M’encanta l’olor del romaní, m’agrada passar la mà per damunt i sovint, cosa que potser no hauria de fer, arranco una branqueta, bé potser dues, perquè una li porto a la Teresa i, aleshores, tots dos recordem algun passeig pel bosc de proximitat de Tarragona on l’olor de la vegetació de la Mediterrània ens captiva i gairebé ens abraça com a visitants habituals. Prop sempre sol haver-hi farigola, que també té un aroma prou agradable però, no sé perquè, el romaní té un caire romàntic encisador…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada