Quan l'ànima somriu...

Aquell somriure preparat, predisposat, assajat, falç, estudiat, a punt per l’ocasió, contrasta amb aquell que ve de l’ànima feliç, que ho transmet al cor sencer i sincer i, aleshores, és el cos sencer qui somriu. El somriure, aquest somriure, té el color del sol i, com sempre dic, és el color natural de la vida, la vida en el seu concepte més net, pur i natural, gens sofisticat. Quan l’ànima somriu de felicitat, tot el nostre cos n’és ben regat…

La remor del nostres cors

Recordo el primer cop que em va somriure, era un somriure d’acceptació, de comprensió, i a mi em semblava que també d’afinitat. Vaig mirar cap al darrera i també cap als costats, però no hi havia ningú, era meu, el somriure era senzill, natural, lluminós i meu, tot meu, la complicitat era total i potser hauríem de donar veu als silencis i, tot i que encara no ens sortia la veu, la remor dels nostres cors ja era palesa, brillant, incipient, madura, sincera, molt a punt…

Un somriure a la vida

Avui em veig capaç de fer cent cançons proclamant veritats del meu cor. Avui la meva mà és al servei del cor per a escriure amb la tinta de la seva sang els colors de la felicitat, paraula que s'hauria d'escriure amb majúscules, perquè és un compendi de petites estones que, juntes, et fan actuar amb un somriure a l’entorn, en particular, i a la vida, en general. Sóc feliç de veure’t feliç...

Somriures de complicitat

Sempre recordo de forma entranyable aquell somriure fi de complicitat de la noia que t'agradava, de la núvia per donar-te la seva confiança, de la mare com a signe d'aprovació, de l'àvia per dir-te que podies confiar en ella, del pare de comprensió total. El somriure és un missatge, una proclama, un camí, a cops rubrica un silenci, un d'aquells que té una expressivitat meravellosa. Trista, molt trista, aquella gent que no somriu ni que li facis pessigolles, lamentable, diria jo…

Somriure amb els ulls

Avui he llegit una frase que m'ha agradat molt: "És temps d'aprendre a somriure amb els bulls". Sempre tinc el costum de mirar a les persones als ulls, em diuen moltes coses, és com una mena de llenguatge net i aclaridor i ara, què gairebé tothom anem en mascareta, és com a obligatori que els ulls augmentin la seva expressivitat i si a més han après a somriure… tenim molt guanyat.

Sonrían... aunque sólo sea por lo malos que son...

• A un cartero se le quemó la bolsa, y no quedó ningún “ sobreviviente”.
• ¿Qué le dice la gallina al gallo que le pone los cuernos? “Caldito seas”.
• Las monjas nunca lleva sandalias... porque son más “devotas”.
• ¿Camarero el pescado viene solo? No, se lo traigo yo…
• Un árbol lleno de manzanas, se cae una, todas empiezan a mondarse de risa… ¡Callaros inmaduras! - dice la caída.
• La cocinera que han contratado es un sol... No, es que lo quema todo.
• Doctor tengo sueños con campos de amapolas. Eso son delirios... No no, ¡son amapolas!
• El vino más agrio es... el vino la suegra.

Riure

De mi o de tu, millor amb mi i amb tu,

amb els risoris eixerits i a punt de gràcia.

Riure amb sentit, plaer, satisfacció, llum.

Madur, prudent, coherent, espontani, fàcil.

Riure, amb tots els acabaments nerviosos,

ballant de felicitat, de joia, de complicitat total.

Riure de consciència en pau i estimació,

sense mesura, ni cost, ni preu, ni canvi.

Riure, de la rissa dels que riuen, sense por.

Riure, amb timidesa o sonoritat, però riure.

Riure, amb ulls d'espurna contagiosos

i beatífica mirada d'esperança de pau feliç.

Benvinguts al món de la rissa sana.

Bentrobats tots aquells que no amarguen el dia a ningú.