Coses meves...

Suau és la brisa i dolça la mirada, fi és el somriure, tendra l’abraçada, plàcida i ferma l’esperança. Descansa la nit, tot donant pas a l'esperada matinada, la matinada és una cançó, tu ets la música i el color de l'escenari de la vida. La vida té colors de llum amb sol, també té ombres de pau i bé, la vida és un mar, un bosc, és una immensa immensitat sens fi. Hi ha pluja d'estels, diuen que són llàgrimes de Sant Llorenç, deu plorar per tot allò que no fem gaire bé, o potser són de felicitat en veure que ens seguim estimant. Bé, són coses meves, coses de la vida, coses de tots… 

Lluna plena

Hi ha lluna plena, calma, pau i bé, hi ha silenci, silenci de veus harmonioses que només les pot escoltar l’ànima. S’està bé, a gust, convida a escriure tot i la calor. Demà a les platges l’espectacle està servit i jo no hi aniré, però em recrearé en recordar-ho des de la pau tranquil·la de l’aire condicionat, o fins i tot des de la bicicleta estàtica. Però ara, avui, hi ha lluna plena, maca, lluenta, plena de bon sol del dia… 

Boig de mar

Mai he estat un boig de mar, vull dir com aquells que esperen les primeres calors per anar-se a remullar. Per a mi, i des de sempre, sol, sorra i aigua salada formen un combinat que, a la llarga, acaba per resultar-me desagradable, però això no vol dir que no entengui la falera de la gent pels banys de mar. Com ja he repetit tantes vegades, a mi el mar m’agrada a l’hivern, on també hi ha dies de tota mena de temps, i contemplar-lo des del penya-segat és un autèntic plaer per als sentits… 

El món és un mural

Un cel ple de blaus, a la nit llums de colors i munió de punts brillants, als que anomenem estrelles, i a la tarda cel rogenc, amb núvols del color del foc, pluja o vent, diuen els entesos. La brisa suau d’un maig florit, com diria el poeta, ja és a punt i l’aroma de les flors viatja còmodament sabent on va, sense cap pressa, fins arribar als cors amb avidesa d’amor. Bé, el món és un mural per contemplar i extasiar-se feliç…

Vida i natura

Un cel de blaus, que pinta el mar… de blaus. Una primavera, que ja comença a fer estiu, pinta el bosc de verds i, quan parlem de verds, penso en el País Basc, però sobretot amb el Delta de l’Ebre, Baix Ebre, Deltebre… Allò de tots els colors del verd els veig als arrossars, és com un mar de verds que el sol sembla fer-los lluir amb tota intensitat. Vida i natura de verds i blaus…

El meu mar

Aquell mar immens ple de blaus de cel, aquell que ha esdevingut una passió i una admiració plena però que, en un principi, em va semblar un poder imponent, una amenaça contra la que mai podríem oferir oposició. Bé, el mar, la mar, com vulgueu, el meu amic, amiga de l’ànima i que, tot just ara, comença la seva abraçada al públic en general. A l’hivern és meu, o així m’ho sembla…

He vist el mar

He mirat la mar amiga, tranquil·la, amb petites ones suaus, amb una remor fins i tot agradable. La platja és neta, la sorra ha estat remoguda i tot sembla a punt per acollir a tots aquells amb avidesa de sol i bany de mar. Sempre he dit que a mi m’agrada la mar d’hivern, quan no hi ha ningú i sento aquella olor d’algues, de sal, de iode, de natura sana i pura, sense la massiva contaminació turística habitual. Sóc molt feliç, avui he vist el mar…

Des de la finestra

Des de la finestra de l’hotel veig i escolto el mar. Sempre recordo la por que em va fer la primera vegada que el vaig veure, però després ha estat per a mi com un refugi i, sobretot a l’hivern, un lloc de recolliment on es pot meditar amb la música de les onades i fins i tot alguna blanca gavina et pot fer de missatgera dels teus pensaments. A Peníscola, el dia ha estat gris, plujós, humit, i la platja sola, i les onades s’han mogut esplèndides mostrant amb generositat la seva escuma blanca i neta…

El temps i jo

El temps i jo anem fent passes cap el mar… Sempre m’ha agradat el mar, però també em ve de gust sentir-me com un riu, amb una trajectòria a cops divertida i solvent, i d’altres plenes de desnivells, fins i tot algun meandre força interessant. El mossèn predicava: “Tenéis que saber que sois aves de paso” i el meu pare li contestava: “Somos, somos, aves de paso”. Sempre desitjo una bona mar per a tots els rius que la van cercant. Bona nit, amics!!

El bosc i la mar

La mar escolta la música del bosc, ell li ofereix el cant dels ocells en festeig i el seu vol amb palla al bec per fer-se el lloc per pondre-hi els ous. A la tardor una brisa suau fa volar les fulles decadents per donar vida a la resurrecció de la primavera, que es reafirma amb l’estiu. Ella li ofereix la parsimoniosa calma del silenci al sol amb la intervenció d’unes notes greus en forma de tempesta. El vent fa que sembli que es barallen, però la calma sempre fa que s'abracin en pau…

Mar i muntanya

No, a la muntanya no hi ha mar, però hi són tots els colors del verd, verds que seran blancs quan a la neu, reina de l’indret, li ve de gust purificar les alçades on les àligues fan els nius, ponen els ous i tenen els preciosos aligots. A la muntanya es troba aquell alè de pau i llibertat que et convida a la reflexió després de la valuosa contemplació de tot l’espectacle natural d’un paisatge exquisit. No, a la muntanya no hi ha mar, però el mar té tots els colors del blau, del blau del cel, de cel blau cel…

Bella Tarragona

Sóc aquella veu que proclama la bellesa de l’entorn… mira que n’és de bonica Tarragona! Avui he anat a tocar ferro, he vist la mar amb amb una dotzena de vaixells esperant l’ordre per poder entrar al port a descarregar. A l’esquerra del Balcó del Mediterrani, l’Amfiteatre Romà, on pots fer-te idea de la història. Tarragona acull genial i té indrets d’una bellesa espectacular. I jo sóc aquella veu que proclama als quatre vents la seva sublim plasticitat…

Menjar peix fresc

Viure prop del Serrallo a Tarragona és un privilegi impagable. Entre moltes altres coses com són el plaer de gaudir del mar i de la gent planera i sana del lloc, un té l’oportunitat de menjar peix fresc, molt fresc, a cops recent pescat. Aquests darrers dies he tingut la sort de poder gaudir d’unes sardines a la planxa delicioses, amb aquell especial sabor que tenen sortides de la barca. També seitó, que aquest cop no era fregit amb farina de cigró, sinó fet al forn amb un lleuger bany de pa ratllat. Avui planxa: una moixarra, un moll i un parell més que no estic massa segur el que eren, però això sí, meravellosament bons, espectaculars, molt fresc…

Viure prop del mar

Viure prop del mar fa que puguis captar algun glop de l’olor marina. Passejo vora mar per l’ombra dels tinglados, fins i tot d’algun arbre, d’aquests propis de la localitat. Vola alguna fulla de plataner, algun margalló verdeja com cal, la farigola està marronosa en aquest jardí, mentre que el romaní es posa a blanquejar sense perdre el seu aroma tan espectacular. Viure prop del mar… ho he aconseguit!!

Un llop de mar

Potser tingui ànima de mariner i m’agrada el vi negre i el seitó, i fins i tot vaig tenir una pipa que, juntament amb la barba blanca, feia la foto de la cançó del mariner: “Amb setanta anys a l’esquena, la pipa sempre a flor de llavi, contemplant la nit serena, vora la mar és passeja un avi…” No, mai he tingut cap relació en allò tan respectable que en diuen un llop  de mar, només una gran admiració, total…

Somiar prop del mar

I, si et toca somiar, és millor fer-ho prop del mar d’hivern, on el mar és també més fred i mogut, l’olor és molt més natural i el somni s’escampa per les roses blanques d’escuma i surfeja per les ones, i marxa a jugar amb les sirenes… Potser el somni puja a les espatlles d’un dofí i, aleshores, tots plegats tenen la mobilitat màgica dels ballarins xinesos i tots ja poden gaudir fins allà on arribi tota la sublim imaginació, que només desperta la realitat…

Sóc agraït...

Sóc amic de la lluna, de la finestra i del silenci. Estimo el meu racó de pensar, allà en aquella roca, que també estima el mar com jo. Em plau accelerar la matinada i acudir a la platja per veure la sortida del sol. Sento una gran felicitat quan escolto la música del despertador que em regala un nou dia per poder gaudir de la vida. Gaudeixo de la pau interior i procuro ser molt agraït, molt!!

Mirar la mar

En el passeig d’avui, he caminat pel Serrallo fins al final dels tinglados, m’he assegut a unes escales que donen al mar, he observat l'aigua que una brisa lleugera movia una mica, la omplia de petites roses blanques d'escuma, o potser era la meva imaginació, que sempre m’agrada que la suposada immensitat blava pugui ser pintada de colors i perfumada per aquestes somiades roses blanques, amb les que juguen les sirenes. Mirar la mar… hi ha un espectacle més encisador? Com no sigui l’oceà…

Podeu imaginar...

Un mar d’amor, ple de rius de petons. Els rius són les nostres vides que van a parar al mar, però no a morir, sino a conviure en un mar d’amor. Us imagineu un món al mar on l’amor i els petons, l’admiració i el respecte i el fet de l’abraçada tingui un sentit solemne de realitat? Us imagineu un mar, un món, que va creixent a base de rius de petons que són la màxima expressió de l’amor? Somiar no costa gaire…

A vegades, algun cop...

A vegades, penso que sóc un pastor que canta cançons i balla amb la lluna mentre contempla el mar i veu com acudeixen els dofins per fer de la festa un art lúdic inqüestionable. D’altres, diria que sóc un aprenent de poeta que roman assegut amb la finestra oberta esperant que el vent li doni alguna resposta vital davant de tanta incomprensió. També algun cop, em veig com un ocell que piula i clama en el desert amb l’esperança plena de què el meu missatge, si més no, quedi escrit molt correctament, ben gravat, a les fulles del romaní…