en una clara i neta manifestació d’allò que en diuen estimar. Però és que jo sempre voldria millorar, estar a l’alçada de la nostra molt aconseguida realitat. M’agrada la paraula afinitat, és aquell tot que encaixa, que sempre té l’oli just perquè no grinyoli. Sí, sí, afinitat, màgica paraula en la que ens identifiquem plenament. Voldria ser digne de tot això que estem edificant des de fa tant temps…

Una llàgrima feliç

Els nostres silencis s’escolten apassionadament, mai havien estat tan expressius, amb els somriures tan plens de veritat, amb els ulls com a mirall, clar i net, on tu i jo ens veiem exactament com som i, sobretot, com volem ser per sempre més. M’encanta el llenguatge dels nostres silencis, aquell llenguatge no verbal però que ho expressa tot amb una bona mirada dolç i pacífica, fins i tot amb una llàgrima de felicitat extrema, on el temps ens contempla, ja sense mesura ni caducitat, i ho fa cofoi, molt content…

Mullats

Xerrem sota la pluja, plou, i gairebé no ens n’adonem. Ella m’agafa del braç i fa que ens aixopluguem sota un balcó, la conversa continua, fluida, deixant les coses clares, a cor obert, a cops musicals que acaronen en melodies i pures realitats. Mullats i feliços, a vegades no importa el lloc ni el temps, a vegades la veu de la veritat no té barreres i s'escolta arreu cada batec dels cors que experimenten la més pura afinitat…

Potser una afinitat...

Aquells temps en els que tenia, fins i tot la pretensió d’accelerar la matinada, la nit s’havia fet llarga i divertida perquè, al no poder dormir gaire bé, ho aprofitava per recordar-te, per presenciar-te, per contemplar-te i assaborir-te amb tot el plaer de la meva solitud esperançada. Obria els ulls amb un somriure, tot i que no eres al meu costat, potser el cafè el farem junts, potser farem una passejada, potser una paraula, un somriure nou, una complaença, una afinitat que ens permetrà viure l’amor total…

Col·lecciono complicitats

La somio, l’espero, la sento, la imagino, la presencio, la visc intensament, com es viu tot allò que t’omple el cor i fa que bategui compassant aquella música que sents a l’interior i que et fa ballar de felicitat. S’apropa la matinada però al dia encara li manca la llum dels teus ulls que arriba amb el cafè i el petó li dóna solemnitat a la joia de la convivència. Un col·lecciona somriures d’amor, complicitats, abraçades, petons…

Així com nosaltres...

Parelles així com nosaltres, que ja ens ha arribat la tarda, es veuen asseguts davant d’un vi de luxe, en un restaurant car, demanen allò que els ve de gust, es miren, s’ho miren, semblen gaudir de la pau, de la llibertat, de la companyia mútua, de la solvència, de l’amor, que és allò que fa que tot sigui present, aquí i a punt. No, aquests no treuen el mòbil, en tenen prou amb el llenguatge dels ulls i fan un brindis eufòric per magnificar que encara van a dos per la vida…

Un silenci ple de tu

És un silenci amb música, un silenci perfumat, genial, sublim, un silenci de somnis i presències, un silenci on fins i tot volen ser-hi, aquelles paraules que mai es van dir, però que es feien sentir en forma de batecs harmònics d’uns cors totalment enamorats. És un silenci que no calla, un silenci de veus interiors, un silenci en forma de vent ple de respostes. És un silenci ple de vida, però sobretot un silenci ple de tu…

La felicitat més estable

Ella em mirava amb ulls d’amor i jo tenia aquella fermesa tèbia del personatge cofoi i afortunat. La vida, que mai és fàcil, quan es viu a dos en pau i amor té la seva gràcia. Cal no donar mai res per fet, cal sembrar cada dia i, com diria el poeta, “Cal que neixin flors a cada instant”. Només així és viu plenament en la construcció constant de la felicitat més estable…

Els ulls de l'amor

La seva veu era ferma i dolça a la vegada, arribava neta directament al cor. Feia anar els silencis, perfectament oportuns, que sempre acompanyava amb un bon somriure de comprensió, o fins i tot de complicitat. Confesso que jo sempre la mirava amb els ulls de l’amor, la qual cosa feia que totes les seves qualitats i valors, que eren molts, els veiés encara més magnificats, genials, sublims…

Un amor a dos

Extorsionar-se dels comportaments de l’estimada fa que la vida tingui pintes de sublimitat. Quan l’amor no marxa i, a més, ella es queda es dona una situació que anomenen felicitat. Ella és un amor, tota ella ho és, tant en quant qualsevol de les seves actuacions tenen la naturalitat del sentiment més noble, aquell que surt del cor, aquell cor que s’ha guanyat el teu i és tota una benedicció, un gran amor, immens i a dos…

Cal regar el jardí

De l’amor de parella, sempre m’ha preocupat aquell temps en el que tot es dóna com a dat i beneït, tot se suposa, com quan fèiem la mili i ens deien que la valentia se’ns suposava. Aquells llargs silencis en pau, on tot sembla bé, tot és al seu lloc, al seu punt i no passa res, sembla que això sigui el millor que pugui passar. Aquesta  reflexió em porta a aquell pensament que diu que el jardí s’ha de regar, s’ha de podar, s’ha d’abonar i fins i tot s’ha d'acaronar amb lluïdes converses plenes de sentiments…

Complementaris

De vegades, entre els companys i amics i amigues, fèiem una mica de "casamenteros" i dèiem allò de “aquest i aquesta són iguals i entre tots dos farien la taronja perfecta”… i jo a cops penso en situacions d'aquestes, fins i tot amb persones concretes que vaig conèixer, i diria que ha estat aquí el problema, ser massa iguals, i potser els ha mancat allò que jo he pensat sempre… més que iguals haurien de ser complementaris i així poder arribar molt més lluny i molt millor, diria…