Faig un petó al cel, i un altre, i un altre… i m’aturo a pensar en les persones que m'han anat deixant al llarg dels anys, alguna per allò que diuen que és llei de vida, sobretot avis i pares, però d’altres, com la cosina i sobretot companys de feina, ho han fet per malalties sense solució. Penso que la meva vida ha estat completa i complaguda amb aquestes persones, ara, diria que n’estic vivint una de nova, de jubilat, que sovint em convida a ver un cop d'ull al passat i m’arrenca un somriure emocionat…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada