Música de bosc

La mar en calma i la lluna crescuda, diria el poeta, però jo me n’adono que les fulles dels arbres es mouen lentament, semblen una manifestació directa dels batecs dels seus cors. La ratlla de Sant Martí sembla una porta lluminosa que ens porta al país de la natura viva. Un bosc de pins i alguna alzina, i farigola i romaní, espígol, lavanda, i les fulles bategant al ritme de tota l’emoció de cada cor. Uns esquirols juguen pel tronc d’un pi pinyoner, mentre uns ocells en festeig acompanyen amb els seus sons aguts la sempre magnífica música de bosc… 

Un passeig pel bosc

Caminar pel bosc escoltant la piulada dels ocells en plena cridòria de festeig. Plantar-se davant d’una olivera que sembla que l’han deixat allí per a complaure als estornells. Seguir pel camí que va a la font, amb la seva petita bassa, amb nenúfars i flors blanques i granotes prenent el sol damunt de les fulles. Parada obligatòria al l’alzina centenària que acull als amants de la natura, amb les branques ben obertes com ho farien els braços humans. Caminar pel bosc, sempre prop del romaní i la farigola, l’espígol, el margalló i tota mena de flora mediterrània… Bona nit, salut!! 

Un caire romàntic

M’encanta l’olor del romaní, m’agrada passar la mà per damunt i sovint, cosa que potser no hauria de fer, arranco una branqueta, bé potser dues, perquè una li porto a la Teresa i, aleshores, tots dos recordem algun passeig pel bosc de proximitat de Tarragona on l’olor de la vegetació de la Mediterrània ens captiva i gairebé ens abraça com a visitants habituals. Prop sempre sol haver-hi farigola, que també té un aroma prou agradable però, no sé perquè, el romaní té un caire romàntic encisador… 

Silenci que no calla

Puc parlar de les llisses del Serrallo, dels iots dels rics, de les barques de pesca que cada cop semblen més testimonials. Puc parlar de la llum que hi ha en el somriure d’un nen, de la pau que et dona cada gest noble que pots fer de manera gairebé espontània. Puc parlar del romaní que, cada cop que hi passo per davant, he de passar la mà per portar-la prop del nas i gaudir de l’aroma més encisador del meu bosc mediterrani. Puc, fins i tot, callar i regalar el meu silenci, que no calla, a tots els bons amics… 

De la mà pel bosc amic

La miro, em mira, ens veiem, marxem, desapareixem, anem de la mà pel bosc amic de pins i esquirols que van volant de branca en branca. En un no res arribarem a la font, que té una petita bassa d’aigua amb nenúfars i alguna granota prenent el sol damunt les seves fulles generoses. Seurem al nostre banc de pedra, contemplarem com raja l’aigua i escoltarem el cant dels ocells en festeig…

La llum de la nit

Quan plou sempre penso que hi haurà primavera i, aquesta, es manifestarà magnífica al meu bosc proper, ple de jardins naturals, amb flors i abelles i ocells que canten entre les meravelloses fulles de l’atapeït brancatge. A la nit sortiran les cuques de llum, que a mí sempre em fan pensar que són estels d’excursió per la terra. La nit té l’encant de la llum de la lluna, un entorn ple de colors i ara sembla que les meves cuques de llum estan volant i celebrant la vida…

El somriure del bosc

Cercaré el somriure del bosc, i el contemplaré amb extrema atenció, sobretot en la seva versió primaveral. El bosc és un tot de vida, una pluja de llenguatges per expressar la plenitud de la bellesa més  tendra i entranyable. Escoltaré el cant dels ocells, amb el seu festeig etern, i veuré les fulles a les branques, verds de diferents formes i intensitats, fulles que, a la tardor, seran joguina del vent. Però jo, ara i avui, cercaré amb avidesa el somriure del bosc…

Ho tenim tot

Ens veiem i ens n’anem, som en aquell temps que ens sobra tot, sobretot les estridències de la multitud. Ens agraden tots els silencis de la platja a l’hivern. Ens complau la música de bosc, la pau de l’alzina centenària que acull en abraçada maternal, els caminants a dos plens d’amor a compartir. Ens agrada la natura, l'herba fresca, els animals lliures. Som en aquell temps en què sembla que, en tenir-nos, ho tenim tot, tu ets el meu tot…

El bosc i la mar

La mar escolta la música del bosc, ell li ofereix el cant dels ocells en festeig i el seu vol amb palla al bec per fer-se el lloc per pondre-hi els ous. A la tardor una brisa suau fa volar les fulles decadents per donar vida a la resurrecció de la primavera, que es reafirma amb l’estiu. Ella li ofereix la parsimoniosa calma del silenci al sol amb la intervenció d’unes notes greus en forma de tempesta. El vent fa que sembli que es barallen, però la calma sempre fa que s'abracin en pau…

Quan era més jove

De tant en tant recordo que quan era jove, si més no quan era més jove, caminava pel bosc fins allà on es perden els camins i s’intensifica la humitat del bosc. Abans havia passat per la font i la bassa, on les granotes festejaven damunt dels nenúfars i les seves flors blanques. També havia passat per l’alzina centenària i m’havia assegut per recuperar forces, sota la seva abraçada protectora. Tot això passava quan era més jove, ara ho recordo amb tot un plaer de felicitat…

Amb tu pertot arreu

Anar amb tu pertot arreu i romandre palplantats al mig del bosc contemplant el vol dels esquirols, en plena i sana juguesca entre pins pinyoners. I no diguem per la vora del riu i veure com salten les llisses mostrant, sembla, un gran plaer per la visita. Veure els ànecs i els flamencs i els camallargs i tots els verds del món que et mostren els arrossars és la visió espectacular de la meravella de la creació…

Un lloc per estimar

Anem de la mà fins la font, allà al mig del bosc que presideix el Pont de Diable, allí ens esperen els nenúfars amb les seves fulles surant a l’aigua i algun flor blanca que comença a ensenyar la preciositat dels seus pètals. Damunt de les fulles, algunes granotes raucant, estan com de festeig, com nosaltres, és per això i pels ocells que sempre acudeixen a la festa que aquest és un lloc molt romàntic per estimar i ser estimat com cal…

Tu sempre hi ets

M’agrada parlar de la meva solitud acompanyada on la música de la pau acarona amb la seva sensibilitat habitual. I, parlant de música, m’encanta la melodia encisadora del bosc amb el vent traient els sons aguts, xocant amb les fulles del pi, i d’altres més greus d’algun ocell que ja no és en temps de festeig. M’agrada parlar de la meva solitud acompanyada perquè mai ho és del tot, tu sempre hi ets i mai sóc sol del tot, sóc, som feliços…

 

Esquirols

Resto palplantat contemplant un pi pinyoner, però la meva curiositat està amb els petits esquirols voladors, que mai havia vist tan prop. Salten de branca en branca, d’arbre a arbre i fins i tot pel terra juguen amb una pinya seca i sense fruit. D'altres van pujant pel tronc del pi, sembla que fan el joc d’amagar-se i retrobar-se, els que van al davant són molt més grans, deuen de ser els pares, molt protectors ells…

Fa molta pena

He observat amb preocupació que els arbres moren per les muntanyes, les taques marronoses de fulles seques són cada cop més pronunciades, també un pagès mostrava com se li moria part de la vinya i la que havia sobreviscut semblava que sense aigua no acabaria gens bé. Preocupant panorama, on sembla que les conseqüències del canvi climàtic les tenim més a prop del que alguns es pensaven. Fa molta pena veure morir els nostres verds en ple estiu. Ens cal una pluja generosa, racional i urgent…

Cortejo primaveral

En el bosque del Puente del Diablo, en la fuente con nenúfares al sol, las ranas que croan de alegría sus cortejos de primavera… En mi banco debajo de una encina, rodeada de pinos sin procesionaria, más bien con divertidas y joviales ardillas voladoras, tomillos y romeros alguna amapola que se escapó de un trigal, hay una música de trinos variados de un grupo de jilgueros, que tampoco se pierden el cortejo primaveral… 

Estrellas caídas

Ya saben, es mi ilusión de aprendiz de poeta… Veo a las luciérnagas como estrellas, valientes, osadas y atrevidas, paseando triunfantes por el suelo, es un suelo de bosque, claro, debajo de los pinos, como una delicada y benefactora procesionaria, preciosa y perfectamente iluminada. Siempre imaginé a la temible procesionaria, sin maldad, sin peligros destructivos y dañinos y con luces de hermosos colores, pues eso, variedad de estrellas…

 

La vida del bosque

Me gustan los caminos del bosque, aquellos que se bifurcan y que no llevan a ninguna parte, sólo hacia lo más húmedo y frondoso del interior profundo y natural de un bosque repleto de vida. Pinos con ardillas, algún valle donde corren una manada de jabalíes, palomas torcaces, romeros, tomillos, lavandas, incluso alguna amapola asoma deliciosa, la hermosura de una encina presidiendo un campo con caballos, pájaros cantores en un rastrojo de un trigal cercano y cerca, ya saben, una hermosísima fuente, nenúfares con rana…

El genio de los ingenios

Si yo hubiese sido el genio de los ingenios, seguramente hubiera inventado las rosas y, en un principio, las habría ideado sin espinas porque, en mi mundo, las flores no necesitan mecanismos de defensa. Rosas de jardín, jardín de bosque al aire libre y limpio, flores que, con toda libertad, se dejan libar por las mariposas… Mariposas de colores diferentes, mariquitas rojas con puntos negros, en mi hermosa creación…

Família d'esquirols

Veig una familia d'esquirols que s'enfila pel tronc d'un pi, l'exposició és magnífica… els petits van molt a poc a poc, la mare o el pare, sembla que jueguen amb ells, fan una volta al tronc i tornen a aparèixer, com si juguessin a amagar-se, en arribar a les darreres branques, algún esquirol jove va volant de pi a pi, però la primera imagen de grup familiar és molt tendra...