Mai estem contents

Penso en una nit d’hivern, a tocar de mar, mar moguda, escuma blanca, roses blanques diria el poeta. Fred de mans i peus, nas vermell, olor de sal, iode, algues… Llàstima que no pugui baixar un estel per a escalfar-me, però no em moc, resto palplantat prop de la roca d’observació, és una pau amb música de parsimònia, a cops hi ha algun so agut que trenca l’harmonia de la remor sempre greu i cansada. Sempre em passa igual, a l’estiu penso en l’hivern i és que mai estem contents del tot. Cada estació té la seva gràcia… 

La mar i jo

I me’n vaig anar a veure el mar, allà a la meva roca de pensar, però aquest cop ja és tot pensat, dat i beneït com cal, així que la prioritat és gaudir de la panoràmica cercant, fins i tot, allò que hi ha més enllà de l’horitzó… Recordo que el pare em deia que més enllà de l'horitzó n’hi ha un altre i jo no ho entenia massa. Contemplo la mar, toco l’aigua, em mullo els peus, agafo uns grapats d’aigua, no és blava com em semblava de petit, però sí que té aquella olor que, malgrat tanta contaminació, encara em sembla curativa, regeneradora… 

Estiu

Un desig de pluja fina i fresca, una ombra d’arbres de fulles que deixen passar una brisa suau que sempre ens acarona com cal… Una música de Mozart, amb tot ben mesurat per aquest geni al que anomenaven el matemàtic de la música… El mar, la mar, com vulgueu, aquella visió des de la finestra com un cel aigualit i ple de blaus amb roses blanques… El riu, l’Ebre evidentment, a la seva part final, a Deltebre, on el mar surt per abraçar-lo i les daurades i els llobarros fan excursions fins Amposta per demostrar l’eufòria i el plaer de la trobada… La nit, una nit de lluna plena del mes de juliol, una copa de cava, un saxo proper i la parsimònia de les onades… 

Xerrada nocturna

Una música de saxo i violí, una lluna que es banya al mar de nit i una copa de cava que ho certifica i beneeix tot. Un silenci que no calia i un somriure com a millor cloenda del millor moment. M’encanta veure a l’heroi feliç, convençut i protector, sembla tenir ales i peus d’ocell, sembla portar la branca al bec, posa palla al niu i piula feliç i content a l’arbre que l’acull i a la parella que l’estima. He vist l’aigua pura i cristal·lina d’un riu de muntanya i, com diria el poeta, els arbres s’estan mirant en ella, bonica imatge… 

Música de bosc

La mar en calma i la lluna crescuda, diria el poeta, però jo me n’adono que les fulles dels arbres es mouen lentament, semblen una manifestació directa dels batecs dels seus cors. La ratlla de Sant Martí sembla una porta lluminosa que ens porta al país de la natura viva. Un bosc de pins i alguna alzina, i farigola i romaní, espígol, lavanda, i les fulles bategant al ritme de tota l’emoció de cada cor. Uns esquirols juguen pel tronc d’un pi pinyoner, mentre uns ocells en festeig acompanyen amb els seus sons aguts la sempre magnífica música de bosc… 

Música de parsinòmia

La lluna vigila, les ones de la mar fan música de parsimònia, una calma que convida a la reflexió serena. Com passa de ràpid la vida, el temps corre, gairebé tot arriba, moltes coses passen, fins i tot allò que no esperes i allò que temies o esperaves. Llegia que hi ha dos dies en els que no es pot fer res, són ahir i demà, per tant cal viure cada dia amb total intensitat, de cor, de bona fe, gaudint del plaer que suposa ser una bona persona i, a partir d’aquí, viure anant de cara i sent feliç per la teva predisposició per fer feliços als altres... 

La lluna

Sempre he tingut una certa atracció per la lluna, sobretot quan va de plena i guapa i es banya al mar d’aquí,mentre un saxo i un violí amenitza l’amor que es deixa veure entre dues copes de cava. Certament, sempre li veig un toc romàntic, per mi mai ha estat un ull tafaner, com creuen alguns, sinó més aviat una aura còmplice que fa més apassionades les afinitats. La lluna, lloc freqüentat per alguns dels meus alumnes, lloc on també m’hagués agradat acudir per trobar-me amb ells i fer possible la tornada… o no, igual s’està millor del que sembla… 

Observant la natura

Aquell ventet gelat que no és massa agressiu però que et fa cercar el sol i agrair-lo, tot i prenent consciència d’aquest bany de llum i calor tan positiu… El racó del port on les llisses es deixen veure amb generositat… però avui no hi són, l’aigua és una mica moguda, es veu amb marcades ondulacions i crec que deu estar molt freda, tot i que recordo que jo explicava als meus alumnes que el mar ens fa de nevera a l’estiu i d'estufa l’hivern. Bé, avui el passeig serà més curt i, aleshores, faré més estona de bici estàtica. Salut amics, molt bona nit a tothom!! 

Un moment màgic

Sempre he dit que m’agrada veure el mar a l’hivern, sembla que aleshores tenim més intimitat. M’agrada anar allà a la meva roca preferida, que més aviat sembla un bon racó per a pensar i reflexionar, però allí estic tranquil i en pau, tanco els ulls, així com per començar des de les fosques, per obrir-los després i contemplar la immensitat d’aigua més bonica que es pugui veure, perquè aquí sembla banyar-se el cel tot i deixant un blau, blau cel, d’una bellesa immillorable. Poder veure el mar és un espectacle i si, a més, ho pots veure una nit de lluna plena fent un bany nocturn és un moment màgic… Bona nit a tothom, amics!! 

Puc, vull...

Puc obrir els ulls, pot sortir el sol, és possible que es pugui contemplar la parsimoniosa calma d’una nevada. Puc captar el teu somriure de vida i esperança, si més no somiar-ho, tot i fent plàcida la nit sense gaires estrelles. Puc, vull anar a la platja, aquella veïna del meu amic el bosc, i allí, amb els verds a l’esquerra i els blaus de cel a la dreta, cercar les teves passes, el teu record, la teva veu, la teva olor de sal i sol i net, el teu amor de prop que es fa present en el meu cor. Vull despertar, o potser no… Bona nit amics, vinga, ànim sempre que fa bon temps!! 

El meu temps de mar

Ja no hi ha roses al jardí i les meves orquídies semblen un grapat d’arrels gairebé seques, així fan més espectacular el miracle de la seva resurrecció. Evidentment no és primavera, és el meu temps de mar, mar brava, moguda, plena de roses blanques d’una escuma brillant. El mar ara fa molt bona olor, és aquella olor de sal i algues, aquella olor especial que tant m’agrada i em convida a apropar-me sovint. A vegades veig la lluna grossa que va a fer-se un bany de puresa i a mí només en manca una música de saxo i violí i una bona copa de cava català… amb tu. 

Coses meves...

Suau és la brisa i dolça la mirada, fi és el somriure, tendra l’abraçada, plàcida i ferma l’esperança. Descansa la nit, tot donant pas a l'esperada matinada, la matinada és una cançó, tu ets la música i el color de l'escenari de la vida. La vida té colors de llum amb sol, també té ombres de pau i bé, la vida és un mar, un bosc, és una immensa immensitat sens fi. Hi ha pluja d'estels, diuen que són llàgrimes de Sant Llorenç, deu plorar per tot allò que no fem gaire bé, o potser són de felicitat en veure que ens seguim estimant. Bé, són coses meves, coses de la vida, coses de tots… 

Lluna plena

Hi ha lluna plena, calma, pau i bé, hi ha silenci, silenci de veus harmonioses que només les pot escoltar l’ànima. S’està bé, a gust, convida a escriure tot i la calor. Demà a les platges l’espectacle està servit i jo no hi aniré, però em recrearé en recordar-ho des de la pau tranquil·la de l’aire condicionat, o fins i tot des de la bicicleta estàtica. Però ara, avui, hi ha lluna plena, maca, lluenta, plena de bon sol del dia… 

Boig de mar

Mai he estat un boig de mar, vull dir com aquells que esperen les primeres calors per anar-se a remullar. Per a mi, i des de sempre, sol, sorra i aigua salada formen un combinat que, a la llarga, acaba per resultar-me desagradable, però això no vol dir que no entengui la falera de la gent pels banys de mar. Com ja he repetit tantes vegades, a mi el mar m’agrada a l’hivern, on també hi ha dies de tota mena de temps, i contemplar-lo des del penya-segat és un autèntic plaer per als sentits… 

El món és un mural

Un cel ple de blaus, a la nit llums de colors i munió de punts brillants, als que anomenem estrelles, i a la tarda cel rogenc, amb núvols del color del foc, pluja o vent, diuen els entesos. La brisa suau d’un maig florit, com diria el poeta, ja és a punt i l’aroma de les flors viatja còmodament sabent on va, sense cap pressa, fins arribar als cors amb avidesa d’amor. Bé, el món és un mural per contemplar i extasiar-se feliç…

Vida i natura

Un cel de blaus, que pinta el mar… de blaus. Una primavera, que ja comença a fer estiu, pinta el bosc de verds i, quan parlem de verds, penso en el País Basc, però sobretot amb el Delta de l’Ebre, Baix Ebre, Deltebre… Allò de tots els colors del verd els veig als arrossars, és com un mar de verds que el sol sembla fer-los lluir amb tota intensitat. Vida i natura de verds i blaus…

El meu mar

Aquell mar immens ple de blaus de cel, aquell que ha esdevingut una passió i una admiració plena però que, en un principi, em va semblar un poder imponent, una amenaça contra la que mai podríem oferir oposició. Bé, el mar, la mar, com vulgueu, el meu amic, amiga de l’ànima i que, tot just ara, comença la seva abraçada al públic en general. A l’hivern és meu, o així m’ho sembla…

He vist el mar

He mirat la mar amiga, tranquil·la, amb petites ones suaus, amb una remor fins i tot agradable. La platja és neta, la sorra ha estat remoguda i tot sembla a punt per acollir a tots aquells amb avidesa de sol i bany de mar. Sempre he dit que a mi m’agrada la mar d’hivern, quan no hi ha ningú i sento aquella olor d’algues, de sal, de iode, de natura sana i pura, sense la massiva contaminació turística habitual. Sóc molt feliç, avui he vist el mar…

Des de la finestra

Des de la finestra de l’hotel veig i escolto el mar. Sempre recordo la por que em va fer la primera vegada que el vaig veure, però després ha estat per a mi com un refugi i, sobretot a l’hivern, un lloc de recolliment on es pot meditar amb la música de les onades i fins i tot alguna blanca gavina et pot fer de missatgera dels teus pensaments. A Peníscola, el dia ha estat gris, plujós, humit, i la platja sola, i les onades s’han mogut esplèndides mostrant amb generositat la seva escuma blanca i neta…

El temps i jo

El temps i jo anem fent passes cap el mar… Sempre m’ha agradat el mar, però també em ve de gust sentir-me com un riu, amb una trajectòria a cops divertida i solvent, i d’altres plenes de desnivells, fins i tot algun meandre força interessant. El mossèn predicava: “Tenéis que saber que sois aves de paso” i el meu pare li contestava: “Somos, somos, aves de paso”. Sempre desitjo una bona mar per a tots els rius que la van cercant. Bona nit, amics!!